Emma
II
Pàgina 7 de 15
Durant la primera sessió el doctor Martí va demanar-me que li digués què havia passat.
—Ja ho he dit a la policia.
Com si ell n’obtingués informació, de la policia. Vaig fer un esforç.
Em recordava bé de la noia jove que havia aparegut al caixer del banc, a l’altra banda de la porta de vidre. Alçava una targeta de crèdit i mostrava el folre d’una butxaca dels pantalons que duia. Jo crec que m’havia despertat no pas perquè hagués sentit trucar, just acabava de treure’m el dit de l’orella corresponent, sinó perquè somniava en l’Àngels, la meva filla de dotze anys, que, quan la vaig abandonar, era alta com aquella que tenia al davant dels ulls, i tan sols els somnis, de tant en tant, me la porten a l’abast de les mans. I també recordo clarament que em vaig acostar a la porta mentre el Gos roncava, ell que era tant se me’n dóna en tot.
Doncs la noieta no s’assemblava gens a la nena, portava els cabells curts molt llisos, a primer cop d’ull es podia confondre amb un noi, i una expressió trista a la boca, però llavors va fer per somriure’m. Li vaig obrir entre els lladrucs del Gos.
Tot havia anat massa de pressa. Darrere d’ella havien entrat dos nois, empentant-se com si fessin broma. El més alt havia premut la noia al seu cos i l’havia petonejat a la boca pessigant-li el cul i m’havia sorprès que ella li responia com si fos una dona experta en petons. El Gos s’havia alçat i l’altre noi li havia pegat amb una cadena. Eren de la colla del carrer, llavors ja ho devia tenir clar, però tot passava com en un mateix instant, havia corregut a defensar l’animal i m’havia estranyat perquè la parella m’havia barrat el pas un moment. El noi m’havia dit «si ets al carrer és perquè t’ho mereixes!». L’altre anava endavant i el Gos es defensava malament, atrapat en el petit espai del caixer, però al final hi vaig poder arribar, vaig agafar el noi per darrere. Llavors ella va cridar «ara i anem». El noi es va girar, amb la cadena alta, i abans de rebre, sí que recordo una resplendor de flames. Res més.
M’han dit que a prop del caixer van trobar una garrafa amb restes de líquid inflamable que potser era robat d’un edifici en construcció.
Em vaig despertar a la cambra de l’hospital.
—Sap que va ser un indigent qui la va treure de l’oficina del banc?
—Sí.
—Sent rancúnia o odi cap als joves?
—No ho sé…, la nena em va fer pensar en la meva filla.
—Però semblava que era qui donava les ordres.
—No entenc els petons…
—Els diaris porten que té setze anys.
—I l’Àngels és a punt de complir els tretze.
L’endemà de passar la nit en observació amb altres pacients acabats d’operar, em van traslladar a planta i l’Alexandre va venir a veure’m, vaig sentir rondinar algú amb bata blanca: la pacient encara no està per visites.
—He vingut dues vegades, però no m’han deixat veure’t, m’han dit que dormies.
Tant com havia maldat per enraonar amb ell, mai no hi era quan li trucava al despatx, el cas és que, de sobte, si hagués pogut estirar el braç era a l’abast de la meva mà dreta.
Vaig notar les galtes molles quan ell va acostar-me el seu mocador. Era blanc amb una franja blau cel tot al voltant, d’aquells que jo aplanava amb la planxa cada setmana, els últims anys quasi sempre amb el pensament a tres quarts de quinze. No podia aturar les llàgrimes de cap de les maneres, elles manaven per damunt de la meva voluntat, però em vaig fer el càrrec que el meu Alexandre, que ja no ho era, de meu, anava vestit amb elegància, ni massa formal ni massa esportiu, els seus cabells blancs contrastaven amb la pell jove de la cara, colrada amb moderació. Em va semblar atractiu. Feia un petit somriure.
—Com et trobes?
Vaig veure un home amb ulleres fosques que treia el cap a dins la cambra, penso que era el mateix que m’havia agafat per un braç, temps enrere, quan, ben d’hora al matí, m’havia col·locat davant del portal de casa i havia caminat cap al candidat per dir-li que m’havia espantat perquè, de sobte, no em recordava de la cara de la nostra filla.
Havia tingut la intenció de bellugar el cap afirmativament, però penso que no ho vaig aconseguir.
—Necessites descansar, vindré quan et trobis millor.
Llavors havia sentit la meva veu com si sortís de dins d’un pou i m’havia espantat.
—Com està la…?
—Bé, molt bé.
—Quan…?
En comptes de paraules em continuaven sortint llàgrimes, però m’havia entès.
—Quan torni d’Anglaterra et vindrà a veure, t’ho prometo, jo només et demano que no parlis amb ningú, amb cap desconegut, periodistes o el que siguin…
Crec que vaig moure el cap afirmativament, però com la primera vegada, donava l’ordre i sentia el clatell que continuava enfonsat al coixí, rígid.
—Tornaré quan estiguis millor, hem de parlar, però ara descansa.
L’home de les ulleres fosques va tornar a treure el cap i el que havia estat el meu marit durant anys va sortir mentre el seu mocador restava ben estret a dins de la meva mà dreta.
He preguntat a la mare de l’Alexandre, a l’àvia Júlia, com es diu la clínica on sóc i m’ha dit «si no t’importa, millor que no hi barregem noms». He callat i ella m’ha promès de nou que vindràs a visitar-me. És clar que m’importa, però em sento molt feliç i estic una mica nerviosa per si no em coneixes de tant com he pogut canviar i per si t’has fet molt alta i ja no ets una nena.
Sé que no sóc lluny de casa, carrer Enric Granados, i que hi ha una escola molt a prop. A unes determinades hores se sent una cridòria que traspassa fins les finestres tancades i el vapor imaginari de la calefacció. També sé que ha de ser una clínica petita perquè quan la infermera m’acompanya a la visita del psiquiatre recorrem en un no res un passadís de pocs passos. I n’estic certa, tant l’habitació meva com el seu despatx són improvisats. Menys el llit tot és nou, però barat. L’armari, la tauleta de nit i la taula on escric. En canvi, la finestra és vella, amb vidres esmerilats, impossible obrir-la. El llit i el lavabo també són antics. Potser era una sala per a estris de neteja perquè el plat de dutxa i la mànega els he estrenat, però hi ha un llarg aplic d’acer a la paret, antic, amb sis penjadors: per a bates?, escombra i baieta?, drap de la pols? Sóc a l’últim pis, aquí s’acaben les escales. Fa tres dies tan sols i el que més enyoro de l’Hospital Clínic són les veus, aquella sensació de llibertat, ben al contrari d’aquí que sembla un lloc per caminar de puntetes, com imagino un convent de clausura.
Allí sentia moltes persones durant el dia. La dona que passava la baieta de bon matí, després el metge que em va operar la cama i em curava el cap, entrava amb dos o més traumatòlegs aprenents i una infermera. La noia del carret d’esmorzars, la físio. A partir de llavors no parava el tràfec per passadissos i sales d’espera fins allà a les set del vespre. Trobava revistes i podia enraonar amb altres pacients.
Aquí la infermera que em revisa les ferides, la Mònica, i m’obliga a fer els exercicis amb la cama és la mateixa que em porta el dinar. És vermella de galtes, com si acabés d’arribar d’un poble petit, molt poc enraonadora o bé li han manat callar; avui li he dit:
—Els altres pacients estan molt malament…
Ha rigut per a ella, amb una mena de malícia, però abans de respondre ha rectificat l’expansió.
—N’hi ha de tota mena.
—Si volgués sortir no podria, oi?
M’ha mirat de gairell i ha continuat amb la bena.
—Ha de procurar posar-se bona ben aviat i llavors el seu marit i la seva mare la vindran a buscar.
Em parlava com si fos una criatura que no pot entendre el procés però sí alegrar-se pel resultat. És tan jove que m’he deixat portar pel joc de posar esquer a l’ham i a veure què pesco.
—És la meva sogra.
—Ah! Ja havia pensat que físicament no s’assemblaven.
—I mentalment, menys; ella té seny…
Ha continuat la feina sense dir res, però m’ha fet l’efecte que esperava que continués.
—És una dona forta i serena.
—Vostè faci bondat i veurà com es posarà… a to aviat.
Havia dubtat fent un somriure etrusc entre les galtes poncelles. Des de la porta, amb la safata a la mà, ha dit «fins després» i ha tancat. M’he quedat mirant cap allí. Blanc. Llavors he sentit una mena de xiscle agònic, diria que al pis de sota, i tot seguit, una corredissa i un timbre.
M’hi trobava bé, a l’hospital. Abans de comprendre on era i, encara més, què havia passat, m’havia fet ja a les veus variades, al moviment continuat. La policia havia vingut de seguida, no m’havien atabalat gaire, només unes preguntes sobre els nois. El Gos ha mort. En comptes de plorar, me’n sorprenc, llavors vaig pensar, millor, millor per a ell, però havia callat davant d’aquells dos de paisà, home i dona; em sembla que ella anotava el que jo responia. M’havien dit que hi hauria un judici i que em caldria identificar els joves.
Em pregunto per què em vaig resistir a dir com eren. Els recordava a la perfecció, però desitjava esborrar-los del tot del meu pensament i vaig dir que els tenia en una nebulosa. No sé si em van creure, em miraven amb molta atenció. Al cap i a la fi, què importava el que jo digués, no sóc pas una ciutadana fiable.
Des de la clínica, l’hospital se m’apareix com un univers. Em sentia en mans d’una colla de persones; en general, amables, feien la feina i somreien, el meu nom sonava bé dit per ells, com si jo mereixés de debò ser curada, recuperada. Crec que m’ho van fer creure.
Durant els primers dies, al llit del costat no hi havia ningú. Un dia, també amb bata blanca, va entrar una cara nova. Volia saber com em trobava. Em va dir que part de la medicació que rebia era perquè no trobés a faltar el vi i el tabac, però que un dia hauria d’afrontar-ho sense pastilles. Em mirava fixament, jo no intentava pas fugir d’estudi.
—Ara que la fractura comença a curar, que fa fisioteràpia, el doctor m’ha cridat —era la persona destinada del servei de Psiquiatria— per mirar d’ajudar-la.
Si hi estava d’acord, començaria per dir-me què sabia del moment dels fets i jo podia matisar el que ella digués…
—Vostè vivia al carrer amb un gos, des de quan?
Ja hi érem. No era exacte i m’era complicat d’explicar-ho bé. Vaig intentar-ho.
—Jo no vivia amb cap gos. Dins de les pensions les parets em cauen a sobre i fa calor, últimament dormia en un banc, però com que no estava tranquil·la i tenia fred, algunes hores les passava dins d’un caixer. A part se m’estan acabant els diners i penso que és millor alimentar-me bé. Era una situació provisional.
—Més o menys, quant temps portava així?
Em vaig quedar pensant. Poc, no feia gaire temps, però, quant feia que havia tornat de Marsella?
—Bé, no s’amoïni, no té gaire importància. Li agradaria rebre ajuda professional i tornar a treballar i viure en un pis…?
—No sé si puc.
—Però, en té ganes?
—La meva filla, es diu Àngels, m’hauria de perdonar i encara no l’he pogut veure ni demanar-li que ho faci.
—I, què en pensa, dels nois del caixer?
—Hi havia una noia molt jove.
—Sí? Ha parlat amb la policia?
—…
—No importa. Què en pensa, d’ells?
—Que són uns malparits!
—Seria capaç de perdonar-los?
—No ho sé… El Vermell em va salvar.
—Sí, un home gran…
—Un altre malparit, sí.
—Però li està agraïda?
—No ho sé.
—Bé. Recomanaré una teràpia que l’ajudi a assimilar el canvi i a fer les paus.
Era una doctora més o menys de la meva edat, blanca de pell, feia la sensació que mesurava molt les paraules abans de dir-les. Jo tinc els braços i la cara com un cremall de tant aire lliure. Va saludar donant-me la mà i se’n va anar amb els papers als dits tal com havia entrat.
Quan li he confessat la meva personalitat amagada, ha fet:
—Digui’m Martí.
El doctor, el Martí, ha dit que qualsevol persona s’inventa un jo que el satisfaci, que és normal fer-ho; m’he quedat callada.
—Jo també ho faig —ha dit, i ha rigut un instant.
Me l’he quedat mirant, no sé amb quina cara. Ell sembla un adolescent un pèl revellit. És ros com l’Alexandre, més alt i té la cara menuda, fina, porta unes ulleres sense muntura, la bata blanca li va baldera d’una forma especial, la porta sense cordar i se li arronsa un xic dels costats.
M’he preguntat què devia demanar l’altra ànima de l’Alexandre si és que tothom té un doble que correspon al seu desig.
—Quins dubtes té?
Li dic que pensava en el meu marit, bé…, que m’agradaria conèixer la seva segona personalitat.
Ha fet un riure que ha durat un xic més, i jo, mirant-lo, m’he preguntat si pot ser que aquest home jove sàpiga com ajudar-me, som tots tan iguals per trobar solucions als llibres? Es mostra segur rient-se’n així, o just les rialles delaten que està ple de dubtes? És clar que és psiquiatre, però deu haver tingut el temps just per estudiar i ser company o amic, potser, per enamorar-se per primera vegada. L’he imaginat en una mena de festeig com el de l’Alexandre i jo, de criatures. He sentit l’impuls d’aconsellar-lo, però ell s’ha avançat.
—Expliqui’m millor com és aquesta altra Emma.
Francament, m’ha costat. De moment m’he callat que l’anomeno Desirée, però li he dit que és una paia decidida que fa de guia turística, s’ha après bé les informacions de llocs i els accents dels idiomes, atractiva però natural. Tothom la segueix.
A primer cop d’ull sap trobar els homes més interessants, d’aquells que no són d’enlloc i viatgen pertot arreu. Homes intel·ligents, rics, lliures i guapos. Homes que valoren les dones sexis i divertides, d’aquelles que s’esfumen al matí mentre ells es dutxen.
La Desirée s’acabarà enamorant d’un que, a pesar seu, no voldrà deixar-la marxar. Algú que no podrà separar-se’n perquè trobarà que l’Emma és excepcional: maca, llesta, graciosa i dolça. Un home afectuós i educat, que endevinarà fins el més petit desig d’ella.
—El va trobar l’altra Emma?
—Sí, però no va ser capaç d’anar-se’n al matí, just abans d’esmorzar.
—Escriure què pensa li anirà molt bé. I jo vull llegir què escriu per ajudar-la.
La mica de Desirée que se m’havia empeltat tot parlant-ne s’ha arronsat com el meu estómac. A la llibreta d’apunts sobre el tema Derivades hi ha tot allò d’abans… Com si m’hagués llegit el pensament, ha dit:
—Jo llegiré el que escrigui des del dia d’avui; seguiré el nostre treball en les seves paraules.
He pensat que continuaré escrivint a la llibreta i que passaré a net el que pugui interessar al doctor. No tinc res de més agradable a fer.
Les tres persones joves que van entrar al caixer de matinada havien estat detingudes, qui donava ordres era menor, una noia.
L’agressió que havia costat la vida del Gos i hauria pogut fer-se càrrec de la meva va provocar un canvi: s’havia acabat esquivar-me. Quan l’Alexandre va tornar, em va dir a manera de compliment «he deixat passar quaranta-vuit hores perquè em van dir que no et convenien les visites», llavors jo estava ben desperta.
—Emma, hem de parlar!
Continuava essent el meu Alexandre, tan maldestre en la intimitat com brillant resultava a l’exterior.
—I la nena?
—Perfectament! Escolta, necessito que posi’s tota la teva atenció en el que et diré.
Em va mirar molt seriós. Com en l’anterior visita s’havia quedat dret al costat, a prop de les meves cames sota la roba de llit. Sí, era ben a la vora demanant-me que no concedís entrevistes, ja estaven escalfant motors amb vista a la campanya. Ell, un home que es presentaria a la presidència, a mi, un sac de patates que un borratxo, entre flames i fum, havia arrossegat a la vorera. Notava un ralet de riure al coll, com volia que jo li fes una ombra?
—Algú em vol fer pagar políticament per aquesta teva història, Emma.
—Tu també hi tens part, en aquesta història!
—Ja pensava que no hi hauria res a fer!
Tots dos havíem alçat el to de veu. El de les ulleres fosques havia tret el cap, com un saltamartí a qui han clavat empenta i es decanta. De nou s’havia esfumat, just quan vam callar, un temps llarg que devien ser uns instants. Llavors ell havia acostat la cadira al llit i s’hi havia assegut. La veu serena, aquella mateixa que devia fer servir per combatre el contrincant amb elegància.
—Mira, Emma, un escàndol és el que desitja el meu principal opositor per frenar el progrés del partit. Si tu acceptes una entrevista i dius segons què em pots causar un mal irreparable, a mi i a moltes persones que fa mesos que treballen.
—Què podria dir que et perjudiqués?
S’havia tornat a posar dret i havia mirat el rellotge.
—No hi ha manera, oi?
—Jo no et perjudicaré el més mínim, però deixa’m veure l’Àngels.
—Però si està fet!, passa que ara és a Anglaterra, fa el curs allí, abans de Nadal serà aquí.
—Una hora tan sols amb ella i compliré el que em demanes al peu de la lletra.
—Miraré què hi puc fer. Tu posa’t bona i en parlem.
Des de feia uns moments el seu mòbil despatxava unes notes marcials i llançava llums blaus de forma intermitent.
La seva veu d’home complidor, intel·ligent, va sonar dins la cambra blanca com una veu diferent a la que enraonava amb la meva.
—Un moment.
Va retrocedir i em va fer adéu amb la mà esquerra alçada; després va passar la porta i vaig poder sentir com seguia enraonant amablement pel passadís.
Quan el Martí m’ha preguntat per la infantesa, en comptes de l’escola, del pis dels pares al carrer la Cera, no ho sé, m’he recordat del Marc i del Pep.
El Marc era fill d’uns estiuejants com nosaltres i el Pep ho era del matrimoni que portava l’hotel on ens estàvem durant quinze dies. El meu pare era feliç a la Guingueta d’Esterri. Anava a pescar, li agradava caminar entre aigua i verd, contemplar el bestiar, les flors silvestres.
Els seus plaers més preuats eren el silenci dels vespres, la fresca de la nit, les converses a la plaça amb la gent del poble. La mare no protestava, però quan feia maletes per retornar a Barcelona estava de molt bon humor, al contrari de com havia aplegat la roba de les vacances des de la capital. Aviat quedaven enrere les dues setmanes obligada a posar-se sabates i roba còmodes per acompanyar el marit a caminar o a mullar-se en l’aigua gelada sense poder nedar, ella que era tota del mar i de la ciutat. Quan van comprar la caseta a Mira-sol es va acabar el viatge d’estiu al Pirineu.
Doncs jo hi tenia dos amics, a la Guingueta. L’un era pallasset, graciós, preferia les joguines modernes que la pilota i els jocs de plaça, però seguia el Pep quan aquest se’ns emportava a veure les gallines, les egües o els porcs. Ens passàvem llargues estones arrecerats a l’antic rentador de les dones. Si no hi havia cap persona gran, posàvem les cames a dins de l’aigua, caçàvem capgrossos, el Pep en deia «culleretes», enraonàvem, però no em recordo de què, se m’ha esborrat del tot. Jo devia tenir vuit, nou anys. Potser deu. Ells eren si fa no fa, el Pep com jo o un any més gran; el Marc potser un pèl més nen.
Li he dit que sabia que competien per mi sense que ho hagués dit ningú. El Pep es mostrava distant quan érem tots tres, li agradava demostrar que dominava el terreny, pujar damunt de l’egua, estirar la cua als porcs, robar ous dels ponedors. Nosaltres dos el seguíem i l’imitàvem. Però quan el Marc treia els seus bòlids de competició, el sentit de les forces canviava fins que el Pep els estimbava, els feia volar, i el Marc es posava com una fúria i llavors l’altre m’agafava la mà i em portava cap als seus amagatalls. Darrere la paret més arraconada del safareig, al seu paller sota les grans bigues vaig sentir per primer cop la proximitat d’un cos diferent. Recordo que m’agafava per la cintura i em mirava fixo i rèiem. Un dia, mentre la veu del Marc ens cridava ben a prop ens vam asseure a terra i ell em va fer un petó i després em va començar a acariciar damunt de les calces; una sensació nova, intensa i molt agradable em va cobrir els sentits.
No sé com és que explico al Martí, amb tota tranquil·litat, fets que mai no havia dit a ningú altre. Ni a la Meritxell ni a l’Alexandre. Ho faig de forma ben natural, talment haguessin estat esperant el seu moment i ell hagués portat el permís.
Es veu que la primera experiència sexual és important.
Els sorolls del dilluns en un gran hospital em van fer adonar que el dia de festa hi és molt més quiet i pausat excepte a les hores de les visites. Em vaig despertar enfredorida, la claror m’havia enganyat, estava núvol, i era més tard que d’habitud.
Mentre tocava la cicatriu del cap vaig sentir la veu de la Júlia, vaig sortir un moment. Em va dir «fes, fes, vaig a comprar croissants», semblava de bon humor. De cop, davant del mirall, vigilant la pròpia mirada, vaig sentir acostar-se el moment d’abraçar la meva filla. La meva pell era tan colrada, els cabells rapats en la part del trenc i una mica més llargs a la banda dreta, vaig pensar que l’espantaria. Em vaig tornar a rentar, i en acabat, bona fregada amb la tovallola, continuava ben fosca.
En sortir, la infermera de les constants i de les pastilles era allí. Em va semblar molt jove, tan menuda, belluguet, amb seguretat i rapidesa. Pensava que segurament ella no havia fet res de què s’hagués de penedir així com jo. Abans de marxar va recordar-me la cita a fisioteràpia. Quan la mare de l’Alexandre va tornar no portava croissants.
Em va explicar que el traumatòleg de l’hospital es negava a donar-me l’alta i ella s’hi havia enfrontat. Que l’escoltés amb la màxima atenció. Ella havia trobat un lloc on estaria ben atesa i faria els exercicis per millorar la mobilitat de la cama. A més, hi rebria atenció psicològica tal com havien prescrit a l’hospital. Tant l’Àlex com ella creien que m’atendria millor un psiquiatre del mateix hospital, però que em visités particularment. Jo tan sols havia de firmar un document en què em donava per entesa que deixava el servei sense haver finalitzat el tractament.
Cada cop, Àngels, estaves més a prop meu. Per la meva banda, tan sols em calia vèncer la vergonya que la cara, tot el meu cap, em provocava davant del mirall.
Sóc a la clínica, escrivint a la llibreta de Derivades.
Sé que no s’estreny el meu pit i no s’aplana el sostre contra el meu cos perquè estic medicada. Si no prengués les pastilles, engegaria a fugir d’una banda a l’altra com a Marsella.
La primera vegada d’aquesta sensació va ser a l’hotel, després d’hores i més hores esperant que el Denis vingués, intentant establir contacte amb ell; el seu mòbil, per allí on m’arribava la seva veu càlida i riallera, no feia cap senyal. Llavors vaig sentir abatre’s el món al meu interior, com si fossin murs de ciment que busquen un espai per desplomar-se. L’espai era el meu pit, el meu coll. Els batecs del cor ressonaven per la cambra com timbals atacats per baquetes descarregades per braços potents de penitents. Només rondant pels carrers, mentre escorcollava les cares dels homes esperant reconèixer la d’ell, el cansament em va alleujar l’ofec, em vaig acabar asseient en un banc públic i per fi, retuda, em vaig adormir.
No sé si està estudiat en els llibres de psiquiatria, ho vull preguntar al Martí, però a pesar que el meu cap té la calma de la medicació, de vegades noto a les cames el record de la fugida, l’impuls de sortir a l’aire lliure, de vagarejar fins a l’extenuació que porta a l’oblit. Trobo que s’assembla al que em van explicar un dia, a sentir picor al peu que ha estat amputat.
El Martí m’ha demanat que li parli de la relació que tenia amb l’Alexandre quan vivíem junts.
He recordat que ens havíem promès confiar-nos fins les coses més petites, d’un cap a l’altre, que entre tots dos no hi hauria secrets.
Hi ha una anècdota dels primers temps de casats. Vaig explicar al meu Alexandre que la seva mare m’havia dit: als homes no se’ls ha d’explicar tot. Vaig riure en veure com quedava tallat. Ell em va renyar: Emma, que de mare només n’hi ha una. Me’n recordo com si fos en aquest mateix moment, em va fer molta gràcia, vaig continuar rient i ell, sorprès.
Érem joves, nosaltres, i moderns. Ens sentíem diferents en tot de la generació anterior. No pensàvem amagar-nos res, la nostra vida havia de ser un llibre obert. Normalment jo feia les frases sobre els grans pensaments o decisions i ell deia que hi estava d’acord.
Ha dit el doctor que sembla la reacció d’algú a qui no li agrada comprometre’s. No sé pas si hi estic d’acord. Però, sí que tinc clar que el meu Alexandre va canviar quan va entrar de passant al gabinet d’advocats, i encara molt més quan un d’ells el va introduir en un grup polític… El Martí ha alçat una mà.
—Millor que no em diguis noms… —ha fet.
Jo havia accedit que ens parléssim de tu amb el doctor, em donava confiança, però la descarada Emma Desirée li ha preguntat si tenia por. Ell ha fet un canvi d’expressió i s’ha posat en guàrdia, però tot seguit ha rigut.
—Sóc aquí per provar d’ajudar-te, Emma. Què en fem de barrejar-hi noms?