Beatrice
Capítol quinzè
Pàgina 17 de 23
CAPÍTOL QUINZÈ
—Ai, com l’ha cardada —va exclamar la Katherine mentre tornàvem a pujar al cabriolé.
Mai no havia sentit una grolleria igual. Li vaig clavar els ulls. Als seus brillava una llum que mai no havia vist abans.
—I per què no follar-la, vessar el semen dins la seva abundor? I quan la va sodomitzar, damunt la taula —mira que la vam haver de subjectar fort—, la cigala, li desapareixia dins el cul… Vine, fes-me un petó, Beatrice!
Em va abraçar. Els nostres llavis es van trobar enmig d’una boirina dolça. La seva llengua excavava, a fons, dins la meva boca. Les batzegades del carruatge contribuïen a l’excitació de la nostra abraçada. Vaig notar les seves mans, s’esmunyien sota la meva faldilla, buscant. Em vaig obrir de cames. Amb el dit gros em fregava la vulva. El meu panteix s’ofegava dins la boca d’ella.
—Set anys… set anys li ha costat fer això… tot i que ara ens obeeix. Aquesta nit la tornarà a cardar. Ella es mostrarà tímida al principi, s’enrojolarà. I ell li lleparà els mugrons, la farà estremir. Ella mourà les cuixes sense traça, esperant que ell l’obri, desitjant que no ho faci. Les llengües es trobaran. Tremolosa, la mà d’ella buscarà la cigala. Ara s’ha tornat addicta a l’enculament, tot i que ell només l’ha sodomitzada tres vegades, i sempre amb algú que la subjectés. Ara es prestarà al fuet i a les xurriaques més fàcilment perquè ja coneix el premi… l’estocada de carn dins el cul. Beatrice, que em sents?
No la sentia. No coneixia les seves paraules. La figa em suquejava, a dolls. Vaig lliscar del seients i vaig anar a parar al terra. La meva dignitat, el meu ser, havien quedat esmicolats al meu voltant com pètals morts. La vaig agafar, vaig agafar la Katherine en caure.
—Us estimo? —li vaig dir.
La Katherine va fer una rialla i em va empènyer bruscament cap a un racó. Li brillaven els dits. Se’ls lleparia?
—Que no t’ha agradat la meva lletania? —em va demanar.
Vaig fer que sí amb el cap. Havia tret les paraules d’una caixa i me les havia rebotides. Jo les havia agafat però ara les havia d’ordenar per força. Se’m veien les faccions sorrudes. Tenia ganes de plorar. Volia una satisfacció més gran. Cigala. Ell havia jagut damunt ella i li havia donat la cigala. Odiava les grolleries. Me les treia a cops del cap, però tornaven, picaven a la porta. No els feia cas.
La burla campava pels ulls de la Katherine.
—Que no t’ha agradat?
M’estava posant a prova? Vaig moure el cap.
—No ho sé —vaig respondre.
La Katherine reia.
—Ximpleta! Hi ha tot de claus. Encara no les has trobades, Beatrice. I ara calla. Espera que t’ensenyin.
El sopar d’aquella nit va ser formal. La Caroline seia en silenci, atenta. La tia va dir que s’havia portat bé. Pel que semblava, l’Amanda l’havien engabiada i li havien dut el sopar dalt. Jo anava vestida de negre, amb la llana arrapant-se tant com sempre. Hi havia una criada nova, una dona d’uns trenta anys, atractiva i grassona. El vestit negre, somort, i el davantal blanc li esqueien. Al llarg de tot el sopar no li van adreçar cap paraula. Em preguntava si hauria sopat abans que nosaltres. De vegades penso aquestes coses. Per amabilitat. Una vegada el pare em va dir que ho feia per culpa de les meves maneres antiquades.
Vam prendre cafè al saló; després vam passar als licors. Es respirava un ambient festiu. Ho percebia. Gandulejàvem a voluntat. Van córrer les cortines. De tant en tant la Caroline i l’oncle reien. Ens havien amansit.
Quan la criada va entrar amb Cointreau, la Katherine la va agafar pel canell.
—Pren-ne una copa amb nosaltres —li va dir.
—Senyora? —les galtes de la criada havien enrogit.
—Beu amb nosaltres… seu amb nosaltres; aquí, als meus peus… agafa una copa. —Les paraules de la Katherine eren com perdigons. Em rebotaven a la pell. La dona va llançar una mirada nerviosa arreu.
—Mira, t’aguantaré la copa mentre seus —li va dir la tia Maude.
Finalment la criada va obeir, incòmoda per haver de seure a terra. Va cargolar les cames. M’agradava la forma de les seves cuixes, els turmells fins. Els turmells fins i les cuixes grasses presagien en certa manera la sensualitat.
—Estira’t i posa’t còmoda —li va dir la tia Maude. Va tirar un coixí a la catifa perquè la criada s’hi estirés. Semblava una hurí, una odalisca. L’oncle va xiuxiuejar alguna cosa a la Caroline. De què estarien parlant?
—Les dones atractives sovint seuen a terra —va observar la Katherine. La criada la va mirar sense saber si havia de somriure o no. El somriure de la Katherine era el somriure d’un gat. Amb un cop de peu es va treure una de les sabatilles turques daurades que duia i, davant la sorpresa de la dona, li va posar el peu damunt la cuixa. Els dits es cargolaven.
—M’agrada —va comentar la Katherine. El peu pujava, fins arribar al maluc de la criada. El va resseguir—. Beu-te la copa —li va dir en to brusc. La dona va obeir. Per la seva banda, la tia també es va treure una sabata. Asseguda en perpendicular darrere la criada, va aixecar la cama, va passar el peu per sota la barbeta de la dona i l’hi va alçar.
—Estira’t… estira’t —li va ordenar.
La criada va fer el gest, gemegós, d’aquell qui busca alguna cosa, però va obeir. El coixí es va esmunyir de sota el seu cos. Dibuixant un cercle amb la cama, la Katherine va passar la planta del peu per damunt la pitrera prominent de la dona, que va fer un bot. S’hauria aixecat de cop si no fos perquè, tot girant el turmell, la tia Maude li havia plantat el peu a la gola.
La criada tenia els ulls inflats.
—Senyora… no vull —va gemegar.
—Au, calla! —va dir, impacient, la Katherine, tot lliscant el peu avall. Va agafar la vora de la faldilla i la va arromangar per damunt de les mitges. Les cuixes, grasses, lluïen. Duia unes calces senzilles que li mossegaven fort la carn.
—No, senyora, si us plau.
Tampoc se la van escoltar. Amb el peu la tia Maude li acaronava el coll, el darrere de l’orella. El de la Katherine pujava sota la faldilla alçada. Les mans de la criada esgarrapaven la catifa. Els dits del peus de la tia li fregaven els llavis. Amb un gemec ofegat la criada va corbar l’esquena. La delicada recerca de la Katherine entre les cuixes feia que la roba negra s’arrugués. La criada tenia les galtes color de rosa. Va obrir els llavis sota la planta del peu de la tia, que li fregava suaument la boca. El peu de la Katherine s’endinsava en la faldilla. Ara la fregava amb el taló.
La criada, amb un gemec, va tancar els ulls. A l’altre costat, la Caroline va deixar escapar l’alè. Els ulls de la criada es van tancar. Movia una mica el cul. Va arronsar un genoll. Estranyament, la curiositat no era present als ulls de l’oncle. La tia Maude es va agenollar al costat de la criada i va començar a descordar-li el davant del vestit. Les carabasses madures dels pits van sortir a la llum. Tenia els mugrons forts i atapeïts, els cons erectes.
Alhora la Katherine també es va posar de genolls. Amb les mans va enganxar la faldilla de la criada a la cintura. Un matoll de pèl púbic que brollava, tofut. La criada es va tapar la cara i va emetre un seguit de xisclets.
—Obre les cames com Déu mana —li va ordenar bruscament la Katherine. Amb la cara encara tapada, la criada va començar a separar les cuixes. Potser seria el primer plaer d’aquell tipus que coneixia, tot i que les criades que dormien a la mateixa cambra sovint es tocaven entre elles.
La silueta de l’oncle es va dibuixar davant meu. Em va somriure i em va agafar la mà.
—Anem a dalt —em va dir. Me’n privava. La Caroline ho veuria. Jo no. Hauria madurat ja el desig dins seu? No volia que la Katherine la besés. Però vaig obeir. Una simfonia bulbosa en blanc i negre. Vaig agafar-me a la barra de sota, oferint-li el cul. Ara els seus ulls ja em coneixien. Es va tornar a obrir la porta però no vaig mirar. Passes silencioses. Uns dits afilats, untats d’oli calent, em fregaven la escletxa de la panera. La ullera, l’O… allà el dit s’entretenia, em suavitzava. Un nou clic-clic de tacons alts: la visitant havia marxat.
Em mantenia en aquella postura: les cuixes i els talons junts, tibants. Sota les natges s’endevinava la vulva en forma de figa. Esperava.
Amb el primer espetec del cuir vaig proferir un xiscle, amb el cap penjant. La coïssor de la corretja em va assaltar tres, quatre, cinc, sis vegades. Vaig prémer les natges, plenes, calentes. Les llàgrimes em regalimaven.
Tot seguit em va sortir de la boca una tremolor, un crit, degut a la primera mossegada de tres dotzenes de tralles. Les meves xurriaques ja eren aquí… vives, plenes de música. Les detestava… les adorava alhora.
—No, oncle, no.
Un xisclet, un gemec de mor. M’ofegava dins un munt de sanglots ofegats. Les puntes de les tralles em buscaven, em brunyien els globus de les natges, buscaven les clivelles. Una pluja de foc, un ruixim d’espurnes. Remenava les anques, els talons cruixien al terra. Ara que dominava la meva bellesa doblegada, em copejava més endins fins que els sanglots es van fer més forts. Les meves espatlles s’alçaven, s’abatien. Em van lliscar les mans de la barra, m’hi vaig tornar a agafar.
Finalment, quan les xurriaques ja van estar —vaig sentir un estrèpit al terra que les va delatar— vaig fer el gest d’alçar-me. Vaig tirar la mà enrere per tal d’abaixar-me el vestit.
—No, Beatrice, quieta!
—Ja en tinc prou!
El cul m’abrasava, el meu gemec suplicava. Unes mans de ferro que m’agafaven els malucs.
—Avall, Beatrice, avall!
Amb les galtes del cul separades, ben obertes. Amb la ullera a la fresca.
—No… ooooh! L’últim gemec sorgit de la meva fragilitat voleiava, va caure. Vaig sentir una flamarada de calor humà, la cigala. La protuberància de la seva cigala, penetrant-me. La respiració em xiulava a la gola. Vaig mirar d’alçar-me.
—Avall, Beatrice… avall, noia, avall!
Jo borbollava, em retorçava. Volia i no volia. L’anell elàstic de l’anus va cedir a la invasió… la pruna inflada, el seu membre que em penetrava. L’arbre ple de venes va penetrar, polzada a polzada. Jo tenia la boca ben oberta. L’estaca gruixuda bategava, la seva pressa m’apressava. Aleshores, amb un gruny, me la va clavar del tot i les meves natges embrunides eren com una bola de mantega calenta contra el seu estómac.
Ara es movia dins meu, bategava, copejava. Els seus collons niaven sota el meu solc. Aleshores es va retirar… va desembeinar a poc a poc, cosa que jo temia i desitjava. Un soroll suau, com quan treus un tap. Ja lliure, el seu paquet tamborinava les meves cuixes.
—Ves a la teva cambra —em va ordenar l’oncle.
No el vaig mirar. Em feia por mirar-lo. L’havia rebut. Em vaig posar dempeus amb cames tremoloses i em vaig endreçar el vestit. El cul xuclava aire i es tancava. Vaig trobar la porta i vaig baixar volant a la meva cambra. No va venir ningú.
Sanglotant i sense treure’m la roba em vaig adormir, prement les natges fins que l’oblit em va envair.