Beatrice
Capítol segon
Pàgina 4 de 23
CAPÍTOL SEGON
Les cases semblen més petites quan hi tornem després de molt de temps. Les cambres s’encongeixen. Conserven ressons morts. Busquem coses que hi havíem deixat però algú ha buidat els calaixos. Els mobles han canviat de lloc. Fins i tot els tros sets de paper que ens feia gràcia guardar han desaparegut. M’agraden els trossets de paper. Les notes que m’escric a mi mateixa. Adreces, natalicis, aniversaris.
S’havien esfumat totes les notes que m’havia escrit. Potser me les havia endutes. Al fons d’un dels calaixos del pentinador, hi havia dues bobines de cotó de seda que ja no feien joc amb els meus vestits. Una era de color malva i l’altra blau clar. Eren boniques. Durant un temps jo solia guardar galetes dins un pot que col·locava al prestatge de dalt del meu armari rober. Algú se les havia menjades. Ho vaig explicar a la meva germana Caroline.
—Beatrice, això va passar ara fa tres anys. Te les vas menjar tu —em va dir. Ningú no semblava sorprès. Sempre havia estat una casa tranquil·la. No suportem la gent que crida.
Sabien que tornaria.
—No t’hauries d’haver casat mai —va exclamar el pare. Em va mirar amb ulls ferms i va afegir—: Ja t’ho vaig dir jo! Quants anys tens?
—Vint-i-cinc —vaig respondre, com si m’adrecés a un estranger. La pols s’arremolinava a la llum del sol quan vaig córrer les cortines de vellut blau i vaig alçar la fulla de la finestra.
—La criada no neteja —va dir el pare. Hauria vist un senyal de retret als meus ulls? Es va plantar prop meu; podia sentir-ne la grandària. La cadena del seu rellotge llambrejava sota el sol, pàl·lid. Es va fer un silenci perquè els silencis ens agradaven. El carro d’un forner rodava carrer avall. Per l’entrada lateral de la casa del davant va sortir una criada, amb la còfia torta. Va alçar la mà i el forner va tibar les brides del cavall. Un gat es passejava damunt la tanca.
El pare es va agitar. Em va passar pel darrere i les seves cuixes em van fregar el cul.
—He de tornar a Madràs aviat, Beatrice. Aquí et trobaràs a gust. —Amb el dit va solcar la pols que hi havia damunt l’armari de palissandre, al costat del meu llit.
—Aquí em trobaré bé, pare. Sereu fora molt de temps? Madràs és força lluny.
—Un any, ninona, un any i prou. L’oncle Thomas us protegirà, tu i la teva germana. Si haguessis tornat abans, hauríem pogut passejar pel prat sota el primer sol d’estiu.
—Sí, pare.
L’oncle i la tia Maude vivien a prop. Hi havien viscut anys i anys. Estàvem força units. El pare m’havia posat la mà damunt l’espatlla. Em sentia petita. Era rere meu com un guarda, un sentinella. Em demanava —amb el pensament, no amb la boca— si m’agradava l’oncle Thomas. Eren germans. Hi havia una relació de parentiu.
—Que hi serà, la Jenny? —li vaig demanar. Li ho vaig demanar sense moure’m. El carro del forner havia continuat rodant, amb la dringadissa de l’arnès. El carrer tornava a ser en calma, com una fotografia. La donzella se n’havia anat, agafant la barra de pa en la seva donzellesa, en la seva virginitat. S’havia perdut en la foscor de la recuina, en la penombra que lluïa rere la finestra. L’olor del pa acabat de sortir del forn.
—La Jenny ha crescut, com tu. Ara t’agradarà encara més. Està més plena de formes i és bonica. Mentre la guardava, l’oncle l’ha modelada bé —em va contestar el pare.
Les meves natges es van modelar. Es van modelar sota el vestit llarg, de seda. Orgulloses en la seva plenitud, li van tocar lleugerament el membre, honrant la seva honra amb llurs corbes. Vaig notar la pressió del seu ser. Ens trobàvem a gust plegats, igual que els dies abans de casar-me. Havíem jagut al prat per mirar la lluentor de les ales, ales d’ocells, les papallones. Em vaig tirar enrere. Les mans del pare em van tocar els cabells, la cascada, llarga i daurada, dels meus cabells. La forma del meu cul, madura amb l’estiu.
—Beurem vi. Vinga, celebrem que has tornar —va exclamar el pare.
Vaig obeir el primer toc de la seva mà. Vam baixar. La barana, polida, lliscava sota la meva mà. La Caroline ens esperava, reclinada en una gandula. A petició del pare, va tocar la campaneta. Va aparèixer la criada Sofia. Vam demanar vi.
Va arribar dins la frescor de l’ampolla de vidre. El pare el va servir. El sofà ens va rebre. Vam seure una a cada banda, com dos escolans. La Sofie havia marxat. Es va tancar la porta. Sèiem en solitud.
—El beurem a la francesa —va dir el pare. Era aquell un joc que ja havíem practicat abans, quan jo només tenia vint-i-un anys i la Caroline disset. Ara el vi tornava a resplendir als llavis. Havíem recolzat el cap, una a cada espatlla. Xarrupàvem el vi mentre el pare s’omplia més la boca i girava el rostre cap al meu. La barba i el bigoti em feien pessigolles. Els meus llavis, oberts, van rebre vi de la seva boca. Feia calor. Tenia la mà damunt la meva cuixa.
El pare es va girar cap a la Caroline. Amb una timidesa terrible, ella va amagar la cara fins que li va alçar la barbeta. Vaig sentir els sorolls, sorolls petits… el vi, els llavis. Una abella brunzia i copejava la finestra, com si volgués entrar; després va marxar. El jardiner perseguia l’herba alta amb la dalla. Jo esperava. El vi va venir a la meva boca un altre cop. Xiuxiueig de llavis. A través del vestit, sota la mà d’ell, la punta de la meva mitja s’arrissava. Les puntes de les nostres llengües es tocaven i es retreien. Els francesos, bevien d’aquella manera? El pare havia estat a París. Ho coneixia, hi havia estat.
Ens hi vam entretenir força estona. El vestit de la Caroline cruixia. Jo no el podia veure. Amb el pare al mig, no podia veure. L’ampolla es buidava a poc a poc, com un rellotge de sorra. El vi penetrava el meu ser. Finalment la Caroline es va posar dempeus, com si travessés una atmosfera lluent, amb les galtes enceses. Als ulls tenia una mirada de gran insensatesa.
—Ves a la teva cambra, Caroline —li va ordenar el pare. A la seva copa encara hi havia vi. Silenciosa com un espectre, va marxar, mentre la seva rojor s’esmorteïa a l’aire com el fum d’un cigar.
—Encara és jove —va comentar el pare, en to ombrívol. Una vegada, quan tenia divuit anys, em va caure vi als pits i ell me’ls havia eixugat a petons. El vi feia tolls de benestar i calor dins meu. Viatjava per les meves venes i m’omplia el cap.
—Pujarem a les golfes —va afegir el pare. La seva mà agafava la meva, la premia i la cobria. En alçar-nos, va ventar un cop de peu a l’ampolla i la va tombar. En va sortir un últim raig de la boca. Ens vam mirar i vam somriure.
—Hi pujaràs, Beatrice? Serà l’últim cop.
Hi havia tristor en aquelles paraules.
Vam pujar sense fer soroll. La porta de la cambra de la Caroline era tancada, gruixuda en el seu gruix. La moqueta amb dibuixos de l’escala de cargol es bevia les nostres passes. Al segon pis, hi havia les cambres dels convidats. Antany, els qui ho desitjaven havien passat de cambra en cambra de nit, durant les llargues festes de cap de setmana que els pares organitzaven. Jo ho sabia, tot i que els meus llavis no en parlaven. De nit havia sentit el xiuxiueig de peus… secrets que lliscaven. Acordaven discretament amb la mare on dormiria cadascú. Les senyores del nostre cercle sempre es feien càrrec de coses així. Els senyors ho rebien com el mannà. Les molles dels llits grinyolaven. Ho vaig explicar a la Caroline, però no em creia. Se sentien gemecs i crits apagats, se sobreposaven els sorolls de la luxúria. Al matí apareixien taques color gris pàl·lid als llençols.
Ningú no m’havia vist mai pujar a les golfes amb el pare. Era el nostre joc, el nostre secret. La nostra puresa.
A les golfes, hi havia baguls vells, taules ocasionals que la mare havia descartat o substituït, gerros que no li agradaven, flors de seda esmorteïdes. Damunt el respatller de dues cadires penjaven trossos de tapís per acabar. La llum del sol es filtrava per una finestra entelada de pols.
Vam entrar per l’escala i ens vam deturar. Al racó més llunyà, prop de la llucana hi havia el cavallet, gris i clapat. Benigne i eixerit, amb el vernís ben llustrós, rumiava els dies que tan enrere havien quedat. A la sella vaig trobar abelles mortes. La meva amabilitat em feia compadir-me’n. La mà del pare encara premia la meva. Em va fer avançar. Vaig topar de genolls amb el brocat d’un sofà de cul bombat. Al damunt, hi havia un mirall i un raspall, ambdós folrats de carei, tal com els hi havia deixat.
El pare es va girar i em va mirar, a través del vidre, més enllà dels oms. Em va venir una tremolor que vaig controlar. Amb cura i a poc a poc em vaig treure el vestit, els enagos i els vaig col·locar a la cadira. Sota només duia una camisa de batista blanca i calces blanques, amb llaços color rosa que n’adornaven la pal·lidesa de les cuixes. Les mitges, de seda marró, resplendien. Jo esperava.
El pare es va girar. Em va repassar amb mirada greu i va avançar cap a mi.
—Has crescut. Has crescut fins i tot en tres anys —em va dir—. On et durà el cavall?
Vaig fer una rialla.
—A Jericó.
Sempre li havia donat la mateixa resposta, tot i que no sabia on parava aquell lloc. Va fer un gest d’afirmació mentre les mans buscaven el raspall. Jo sostenia el mirall. Amb passades, llargues i fermes, de les cerres, el pare m’enllustrava i m’allisava els cabells. El seu pes es distribuïa entre les meves espatlles en la seva lleugeresa. Brillaven, daurats, i n’estava satisfet.
—Molt bé —va exclamar—, el temps ens acompanya. Que pujareu a cavall, senyora?
Vam fer un pas endavant. Aguantava les brides del cavall perquè no es mogués. Antany, amb les cames estirades no tocava de peus a terra. Ara que havia crescut encara més, havia de doblegar massa els genolls. El cul em sobresortia de la sella i es projectava més enllà dels malucs, grisos i llisos. El pare es va situar rere meu i va començar a gronxar el cavall amb una mà. Amb l’altra em copejava, suaument, el cul ben obert.
—Preciosa panera… ara s’ha fet més grossa —murmurava. Jo tenia les espatlles corbades. En alçar el cul premia la cara contra el coll, fortament corbat, del cavall. Es gronxava encara més de pressa. M’hi aferrava com m’hi havia aferrat sempre. L’entarimat, vell, es balancejava i s’enfonsava sota meu. Amb el palmell em copejava primer una natja, després l’altra.
—Ai, prou! —vaig panteixar.
Tot era una repetició.
—Jericó queda lluny —va dir el pare, rient. Sentia la seva felicitat dins el meu cap. Les galtes del cul em cremaven i em coïen. Em tremolaven els genolls. Notava, sota la sola de les botes, les barres dels estreps.
—Pare, prou —vaig suplicar-li. Les mans continuaven copejant. Sentia la marca dels dits damunt la meva lluna.
Dues milles més… aviat hi arribaràs. Què faràs quan hi arribis?
—Vindran les cambreres. Em banyaran i em perfumaran. Jauré, nua, en un sofà de seda. Em duran dolços. Els esclaus duran vi. I glaçons.
Recordava totes les paraules. Les havia inventades en somnis i ara les treia a la llum.
—Podré visitar-te i beure el teu vi? —em va preguntar el pare. Va deixar caure la mà amb un últim cop ressonant. Vaig panteixar que sí. Vaig caure cap a un cantó i em va agafar. Em va aixecar fins que els turmells van sortir dels estreps. Jo em corbava cap a ell. Tenia les natges inflamades. Amb la pressió de l’abraçada, els pits em van sortir, en llur plenitud de llet, per damunt les puntes de la camisa. Es veien els mugrons. Vaig prémer el cul mentre amagava la cara al seu pit.
—Ha estat bé. D’ara endavant empraré les xurriaques —va murmurar el pare.
Aquelles eren paraules noves. No formaven part del nostre joc. Abaixant la vista veia els mugrons, amb els didals ben enlairats. Potser jo havia oblidat les paraules. Potser ja les havíem assajades. En llur menudesa es perdien dins la pols. Partícules seques d’allò ja parlat.
—Fan mal —vaig replicar.
—No, són petites. No et moguis.
Jo no sabia què fer amb les mans. Va anar al racó de l’altre extrem de les golfes i va tornar. Duia una capsa de pell tova. La va obrir. Contenia un fuet. El mànec era d’ivori tallat, acabat en forma bulbosa. Al llarg de la vara, la talla imitava la forma de les venes. De l’altra banda sortien tralles de pell. Vaig calcular que deurien fer unes vint-i-cinc polzades de llargària. Als extrems, més estrets, els havien fet un nus fluix.
—Aviat, potser. Per ara, posa’l sota el coixí, Beatrice.
Mentre parlava va deixar la capsa i vaig agafar el fuet. L’extrem protuberant era de tacte llis i sedós. Les tralles em penjaven tot al llarg de la cuixa. En enrojolar-me se’m va marcar un tendó al coll. El pare el va resseguir amb el dit i les pessigolles em feien riure. Al cul encara em notava llargs solcs de calor. Sentia el tic-tac del seu rellotge. El mànec del fuet era càlid, com si mai no haguessin deixat de tocar-lo.
Em vaig separar del pare. Les tralles es balancejaven i acaronaven els reflexos de les mitges. Em va ajudar a tornar-me a vestir. Les seves mans em cordaven la botonada estreta i m’allisaven la roba sobre els malucs i al cul. Se li van enfosquir els ulls. Jo em movia, amoïnada. Em va tornar a raspallar i enllustrar els cabells. La seva boca va baixar sobre la meva. Amb els dits em resseguia la fina corba del coll.
—Ha estat bé, Beatrice. Ara ets a punt, ets més madura i més plena. T’han fet mal els cops?
Vaig fer que no amb el cap, però després, tot somrient, vaig dir:
—Una mica.
Vam riure tots dos. Antany, després havíem begut vi, que posàvem al fresc i que ell duia abans a les golfes. Aquest cop n’havíem begut abans i ens havia corregut per dins.
Els seus dits encantaven el perfil del meu cul, rodó, brillant, comprimit sota les calces. Ens vam besar i vam parlar de foteses. Vaig pensar que mai més no tornaria a les golfes. En la recerca subtil dels nostres dits s’amagaven records. Finalment vam baixar, el pare al davant. A mitja escala es va aturar i va guiar els meus peus mentre jo baixava d’esquena. Per tal de guiar-me va esmunyir les mans sota la faldilla.
Quan vam tornar al saló, la Caroline llegia. Els ulls, tímids, intrigats, bullien de preguntes.
—Tenim un hivernacle nou… vine, te l’ensenyaré, Beatrice —em va dir el pare. Vaig fer que no amb el cap. Havia d’anar a desfer l’equipatge amb la minyona. El pare m’hauria de disculpar. Els seus ulls em van disculpar. Em seguien com gossets saltant als meus talons.
—T’han tornat a enllustrar les botes, les de recanvi —va cridar la Caroline quan vaig sortir. Era com si volgués interrompre els meus pensaments. El pare s’hi va atansar i la va fer posar dempeus.
—Anem a veure si els treballadors han acabat la feina de l’hivernacle —va dir-li.
Els ulls d’ella eren com incansables papallones. Em vaig girar i vaig romandre allà a propòsit, veient com s’aixecava. Era de formes tan esveltes com les meves. El vestit blau cedia a les corbes sinuoses. Per la finestra vaig veure com passaven sota l’emparrat. Tres treballadors s’hi van apropar, procedents del nou edifici, i es van dur la mà a les gorres. El pare va consultar el rellotge i els va parlar. Un moment després van continuar caminant, vorejant la casa, cap a l’avinguda i la carretera.
El dia havia acabat per a ells, o bé havien acabat la feina. El pare no semblava descontent. La Caroline s’endarreria, però el pare la feia caminar. La seva insensatesa se’m feia evident, fins i tot aleshores. El sol brillava a través de la seva faldilla, oferint en silueta el dibuix de les cames. Estava per casar, però potser no per estrenar. Vaig palpar el vellut de les cortines, suau i sensual sota els meus dits. La gespa rebia llurs passes. D’allà on jo era tot just es veia la porta de l’hivernacle. El pare la va obrir i hi van entrar. Es va tancar.
Jo esperava, demorant-me. El meu alè entelava el vidre. La porta no es va tornar a obrir. Els arbustos i els làrixs miraven, però les parets de l’hivernacle eren blanques.
Mentre pujava a la meva cambra, em va semblar sentir un gemec, feble, de la Caroline.