Emma

I

Página 4 de 15

L’estiu ho ocupa tot, no hi ha escletxa per on no penetri. He trobat en el diari l’anunci d’eleccions, he vist que el teu pare s’hi presenta com a número u d’un nou partit. Ara entenc l’interès de la Júlia d’allunyar-me’n, la dificultat perquè accepti ell de parlar amb mi. Al costat de la meva fitxa, el candidat no resultaria gaire presentable. I potser aquí hi ha la raó de la teva absència. Per a l’Alexandre seria bo que jo ara desaparegués, que no hagués existit. Jo sé com val, però encara em pregunto què aconsegueix aplanant el cap per un projecte polític.

Em sobta ara que ni per interès del partit no volgués retenir-me. Perquè no em va fer cap retret quan li vaig dir que m’havia enamorat d’en Denis, com si ja hi comptés, com si ho hagués previst. Si jo havia trobat un home que m’estimava millor, doncs li semblava bé. Així és ell, el meu Alexandre. Em va obrir la porta de bat a bat sense alçar la veu, sense una llàgrima ni un parlem-ne una estona més. Em vaig quedar alleujada i esbalaïda, havia pensat que em faria preguntes, que em pregaria que rumiés, que em diria com m’estimava. Fins, potser, que exposaria com volia lluitar perquè jo reconsiderés el desig d’anar-me’n de casa, que em confessaria que em necessitava. També havia pensat que em parlaria de tu per retenir-me.

Res de tot això.

M’agradava el seu aguant però desitjava que, si no tenia paraules, almenys em fes l’amor allí mateix. Amb passió. Encara que fos la meitat d’intens que amb el Denis, maldestre, desitjava que em tornés a conquistar i així demostrar-me que al seu costat era feliç de debò o bé que encara podia ser-ho. O, per favor, que esclatés.

Es va posar molt seriós, el plec del front va semblar excavar-li un espai profund, i res més.

I sí, havia trobat un home que m’estimava millor. M’omplia de carícies, pendent de mi al complet, inventava imatges o les treia dels llibres, em regalava roses, a cada moment tenia detalls amb mi. Escoltava agafant-me les mans, mirant-me els ulls. En dos dies havia après els meus gustos. Al seu costat, els carrers, les persones, prenien vida; semblant a l’esclat de llum en primavera quan fa renéixer tot el que es veu. Fins que va passar: jo només podia pensar en ell, en res més. Ben just quan era amb tu me’n distanciava una mica.

La vida amb el teu pare la saps, però, pots recordar-la?

—A dormir, Àngels, el pare arribarà tard, dissabte sortirem tots tres —deuen ser les paraules que més t’he repetit.

Aviat els caps de setmana va tenir reunions d’alt nivell, però, «cap problema», em va dir el primer de tots, «tu i la nena veniu amb mi, hi seran les altres dones, ja veuràs com hi estareu bé». Som-hi, doncs.

Hi anàvem i en tornàvem amb ell, però passàvem el dia entre dones i criatures. Tu jugaves, eres entre els més petits. Per a mi les hores passaven lentes entre converses inacabables. Maquillades i de perruqueria, enjoiades, semblaven entendre de tot. Les escoltava amb tota l’atenció al principi. Jo hauria volgut ser amb l’Alexandre, escoltant què es preparava, però de seguida vaig aprendre que hi havia nivells, alguns temes estaven prohibits a la guarderia. La complicitat de les idees era exacta entre elles, ni cabia en un sol cap d’aquells, tan ben esculpit, que algú pogués pensar de forma diferent.

Vaig dir al teu pare que no hi volia tornar. Li sabia greu, «un dia valdria una excusa», va dir, però no podia deixar d’acompanyar-lo a la majoria de les reunions en dia de festa. És a dir que hi estava obligada. Aviat m’explicaria de què anava tot plegat. Vaig recordar-li la confiança que ens teníem. De debò que no en podíem parlar encara, va dir, però creia que no tardaria el dia que allí on no m’acabava de trobar bé ho celebraríem tots junts com una gran família. Recordo que jo li vaig respondre:

—Sí, que menja i resa unida.

L’Alexandre no deia res quan jo parlava així, només em mirava amb esglai, no sé si tu t’hi vas fixar algun cop.

L’endemà, encara la veig, atrafegada i senzilla, la Júlia venint del mercat amb tot de coses per a mi, va aparèixer a la porta de l’escola quan t’hi acabava de deixar. Amable i somrient. Com solia fer amb ella, aviat vaig buidar el pap de neguits i la iaia, com sempre, amb el cap em donava la raó, ho feia atentament, i després amb dolcesa, com sempre, em va dir que calia que donés suport al seu fill, llavors més que mai, perquè allò a què aspirava era molt important. Va fer-me la confidència: s’estava configurant un nou partit de centre i el meu Alexandre segurament seria l’elegit per encapçalar-lo. Ella n’estava certa. Va engegar a parlar amb entusiasme i, al cap d’una mica, veient que no deia res va parar de caminar i va girar-se cap a mi. Jo estava molt indignada, però vaig intentar parlar serena. No havíem triat junts aquella vida, l’Alexandre i jo, recordo que li vaig dir. Allò empitjoraria la nostra poca relació.

—Tingues paciència, Emma, després de les eleccions s’haurà acabat tot.

La vaig mirar, jo estava molt espantada, la Júlia havia estat la meva segona mare.

—Però no veus que pot ser pitjor? —vaig dir-li unes paraules així i ella es va posar l’índex dret davant dels llavis. «Pssst!». El Víctor s’acostava a ajudar-me a entrar les bosses—. No expliquis al meu fill que t’he parlat d’això! —ho va dir mentre em feia dos petons i amb aquell ample somriure sortia esperitada en direcció a casa seva.

El cel ara és blanc. No et creuries pas quants tons li he vist des del carrer. Quan anava a la feina tan sols mirava el paviment, tenia pressa. Després, et venia a recollir i anàvem a casa, el cel era molt amunt dels edificis i no se m’ocorria mai de mirar-lo.

Aquí em sento lliure i acompanyada, l’esperança de retrobar-te se m’eixampla, tinc la mirada fixa a la porta, quan tornis et veuré. I sí, avui és blanc el sostre i la llum té una claror de perles en grapat. Hi ha moments com ara en què desitjaria així mateix volar.

Malgrat fer l’efecte de caos la ciutat té les seves normes. Passo moltes estones observant la gent sense pensar, talment l’aigua d’un riu que tingués al davant. La majoria d’elles semblen capficades mentre van d’una banda a l’altra. Sovint em vénen cançons, algunes de les que cantava la mare i que llavors jo tenia tan avorrides, poso música a l’espectacle que tinc davant dels ulls. No canto pas, taral·lejo en baixa veu: «… treballava i presumia, espardenya blanca al peu i mocador a la camisa. Ara que m’he fet grandet, m’he posat a mala vida, n’he robat un traginer i em faran pagar amb la vida…». M’agradaria molt recordar-ne tota la lletra, per encetar-la pel principi i seguir-la fins a la fi, com el cabal que ocupa el llit del corrent, sense entrebanc.

Encara, alguns moments, em fa estrany tenir tot el temps del món, jo que també havia anat d’aquí cap a allà; de la feina a tu, quan vas venir, que jo pensava que tornaries l’alegria a casa, perquè quan li vaig dir «Alexandre, estic embarassada», va mirar-me com jo hauria volgut que ho fes cada dia, ni que fos un cop. Estava molt content. Molt. Va posar una ampolla de xampany al congelador i va dir: «truco a la mare i a l’Ilda, això s’ha de celebrar!». No sé per què vaig pensar que l’endemà em faria portar un ram de roses, potser perquè ho havia vist a les pel·lícules. O ho havia llegit. Uns anys després, quan anàvem als dinars amb la cúpula del despatx, vaig sentir explicar a la Mercè que tenia un brillant per cada fill que havia parit.

Avui m’he posat davant de l’entrada de casa quan encara era de nit. Havia somniat que no recordava com eres i m’havia desvetllat en un sotrac. Pensava què li diria, al porter, quan em veiés i em digués no té cap carta i m’acompanyés un trosset per fer-me marxar de pressa. El pensament em perdia greix. Que estava malalta i necessitava ajuda, diria. Al final he trobat aquestes paraules i les he repetit: estic malalta i necessito ajuda. M’he assegut a esperar al graonet de marbre i he pensat en els teus peus que cada dia l’han trepitjat cap a fora, cap a dins. Una onada traïdora ha xocat contra les meves parets i m’ha sacsejat el dintre. Allí he plorat la meva culpa com si fos el primer cop que em pesés, al principi amb trontolls i de seguida, com aigua amarant la terra. Després m’he endormiscat. Fins que he notat una mena d’ombra i he alçat el cap. Un home ben vestit i amb ulleres fosques m’observava a poca distància. En veure que el mira-va m’ha dit que me n’havia d’anar, que no m’hi podia estar, allí. No m’he mogut ni li he respost, fins he tornat a posar el cap damunt la falda. He notat que se m’acostava i he fet un bot. S’ha quedat quiet com si llavors fos ell qui s’hagués espantat, i s’ha posat una mà dins l’americana. Durant uns instants ens hem guaitat com dos enemics. Era jove i es veia fort i àgil. Llavors ha tornat a parlar:

—Te n’has d’anar d’aquí…

M’he allunyat a l’arbre de davant de l’entrada de la casa veïna, llavors m’he adonat que s’havia fet de dia. Quan em girava cap a ell em trobava les seves ulleres vigilant-me. Quan he vist l’Alexandre, he deixat les bosses i he caminat en la seva direcció. L’home ha fet un pas ràpid cap a mi i ha agafat el meu braç esquerre. Molt fort molt fort. El teu pare ha dit «un moment» i l’home s’ha quedat parat.

—Esperi un moment! —hi ha tornat l’Alexandre. I a mi, «què vols?». Feia temps que no el veia i m’he fixat que té bon aspecte, però tots els cabells se li han tornat blancs; de sobte he pensat en el meu, d’aspecte, encara no havia fet la visita a la font, i se m’ha travat la llengua. Ja saps que per a mi és important pentinar-me bé, la ratlla a banda i banda de les pestanyes i l’ombra verda al parpre. Cap dia no he deixat d’arreglar-me, fos on fos. Fins els dies pitjors a Marsella, quan la recorria com un llebrer buscant la presa, el caçador era el meu cor, sense arma, arrossegant al sarró tot el desesper solitari.

He vist com l’home de les ulleres fosques s’acostava de nou i l’estirava per l’extrem d’una màniga i ell el seguia fins a un cotxe negre, que era aparcat davant de casa i que abans jo no havia vist ni sentit. No m’han sortit les paraules. Volia dir-li que necessitava veure’t perquè no em recordava de la teva cara.

Barcelona és una ciutat on les obres creixen millor que la fruita. En totes les èpoques de l’any mouen arrels les excavadores, estiren la tija les grues, madura el ciment. M’he acostumat als seus sorolls, que, abans, no sé si te’n recordes, em treien de polleguera. Fins m’agrada mirar com treballen, semblo un home d’aquells que ronden les cases en construcció com qui porta un cap d’obra als gens. Doncs em passo estona guaitant els nois joves de pell fosca que fan anar pic i pala, en un no-res obren magnífics esvorancs i apareixen les entranyes dels carrers amb tubs de colors i terra. Sí, em sorprèn el to viu de l’argila, la bellesa oculta sota les rajoles. Ara mateix comencen a posar-s’hi, aquí, a l’avinguda de Roma, per sort més enllà d’aquest espai deixat, des del banc contemplo les espatlles dels obrers, nus fins a la cintura, i veig com parlen però les seves veus no m’arriben i tampoc no n’entendria les paraules; vénen del nord d’Àfrica o de més al sud del mateix continent. Veig les espatlles del Denis a un dit dels meus ulls…

En general, la gent no en fa gaire cas, de les obres. Van i vénen, esquiven els forats, s’arramben pels petits ponts de planxa, continuen enraonant o pensant. Mentre m’acostava al bar a esmorzar amb el Manel i l’Anna ni m’hi fixava en esvorancs i bastides. Em va fer molta ràbia que ella em girés la cara. En Manel i jo ens en rèiem una mica. Al seu davant, amb ironies, sense malícia, i algun dia que ella no venia a esmorzar, la criticàvem amb condescendència, som deu anys més joves que ella. Sempre pensava que em donava molt d’avantatge tenir deu anys per endavant de l’Anna i ocupant el mateix lloc a l’empresa, ja veus tu quin pensament estúpid, sovint, ens dóna to. Bons moments, aquells: a dos quarts de deu del matí, el tallat, la galanteria del Manel, que sempre deixava caure un o altre pètal de desig. «T’està bé el verd, Emma», i em clavava els seus ulls foscos de noi formal. «Que t’has tallat els cabells?», i la mà que s’esmunyia a tocar-los un instant. Per a mi era un flirteig com un vol de papallona. Jo li somreia i quan tornava a la feina ja no hi pensava més. Fins a la sortida, o a l’endemà, caminant tots tres sense fixar-nos on trepitjàvem, en vorera llisa o entre les obres, sota arbres nus o florits, camí de l’esmorzar i de la camaraderia. Jo em passava millor aquella mitja hora que no pas, acabada la feina, sola a casa o amb el teu pare estudiant. «Necessito aquest màster, vida meva, ja parlarem després», perquè, quan encara no havies nascut, al principi de casats, en comptes de sortir junts, ell s’emportava feina a casa.

—Sí, surt, Emma, passa-t’ho bé.

Una tarda em vaig arribar a rebentar més de mig sou en roba per a tots dos i li vaig comprar un rellotge d’or. Va permetre que jo entrés a treballar a l’empresa on el meu pare havia estat vora vint anys, necessitaven algú amb idiomes, perquè a l’inici s’havia negat que jo treballés, cap de les dones dels advocats del bufet treballava si no era allí mateix. Com l’Eugènia, que hi fa d’advocat o la Mercè, que hi és secretària. Ja t’he parlat dels diumenges. Tu els pots recordar, però tu eres tan nena… cridaven el teu nom i somreies. Dins del marc de cada record, et veig ara i s’esberla el meu edifici amb estrèpit. He pecat contra tu, perdona’m, Àngels, espero que algun dia ho facis.

Ahir s’estava tan bé a la fresca que se m’hi va fer de nit. Havia jagut durant el dia perquè em feia mal el cap i, a les dotze, estava ben desperta. No havia recollit ni hi pensava quan de sobte em vaig fer el càrrec que el «meu» caixer devia estar ocupat i n’hauria de buscar un altre. No tenia ganes de moure’m, la veritat, el trago m’havia deixat una empenta per als bons records i potser en vaig fer un gra massa. Si tu m’ho dius, petita, jo ho deixo llavors mateix, però que no vingui… ningú amb els seus sermons! Vaig sentir un cotxe que frenava i tornava a engegar de seguida. Res més, fins que al cap d’uns moments, una frenada i una brunzidera em van fer alçar d’un bot. Al primer carril, hi havia un gos estirat.

Té males puces l’animal i des del primer moment vaig ser clara amb ell.

—A mi els gossos no m’agraden!

M’havia mossegat en alçar-lo, li vaig cridar mentre l’estirava per sota les aixelles cap al parc. Com si m’hagués entès, va afluixar la boca que m’havia ensenyat la serrellera de dents. Ens vam mirar un moment, fit a fit, després d’arrossegar-lo. Va quedar entre el respatller d’un banc i els arbustos que marquen el límit; després, tant ell com jo vam preferir deixar de banda qualsevol comentari. Mentre m’estirava al banc, davant del seu, però a la banda de l’edifici, de sobte em va venir la son entre els sorolls de la nit, sentint com es llepava. Ara el veig mirant els cotxes, immòbil. Té els pèls canyella, jo trobo que no és lleig, però m’ho ensumo, ja mai més no es fiarà de ningú de la nostra espècie. M’hi he acostat abans amb un cul de garrafa de plàstic ple d’aigua que deixa una vella torrada als coloms i ha alçat per segona vegada els ulls cap a mi. La mirada d’aquesta bèstia em diu molt més que les paraules de l’àvia. He pensat en els teus, d’ulls, rateta. Quantes vegades devien preguntar «¿on és la mare?», on era jo i per què t’havia abandonat.

Hi torno a pensar. En aquell ambient, casa de camp amb piscina, esbarjo, mentre els homes enraonaven a porta tancada; per a altres dones, una bicoca, jo em notava sota control. No podia prendre el sol, l’aperitiu i prou? Ah no!, silenciar les meves opinions em feia sentir mesquina. Tenia la sensació que des del dia que algú havia parlat del general Franco amb benevolència i jo havia saltat em provocaven perquè hi tornés.

Sabia la resposta del meu Alexandre si em queixava. L’havien acceptat al gabinet quan era un advocat inexpert, tenien fe en ell, corresponia. «A més et preparo una gran sorpresa, Emma, però encara no puc parlar». M’ho havia dit al principi, quan encara confiava en mi.

—M’agrada, Emma, no t’hi encaparris.

El veig inclinant el cap com si em volgués renyar i a l’últim moment s’hi repensés.

No ens vam faltar mai al respecte, Àngels. Per a mi, si això té sentit, ens respectàvem massa. Després, jo vaig començar a treballar i cada mes em gastava la major part del sou. Quan ell arribava a la nit, esgotat, i al cap de cinc minuts d’estar assegut a la butaca s’hi adormia, me’l mirava amb curiositat.

Per fi, quan ja érem estranys l’un amb l’altre i jo deia el que pensava amb veu segura i no assistia a les reunions familiars de cap de setmana, el meu Alexandre posava cara de resignació. Mai no es va queixar amb una paraula. Fins que, com en una cloïssa, on hi havia hagut el moll desitjable del nostre amor, per a mi, les dues clotxes tan sols estrenyien un grapadet de sorra.

Fa dos dies que el gos jeu allà on el vaig deixar la primera nit, darrere del banc, a tocar del pas dels cotxes. Sap que no el vindran a recollir, però allí s’ha quedat i només, de tant en tant, es llepa la ferida que té en una cuixa. Ha passat la llengua per l’aigua dels coloms? És segur que ha deixat assecar al plat croquetes i patates fregides, al seu damunt ara hi ha un eixam de mosques. No sé si a la seva manera espera, però no me’n fa pas l’efecte. M’hi he acostat i ell ni ha tombat el cap, però les orelles semblaven en alerta. Li he dit que no s’agafi la vida així, que, ben mirat, ell m’agrada més que la majoria de les persones. Ni cas.

De moment li pertany l’espai que el seu cos ocupa. És més pobre que no pas jo. M’he enfrontat a uns nois que el burxaven amb un pal, se n’han anat rient i dient paraules que pretenen insultar-me. Ara, només tu podries fer-ho, però no sento la teva veu. Em fixo que l’enyoro tant o més que veure’t.

Em vaig despertar quan encara era fosc. Em vaig dir que el Denis no m’enviava cap carta perquè tornaria a buscar-me a l’empresa, ho vaig tenir clar com si fos la revelació dins d’un somni. Vaig pensar: si ha trucat a casa no m’hi deu trobar. Havia d’anar a l’empresa, però m’havia d’arreglar. He rebuscat dins les bosses i hi he trobat un jersei verd pistatxo ajustat, de màniga curta, que tu em vas regalar un any pel meu aniversari, fa massa calor, però es veia bastant net i, ho vaig decidir, em donaria sort. Per un dia les samarretes massa amples per dissuadir paparres van quedar descartades. Em vaig rentar al raig de la font. Em vaig mullar els cabells i me’ls vaig recollir al clatell amb una goma. Han crescut sense el meu permís. Havia de ser-hi a primera hora, que no se m’escapés a l’entrada. Em vaig mirar en un mirall retrovisor d’un BMW blau com el que teníem i em vaig veure una mica guapa. Amagades les bosses en els arbustos a prop del gos i, perquè havia de trobar-me amb el Denis, li vaig passar la palma de la mà dreta per sobre la closca; sense moure’s em va mirar i li vaig dir: t’estimo. Portava l’empenta de l’Emma Desirée. De seguida vaig córrer a caminar cap a l’empresa, hi tinc una estona llarga, sentia lleugeresa per tot el cos com si m’hagués entrenat per a una cursa.

Vaig trobar les bosses on les havia deixat, el gos no hi era, em vaig asseure al seu banc i vaig tancar els ulls. Una esquitxada d’aigua em va fer una cleca a la cara i vaig veure la colla del pal i de les paraulotes, amb globus de colors, em va semblar que un entre ells era una nena, i vaig tornar a tancar els ulls. Somniava que era a l’hotel de Marsella a dins de la banyera i que m’havia entredormit plàcidament. La segona esquitxada em va fuetejar al mig del pit, al jersei, i llavors ja vaig saber que no em banyava. De sobte vaig veure que portaven el gos lligat amb una cadena i amb morrió posat; ell bordava i els nois li feien cor amb rialles. Em vaig alçar i vaig mirar al voltant. Un xic que no deu passar de quinze anys va deixar anar un mot de dues síl·labes, és ros i d’ulls clars com era el meu Alexandre adolescent, no gaire alt.

No m’hi faig, amb els de l’armilla groga, però els vaig dir que els nois em tiraven aigua. Vaig notar que observaven la guia que ha perdut el nord i el micro, sense obrir boca, ells, home i dona joves, després es van mirar entre si. Els nois havien girat cua. Llavors vaig afegir que el gos que duien no era d’ells, que l’havien forçat.

—És seu? —va repicar la veu seriosa del mostatxo ondulat.

—Pot fer una denúncia! —la de l’amable cap pèl-roig, nas petit.

La rebuda que he fet al gos, que s’ha situat de seguida entre banc i arbustos, m’ha salvat de respondre. Amb la cadena i el morrió incorporats semblava un escapat de galeres, clavat arran de terra com una estàtua de parc, d’aquelles que la gent admira i diu: sembla de debò!

He aplanat una mà als pèls canyella del seu cap. Ni cas.

No sé per què mirant-lo m’he vist jo mateixa davant de l’empresa. Només en Manel m’havia saludat.

—Hola, què fas?

—Espero el Denis… —havia fet un gest amb el cap com qui diu que sí, seriós.

—Ja et dic si hi és, torno de seguida.

Feia calor i jo anava de mig temps, amb el teu regal verd de llana fina; tan sols tenia una taca petita a l’alçada de la cintura i un desfilat al coll.

El Manel em portava cap al bar de sempre, el Denis havia d’anar l’endemà a l’empresa i ell s’havia agafat el matí lliure, feia tant temps que no em veia! La guia Desirée havia tret el coll i somreia feliç, per fi, per fi!, tot tornaria al seu lloc a partir d’unes hores. Davant la porta transparent del bar va dir que estaríem més còmodes a casa seva. Vaig fer que no amb el cap; «com vulguis», va respondre, i la va empènyer i em va fer passar al davant. Tota la barra s’abocava al meu damunt; els cossos dels treballadors que esmorzaven, l’esguard distret del cambrer, l’aroma del cafè i de les pastes. Hi havia una dona de la meva edat somrient a un nen de pocs anys que mossegava un donuts; a la falda, la cartera. Vaig notar que les cames de l’Emma amb l’ombrel·la de colors es blegaven. El Manel em va afermar pel costat i vam retrocedir tots dos cap al carrer.

—Et passa?

Vam arribar al seu pis amb taxi. La conductora ens havia mirat pel retrovisor. El Manel m’havia dit «tranquil·la, quan hagis esmorzat tot ho veuràs més clar». És estrany com les frases més fetes em poden trasbalsar. No em calia veure res clar. Em calia, tan sols, desaparèixer del món per haver-me convertit en un monstre. Ja no tinc cap dret, jo, després del que t’he fet i encara maldo per atènyer allò que em va fer renegar de tu i de tota la vida que coneixia. Plorava a raig amb esgarips i sabia que acabaria amb un bon singlot. El Manel procurava amanyagar-me amb paraules, però no en vaig escoltar ni una més; tan sols baixar del taxi i perdre de vista l’ull del retrovisor em va alleujar una mica. Vaig tenir consciència de respirar.

—Mentre preparo cafè, dutxa’t, t’anirà bé.

No en tenia ganes, però després de plorar més i més asseguda a la tapa del vàter, vaig girar l’aixeta, em vaig colgar sota l’aigua, com si ella fos un llençol d’oblit. Desitjava no eixir-ne i el Manel s’ho devia pensar perquè va entrar amb una tovallola de bany, groga i gran, i me la va posar embolcallant-me i em va fregar la pell. No li vaig dir que em feia mal, les llàgrimes s’havien emportat tota mena de paraules. Em va conduir abraçada cap al llit i allí ho va fer amb el meu cos dues vegades seguides dient sempre «et prometo que te’l buscaré», després em va deixar dormir, ja no recordava el terreny dels matalassos, el clot suau dels coixins.

Aquesta bèstia és tan tossuda com jo. Potser ho és una mica més. Li he portat unes costelles del país de les neveres de persones amb seny i ni se les ha mirat. Era la tercera vegada que el Manel s’acomiadava amb «d’aquí a una estona te’n portaré notícies», les vaig pispar de la seva abans que no tornés i aquí te les tens esperant les mosques.

Sovint penso en l’ordre de les coses, canviar-lo és canviar els resultats. Fixa’t en l’ordre, Àngels, és clau. Jo reconec que el teu pare, i l’àvia també, han obrat ordenadament. Sé que sóc jo qui va fallar. Perquè com que ell em deixava sola, primer podia dir-li que ja en tenia prou, que n’estava cansada, que me n’anava pel meu compte, qui sap tot el que hauria pogut dir i fer. Hauria tingut els meus drets sobre tu i quan hauria conegut en Denis jo hauria estat lliure. I te l’hauria presentat de seguida i tu te l’hauries estimat, n’estic segura. Ara veig que jo m’havia encantat en una relació que només tenia carcassa, s’havia buidat a força d’hores de viure l’un per la feina, l’altra fent guardiola de solitud i d’orgull ferit. L’única persona que veia la situació meva peluda com jo mateixa era la tieta Casilda; l’esbojarrada, hiperactiva Ilda. Es reia de mi quan li explicava que quasi no teníem relacions, amb el seu germà. Em deia frases molt divertides i acabava fent-me riure. En canvi l’àvia, explicant-li el mateix que a l’Ilda, perquè a la Júlia li ho vaig acabar explicant tot amb pèls i senyals, insistia que m’havia de posar al lloc de l’Àlex, ella sempre li ha dit així, que ell tot ho feia per a nosaltres dues, perquè tinguéssim una bona vida.

Jo n’hauria tingut prou amb una vida bona.

Em miro l’edifici de la Telefónica. Té cara d’avió, com aquells fets amb un full de paper, el plec centrat, les dues parets gegants apuntant cap a fora. Seria impressionant veure com s’alça i arrenca a volar i aterra de nou o desapareix. Somnio sovint que jo sóc ocell, somnio ben desperta. Au, fins a Marsella a veure si en Denis ha tornat del seu país estranger i, després, al davant de casa, per si encerto la teva arribada o la teva sortida. Però tot és imaginació, des del dia del guardaespatlles no passo per casa en hores punta, tan sols miro si el porter em fa un senyal i, com que és que no, sempre que no, em torno a perdre. Sóc jo, la teva mare, per fi ho haig d’acceptar, l’única volva de tinta que sobrevola el teu expedient. Deus estar interna en un bon col·legi o potser t’han dut a l’estranger. L’àvia procurarà que estiguis ben preparada i que res destorbi el teu bon lloc al món, el que tens reservat per l’esforç de ton pare i d’ella mateixa. De debò, petita; encara que tinc moltes ganes de veure’t sé que la Júlia té raó: ara només et puc perjudicar. Fes-li cas en tot. Quan en Denis vingui i jo torni a estar bé, faré molt goig, i llavors m’acompanyarà a un advocat i demanaré per veure’t i m’ho hauran de concedir.

El noi que reparteix el diari gratuït avui n’ha deixat un feix damunt del llarg banc de ciment, el que té el parc infantil al davant. No s’endinsa mai cap als del racó, allí on se situa de dia el Vermell. Va intentar estirar la cadena del Gos fins que jo el vaig escridassar i ell em va fer botifarra. Has de saber que el morrió li vaig treure de seguida, però que no hi ha hagut res a fer amb la cadena, ara sembla un gos perdut i és ell qui manifesta que sap ben clar que aquest no és el seu cas. Ara, si cal, el puc fer passar per meu. Que jo sàpiga, ell encara no ha menjat. Ni s’ha deixat caure en la beguda ni en el tabac. Després d’una mala història, com gira full un gos?

Ir a la siguiente página