Bla, bla, bla…
Monòleg didàctic
Pàgina 17 de 19
MONÒLEG DIDÀCTIC
—Ho diré sense embuts i sense ni una ombra de petulància: he estat i sóc una bona persona, potser, qui ho sap!, desorientada però bona. Sóc mestre/a. Mestre o mestressa perquè els de la meva professió, tot i tenir una vida sexual autònoma, som asexuats per consagració d’objectius. ¿És masculina o femenina la pedagogia, l’aprenentatge, l’ensenyament, la didàctica? Jo, més enllà del meu jo, he fet vot de pedagogia, sóc pedagog/a.
Tot va començar, com les belles llegendes índies, ara fa moltes llunes, quan la nit era ben negra i la sensació de país ens impregnava tots els porus de la pell. La paraula «mestre» recordava una República, no sé si idealitzada, i un Artur Martorell, que aleshores vèiem relegat al negociat de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona. Renovació pedagògica volia dir això: tornar a les mítiques escoles del bosc o escoles del mar la burocràcia enclaustrada dels cementiris. Som —i ho dic amb orgull— de la generació del Kumbayà i del «gràcies per aquesta aurora encesa, gràcies per aquest nou dia clar», i del folk americà, i dels primers acudits del gran Cesc, i de la passió cap a la Joan Baez. Som la generació que es reinventava les escoles d’estiu, el gin Xoriguer, les albarques menorquines i les enormes bosses de palla pageses com a substitut de la cartera o del bolso.
Els meus primers enamoraments van ser pedagògics. I entre flaires de pins desnerits, i un tímid «t’estimo, bonic/a», Makarenko sobrevolava com una gavina russa. El meu ha estat un amor de guix, sota les melodies del Xesco Boix i els monòlegs de Joan Capri. I el meu va ser un amor de preservatius aconseguits gràcies a la recepta compromesa d’una metgessa amiga. I mai no oblidaré les raons del meu primer viatge a Londres ni les dificultats per aconseguir els diners per al viatge i l’operació posterior, tot en un cap de setmana, sense que les famílies respectives sospitessin de què anava la història.
Ser mestre/a et dóna una visió ordenada i sistemàtica del món i de la ciència: tot ho catalogues, tot ho veus amb ulls de divulgació. Et sents una mica pastor/a de coneixements rebels i esparsos. Tens la impressió que ets un principi d’ordre, la garantia de l’ordre, allò que el garanteix i que l’inspira.
Més encara, la meva/nostra vocació per la docència ens porta a convertir l’emoció en exercici, l’aventura real en avaluació, la complexitat en heretgia. La nostra cosmovisió ajuda a superar les angúnies i ho passa tot pel turmix del manual. Gràcies a la pedagogia, el món, lleig i misteriós, es converteix en una vitrina de joguines Didó.
Com a totes les pràctiques religioses, a la congregació dels pedagogs també hi ha hagut fidels i trànsfugues, combatents i ex-combatents, creients i ateus. I si hem estat capaços de fer ecumenisme amb els herètics —per exemple, amb els seguidors de Célestin Freinet i la seva Escola Moderna— res no ens ha permès de recuperar els que s’han allunyat de la pràctica pedagògica i han atorgat el seu sí a un món sense valors, ni ideals, ni oposicions.
He parlat dels herètics i bo serà que m’apressi a dir-ho: jo també vaig enfonsar-me en la desviació. Tot i que era «Rosa Sensat» de la collita del setanta, i el meu bouquet pedagògic era d’estricta observància, l’arribada dels materials de la BT (Biblioteca de Treball) i alhora les versions sobre la pràctica gairebé àcrata de l’escola de Barbiana em van ajudar a fer el salt. (Confessaré que aleshores el cor em bategava ardent: a la meva vida hi havia un/a PNN de la Facultat de Biologia i les seves converses sobre temes que la nostra síntesi màgica no havia resolt prou bé, van trasbalsar les fondes conviccions pedagògiques que em travessaven: i si el final del meu capteniment erràtic va coincidir amb el refredament de les cendres del meu amor furtiu, no voldria que n’extraguéssiu conclusions prematures).
El dia que la resta de l’equip/congregació va saber que jo anava per mals camins, es va convocar una sessió extraordinària, presidida, naturalment, pel Summe Sacerdot/Sacerdotessa dels moviments pedagògics realment existents. Com en l’absis d’una catedral o a la sala recòndita d’un monestir, tots els que m’havien de jutjar seien en semicercle. No els calia ni escoltar-me perquè als pedagogs de sempre, gent bona per definició, les desviacions pedagògiques els enterboleixen els ulls i els provoquen erupcions cutànies. I jo tenia un mussol a l’ull esquerre, em tremolaven les mans, taques blanques a la pell i una granissada coll avall… que havia portat els meus companys a la ràpida denúncia. L’acte del judici va ser sumaríssim:
Summe: ¿Confesses que has posat en dubte l’eficàcia universal i indivisa de la nostra pedagogia activa?
Vaig haver de dir un sí que sortia com del fons d’una tenebra de boires de ciutat nòrdica.
Summe: ¿Confesses que t’has permès comentaris irònics sobre el nostre moviment?
Recordava una nit d’orgia amb els biòlegs de la Facultat. I no em va quedar més remei que confessar, vençut/uda, que sí.
Summe: ¿No saps que la ironia erosiona les bases del nostre edifici pedagògic, fet de certeses humils però sense escletxes?
Ho sabia. I tant que ho sabia. Vaig dir que sí.
Ja bastava i el/la Summe va deixar anar tot el Sumari elaborat contra mi. Jo havia lesionat la bona imatge del moviment pedagògic, unànime i clandestí. Vel·leïtats així, en temps de guerra, eren perilloses i àdhuc suïcides. El crim contra l’Esperit Sant (i per assimilació, el crim contra els principis fonamentals de la nova pedagogia salvífica) ni Déu pot perdonar-los. El/la Summe, tot amb tot, i en un acte de generositat que mai no oblidaré, va dir-me que podria ser readmès/a entre els elegits pedagògics, si acceptava una missió difícil i arriscada: la infiltració al cor d’altres grups (els de l’Escola Cristiana) a fi de saber per on circulaven les síntesis pedagògiques, errònies per definició ja que no havien nascut al cor del nostre moviment.
Gràcies a aquella penitència he estat un astre en el món complex de la pedagogia catalana. He estat un espia subtil, algú tractarà d’acusar-me, fins i tot, d’haver practicat l’espionatge doble. I això és del tot fals. He treballat sempre per la causa, però amb tanta dedicació que he arribat a ser una petita enciclopèdia ambulant d’essències pedagògiques.
Gràcies a això ara ocupo el càrrec que ocupa domino el món de l’Alta Inspecció de l’Estat i sento que em fereixen al més íntim de la meva sensibilitat quan algú em diu que el moviment pedagògic de renovació ha mort, absorbit per la normalització burocràtica d’allò que va ser clam a favor d’un país amb ermites i amb alzines, amb llegendes i festes populars, amb cargols-treu-banya i gegants del pi, amb molta essència de Països Catalans i molta muntanya d’ametistes, de Montseny assenyat i de Pirineu sense turistes.
Si us he vingut a explicar tot això, amigues i amics, és per dir-vos que, malgrat tot, n’estic fins allà (collons o ovaris) de tanta pedagogia i voldria haver-me dedicat al món del taxi o a fer carrer. A seduir… lluny, ben lluny, de les insuportables pallisses pedagògiques…