Emma

I

Pàgina 6 de 15

Quasi no s’aguanta, les costelles se li marquen. Vaig canviar-li l’aigua i va beure davant meu. Després li vaig portar el bol blau elèctric que, a la nit, sembla més fosc, no té aquell esclat virolat que em fa pensar en algun objecte amable que encara no sé quin és. Havia llençat el granulat a la paperera i n’havia posat de nou del paquet. El Gos va passar-hi la llengua, va llepar per damunt i em va tornar a mirar. Què faries si després de dies sense menjar et portessin un empedrat de mongetes? Se’m va ocórrer de barrejar-li una mica d’aigua, que fes una mena de pasta. Hi va tornar a posar el morro i va obrir la boca; quan va alçar el cap tenia dues peces enganxades als pèls d’una galta, em va fer riure i el vaig abraçar abans d’acotar el cap. Llavors se’m va ocórrer que encara tenia dues croquetes des del sopar i de la meva mà se les va anar menjant en petits trossos. És un geni aquest Gos, ha aconseguit que no senti tan fort el meu neguit.

Em recordo de l’any que per la revetlla de Sant Joan tenia la cama embenada. Per a sortida de final de curs, tots els del grup havíem anat a la platja, jo vaig caure d’un escull on ens havíem situat i em vaig fer un cop i un bon tall amb sang. L’Alexandre va ser al meu costat tot el vespre. Vam veure ballar els amics, nosaltres amb les mans agafades, quasi sense parlar. Té una qualitat especial, el teu pare: en les dificultats brilla. Mai no ha estat tan dolç com llavors quan no podíem gaudir com els altres ballant, abraçant-nos i tirant petards. Ens havia convidat la Meritxell. La seva família viu a la part alta de la ciutat, per Sarrià, en una casa amb jardí. A cada estona s’acostava, li deia que ja em faria companyia ella, i l’Alexandre li somreia però no es movia ni em deixava la mà. En poques paraules: se’n surt bé quan vol. De casats, jo em demanava què s’havia fet d’aquella sol·licitud, però és ben veritat que va conservar la reacció serena davant dels mals moments. Una roda punxada, una multa, un robatori, qualsevol contratemps. Allí mostrava la calma que no tenia en les estones tranquil·les a casa. Només viu per al despatx, però ell et sabrà protegir.

Ara ve la furgoneta de la neteja de l’Ajuntament. La porta una dona que, vestida de verd lloro, només baixar, ja me la conec, encén el cigarret i pren el gros cabàs de goma negra i la llarga escombra de bruixa. És rossa tenyida i no sembla gaire feliç. Treballa fumant, al final, escup el cigarret, aixafa la punta i se l’endú amb l’última palada de fulles seques i flors grogues. Professional. Abans venia un home que, amb murrieria, demostrava que em veia.

—Què, encara no has trobat el príncep blau?

També fumava, però, tranquil·lament, després escampava els senyals de les gavines, esgarriava la catifa de flors, l’últim gest seu era fer voleiar la punta encesa cap a l’asfalt. Algun pneumàtic acabaria degollant la brasa porosa del filtre. Duia els cabells llargs amb una cua i em mirava de reüll, com si estigués a punt de riure’s d’un acudit, però no s’hi acabés de decidir.

Ella escombra més i millor, el combustible a la boca sembla dotar-la d’energia per a la tasca completa. Aparenta no veure ningú. Un dia se’m va plantar al davant i em va etzibar:

—Tinc micos a la cara?

Avui he escrit tota l’estona, poc s’imagina que les meves paraules tracten d’ella.

No hi ha rastre del groc de les flors dels arbres. He vist el parc terrós i brut. Durant l’agost, els barris que no són turístics pateixen una mena de letargia, d’abandó. Les vacances d’estiu dispersen els usuaris habituals de carrers i places; la majoria de les botigues i dels negocis han tancat.

He tornat davant de l’edifici de Telefónica perquè el meu dormitori d’agost, al carrer Consell de Cent, ha portat disputa entre els veïns.

Mentre la majoria era de vacances hi he dormit arrecerada, quasi cada dia he trobat oberta la porta que dóna a un ampli vestíbul on he descansat bé. Una parella de vells, que sempre ho fan tot junts, em van deixar un sac de dormir d’excursionista i una tela gruixuda per al Gos. No m’han preguntat res, encara que crec que hi han estat temptats, i jo, cada matí, endreçava les dues bosses i el sac, deixava el camp lliure aviat. Feia temps que no dormia seguit tanta estona, l’angoixa ha afluixat i fins el record de tu, filla, es fa suau en aquest primer estiu de separació entre nosaltres.

Però l’última setmana del mes ja van arribar quasi totes les famílies. Adults, amb els seus joves, amb els seus nens, amb els seus vells i amb els seus animals, solters actius, persones solitàries de mitjana edat. Hi ha quasi de tot en un edifici. Hi ha hagut reunió i s’ha decidit trucar a la guàrdia urbana si, en la fosca, m’hi torno a quedar amb el Gos o sense. Per majoria. M’ho ha explicat l’home vell amb la seva majestuosa veu modulada, sense compassió ni rebuig, com qui parla a un igual. Com la tarda que em va portar un tiquet per entrar a deu sessions del cinema Méliès. El següent me’l vaig comprar jo.

—La meva senyora ha pensat que potser li agradarà anar-hi. Es distraurà i s’hi està fresc.

Era la sola vegada que l’he vist sense la companyia d’ella. La seva senyora deu tenir un mínim de setanta anys i té cara de nena, voltada de flonjos cabells blancs, és prima i no gaire alta. No sembla que tinguin visites ni han dormit a fora els quatre caps de setmana que jo he estat al vestíbul de casa seva.

Em vaig fixar que alguns matins sortien molt aviat. Feia estona que el neguit m’havia punxat el globus de la son, donava tombs com sempre al meu desastre, i vaig fer un bot i vaig seguir-los. On anaven abans de les vuit? No va ser gaire lluny. A la parròquia del carrer Diputació. Vaig entrar i em vaig quedar al darrer banc. Al cap d’uns minuts va començar la missa. Com me n’havia pogut oblidar?

Als cinemes Méliès he estat al cel. Oblidada de mi, he rigut, he plorat i m’he inquietat per personatges de tota mena. Hi havia poca gent i el jove de la taquilla, ell mateix tallava l’entrada, va alçar les espatlles quan li vaig dir si podia deixar les bosses darrere la taquilla, a l’inici del vestíbul allargat. Crec que fins donava un cop d’ull al Gos, ajagut a la vorera a tocar d’un plàtan.

L’agost aproxima els pocs que restem a la ciutat, hi ha en nosaltres la solidaritat de no participar en les vacances generals, d’haver-ne estat exclosos per algun motiu.

Doncs l’avi em va dir que hi havia disputa entre els veïns i, a la primera pausa que va fer, jo li vaig respondre.

—No es preocupi.

He tornat a mirar el parc i sense la grogor a terra ni gaire verd m’ha semblat inhòspit, fins els dos funcionaris municipals de l’escampa han desertat? Però ha estat el primer moment. Beneïdes fonts de la ciutat, a vora de l’entrada de Consell de Cent també en tenia una i pensant en tu, Àngels, cada dia feia la rentada. Però la font d’aquest parc té per a mi el sentit de l’esperança, aquesta aigua és el pont, l’objectiu, que em lliga a tu. Hi he rentat les llàgrimes, els cabells, el coll, els peus, les cames… continua rajant quan premo i no em demana res, per a mi l’aigua és igual que per a un sant.

He d’estar atenta al teu retorn i de moment no aniré a la biblioteca a mirar revistes ni a llegir, no m’he pogut emportar els llibres en préstec perquè el primer dia vaig dir la veritat, no em caldria ser bocamolla.

—De moment no tinc domicili.

Vaig tancar la porta al favor de la pobra bibliotecària, jove i tímida, no podia, doncs, segons la reglamentació, emportar-me els llibres. Ja em diràs qui hauria trucat a casa teva, filla, preguntant per mi! Però cada matí hi he anat i hi he estat fresca i veia el Gos al parc i he sortit a defensar-lo si algú s’hi posava. La llibreta s’ha quedat al fons d’una bossa i no he escrit ni un mot. Fins que no he tornat al parc no he trobat a faltar escriure. Les novel·les de ciència-ficció m’han fet companyia i he pensat tant en tu…, perquè sempre compartíem la lectura, oi?, tota o una mica, rateta.

He pensat què t’agradaria i què et faria por de cada història, com s’il·luminarien els teus ulls i fins les he memoritzat per explicar-te-les.

Hi ha una estona fins a l’Escorxador i la calor és encara massa intensa; des que he tornat al parc trobo a faltar els llibres i vaig estar a punt d’endur-me el que llegia, ja el tenia a la cintura i ningú no m’hauria dit res, no la jove bibliotecària de mirada inquieta, ni que hagués vist que el pispava, però vaig pensar no els donis la raó en res del que de tu es pugui esperar.

Vull estar atenta només a retrobar-te, el teu pare m’ho va prometre, a la tardor quan el curs comenci, encara que ells no han fet tot l’agost de vacances.

Sí, se’m va ocórrer el dia que vaig seguir la parella de l’edifici on he dormit. Vaig comptar els dies fins al proper diumenge i vaig anar a l’església on l’àvia solia acudir, a cada missa. Allà eren tots dos, a la de dotze, el pare i ella. Tu no. Tu no. Vaig decidir abordar-los a la sortida, m’havia endreçat, duia roba neta que havia trobat al banc del vestíbul, els vells l’havien deixat.

—Si li va bé, és tot bastant fresc, de quan la meva dona era jove.

Ella no parlava, però sempre em mirava als ulls i em feia un petit somriure.

Jo crec que feia goig encara que m’he aprimat, esperaria en una banda, però vaig escoltar el capellà, la seguretat amb què organitzava l’ànima, amb què beneïa els bons. Vaig veure la sol·licitud amb què la Júlia enraonava al seu fill, com ell s’hi girava amb devoció.

I tu on eres?

Quan vaig veure que el pare anava a combregar, vaig sortir, em recuperaria i tornaria a entrar. Esperaria a fora. Al final me’n vaig anar.

Encara fa molta calor.

Dilluns. He trucat al despatx, a casa, al mòbil, a casa de la Júlia. Res.

Aquests dies de la Mercè porten tot de gent i més soroll al parc, als carrers; noietes mig nues xisclen i riuen fort al vespre; a la nit veig grups de joves bevent i fent esbufegar i petar els tubs de les motos. No tinc son i estic pendent del Gos. Doncs jo, de tant en tant me’l miro, i la resta del temps em distrec amb l’espectacle de la nit. Vaig veure venir el Vermell. Sempre va barbut i les seves paraules eren boiroses com de costum, humides, no sé com explicar-ho, vull dir que té una veu de nas, que sembla que enllarda, doncs ni mirar-me’l. I ell que va i se’m posa al davant, i em diu que l’hi xucli, que si no ho faig em balda. I li dic que ja es pot apartar, que cridaré i s’armarà la grossa. Ell que torna a riure i es descorda i jo faig gest d’alçar-me i ell m’empenta i torno a quedar asseguda al banc. Per una estona, no passava ningú a prop, com si de sobte s’hagués calmat la diversió. I ell que s’apropa i jo que li clavo un cop als genolls i ell que se’m tira a sobre. Llavors el Gos es posa a bordar d’una forma estranya i li clava mossada en una cama; jo me’n desempallego i apareixen un grup de joves i comencen a riure; el Vermell es farga els pantalons i marxa després d’amenaçar-nos. A nosaltres i als nois. Jo tinc la mà damunt del Gos i la colla xiuxiueja i se’n va. Sí, hi ha una nena entre els nois.

De seguida que ens vam quedar sols li vaig dir el meu agraïment. A la llum dels fanals vaig poder veure com alçava la seva mirada cap a la meva cara, ja ho he dit, jo tinc por d’aquests ulls, però aquest cop vaig resistir.

Vaig estirar la cadena que li van posar aquells sense ànima, les dues bosses a la mà, i ens vam tancar al caixer. A les dues el Vermell ha picat el vidre i s’ha començat a tocar davant nostre. El Gos no ha deixat anar ni un sol bub i jo m’he girat ben d’esquena i m’he posat un dit tapant cada orella per no sentir els meus pensaments.

Anar a la pàgina següent