Bla, bla, bla…
Monòleg d’un nou (que mai no arribarà a deu)
Pàgina 12 de 19
MONÒLEG D’UN NOU (QUE MAI NO ARRIBARÀ A DEU)
—«Si quan em trobo sol parlo amb mon esperit…». No, jo no li parlo en llemosí però li dic, i tant de bo que ningú no ho sàpiga mai, que això de la Cultura és una cotilla i un cilici, un càstig programat. I pensar que sóc un dels homes que compta, un membre permanent de tots els consells assessors de totes les historietes culturals! Si sabessin, els que m’escolten bocabadats, que mentre els parlo de mètrica em vénen als ulls somnis de botifarrons amb ceba, sortides en bici de la colla d’estiuejants, gresques universitàries amb el neguit de si ella em faria cas o em continuaria dient: «Quina cara de maó que fas, ulleretes meves!». Això de la Cultura t’enxampa i ja hi quedes enganxat. És un país de mals caçadors, on la gent ensenya llibres perquè no pot ensenyar caps de senglars i les banyes que mostra amb més generositat no són pas les de les testes dels cérvols. I això que els crítics compten amb mi. I no és pas que em dediquin una atenció permanent. Això tampoc, la veritat. Amb tot sí que es nota que res del que edito no els deixa indiferents. Es comenta que he fet un comentari agut sobre l’Espriu en un fòrum internacional. I com que el fotògraf és un vell amic no ha deixat constància que només hi havia set persones, a més, està clar!, dels organitzadors. Que m’hagin traduït un poemet al búlgar —a la tercera va la vençuda: primer va ser un guió sobre «Barcelona i Gaudí», segon una narració sobre el port i les gavines i ara el poema que compara Venècia amb el Serrallo tarragoní— a més de fer-me famós a Bulgària (hi aniré aquest estiu per comprovar-ho), va forjant, pedra a pedra, totxo a totxo, la convicció que sóc un personatge culte amb projecció internacional, des d’una irrenunciable catalanitat. (Aquesta és una altra: això del català comença a resultar-me tediós. Però si ara me’n separo, adéu Creu de Sant Jordi quan sé, de bona tinta —i d’un que això de Catalunya no para mai de repensar-ho— que el meu nom ja sonava a la darrera sèrie dels crucificats).
Sé que als crítics els agrada la meva modèstia. Quan jo encara no n’era, la mala llet l’adreçava contra els editors que jo qualificava d’ineptes, d’ullcurts, de provincians, d’escleròtics. Després vaig veure que era més rendible convertir Madrid en l’objecte dels nostres mals, també culturals. D’ençà, però, que em beca el Ministerio de Cultura i que m’envia a l’estranger, no sé ben bé amb qui ficar-me i he descobert que prestigia una obra ben feta l’absència-present o la presència-absent de l’escenari. Dius que tot et sembla vulgar però assegures que et convidin a tots els actes. Declares que no hi aniràs però envies telegrames d’excusa als organitzadors. Per ser present a la cultura catalana es necessiten molts reflexos i una capacitat de reacció permanent.
La veritat és que el fet de venir de família rica, i de les de tota la vida, t’allibera de molts maldecaps i dels complexos que enganyen els grimpeurs locals. Ells ara aprenen anglès. Nosaltres ja estiuejàvem prop de Dublin quan fèiem cinquè de batxillerat. I l’estada als EUA, ja ni la comentem. Se’ns nota tant quan ve un dissident que només parla anglès i que tants d’entre nosaltres només saben dir «Parlez-vous français?», amb accent de pagès galtavermell del Midi.
La sòlida cultura d’arrels familiars també m’ha orientat en un altre punt: ser un home de cultura, ara i aquí, t’obliga a ser una mica multifacètic És a dir: has de saber de teatre, de música i, sobretot, de pintura. Per un poema ningú no te’n darà mai ni un dura… però si vius en estat de gràcia i ets capaç d’aconseguir peces (quadres, linòleums, esculturetes, ceràmiques vidriades) a canvi de poemes… la cosa t’anirà bé, engreixaràs rebost i compte corrent Com també va bé anar fent agenda. I això sense concessions al populisme démodé. Apunta’t només els noms en ascens o els ja consagrats. Sempre hi seràs a temps d’enganxar-te al carro dels guanyadors. Juga a cavall segur, mentre la bèstia et demostri que pot córrer sense entrebancs. I col·lecciona fotos. Per sort, al nostre país la gent compra llibres —pocs però els compra— però són poquíssims (i gent que no compta) els que els llegeixen. Els crítics pitjors són sempre els que llegeixen allò que volen comentar o els que visiten les exposicions que jutgen. Són els que mai no se’n surten: els prestigiosos són els que emeten judicis a ull, aprovats per qui tampoc no ha llegit o no ha vist allò que era objecte preferent d’elogi o de blasme.
Algú es pensarà que vaig de lliure per la vida. No tingueu por, en aquest parany sí que no hi cauré. S’ha acabat definitivament el temps dels self-made-men, dels kamikazes solitaris de la Cultura: avui, si vols ser algú, t’has de fer d’un grup. I la dictadura moral que volia exercir abans el Partit, ara l’exerceix el club, l’associació o la fundació a què pertanys. Potser per això els pocs que en aquest país hi entenem, els que per sort posseïm el monopoli del bon gust i l’instint que ens fa superiors a la majoria, hem d’acceptar que els poders ens mimin. Això els fa ser més poder, els legitima, honora la pàtria. Invertir en nosaltres és millorar el nivell de la nació, és al capdavall, un acte patriòtic que mereix la nostra aprovació. Si, a més, els oferim el filtre d’una Fundació segura, i d’idees no-extremades, el poder pot sentir-se més i més content amb nosaltres, lliure dels intrusismes professionals. Alhora, insistim als poders que ens converteixin en el seu mascaró de proa, en el seguici permanent a tots els viatges de projecció exterior de la nostra cultura. Poliglotes com som, i polifacètics, lluirà tant el poder, si el precedim, amb tot el luxe que la nostra condició d’ambaixadors de la Cultura requereix!
Alguns creuen que utilitzem els sabers per lligar. Home, és clar. ¿De què serviria, si no és per a causes així, la Cultura? ¿Per què ens empassaríem pallisses de lletra compacta, altrament? Quan se m’acosten mosses de cama poderosa i fresca i em diuen, amb ulls humits: «No ens l’hauríem imaginat tan jove, professor!» he de confessar-me que no sempre evito l’ejaculació precoç. He descobert, però, que val la pena mantenir una certa ambigüitat sexual, en el terreny de la Cultura. És bo que d’altres especulin i a tu sempre et queda així la possibilitat de pervertir les normes rigoroses que la natura imposa. Tot amb tot, he de dir que és millor, en aquest terreny, jugar amb els referents de les aventures efímeres, aprofitar congressos i simposis per «echar una canita al aire», reservar les escasses energies sexuals que ens queden per a obres de més gruix o per a futures, previsibles, legacions culturals a l’estranger.
¿No és bo que recordi, en aquest punt, que som, per definició, sacerdots de la seducció, feligresos dels dictats de la Bellesa, sacerdots virgilians disposats tothora —si la beca és suculenta— a entonar un «paulo maiora canamus» a favor de la Cultura? (Em descordaré. I és que això de la cultura, així, en secret, si ningú no em sent, diré que em fa venir pixera).