Emma
II
Pàgina 9 de 15
—La nena necessita una preparació abans de visitar-te. El que ha viscut l’ha contraposat…, no hi ha manera que accepti…
—Però com es troba?
—Bé. La mare no et volia ferir i va preferir dir-te que estava constipada, però jo vull que ho sàpigues. Ni ella ni jo no la podem obligar a venir.
—No està malalta?
—Està bé, tranquil·la. Està perfectament.
—En les sessions amb el psiquiatre n’hem parlat, m’ha dit que la pot ajudar a entendre què ha passat.
—No pateixis que està en bones mans…
La porta s’havia obert i l’home de les ulleres fosques havia fet un pas cap a dins. L’Alexandre s’hi havia apropat i ell li havia parlat a cau d’orella.
Vaig pensar llavors en el Martí, necessitava parlar amb ell de seguida, però l’endemà marxava. M’havia donat el telèfon d’una infermera que treballava al servei de l’hospital, una tal Tere, dient que em podia ajudar si ho necessitava.
L’Alexandre va aproximar-se per dir que se n’havia d’anar, que em volia demanar un favor. Ell, el candidat a la presidència, digne, seriós, resplendent m’ho deia a mi, una dona que el Vermell havia separat del cos d’un gos mort i havia arrossegat fora del caixer.
Havia d’assistir a un acte i li calia que jo aparegués al seu costat. Llavors ja estaria bé i, havia assenyalat la meva cara, la pell ja no està tan cremada. M’hi veia amb cor? Crec que vaig alçar les espatlles. No em caldria enraonar, de fet era desitjable que no ho fes més que el mínim, per saludar. Però encara faltaven dies. Mentrestant, treballaria amb la nostra filla per convèncer-la.
—Crec que si l’Àngels ens veu junts…
—Però, no seria millor que primer ens veiéssim soles?
—Tot anirà bé, no t’amoïnis!
Em va somriure i se’n va anar.
Ho començo a entendre, Àngels, no permetran que ens tornem a trobar així com així.