Carnaval
Acte únic
Pàgina 5 de 10
A
c
t
e
ú
n
i
c
Oficina policial a Barcelona.
És un espai petit amb tres taules per a les tres persones que hi treballen.
Una de les taules té més importància jeràrquica, és la de la inspectora MARIA GARRALDA, la cap de la unitat que s’encarrega dels casos de persones desaparegudes.
A les parets, plànols de la ciutat i fotografies de persones de totes les edats.
Prestatgeries plenes d’expedients. Ordinadors en taules desendreçades.
Garralda és a la taula central, repassant papers. Pere, a la seva taula, busca alguna cosa. Té trenta i pocs anys, vesteix de manera informal.
Pere rellegeix un paper, agafa el telèfon i truca.
PERE,
a Garralda, mentre espera resposta del telèfon: No, el que vull dir és, per exemple, ¿tu i el teu home per què esteu junts?
GARRALDA: ¿Per què estem junts?
PERE: Sí, va, ¿per què?
GARRALDA: No sé, perquè…
PERE: Però el motiu real, no em vinguis amb que us estimeu i mandangues. No em vinguis amb abstraccions.
GARRALDA: Doncs… Llavors, no sé què dir-te…
Pere li demana que s’esperi amb un gest.
PERE,
al telèfon: ¿El senyor… Fèlix Garriga?… ¿És vostè?… El meu nom és Pere Puig, li truco de la policia… Sí, exacte. Vostè ens ha trucat en relació a la desaparició d’un… Això. ¿Em pot explicar exactament què és el que va veure?… Sí… Sí… Entenc… Ja… ¿M’està dient que va veure un nen que se n’anava en un cotxe?… Ja… A veure si l’entenc… ¿M’està dient que era el nen el que conduïa el cotxe…? Sí, sí. Però és que el nen que ha desaparegut té tres anys, no crec que… És clar, és clar… Tranquil. Ho tindrem en compte. Ha fet el que havia de fer. Gràcies. Adéu.
(Penja.)
Pere es mira Garralda, que li torna la mirada i s’encongeix d’espatlles.
GARRALDA: Només t’he deixat els que tenien algun sentit.
PERE: Doncs si aquests eren els que tenien sentit…
(Mira un altre paper, però el torna a deixar sobre la taula.) ¿Com us vau conèixer?
GARRALDA: ¿El què?
PERE: Tu i el Claudi. ¿Com us vau conèixer?
GARRALDA: En una discoteca.
PERE: Però ¿com? Concreta.
GARRALDA: Es va ficar al lavabo de ties en lloc d’anar al de tios i jo estava a dins.
PERE: Al lavabo.
GARRALDA: Ja el coneixes. No s’entera mai de res.
PERE: ¿Però per què…?
GARRALDA: Doncs perquè s’estava pixant a sobre i no va mirar el dibuixet de la porta.
PERE: Ja, però què va passar, per què us vau… ¿Què va fer que et fixessis en ell?
GARRALDA: Que va entrar amb els pantalons descordats i la titola a fora.
PERE: Ja, però…
GARRALDA: Em va veure, va dir hòstiaaa, va fer mitja volta i va sortir. Després, a fora, ens vam tornar a trobar. Vaig veure que portava una taca de pixum als pantalons, em va agafar el riure… i ja va estar.
PERE: O sigui, que si ell no hagués entrat al lavabo de ties amb els pantalons descordats i la titola a fora potser no us hauríeu conegut i ara no estaríeu vivint junts.
GARRALDA: Doncs, segurament.
PERE: ¿I llavors, tu, què, amb qui estaries?
GARRALDA: …
PERE: Tu estaries amb un altre home, i ell amb una altra dona i segurament seríeu tan feliços i els estimaríeu tant a ells com us estimeu el Claudi i tu.
GARRALDA: Potser sí, però no veig on vols…
PERE: Pensa-hi. ¿Tinc raó o no? Tu estàs amb ell com podries estar amb qualsevol altre. Si no hagués entrat al lavabo de ties no estaríeu junts. Encara més, potser si hagués entrat però no amb la titola a fora, o encara que hagués entrat amb la titola a fora, si després no s’hagués tacat els pantalons de pipi, a tu, llavors, al trobar-te’l, no t’hauria entrat el riure, no hauríeu començat a parlar i, en conseqüència, avui tampoc estaríeu junts. I això no és bo ni dolent. Entén-me. És així i ja està.
GARRALDA: ¿I què?
PERE: Res. Que la vida… Que tot això de la mitja taronja és… Al final, et trobes amb qui et trobes i ja està. Tampoc és una tragèdia. Vull dir que potser tens sort. O no. Tu, per exemple, estàs contenta. Però tant et podia haver anat bé com malament.
GARRALDA: A veure. Potser sí que va ser casualitat que ens trobéssim allà al vàter, d’acord, i la taca i tot plegat, però ens vam agradar, ens vam triar, també, d’alguna manera.
PERE: Triar, triar… ¿Quants homes havies conegut abans de topar amb ell?
GARRALDA: Home, uns quants…
PERE: ¿Però quants? Digues un número.
GARRALDA: No sé… Uns quants.
PERE: ¿Cinquanta?
GARRALDA: No, home, no. Ja m’agradaria.
PERE: Ni cinquanta. Menys de cinquanta. Molt bé. ¿I quants homes de la teva edat, en aquell moment, que estiguessin disponibles, etcètera… hi podia haver a Barcelona? Milers. ¿Sobre quin tant per cent vas poder triar? Ridícul. Un tant per cent ridícul. ¿Això és triar? ¿Això és tenir capacitat d’elecció? Senyora Maria, pot triar entre la merda, la caca i la porqueria. Fantàstic.
GARRALDA: Escolta, nano…
PERE: I ell igual, eh. Tots dos, vull dir.
GARRALDA: Un cop has vist tres o quatre titoles, ja les has vistes totes. Tampoc hi ha tanta varietat.
Pere l’observa uns segons.
PERE: Hi ha vegades que dius unes coses… ¿Com pots ser tan…?
GARRALDA: Tan què.
PERE: Res. ¿Has dit que ara havia de venir la mare?
GARRALDA: Sí.
PERE: ¿A què fer?
GARRALDA: Vull tornar a repassar-ho tot amb ella, potser ara recorda alguna altra cosa.
PERE: Inspectora…
GARRALDA: ¿Què?
Pere torna a agafar el paper d’abans i fa una altra trucada.
PERE: No. Res.
GARRALDA: Ja ho sé, però… ¿què vols?
PERE: No, no. No dic res…
(Al telèfon:) ¿Antònia López?… Hola, li truco de la policia. El meu nom és Pere Puig. Aquest matí ens ha trucat per la desaparició d’un nen… Sí… Sí… Sí… Sí… Sí… Expliqui-m’ho des del principi, sisplau… Sí… ¿On va sentir aquesta conversa?… Al mercat, d’acord. ¿Què deien exactament?… Entenc. ¿Vostè va sentir la paraula segrestament o només…? ¿Segur?… No, no ho poso en dubte, només vull deixar clara la cosa…
Garralda aixeca el cap i es mira Pere. Pere, mentre continua al telèfon, fa voltar el dit índex sobre els polsos, indicant bogeria en l’interlocutor.
PERE: D’acord, d’acord… I em diu que eren un home i una dona, ¿oi?… ¿Recorda alguna cosa més d’ells, com anaven vestits?… Ja… Entenc. ¿I no troba una mica estrany que, al mig del mercat, anessin vestits amb plàstics fluorescents?… No, no, és clar, si són extraterrestres, és normal… Sí, sí. Gràcies… No, no cal. Si necessitem alguna cosa més ja li trucaríem nosaltres.
(Penja.)
GARRALDA: No devia dir això dels extraterrestres quan li van agafar la trucada.
PERE: ¿I els plàstics fluorescents?
GARRALDA: Jo què sé. No l’he agafat jo, l’avís.
PERE: ¿Què volen, que ens passem tot el puto dia parlant amb penjats?
(Repassa més avisos. No escolta Garralda.)
GARRALDA: Ja sé que no servirà de res, però aquesta noia ha perdut el fill fa dos dies i no tenim ni puta idea de què pot haver passat. No té marit, està més sola que la punyeta… Almenys venir aquí li dóna alguna cosa a fer i tindrà la sensació que ens preocupem del seu cas, que és la veritat… El meu petit té quatre anys, cada dia va al parc, com aquest… I no tenim res. Zero.
PERE: A mi em fan molta gràcia les pel·lícules… Una persona destinada per tu… Hi ha gent que s’ho creu, això, i després, passen els anys i diuen: doncs quina merda de destí.
GARRALDA: Pere, a vegades tinc la sensació que no m’escoltes.
PERE: La vida és la vida. No fotem. Tu estimes el teu home, d’acord. Però si t’hagués tocat estar amb un altre home també l’estimaries, ¿oi? Doncs ja està.
GARRALDA: Molt bé. Ja està. Escolta, quan acabis de comprovar els avisos s’hauria de…
PERE: És que a mi, les pel·lis romàntiques em posen del revés. ¿Què vol dir que tu veus una tia i et quedes garratibat com si t’haguessin fotut un cop de roc al cap? La veus i patam, ja estàs enamorat. Mira que fàcil. No fotem… Per estimar algú… A veure, ¿tu, per què estimes el Claudi?
GARRALDA: No ho sé, Pere. Tenim feina.
PERE: Perquè l’has conegut. Perquè has après a estimar-lo. Tu no et vas casar amb ell perquè tinguessis una il·luminació sobtada en la penombra d’un vàter. És una resolució que vas prendre després de valorar pros i contres, vas decidir d’una manera adulta que volies compartir la teva vida amb ell. ¿Sí o no? ¿Sí o no?
GARRALDA,
donant-li la raó: Sí, sí, sí…
PERE: I per això t’ha anat bé, perquè aquesta és l’única manera, però després et venen unes històries…
GARRALDA: Pere… ¿Qui et ven històries? ¿De què collons parles?
PERE: De les pel·lícules. Les pel-lí-cu-les. Ahir, quan em va rellevar el Ribó, vaig anar al cine amb… Bé, amb una amiga, i la pel·li era… No colava per enlloc. Era la història d’un paio que era repartidor de pizzes i… A veure, ¿tu et casaries amb un repartidor de pizzes?
GARRALDA: No ho sé, no he vist la pel·li.
PERE: No, en sèrio. Te’l tiraries, però no t’hi casaries. ¿Sí o no?
GARRALDA: …
PERE: No senyora. No t’hi casaries. Perquè una cosa és una cosa i una altra és una altra. L’amor no és… Sempre t’arrisques, d’acord, però has de tenir unes certes garanties. No estic parlant de classes. Ara no m’entenguis malament. És clar que et pots casar amb un repartidor de pizzes, i amb qui sigui, però si tu tens unes certes inquietuds… No sé, esperes que la persona amb qui visquis comparteixi… Que hi hagi unes afinitats. Per enamorar-te has de sentir una certa… admiració per l’altra persona. No pots enamorar-te d’algú perquè és… molt ingenu. Si algú només és «molt ingenu» li compres una piruleta, però no t’hi cases. ¿Sí o no?
Garralda se’l mira uns segons en silenci.
GARRALDA: Ja m’estranyava que duressis tant.
PERE: ¿Què?
GARRALDA: Tu t’has tornat a penjar d’una tia.
PERE: No m’he penjat de ningú.
Garralda mou el cap amb incredulitat.
PERE: Que no.
GARRALDA: I tant que sí.
PERE: Que et dic que no.
GARRALDA: Et conec com si t’hagués parit.
PERE: No m’he penjat… ¿Per què collons m’hauria d’haver…? ¿Faig cara de penjat?
Sona el telèfon de Pere.
GARRALDA: Vinga, és igual, treballem, que hi ha un crio perdut.
Pere agafa el telèfon.
PERE: No estic penjat.
(Al telèfon però parlant encara amb Garralda:) Molta gràcia, fas, molta gràcia… Aquí, l’única penjada ets tu…
(Responent ara al telèfon:) Què… No, tu no. Sí, que pugi.
(Penja el telèfon.) Ja la tens aquí.
GARRALDA: Per cert, ¿com se diu?
PERE: ¿La mare? Es diu Laura…
GARRALDA: No. La tia de qui t’has penjat. Per si truca…
PERE: Que no… A la merda.
GARRALDA: Potser millor que ens deixis soles.
PERE: Acabareu les dues plorant.
GARRALDA: I si acabem plorant, ¿què?
PERE: Res. Cap problema. Per cert…
(Rebusca uns papers.) Ahir van estar fent números per allò que t’havien demanat de premsa. Tenies raó. Dels menors de cinc anys desapareguts, que s’hagin resolt, hi ha un 49% de segrest familiar, un 27% de segrest per coneguts i un 24% de segrest per desconeguts. Els de desconeguts són la majoria per motius sexuals. I alguna mare boja. Aquí tens els números.
(Li dóna un paper.)
GARRALDA: Tant de bo se l’hagi endut una mare boja.
Laura entra a la sala. És una noia d’uns 23 anys. No és guapa. Té aspecte cansat. Du roba senzilla. Penjada de la camisa, una tarja de visitant.
Laura: Hola.
Garralda i Pere s’aixequen.
GARRALDA: Bon dia. Passa, Laura, sisplau. Seu.
Laura seu en una de les dues cadires que hi ha davant la taula de Garralda. Garralda fa una mirada a Pere.
PERE: Vaig a donar un cop de mà a… ¿Vols un cafè, Laura?
LAURA: No, gràcies.
PERE: ¿Inspectora?
GARRALDA: Tampoc, gràcies.
Pere agafa la jaqueta i se’n va.
LAURA: ¿Què, hi ha alguna cosa…?
GARRALDA: Hem tingut algunes trucades. Gent que ha vist… coses. Les estem comprovant, però per ara, res. ¿I vosaltres, no…?
Laura nega amb el cap.
GARRALDA: Gràcies per venir, Laura. Sé que això ja ho vam fer, i que estàs segura que m’ho vas explicar tot, però l’experiència em diu que quan han passat algunes hores, sovint es recorden detalls que en un primer moment no els havies donat importància. A vegades cal canviar d’ambient per… Per això t’he demanat que parlem aquí. ¿Has vingut sola?
LAURA: Sí.
GARRALDA: ¿Qui s’ha quedat a casa?
LAURA: La meva mare.
GARRALDA: Ara m’agradaria que, amb una mica més de calma, tornéssim a repassar-ho tot.
LAURA: ¿Per què ja no el busquen?
GARRALDA: L’estem buscant.
LAURA: Pel barri, vull dir.
GARRALDA: Hem estat trenta hores buscant-lo pel barri. Una desaparició a la ciutat no és com en un entorn rural. No hi ha… pous ni barrancs ni boscos per on el nen pugui haver… Hem buscat tot el que es podia buscar, però no té sentit continuar. La foto ha sortit a la tele, avui surt als diaris… Si algú l’ha vist ens avisarà. ¿Ho entens, oi?
Laura fa que sí.
GARRALDA: Tornem al dissabte, el dia de la desaparició. Tens festa de la feina i, cap a les onze, agafes el nen i baixes al parc. Torna al moment en què surts de casa. El moment en què obres la porta del carrer i surts amb el nen. Explica’m tot el que recordis. Qualsevol detall.
LAURA: Doncs vaig sortir amb el Pol i vam anar cap al parc.
GARRALDA: Perdona, et semblarà una bestiesa, però ¿et faria res explicar-m’ho en present?
LAURA: ¿Com?
GARRALDA: En lloc de dir «vaig sortir amb el Pol», dir «surto amb el Pol, anem cap al parc i el que sigui»… En present. Com si ho estiguessis fent en aquest moment.
Laura no ho entén…
GARRALDA: Surts de casa, portes el nen agafat de la mà.
LAURA: Sí.
GARRALDA: ¿Et trobes algú al sortir de casa? ¿Hi ha algú al carrer?
LAURA: Hi ha una dona al semàfor, esperant per passar. Anem caminant fins al semàfor. Quan… arribo al seu costat veig la Cèlia del quiosc i ens saludem amb la mà. El semàfor es posa verd i passem.
GARRALDA: La senyora que s’espera al semàfor també passa.
LAURA: Sí, ella passa davant nostre. El Pol porta un cubell amb pales i n’hi cau una al mig del carrer. Li agafo i acabem de passar. Caminem fins a la porta del parc que és allà mateix.
GARRALDA: No et creues amb ningú més.
LAURA: No.
GARRALDA: Ningú fins que entres al parc.
LAURA: No. Bé, quan passo per davant de la porta del bar veig un home assegut a la barra.
GARRALDA: Un home… ¿Jove?
LAURA: No ho sé. Està d’esquena. Porta una camisa groga. Recordo la camisa groga.
GARRALDA: ¿Veus? Això no ens ho havies dit. Ho fas molt bé. ¿Per què creus que l’has recordat ara, aquest home?
(Pren notes.)
LAURA: No ho sé.
GARRALDA: ¿Fa alguna cosa especial, aquest home, es mou quan passeu?
LAURA: No. Estava quiet. Ai, perdó…
GARRALDA: És igual.
LAURA: Està quiet.
GARRALDA: Molt bé. Passeu per davant del bar, veus l’home de la camisa groga i arribeu a la porta del parc. ¿Hi ha molta gent?
LAURA: Sí.
GARRALDA: ¿A quin lloc del parc aneu?
LAURA: Al costat de l’entrada hi ha una muntanya de sorra. Estan arreglant un tros del parc i el Pol vol anar a la muntanya a jugar amb el cubell i les pales.
GARRALDA: A la muntanya hi ha més nens.
LAURA: Quatre o cinc. L’acompanyo fins a la sorra, li deixo la pala que duia a la mà i vaig a seure en un banc que hi ha més enllà.
GARRALDA: Des del banc pots veure el nen.
LAURA: Ara sí.
GARRALDA: ¿Hi ha algú més al banc?
LAURA: Una noia sud-americana.
GARRALDA: ¿La saludes?
LAURA: No.
GARRALDA: ¿Què fas?
LAURA: Trec una revista i començo a llegir.
Laura sembla que es vol posar a plorar. Garralda li acosta una capsa de kleenex.
GARRALDA: Vinga, Laura, sisplau, ara t’has de concentrar. Comences a llegir però vas mirant el nen de tant en tant.
Laura assenteix mentre s’aguanta les llàgrimes.
GARRALDA: ¿Hi ha algun adult al voltant de la muntanya de sorra?
LAURA: Una dona juga amb un altre nen.
GARRALDA: ¿Algú més?
Laura nega.
GARRALDA: Continues llegint la revista. Intenta recordar els sons. ¿Què és el que sents mentre llegeixes?
LAURA: No ho sé… Lo normal. Crits de nens. Soroll.
GARRALDA: I després de llegir una estona aixeques el cap i ja no veus el Pol. ¿Què fas?
LAURA: De primer res. Veig el cubell i les pales. Penso que deu ser a l’altra banda de la muntanya de sorra. Espero uns segons però no surt. M’aixeco, vaig a mirar i no hi és. A l’altra banda no hi és.
GARRALDA: I el busques amb la mirada pel parc. Això és important. ¿Què veus?
LAURA: Res. Gent. Vaig mirant els nens, però el Pol no hi és. Camino d’una banda a l’altra però no el veig.
GARRALDA: ¿No hi ha res que et cridi l’atenció? ¿Algú que surt corrents, un nen que plora…?
LAURA: No, només veig nens jugant.
GARRALDA: El crides. Crides el Pol.
LAURA: Sí, és clar que el crido. Al parc no hi és. Corro fins la porta per si ha sortit al carrer, però no hi ha ningú. Torno a mirar cap al parc. No el veig. Corro cap a casa, per si s’ha escapat, vaig fins a la porta però no hi és. Vaig al quiosc, perquè li agrada molt anar al quiosc, li pregunto a la Cèlia però ella no l’ha vist.
(Comença a plorar.) Torno corrents cap al parc, torno a la muntanya de sorra. Li pregunto a la noia però diu que no l’ha vist. Pregunto a tothom però ningú no l’ha vist.
GARRALDA: Bé, molt bé. Ho has fet molt bé. ¿Veus com ha servit d’alguna cosa? Tenim un detall nou. L’home de la camisa groga.
LAURA: ¿I què? ¿De què collons serveix l’home de la camisa groga?
GARRALDA: No ho sé, però qualsevol cosa ens pot donar una pista.
LAURA: Perdó.
GARRALDA: Ara vull que pensem en altres moments. Vull que pensis si has vist algun cop algú, algun adult vull dir, que s’hagi acostat al Pol d’una manera especial. A l’escola, altres dies al parc… Algú que s’hagi fixat especialment en ell.
LAURA: No sé…
Sona el mòbil de Garralda, que és sobre la taula. El deixa sonar dues o tres vegades fins que es decideix.
GARRALDA: Perdona.
(Connecta el mòbil.) Hola, digues… ¿I per què t’han trucat de l’escola, què passa?… Merda, merda, merda… No me n’he recordat… ¿I el nen tampoc se n’ha recordat?… ¿Però quan l’has deixat al cole no ho has vist, que els altres nens anaven disfressats?… És clar que tenim la disfressa. Si ahir em vas ajudar a acabar-la…
(Escarnint-lo:) Ai, és veritat, és veritat… ¿Pots portar-l’hi tu? Sisplau… Avui tinc un dia… La té a l’armari de la seva habitació, ja la veuràs… Gràcies, carinyo… Sí, ens veiem allà. Adéu.
(Penja.) Perdona… Doncs, això. Pensa en els últims dies. Potser vas anar a comprar amb el nen i un home o una dona li va dir coses. O pel carrer, algú li va fer una broma… Laura, et parlaré clar; han passat dos dies, això vol dir que és gairebé segur que algú se l’ha endut. O algú se l’ha trobat, se l’ha emportat a casa i no n’ha donat avís a la policia. En tots dos casos podem començar a parlar d’un segrest. Quan passa això, el més habitual és que el segrestador s’hagi fixat abans en el nen, que hagi estat molt a prop seu, que el conegui. Potser fins i tot tu el coneixes. Hi ha vegades que se’l miren quan surt de l’escola, que l’esperen a la porta de casa per veure’l… Ho fan durant algun temps. Has de pensar. Qualsevol cosa ens pot ajudar.
LAURA: No ho sé. No recordo res… especial.
GARRALDA: ¿T’has adonat si el nen portava a casa alguna cosa que tu no li hagis comprat? Una joguina, un caramel…
LAURA: Fa uns dies li vaig trobar a la motxilla de l’escola una pilota que no era seva.
GARRALDA: ¿Què en vas fer?
LAURA: Vaig pensar que seria d’algun altre nen, vaig fer-li una nota a la senyoreta i la vaig tornar a l’escola.
GARRALDA: Ho comprovarem. En molts casos, abans de segrestar-los els fan regals, perquè no s’espantin quan se’ls emportin. Normalment són persones que viuen a prop dels nens. El trobarem.
LAURA: ¿Per què se’ls emporten?
GARRALDA,
pensa uns segons abans de contestar: Hi ha molts motius. Hem tingut alguns casos de dones… Nosaltres els diem mares boges, que estan obsessionades amb tenir fills i… A vegades tenen la dèria que un nen en concret és fill seu i que els hi van prendre o el que sigui… i arriben a segrestar-lo. La sort, en aquests casos, és que aquestes persones mai no fan mal als nens. Estan boges però els estimen. Potser això és el que li ha passat, al Pol. I si és això, no prendrà cap mal i l’acabarem trobant… ¿Has fet alguna amistat nova, últimament? Algú que faci uns mesos que coneixes i que hagi vist el nen algun cop…
LAURA: A la feina ha entrat gent nova, sempre va entrant gent.
GARRALDA: ¿Alguna amistat especial, algú que hagi volgut conèixer coses de la teva vida, que t’hagi fet preguntes?
LAURA: No ho sé…
GARRALDA: Pensa en la gent que ha entrat a la feina fa poc. ¿Amb qui has establert més relació?
LAURA: ¿És important?
GARRALDA: Sí.
LAURA: Bé, hi ha…
GARRALDA: Digues.
LAURA: Fa tres mesos que tinc una relació amb un noi de la feina. Només ens hem vist unes quantes vegades, fora de la botiga vull dir, però…
GARRALDA: Digues.
LAURA: És molt bon noi. És impossible que…
GARRALDA: ¿Com es diu?
LAURA: És que…
GARRALDA: ¿Què?
LAURA: És que està casat, i si vostè li truca i…
GARRALDA: Entenc. Ho farem amb discreció, però ho hem de comprovar.
LAURA: Carles Carreras.
GARRALDA: ¿Tens un telèfon?
Laura treu el mòbil i busca a l’agenda.
LAURA: Deixi’m que parli abans jo amb ell.
GARRALDA: No li trucaré pas ara. Tens temps.