Mare
3
Página 8 de 20
3
La Raquel va redactar la llibreta daurada per deixar-nos l’amor manuscrit i des de les onze del matí no he fet altra cosa que endinsar-me contrarellotge en els seus sentiments per no he fet altra cosa que descobrir massa tard que ens estimava. O potser no és massa tard. La Dèbora, la Rut, jo, som vives. Ella és morta. ¿I què? Això la mare ja ho tenia previst. Al vespre hauré d’ensenyar a les meves germanes aquest batibull de vivències fetes de la matèria amb què fabriquem els records: una massa homogènia de fantasies i realitats. No em serà fàcil. Temo la seva reacció i m’aferro a la ingenuïtat d’una reconciliació pòstuma. No sé fer de germana gran d’unes dones que han crescut amb la carència d’una mare. Sé que el seu mur serà compacte, bastit amb un dolor que ha cristal·litzat i se’ls ha clavat ben endins:
—Estava boja —dirà la Rut.
—Era un règim de terror —dirà la Dèbora.
En elles sobreviu la nena atemorida, sola, desvalguda. M’agradaria tant abraçar aquesta nena, dir-li que l’entenc, però no puc. El meu cervell ha creat un embenat d’oblit terapèutic i jo els fallo, un i altre cop. No tinc el valor de destapar-me les orelles, de treure’m la bena dels ulls. Al contrari, me la premo ben fort, no fos que entrés un escletxa de llum que em permetés veure un monstre i resultés ser la nostra mare.
El pare també portava als ulls una bena teixida per la Raquel. Puc observar la seva cinta, de gassa, mentre no soc conscient de la meva, de cuir. ¿
Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Sí, recordo sant Mateu, avi.
Veig el pare assegut en un tamboret baix de boga davant la llar de foc que s’ha fet fer a la cabanya. La casa és als afores de Rubí, prop de Can Mir, amb els fonaments de pedra, les parets de fusta i el sostre de pissarra. Té planta i altell, i sempre fa olor de troncs cremats i pinassa. El jardí l’envolta amb una generositat mesurada que anima a sortir a l’aire lliure. A la part del davant, uns murets encerclen parterres de boixacs i l’olivera. Les escales de pedra de l’entrada estan flanquejades per un pendent d’ungles de gat. M’agrada arrencar-ne la tija i pintar les parets amb el seu suc. Al darrere, hi ha un bosquet desendreçat de pins i el meu reialme: el
columpiu i el passadís dels fonaments, on hi deso les nines com si fossin els cadàvers d’unes catacumbes napolitanes. Allí també hi tinc la bassa dels gripaus i les fileres de processionària que desoriento amb aquella crueltat natural que gastem els homínids. A banda i banda de la casa, hi ha l’espai galdós que comunica amb la cabanya que comparteixen les ties, gairebé igual, però més rònega, i el reialme del pare, amb la llar de foc exterior on ell pot, per fi, fer sardines a la brasa sense les queixes de la mare,
Quina pudor i no marxa en setmanes.
Sí, el veig assegut en un tamboret baix de boga, brandant les pinces amb la mateixa mà destra amb què gira els fòrceps quan una de les seves pacients no pareix amb prou fluïdesa, el puret als llavis, vinclat en la posició en què l’havia deixat un accident de bicicleta als quinze anys,
Sara, porta’m la sal. Tot s’atura. El gronxador queda suspès, com un pèndol assenyalant el record, i jo corro cap a la cuina a complaure’l. La llibertat del pare són aquestes sardines comprades al mercat central de Rubí: camisa de quadres oberta, pantalons curts, espardenyes, cuidant la brasa, amb el pit suant, els cabells greixosos, les mans ennegrides,
I després anirem a Can Mir. El pare i jo tirant-nos de cap a la piscina, ell cavall desbocat, jo a collibè, volant pels aires, i a dins, fent carreres, capbussant-nos, sense fer la digestió, encara amb l’alè d’all i julivert que se’m barreja amb glops de clor. El pare alt, morè, amb els cabells grisos regalimant, amb les mans grosses, gastades de tant rentar-les a la consulta, baladrer,
Sara, porta’m una cerveseta. I jo diligent, amb aquella diligència que no gastaria mai amb una mare que només sabia ser feliç sense nosaltres, queixa permanent, mal de varius, fent sortir el pare al balcó a fumar els purets,
Quina pudor i no marxa en setmanes.
A la cabanya hi anàvem amb l’Erra 20, l’avi i jo al darrere. Les meves germanes molts cops es quedaven al pis del carrer Laforja, per estudiar, deien; per descansar de la mare, sabíem. L’avi es passava els matins a la fresca, en una gandula de cintes de plàstic taronja, llegint salms sota un pi; el pare regant, negant els cactus; jo al passadís de les nines, ressuscitant-les; i la mare, ¿la mare on era? No ho puc recordar. Als vespres, el pare m’explicava històries surrealistes, i de sobte, quan el drac salvava la princesa, el
mensáfono se me l’enduia perquè havia d’anar a fer un part i per això, m’havia explicat la mare, la cabanya era a Rubí i no a l’Empordà,
Ens hem de sacrificar per la feina del teu pare i estiuejar en aquest lloc de barraquetes, però aquest estiu ja l’he convençut per anar a Torre Valentina, que és més distingit. I els últims estius de la seva vida el pare se’ls va passar fent quilòmetres amb l’Erra 20, de Sant Gervasi a Sant Antoni de Calonge, com havia de ser, per l’AP-7, i sense sardines a la brasa,
Samuel, treu-te aquesta camisa de quadres, que anirem al Nàutic a sopar.
¿Per què estaven junts? El gran triomf a la vida de la Raquel va ser casar-se amb el Dr. Sunyer. Bé, quan s’hi va casar, el pare no era el Dr. Sunyer de Sant Gervasi sinó un simple estudiant de medicina escanyolit del Turó de la Rovira. La seva mare feia de llevadora. No havia abandonat els costums barroers del poble i tractava els nadons com vedells, però en les situacions de risc era la millor: els salvava i les parteres s’oblidaven dels crits, els improperis i els gestos de pagesa que la vella va mantenir tota la vida per a desesperació de la Raquel. L’avi era igual, un home trasplantat. No va passar mai de treballador ras de la Moritz i el seu passatemps preferit era buscar caragols al Parc del Guinardó, després dels ruixats. Tots dos venien d’un poble del Pirineu que es va omplir d’esquiadors massa tard. Eren els petits de la casa i en van haver de marxar. Després d’instal·lar-se a Barcelona, van gastar l’ambició que els quedava pujant un fill únic que acabaria a la universitat.
Vaig ser jo qui vaig ensenyar al Samuel a anar pel món amb la categoria que li corresponia, comentava la mare sempre que en tenia ocasió.
El pare va ser un jove malaltís per culpa d’una ferida mal curada que li va provocar una septicèmia. Les cures de la seva mare no van evitar que pugés com un noi desnerit, tot ell cames llargues i pell esgrogueïda. Tenia la bonhomia dels sobreprotegits i, quan la Raquel el va enxampar, de seguida hi va veure possibilitats. Tenaç, va començar a teixir la bena per als ulls clars del seu futur marit. Només calia invertir en redreçament i disciplina,
De seguida vaig entendre que, si lluitava una mica, d’aquell noi en faria tot un home, es vantava la mare. No havia estat ella qui estudiava de nits per treure’s la carrera, qui feia feinetes a les cases dels rics per comprar-se els llibres, qui acompanyava l’àvia en els parts de nit, però la lletania de la dona a l’ombra que crea l’home d’èxit, com si fos un Dr. Frankestein mil cops més traçut, li va durar tota la vida.
No feia ni un any que havíem enterrat el pare, quan un matí em vaig trobar una amiga de la mare al Mercat de la Concepció. Després d’una estona de cortesies mútues, com qui no vol la cosa, em va deixar anar:
—Sort en va tenir, el teu pare, de la teva mare.
Jo aleshores encara vivia amb la Raquel, i amb la Sra. Brown havíem coincidit un parell de cops a casa. Em va sorprendre que es permetés tanta confiança. Era psicòloga, vint anys més jove que la mare, de pare anglès i mare catalana. Amb la Raquel s’havien conegut en un curs d’Història de la Dona, després de quedar-se vídues totes dues. La mare estava orgullosa de la seva nova adquisició,
Jo sempre m’he entès molt bé amb la gent més jove, ens refregava per la cara. Aquell dia, el comentari de la nova amiga se’m va clavar com un dard i, enmig de la cua del peix, se’m va escapar un
què estrident. La psicòloga em va respondre amb veu serena, professional:
—Segons m’ha explicat la teva mare, el teu pare, de jove, era un noi molt feble. Volia deixar la carrera a mitges i va ser ella qui el va empènyer a continuar. A les dones mai no se’ns agraeixen prou els mèrits. És tan injust!
Em va semblar que tots aquells peixos morts em miraven amb ulls acusadors i em van entrar unes ganes boges d’agafar un grapat de gel i llençar-lo a la cara d’aquella impertinent. No em sabia avenir que s’atrevís a ficar-se dins la meva família amb tanta impunitat:
—T’equivoques. El pare l’hi va agrair sempre.
—Ja m’ho diu la Raquel…
—¿El què?
—No t’ofenguis, Sara, però tu i les teves germanes teniu tendència a veure el vostre pare amb molt bons ulls. És molt habitual entre les filles. Són més crítiques amb les mares que amb els pares.
—Em sembla que t’estàs precipitant en el judici.
—Disculpa, de vegades tinc deformació professional. Deixem-ho córrer.
Però ja era massa tard. Ara, m’hauria d’escoltar:
—No tens ni la més remota idea de com era allò. La meva mare de tot en feia un drama.
—És que la vida de les dones espanyoles d’aquella generació no va ser gens fàcil.
Aquella generalització d’antropòloga improvisada encara em va enervar més:
—No fotem! Quan dic
drama vull dir
drama, per qualsevol fotesa. Oblidar-se la baieta rebregada a la pica de la cuina podia convertir-se en tota una tragèdia!
—Us estava educant i ho feia sola, com ens ha passat a totes.
Vaig estar a punt de repetir les sentències de les meves germanes:
Estava boja, era un règim de terror, però mai no he aconseguit assolir el seu grau d’odi. Altre cop la meva bena se’m quedava ben arrapada als ulls, i em vaig limitar a defensar el pare en el seu paper de marit:
—No estava sola. Ell sempre la defensava i no entenc per què, suposo que per lleialtat.
—El perquè és molt més senzill: s’estimaven.
—¿Estimar-se?
—Què posarem avui, senyora Brown? —la peixatera ens va interrompre i mentre escatava uns molls per a aquella insolent, jo vaig aprofitar per desaparèixer, dubtant si trucar a les meves germanes per explicar-los que ens havien diagnosticat un complex d’Èdip a la cua del peix.
¿Qui ha deixat la baieta rebregada a la pica de la cuina? Havia estat jo, als deu anys. Callava. Sabia que l’hauria d’haver deixat ben estesa, penjant de l’aixeta, perquè s’assequés i no fes pudor de florit. Callava. Comprenia que per culpa meva n’haurien de comprar una altra de nova. Callava. Mantenia el silenci covard de l’assassí inconfés. I deu anys després, una psicòloga justa, ponderada i procaç pretenia fer justícia. ¿Què s’havia pensat, que el món es podia encabir en els seus manuals? Les mares renyen amb amor i les filles confessen els seus pecats. Reben una reprimenda i arriben a casa amb una baieta nova comprada amb els seus estalvis. El dia acaba amb un petó de bona nit i un sermó,
Les coses s’han d’aprendre a fer bé, fins i tot les més insignificants. Aquella dona esperava que, de sobte, entengués la meva mare, com jo encara espero el petó de bona nit.
Us estava educant i estava sola, em va dir, i sense cap pietat em va obrir una ferida al cervell que encara em supura. ¿Què se’n deu haver fet, de la Brown? Li podria dir que jo també estic sola i també estic educant una filla i també faig drames. I, exactament com la mare, quan em fan mal les cames, dramatitzo més. La diferència és que després me’n sento culpable. Ella, no. Era fèrria, intransigent, sòlida. ¿I és que no ha de ser així, una mare, quan imposa la seva llei? ¿No era millor la seva coherència sense fissures que la meva actitud covarda de qui va pel món perdonant, oblidant, cedint? ¿Què estic pujant, jo? Una filla sense cap noció de com s’ha d’estendre una baieta, un petit monstre que m’escarneix i m’insulta, que em maltracta, que dona per fet que jo em sacrifiqui per ella, misògina inconscient, la princesa hereva de la Raquel Vidal. I quan intento ser més dura, no em crec. Dic,
No em tens respecte, i no em crec. Crido,
Et castigaré, i no em crec. Només vull fugir: escric. I aleshores la meva filla em reclama el petó de bona nit, diu que només estic pels meus llibres, em retreu que no l’estimo. M’enfonsa. Sí, ¿què se’n deu haver fet de la Brown? Potser li hauria de demanar hora.
—S’estimaven —em va dir.
Els pares es van conèixer a finals dels anys quaranta en una reunió clandestina de l’església per comentar el Llibre de Job. Hi van assistir més atrets per la desobediència al nacionalcatolicisme que per les paraules de l’Antic Testament. Mentre Job perdia ramats, camells i fills, ells s’imaginaven un món nou;
Déu fa perdre el seny als dirigents, els esgarria per un desert sense camins: van a les palpentes sense llum, els fa tentinejar com embriacs, recordava Job, i el Samuel —profeta hebreu— i la Raquel —favorita del patriarca Jacob— deixaven créixer un silenci còmplice;
¿Què serà dels qui habiten un cos que és una casa de fang, dels qui tenen la pols per fonament? Les paraules dels antics els reconfortaven. Eren on havien de ser.
Per a aquella ocasió, ella havia triat un mocador nuat al coll i una gavardina que li donava uns aires de resistent francesa. Ell anava tot desmanegat i va arribar tard, coixesa permanent per culpa d’un accident recent de bicicleta. En el primer que es van fixar tots dos va ser en el nas de l’altre. Eren temps d’estar prim i les seves nàpies ganxudes els sobresortien com aletes de tauró. Sense dir-se res, van pensar que estaven fets l’un per a l’altre: un parell de protestants amb nas de jueu compartint el ploricó de Job. Després ella li va veure els ulls clars, tirant a verd i els cabells ondulats, d’un negre que brillava. També es va adonar que era alt, tot i que arquejava l’esquena, com si hagués de demanar disculpes per haver nascut en un país de baixos. En aquell moment, ja el va estimar.
Estimar algú no és mimar-lo sinó ajudar-lo a ser millor, deia la Raquel, i el primer dia ja va aplicar aquest principi que va marcar una relació de més de cinquanta anys. Davant de tots, va avisar el Samuel que tenia un botó del jersei a punt de caure. Ell li va respondre, descarat:
—Jo tinc un botó a punt de caure i tu tens un nas tan bonic com el meu.
Tots van riure per la sortida desenfadada del jove, que no es va adonar de fins a quin punt l’havia encertada amb una frase tan absurda. Aleshores la Raquel era una noia plena de complexos. Creia que cap home l’estimaria per culpa d’aquell nas.
Van festejar durant deu anys. La postguerra no admetia presses i es van casar a l’església metodista de Rubí, al carrer de Colom, número 6.
El convit el vam fer al Tres Leones de Vilassar de Mar. Vam llogar un autocar per portar-hi els convidats; aleshores no la feia ningú, una cosa així, era un luxe. Ho he llegit aquest matí a la llibreta de la Raquel, però no l’he creguda. Ni els Sunyer ni els Vidal eren famílies de diners. Ella es va posar un vestit diferent per al dinar i va regalar a totes les senyores un ramet d’aromàtiques. Ell es va fumar un cigar sense saber que seria l’últim que podria fer sense que ella se li queixés de la pudor. Fa una estona he rellegit les pàgines del casament per deixar-me bressolar pel conte de fades de la mare. He evitat del tot la mirada judicial. No me la puc permetre.
El Samuel tenia molt bona planta, era tan alt. Li faltava una mica de mundologia, però a còpia d’anys li vaig anar traient brillo. Els seus pares eren molt barroers, es notava que venien d’aquell poble de mala mort del Pirineu. No en recordo ni el nom. El Samuel de seguida es va avenir amb el meu pare, que era molt senyor i va aprendre maneres i l’art de la conversa. Les meves germanes també es delien pel meu xicot. Sempre han estat molt envejoses, però no els ho retrec, pobretes. La sort de la meva vida va ser casar-me amb el Samuel, llàstima que fumés puros.
—S’estimaven.
Un i altre cop em ressona la veu de la Brown gastant aquest verb impúdic que els anglosaxons deixen anar tan a la babalà, com qui diu adéu,
Love you, Bye. Bàrbars.
¿Quants cops vam desitjar que se separessin, que el nostre pare fugís per sempre, que s’alliberés d’aquell infern? Sí, jo també ho volia, amb les orelles tapades, però també ho volia: perquè hi hagués pau. Totes tres germanes refugiades a l’habitació del costat amb la mare escridassant-lo, ell marxant amb un cop de porta, nosaltres pregant perquè no tornés,
Senyor, que el pare sigui feliç. Amén, però sempre tornava, i abans de morir massa d’hora d’un càncer de fetge vaig sentir com, enmig del fals silenci de l’UCI, li deia a la mare:
Raquel, t’estimo. Vaig entomar aquella declaració d’amor terminal com si el pare em clavés el punyal de la traïció. ¿Li ho va dir o m’ho vaig imaginar? No ho sé, però a la bena dels ulls se’m va fer un doble nus.
Li faltava una mica de mundologia, però a còpia d’anys li vaig anar traient brillo. ¿Com? ¿Animant-lo a assistir a congressos, empenyent-lo a relacionar-se amb gent del seu nivell, llogant una llotja al Liceu perquè tothom entengués a quina classe pertanyíem? Però si no el deixava ni fer sardines a la brasa!
I mentre sentenciava el matrimoni dels meus pares, a la llibreta daurada he descobert un episodi en què la Raquel parlava del meu. Em feia por enfrontar-m’hi. En un full, la mare hi va enganxar una foto de l’Ernest i jo. Tenim el Mur de Berlín al fons i anem amb dues gorres iguals de color taronja que ens fan semblar un parell de retoladors desgastats. Ens les va teixir la mare de l’Ernest expressament per al viatge.
El meu ex es va criar en un pis de Pubilla Cases de seixanta metres quadrats, amb terra de gres i un balconet per al canari i els geranis. Hi tenien sempre la tele encesa i tot feia olor de fregits, encara que la seva mare el mantenia ventilat i amb els mobles coberts amb tapets que brodava ella mateixa. Tot tenia l’aire del mal gust ancestral de barriada. L’Ernest era el petit de cinc germans i ningú no li feia cas, per això es tancava a l’habitació a llegir i va ser l’únic que va acabar becat a l’Autònoma en un temps en què aquestes coses encara passaven. Allí ens vam conèixer, al bar de la facultat. L’error de l’Ernest va ser triar Ciències de la Informació, imaginar-se de corresponsal, d’enviat especial, el més lluny possible del barri, dels seus germans, de la mare protectora que ell tractava amb condescendència, una mare que jo sempre havia somiat, que et planxava la roba perquè fessis goig a les festes, que t’escrivia notes per no haver de menjar el peix de l’escola, que et feia entrepans de xoriç de mida quilomètrica per quan sorties de la piscina. La mare que voldríem tots, la que també vol la meva filla. La que no era la Raquel. La que no puc ser jo.
El dia que em vaig sentir més a prop de l’Ernest va ser quan tot just feia un mes que sortíem. Després de desfogar-nos al llit amb l’empenta de la joventut, en aquells moments en què la intimitat flueix més densa, em va explicar que de petit s’havia sentit molt sol. Sospitava que havia sofert
bullyng a l’escola, encara que no ho sabia del cert perquè, en aquella època, que els companys et fessin la vida impossible no es designava amb cap nom específic: ells eren els forts que atacaven, l’Ernest era el feble que s’hi resignava. El motiu de la befa sí que era molt clar: a l’Ernestito Rodríguez la seva mare el feia anar amb leotards i pantalons curts. El fill insistia que estava fart de fer el ridícul, però ella no se l’escoltava fins que un dia, per art de màgia o per la intercessió oportuna d’una altra mare, va cedir. L’Ernest ja tenia dotze anys i encara recordava el dia que van comprar els seus primers pantalons llargs, al Sepu. En sortir a la Rambla amb la nova indumentària, va pensar que li canviaria la vida i es menjaria el món.
—No sabia que la teva mare fos tan bruixa —li vaig dir, aquell dia al llit, abraçant-lo.
—No, pobra dona, ella ho feia perquè no passés fred.
Uns segons abans m’havia sentit unida a ell en la mancança d’una bona mare, ara la seva resposta ens situava a anys llum.
Quan l’endemà vaig confessar a les meves germanes que admirava la falta de ressentiment de l’Ernest, elles no van renunciar ni a un bri de la seva rancúnia. Altre cop vaig topar amb aquell mur compacte. Per un moment havia tingut l’esperança que en mostrar-los l’exemple d’una altra mare maldestra, fossin més comprensives amb la nostra. La seva resposta, però, no deixava cap espai per a la reconciliació:
—Sara, és evident, la diferència entra la mare de l’Ernest i la nostra és que la Raquel no ens estimava —va concloure la Dèbora, i la Rut es va limitar a assentir en silenci.
A la foto que la mare va enganxar al seu quadern, l’Ernest i jo fem bona parella. Ell em passa un pam i m’envolta amb el braç. Li devíem demanar a un desconegut que ens la fes. Les selfies encara no s’estilaven. En veure la imatge, he temut llegir les paraules que la Raquel hi va escriure al costat amb la seva lletra titubejant. He pensat que em calia una pausa en la lectura, sortir dels seus records. Ja feia cinc hores que llegia. Hi estava atrapada, com si hagués topat amb una d’aquelles cintes enganxoses que es pengen als sostres de les cuines per eliminar les mosques. He mogut les ales per fugir-ne, però el meu cos ha continuat encastat al tamboret, els ulls fixats en la seva llibreta daurada, la ment viatjant d’un any a l’altre, en una telequinesi imposada. Eren les quatre i segur que ja havien tornat a obrir la botiga de
cupcakes després de la pausa del migdia. Temia que s’acabessin els preferits de la Rut, vainilla amb cobertura de gerds, però el meu cervell ha donat l’ordre al cos i el cos no s’ha mogut. La cal·ligrafia de la mare ha sortit del full per lligar-me com una tela d’aranya i m’he trobat llegint les seves paraules a recer de les meves germanes, com si la Raquel i jo portéssim una relació d’amagat, d’aquelles que fa mal:
La petita es va equivocar de mig a mig. Es va deixar enlluernar per un xicot de bona planta, com el seu pare, però inútil. L’Ernest venia d’una barriada i es creia qui sap qui perquè treballava en una ràdio de segona. Tenia amants a totes les cantonades, algunes d’elles excessivament joves. El molt desgraciat flirtejava amb les becàries impacients per fer-se famoses, fins que la Sara, pobreta, se’n va fartar. Amb els homes, cap de les tres no ha tingut la meva sort.
¿Com ho sabia? M’he alçat per treure’m el neguit de sobre i m’he adonat que em tremolaven les cames. Ho he hagut de rellegir dreta, que és com es rellegeixen els escrits que es claven al cor. He mirat de reprimir el plor i he tancat la llibreta d’un cop per no veure la foto dels dos amants amb ridícules gorres taronja. Per sort, l’Elena encara no havia tornat de l’escola. Res de
cupcakes. He obert una ampolla de vi i me n’he servit una copa.
Si no em vaig separar abans de l’Ernest va ser perquè em semblava que s’entenia prou bé amb la mare. El meu ex em feia de filtre en els dinars del diumenge. Ni bevia, ni em pegava. Només m’avorria. Tenia bona planta i quedava bé al pis de la Bonanova comparat amb els altres nòvios que hi havia portat i que el porter, confós, feia entrar sempre per la porta del servei. Dotat d’una hipocresia innata, l’Ernest feia veure que escoltava la mare i s’interessava pels seus àlbums de fotografies. Li prometia que un dia li ensenyaria a conduir.
—Hauràs de tenir paciència. Jo no condueixo per culpa del meu marit —li responia ella amb coqueteria.
—¿Per què?
—Em deia que era una inútil i que no me’n sortiria.
¿I si fos cert? El pare no podia entretenir-se en els desequilibris d’una esposa que tan bon punt prenia la decisió de treure’s el carnet com li agafava un atac de pànic només tocar el volant. No, no era gens fàcil de suportar la Raquel víctima, la Raquel ofesa, la Raquel fent el seu numeret, però l’Ernest li seguia la veta i així jo m’alliberava de parlar.
—Mare, ja desparo jo taula —anunciava a mig tortell.
—Deixa-ho estar. Ho farà la Marisa.
Però jo deixava la seva veu enrere i ja era a la cuina esbandint plats, remullant cassoles, estenent la baieta, naturalment, i maleint en silenci que hi hagués sucre al rebost,
Aquesta marca m’han dit que és bona per a la diabetis i t’asseguro que només me’n poso una miqueta.
La cuina de Ganduxer havia estat l’últim model en decoració, amb els armariets de llistons de fusta verda, el marbre de granit gris i una península que servia de taula de treball. D’això feia deu anys. De tot feia deu anys, de la reforma del pis, de la celebració de les olimpíades, de la mort del pare. Ara els calaixos es desencaixaven dels riells, els armaris quedaven mig oberts, els fogons no eren segurs si no es tancaven amb la clau de pas, però era el reialme de la Raquel i, en lloc de posar-hi remei, ella tot ho apedaçava amb papallones adhesives que havien de desviar-nos la mirada dels desperfectes. Si quan la situació era extrema venia un operari, la mare exercia de princesa,
Aquesta caldera ja té anys. Era la més bona del mercat quan la vam comprar. El meu marit, que era metge, tot ho volia de qualitat, del Corte Inglés, i després passava als interrogatoris sense cap pudor,