Gina
U
Pàgina 3 de 17
U
Setembre 2016
Estimada Elizabeth,
He decidit escriure’t la carta que et dec en forma de diari perquè en realitat tu i jo no ens coneixem, l’únic que passa és que intueixo (sé del cert) que tu per a mi ets més important que jo per a tu, i he pensat que si tinc cap remota possibilitat d’augmentar el teu interès cap a mi és a través de les paraules i, en el fons, de la manera en què aquestes sàpiguen despullar-me com a persona. Tot i que t’he de dir, també, que començo una nova etapa, estic intentant ser mare, i m’agradaria tancar algunes portes com ara aquest pensar-te de reüll no sé amb quina intenció des de fa més de mitja vida. Potser el fet d’escriure’t finalment la carta que et dec hi ajuda.
No sé el temps que durarà això meu d’escriure’t d’aquesta manera, com tampoc no sé quin resultat tindrà tot plegat, així que quan me’n cansi, posaré aquest període de la meua vida dins d’un sobre i te l’enviaré.
Començo aquesta carta-en-forma-de-diari una mica de mala llet. Perquè jo no soc de no aprovar l’examen a la primera. Més aviat soc de treure nota. Igual que quan em vaig treure el carnet de conduir, que no m’entrava al cap no aprovar-lo al primer intent. O no acabar la carrera any per curs, o tots els títols oficials i extraoficials d’anglès i de francès que vaig estar traient-me abans i tot que em sortís pèl a l’aixella. I això, la cosa més important de la meua vida, això es veu que no.
Fa quinze dies que no fumo. Feia deu anys que fumava, deu. I m’agradava fumar. Ho feia sense remordiments. Però dissabte a la nit, aquest no, l’anterior, el Fran i jo vam fer l’amor, perquè era el dia, segons l’aplicació del mòbil, de l’ovulació. Ho havíem fet tot bé. Havíem dit: fem primer la mudança i un cop al Delta, a partir de l’agost, ens hi posem. I així ho vam fer. I claro, jo diumenge en despertar vaig assumir que ja no podia fumar perquè acabàvem d’engendrar una criatura.
I res, resulta que avui m’ha vingut la regla. Quina classe d’enganyifa és aquesta. Que com se suposa que es fan els nens, si no és així. Ara he trucat a ma mare i m’ha dit que això és d’allò més habitual, que a vore si et penses que et quedaràs embarassada a la primera. Tampoc és lo normal, això, filla meua, en lo llesta que ets per a unes coses, i per a les altres pareix que vas nàixer ahir. Però a mi em fa ràbia pensar que, si això de tenir un fill depengués d’alguna cosa que jo pogués fer amb esforç, no ho sé, com ara estudiar, treballar de valent, fer exercici, segur que ho hauria aconseguit. Però no, l’única via és confiar que algun dels espermatozous —que no són meus, a sobre, són d’una altra persona, del Fran, en aquest cas— arribarà a l’òvul i el fecundarà; em sembla injust.
Injust com aquest cos meu que fot el que vol, tan rebel, tan indisciplinat, tan suïcida.
Et tindré informada.
Un petó,
Gina
«Necessito un professional. Vatros no em podeu ajudar i jo necessito ajuda». Allà em teníeu. Sí, senyora. Esta conversa tenia lloc entre ma mare i jo al nostre poble natal, molt a prop d’on mo’n vam anar a viure anys després el Fran i jo, de deu mil habitants i uns cent mil mosquits.
La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia dinou anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. I això que la vida em somreia com somriuen los xiquets amb una pilota de platja.
Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern i morir-te et passarà però en una altra vida. Hi ha gent que ja ho sap, que ho té fotut, perquè han tingut la mala sort d’haver nascut en un país en guerra o un entorn desfavorable. En este món de merda per desgràcia en tenim milions i milions i milions d’exemples, de xiquets amb un futur complicat. Però no era el meu cas. Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.
Tenia tan clar que m’aniria bé, que si no m’anava bé només podria ser perquè jo mateixa l’havia espifiat amb males decisions. Per tant, el que em tenia turmentada era prendre decisions. La por d’equivocar-me. Ara és igual, tot això, però, als dinou anys, un futur prometedor m’espantava per la possibilitat de no assolir-lo.
Les pors eren, podríem dir-ho així, lo fil conductor del meu dia a dia: la por d’estimar la persona equivocada. Sobretot això. Imagina’t acabar-te casant amb qui no toca. Com en pots estar segura? La por de perdre el temps —lo temps, valga’m déu, la cursa que saps que tens perduda abans de començar—, la por de provar les drogues i la por de no provar-les. La por de decebre, la por del ridícul, del rebuig, la por de posar-me en risc, la por d’avorrir-me, la por de passar per la vida sense haver viscut. Com veieu, tot pors de mentida. Les pors felices.
Allà on vivia quan estudiava la carrera, una mena de poble artificial i utòpic a prop de Barcelona anomenat Vila Universitària, només hi residien estudiants, fins al punt que quan vèiem passejant-hi un germà menut o els pares d’algun dels residents mos avisàvem: Mira, un crio!, mira, gent gran! Vivíem com en una bombolla amb tres amigues —érem una espècie de versió jovenívola de Les Teresines— i, al maig, puntual, ja s’obria la piscina envoltada de gespa i allà començava la nostra temporada d’estiu. El disgust que preníem quan, després de Sant Joan, no teníem excusa per no tornar a passar l’estiu al poble.
Ara bé, tot i això, jo cada divendres al matí a vore la Franziska perquè —i ara me n’adono—, en la que va ser l’època més lluminosa de la meua vida, a mi em semblava que no sabia ser feliç.
Lo centre on treballava la Franziska, me’l van recomanar un dia que havia anat a comprar a la pescateria amb ma mare a la Ràpita i mentre fèiem cua —sempre hi ha molta cua a les pescateries, veritat?— a ma mare se li va disparar una mica el to de veu mentre parlàvem de la recent descoberta de la meua depressió postadolescent i va amollar, ja us dic, massa fort per al meu gust, «i a vore d’on traiem ara un psicòleg perquè jo no en conec cap». I al Delta, adés i ara, tant és que hi hagi internet com si no perquè les coses continuen funcionant pel boca-orella. Perquè ser de poble és una mica com ser del passat. Per sort, i per això mai agrairé prou a ma mare aquell anar-se’n de decibels a la cua del peix, la senyora Finín estava allà assentada, amb un ventall. Xiques, què busqueu? Un psicòleg, hai sentit? Mon fill ho és, se diu Manolo. Calla, que t’apunto lo teléfono d’allà on treballa. Està aquí mateix anant al Poblet. Paquita, porta la llibreta dels teléfonos que no me’l sé de memòria, vols?
Hi vaig trucar l’endemà mateix. Me va contestar una veu de dona amb un accent estrany. Era la Franziska. Els trobaria a un maset rodejat d’arrossars a mig camí entre Poblenou del Delta i la Ràpita. Ja em va avisar per telèfon: «Estem jo i el meu soci passant consulta, aquí». Val, no em feia res, me pareixia bé.
Quan vaig començar era estiu. A l’hivern els divendres també passava visita a Barcelona, per això hi podia seguir anant durant el curs, però quan hi vaig començar a anar era estiu. I feia una calor que se’t pansia el pensament i les ganes de viure i tot. Lo camí que duia al maset estava envaït per mosques, que campaven al seu aire abans de deixar pas a l’hora del mosquit. Los arrossars estaven d’un verd intensíssim i preciós, com cada principi de juliol, i feia tot aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica que si, per exemple, anés caminant per Manhattan i algú hagués plantat un camp d’arròs menudet al terrat del seu edifici, jo des de la vorera en reconeixeria l’aulor.
Vaig apartar la cortina de cordons d’aquells de plasticot verd lleig i, en entrar, ells no em van sentir: hi havia la Franziska i qui vaig interpretar que devia ser el seu soci (el Manolo), que de seguida vaig entendre que no era només lo seu soci.
—Mira, fes lo que vulgues. Si no vols vindre no vingues. Ja l’hi posaré alguna excusa, a ma mare. —A la senyora Finín, calibrava jo d’amagades.
—No, és que no cal que li posis cap excusa. Pots dir-li tranquil·lament la veritat: mare, he organitzat un sopar a casa teva amb la Franziska sense preguntar-li a ella si tenia plans o si li venia de gust i resulta que de plans no en té, però de gust tampoc li ve. I per això no ha vingut.
Així era ella. En aquell moment em vaig alegrar tant que m’hagués agafat ella el telèfon per donar-me hora i no ell. Si n’aprendré, de coses, recordo que vaig pensar un cop superat el xoc inicial de vore que ella li doblava la massa corporal a ell i que ell li doblava l’edat a ella. Ara ja ho sé, que estes parelles són una cosa molt habitual, però hai de dir que en aquella època no n’havia vist mai cap en persona, de parella amb tants anys de diferència.
—Ah, tu deus ser la Gina. Ves passant, asseu-te a sobre un coixí al terra, tanca els ulls i posa’t la mà a l’estómac. No pensis en res i ara quan entri em diràs què s’ha fet present. Aquest home que has vist és el Manolo —jo ja ho sabia—, ja deus haver captat que és el meu soci i també la meva parella. Però això és l’últim que em sentiràs a dir sobre la meva vida personal. Això i que la meva àvia també es deia Gina, que t’ho explico perquè em fa il·lusió aquesta casualitat —em va dir amb una cara d’absoluta i brutal indiferència.
Tot i que amb los anys vaig anar esbrinant-ne més coses: la Franziska era una alemanya de Heidelberg establerta a Catalunya des de feia molt de temps. La carrera ja l’havia estudiat a Barcelona perquè els pares l’havien enviada a passar l’estiu dels disset anys a casa d’una tieta que es deia Ava i que hi vivia a temporades, perquè estava casada amb un diplomàtic alemany i tenien casa arreu. Això m’ho va explicar un dia, mentre jo indagava fent com si no m’importés gens, que era l’única manera que tenia de treure-li informació personal. I la Franziska aquell estiu va descobrir que aquí feia sol cada dia i va voler instal·lar-hi tota la seua fredor per sempre.
Al Poblenou del Delta hi va fer cap una mica com fan cap tots los turistes: anant-hi a passar un cap de setmana mirant moixons i posant-se Autan. «Em va agafar el rampell naturalista i m’hi vaig voler quedar, què et sembla». Es tractava d’un cas bastant aïllat perquè estem parlant d’un poble on no hi ha caixers automàtics ni botigues de queviures, ni botigues de res, de fet. Imagineu-vos si hi ha psicoterapeutes alemanyes. Només ella. Era una dona corpulenta, no gorda, eh. Corpulenta, forta, cabells roginosos ni llisos ni arrissats, una mica, no sé com dir-ho, estorats. Era una dona, llavors, quan jo en tenia dinou, d’uns trenta-cinc anys, diria que no arribava als quaranta, no; de posat seriós i sempre aquella distància tan professional. Aspra, amb un poc-suc que semblava del Delta mateix.
El que no podia saber aquell primer dia que vaig conèixer la Franziska és que acabaria sent una persona tan important en la meua vida, les frases de la qual encara em donen tombs pel cap los dies que hi ha cels foscos.