Beatrice
Capítol quart
Pàgina 6 de 23
CAPÍTOL QUART
La tia Maude ens esperava. Duia un vestit de vellut negre i coll alt. Vaig pensar que li esqueia. Al darrere, el vestit duia una cua llarga, molt a la moda. S’havia recollit els cabells molt amunt. Les arracades de diamants espurnejaven.
La tia era un xic més alta que jo, i de forma plena. Els pits i el cul li sobresortien agressivament. Li feia uns quaranta anys: més jove que l’oncle. Els seus ulls eren amables però autoritaris. Malgrat que tots dos estaven molt lligats al pare, ni la Caroline ni jo havíem parlat gaire amb ells tots aquells anys. Sempre es considerava que, els menors d’edat, era millor no escoltar-los.
Vaig parlar de la Jenny. Tenia ganes de veure-la. Durant un any vam anar al mateix internat.
—Més tard —em va dir la tia. La taula del menjador estava il·luminada amb espelmes, ja que la tia les preferia a l’olor del petroli.
Aleshores l’electricitat no havia arribat encara fora de Londres i deien que era massa lluny de la ciutat per instal·lar les canonades de gas. Tres anys més tard, es faria el miracle i hi arribarien. La meva iniciació —tot i que jo no ho sabia aquell vespre— tindria lloc sota els llums d’oli seguint l’antiga tradició. Es deia, amb cruesa, que, a les senyoretes fogoses de la Societat, les desmamaven al llit i sense calces. De la vida a les masies i a d’altres habitatges poc elegants, només sabíem que els mascles es posaven calents amb tota llibertat.
Tot i casada i ara separada, jo encara era innocent, i força, com es veurà més endavant. Mentre sopàvem, els oncles ens parlaven com si el passat encara fos allà amb nosaltres. La tia va tossir amb severitat quan la Caroline va vessar una gota de vi. Van cridar la minyona a propòsit perquè la fregués.
—Us quedareu a dormir —va dir la tia quan ja havíem begut cafè. Vam xarrupar licors i no vam badar boca. La Jenny encara no havia aparegut. Jo em demanava amb ànsia si potser menjava a la seva cambra. L’haurien fuetejada? Havia arribat a ells de petita; més ben dit, havia arribat a l’oncle primer. Deien que era òrfena. No se sabia. Jo buscava la força per oposar-me, per alçar-me, per marxar, però no em treien els ulls del damunt.
A dos quarts d’onze, la tia va mirar el rellotge.
—Tom, acompanya-la dalt —va dir. Se’m van humitejar les mans. Sabia de qui parlava, tot i que no va tenir la delicadesa de fer servir el meu nom. La Caroline no va dir res. Es que no em salvaria?
La casa era com la nostra tret que la distribució interior estava invertida. Potser allò era simbòlic. En arribar al vestíbul, les escales quedaven a l’esquerra en lloc de a la dreta. En entrar-hi per primer cop, vaig deixar les xurriaques, una mica furtivament, rere el gran penjador de caoba on es guardaven les capes i els bastons de les visites.
—Ves a la teva cambra i et seguiré —em va ordenar l’oncle. Ja me l’havien mostrada de passada. Igual que a casa, era al primer pis. D’esquerra a dreta, semblava la imatge d’un mirall. Les cortines eren de color marró, de les vores penjaven borles d’ivori. L’aire tremolava. Els mobles es miraven. Jo volia que la cambra desaparegués, que les parets es dissolguessin, que l’aire se m’emportés, lliure, surant molt amunt en la foscor blava de la nit. La catifa m’onejava sota els peus, com el mar. Em vaig moure, i vaig moure’m cap al llit. Hi havia dos coixins apilats al capçal. Seria allà on em fuetejarien?
No pensava buscar-lo. M’hi negava. Aquella no era la meva cambra. Com si fos un costum vaig obrir un armariet de paret i hi vaig trobar, per sorpresa meva, allò que jo guardo al meu: una ampolla de licor i dos gotets. La complaença es va dibuixar als meus llavis i després es va esvanir. Em vaig girar, tot tancat l’armari. L’oncle havia entrat. A la mà duia el fuet. Es va moure, es va moure lentament cap a mi. Em va agafar la mà, el palmell lluent a causa de la humitat.
—Beatrice, inclina’t… les mans planes damunt la flassada.
—Oncle, si us plau!
Em tremolava la boca. No volia que fos la meva boca. Va allargar la mà, em va acariciar el coll i em va venir un calfred. Els seus dits es movien, calmant-se.
—Obeeix, Beatrice.
El món no es meu. De qui era el món? Estarien parlant de mi, la Caroline i la tia?
—No vindrà ningú —em va dir l’oncle. La porta, tancada i robusta. Érem a una illa. A les golfes, el pare i jo érem al cim del món. El fuet es movia. Em va passar el mànec pel voltant i per sota el globus del cul, modelant-lo, tallant-lo. Els seus llavis em morrejaven el coll. No podia fugir.
—Oncle… si us plau, no.
Em vaig deslliurar i em vaig quedar plantada, tremolant. Les tralles li lliscaven fins el genoll com la caiguda de la pluja, a poc a poc. La seva era una mirada amable. Va estirar el braç. Em va agafar la barbeta i la va alçar.
—Hi ha coses que necessites, Beatrice. A dalt, hi ha cambres tancades. Hi ha claus.
Jo no volia parpellejar quan els nostres ulls es trobessin. Sortir al món amb la vista clara i tornar-ne igual.
—Sí? —vaig preguntar, amb autoritat a la veu. Gosaria rebel·lar-me? El fuet va escapolir-se de la seva estreta i va caure damunt la catifa estampada. No em fuetejaria. No podia i jo ho sabia. Em vaig sentir feliç. Ell continuava esperant que jo parlés, cerqués, l’interrogués?
—Què hi ha, a les cambres? —vaig demanar-li.
Em va agafar per la mà. Caminàvem. Les escales ens van rebre. Potser la Caroline deambulava pel jardí fosc, per la gespa alta que el jardiner arreglava de dia. La gespa la rebria, els ulls serien fem, els mugrons, flors petites. El pèl del pubis, molsa. A baix, la casa era un silenci. Pels passadissos del segon pis, mentre avançàvem, l’oncle feia dringar les claus. Es va obrir una porta.
Les golfes! N’havien fet una rèplica! Tret de la finestra, però tant se valia. Es va tancar la porta, amb un clic fort… érem sols. El braç de l’oncle em va encerclar les espatlles. No podia parlar. Deixeu-me parlar.
—El cavall és el mateix. Només el cavall, Beatrice.
Era veritat. Baguls, caixes, mobles trencats, gerros vells… tot estava com podia haver estat a casa nostra.
La mà m’acariciava l’esquena, calenta sota el vestit.
—Vés al cavall, Beatrice.
Em vaig moure, avançant, obrint-me camí entre els objectes caiguts els objectes d’estimar, els objectes estimats. El cavall era gran, lluent, nou. Els estreps llambrejaven, la sella i les brides lluïen, el gris clapejat era el mateix. Vaig acaronar la crinera. EI meu cavall tenia la crin gastada i esclarissada allà on jo m’havia agafat massa sovint, però aquesta era nova i espessa. La pell feia olor a cuir nou. Una olor embriagadora.
Per últim moment en vaig girar i vaig mirar la porta tancada. La Caroline, perduda entre la gespa alta. A l’hora d’esmorzar tornaria. De les coves dels meus somnis tornaria, pura en la seva puresa, sense fem als ulls, amb els mugrons en flor, i la molsa del pubis daurada i arrissada.
Esperava, humiliada en l’espera. El mar es movia sota el pare. Les fustes del vaixell s’esquerdarien. Les aigües fosques. Guants de cabritilla tacats d’esperma damunt les onades. Sal a l’esperma. La falda de l’aigua que llepava.
Unes mans a la meva esquena. No em vaig moure. L’oncle em descordava els botons. Els costats del vestit em van lliscar de les espatlles. La roba em va caure fins la cintura i s’hi va apilar. Vaig romandre immòbil. Les mans d’ell es delectaven amb la forma prominent del meu cul, tot alçant-me la faldilla. Sense calces. La voluptuositat de les cuixes. M’imaginava la suavitat de la meva pell.
—Puja —em va ordenar l’oncle. Vaig alçar una cama. La faldilla va tornar a lliscar avall, embolicant-me-la. Com si estigués cansada, la cama va tornar a baixar—. Treu-te el vestit —va xiuxiuejar.
Volia la ceguetat i no la vaig trobar. Els llums d’oli, col·locats arreu, tremolaven. Missatges petits de llum vacil·lant. Quan em vaig treure el vestit, se’m van estarrufar els cabells. No hi havia ningú per raspallar-me’ls. Els enagos em van caure als turmells. En vaig sortir com qui surt de l’escuma. Escuma d’esperma. El mar fosc que llepa. Silenciosa en una cabina, amb les cames separades.
L’oncle em va ajudar a pujar al cavall, agafant-me pel cul mentre jo posava el peu a l’estrep.
No sabia res de Jericó. Encara hi havia secrets. El cavall es movia a batzegades, com si hi hagués molles que saltessin. Era un moviment suau com el vellut, silenciós. Em vaig aferrar al coll, amb el cul bru enlairat, calent.
—Ah! —vaig exclamar al primer cop i al següent. Hi havia una dolçor en la coïssor que ja coneixia. Potser deguda a la meva excitació. Estava excitada? Els malucs es retorçaven sota els cops de palmell, l’esquena s’abaixava. M’aferrava al coll, premia les natges, cridava. Em sentiria la Caroline? Em sentiria la Caroline sota la gespa, profunda i exuberant?
Al desè cop, desfeta, em vaig esfondrar i vaig caure, i l’oncle em va agafar amb la seva agafada forta. Les paraules queien i giraven com boles en un bombo. Girant, les paraules es polien. Unes mans que aferraven les natges inflades. Enrojolada, vaig amagar la cara. Sota les calces, els dits em van separar les natges. M’esforçava a no moure’m, tal i com el pare m’havia ensenyat sovint. Els talons em tremolaven. Aleshores ho vaig aconseguir.
—Què tal? —va demanar l’oncle. Estava satisfet. Vaig tancar els ulls, pretenent ser a les golfes. Em sentia feliç. La coïssor del cul feia que als ulls em brillessin llàgrimes—. Ara ets més gran, Beatrice… és millor.
Volia vi. Volia tornar amb la Caroline, rescatar-la de la gespa alta. L’oncle m’abraçava. Se’m va sortir la punta dels mugrons.
—No trobes que és millor, Beatrice?
Li havia de contestar? No ho sabia. Em sembla que ell no esperava resposta. El meu silenci el va complaure. Ell buscava confusió, femineïtat. Les meves natges pesaven força a les seves mans.
—Beatrice, alça les braços i col·loca’ls darrere el cap.
Era un joc, un joc nou. El vaig obeir. Li vaig ventar un cop a la galta amb el colze esquerre. Notava el seu alè calent a la cara. Jo era obedient. Mai no havíem fet això a les golfes. Una vegada, la nit de Nadal, enmig de la gresca, m’havien dut a la meva cambra i m’havien tret les calces. Ho havia somiat? L’endemà em compraria guants de cabritilla, blancs i llargs fins al colze. De la millor pell de cabritilla. Sensible a la carn. Una tija dreta.
L’oncle em va aixecar la camisa polzada a polzada. No duia res a sota. Vaig tremolar. No hi havia manera que els malucs s’estiguessin quiets. La va aixecar, la va aixecar fins als melons sedosos dels pits. I més amunt. Mugrons foscos dins els seus cercles radiants.
—No!
Em bellugava, em regirava; vaig mig caure, panteixava. No volia ser obedient. Pujant, la vora de puntes de la camisa em feia pessigolles als mugrons.
—Oncle, no!
Vaig cridar, vaig caure. Al terra, hi havia una catifa porpra amb dibuixos vermells, monòtons. A les golfes no hi havia catifa. La pols se’m va ficar al nas. Tenia la camisa arrugada damunt les il·lustres mamelles, les popes, els pits.
L’oncle va caure al meu costat. Amb les mans em va clavar les espatlles a terra. Em mirava, mirava per sobre de les mamelles. Es va inclinar. La llengua, llarga, em llepava els mugrons. La meva esquena es va corbar però ell la va immobilitzar aferrant-la amb les mans: era un avís.
—Vols que et fuetegi? —em va amenaçar.
Els meus ulls eren com miralls. Abastaven el món. Vaig clavar la mirada, la vaig clavar en ell. Els cabells se m’escampaven per la catifa. Jo devia semblar la imatge del llibertinatge absolut. Els mugrons eren molls de les seves llepades. En redreçar-se, tibaven. El terra es movia, suau, sota meu, com les onades sota un gran vaixell. A Madràs, les dones devien ser brunes i de malucs flexibles.
—Aixeca els malucs —em va ordenar.
Vaig clavar els talons a la catifa. Per un moment em vaig mostrar rebel. Després vaig doblegar els genolls, aixecant el cul, formant un arc. Els seus dits van buscar els nusos de les calces, les precioses cintes. En afluixar-les, van cedir. Mentre tancava els ulls vaig notar que em treien les calces. Va aparèixer el cargol del melic. La marca d’un dit de criatura untat de crema. Els rínxols brillaven al meu pubis.
Aleshores es va sentir un soroll.
S’havia obert la porta deixant veure una jove amb un vestit negre, sever. Les puntes de les seves botes negres brillaven.
Era la Jenny.