Alien
XI
Pàgina 13 de 17
XI
Hi havia menys confiança que l’última vegada en els rostres dels que es van reunir al voltant de la taula. Cap va intentar dissimular-ho; i menys que ningú en Parker i la Ripley. Havent vist a què havien d’enfrontar-se ara, els hi quedava molt poca confiança.
El Dallas estava examinant un esquema acabat d’imprimir del Nostromo. En Parker estava al costat de la porta, mirant de tant en tant cap al passadís.
—Fos el que fos —va dir l’enginyer enmig del silenci—, era gran. Es va llançar sobre ell com una ratapinyada gegantesca.
En Dallas va aixecar la seva mirada dels plànols.
—Estàs absolutament segur que va arrossegar al Brett cap a un respirador?
—Va desaparèixer per un dels conductes de refrigeració —va dir la Ripley, gratant-se el dors d’una mà amb l’altra—. Estic segura del que vaig veure. De totes maneres, no té cap més lloc on anar.
—No hi ha dubte d’això —va afegir en Parker—. Està utilitzant els respiradors per desplaçar-se. Per això mai el trobem amb el rastrejador.
—Els respiradors —va dir el Dallas, convençut—. Pot ser. El Jones fa el mateix.
La Lambert va remoure el seu cafè agitant el líquid negre amb un dit ociós.
—En Brett encara pot estar viu —va dir.
—No hi ha cap possibilitat —va respondre la Ripley, no per fatalisme sinó per lògica—. El va agafar com un ninot de drap.
—De totes maneres, per a què el vol? —va dir la Lambert pensativa—. Per què emportar-se’l en lloc de matar-lo allà mateix?
—Potser el necessiti per fer-se una espècie d’incubadora, com ja va fer d’aquella manera tan estranya amb el Kane —va suggerir l’Ash.
—O potser el farà servir per alimentar-se —va dir la Ripley secament. Després es va estremir.
La Lambert va deixar el seu cafè a la taula.
—D’una manera o altre, porta dues víctimes i encara li falten cinc, des del seu punt de vista, és clar.
El Parker havia estat donant-li voltes al seu tub amb la mà. Llavors es va girar i el va llençar violentament contra la paret. Es va doblegar, va caure al terra i va ressonar un parell de vegades abans de quedar immòbil.
—Ataquem aquest fill de la gran puta amb un raig laser i correm els riscos!
El Dallas va tractar de semblar comprensiu.
—Bé sé com et sents. Tots érem amics del Brett. Però hem de conservar la sang freda. Si la criatura és ara tan gran com dius, ja té àcid suficient per fer-li a la nau un forat tan gran com aquesta habitació. No vull ni pensar en el que faria als conductes i controls que passen pel pont. No podem fer això; encara no.
—Encara no?
El sentit d’impotència del Parker va anul·lar gran part de la seva fúria.
—Quants més han de morir a part del Brett abans de què vegis que aquesta és la forma d’enfrontar-se a aquest ésser?
—De totes maneres, no serviria, Parker.
L’enginyer es va donar volta per enfrontar-se a l’Ash i el va mirar amb l’entrecella frunzida:
—Què vols dir?
—Vull dir que hauries d’encertar-li en un òrgan vital amb el làser a la primera descàrrega. Per la teva pròpia descripció de la criatura, sé que ara és extremadament ràpida, així com gran i poderosa. Considero raonable suposar que conserva la mateixa capacitat de regeneració ràpida que en la seva anterior forma de «mà». Això significa que hauries de matar-la instantàniament o es llançaria sobre tu. Això no només seria difícil si el teu enemic fos un home; si no que és virtualment impossible de fer amb aquest estrany ser, i no tenim la menor idea d’on estan els seus punts vitals. Ni sabem tan sols si té un punt vital. Comprens?
En Parker intentava comprendre, com abans ho havia fet el Dallas. Tots sabien que els dos enginyers havien estat amics íntims.
—Pots figurar-te que passaria? Suposem que dos de nosaltres aconseguíssim enfrontar-nos a la criatura en un lloc ampli, on es pogués disparar clarament contra ell, cosa la qual està lluny de ser una certesa. Potser podríem donar-li amb el làser, mitja dotzena de vegades, abans que ens fes trossos, i abans que vessés àcid suficient per fer incomptables forats a la nau. Potser una part arribaria als circuits dels quals depèn el proveïment d’aire, o al proveïment d’energia de la nau. Crec que això es ben possible, donat el que sabem de la criatura. I quin seria el resultat? Perdríem dues persones o més, i la nau estaria pitjor que abans d’enfrontar-nos al monstre.
En Parker no va contestar, i va romandre amb expressió ombrívola. Finalment va murmurar:
—Llavors què collons fem?
—L’únic pla que sembla tenir possibilitats de funcionar és l’anterior —li va dir en Dallas, donant copets al detector—. Descobrir on es troba, i després portar-lo d’allà a una cambra d’aire, i d’allà llançar-lo a l’espai.
—Portar-lo? —va dir el Parker, somrient amb amargor—. T’estic dient que el molt mal parit és enorme.
Va escopir contra el tub doblegat per mostrar el seu menyspreu.
—Amb això no portarem a aquell cabronàs enlloc.
—Per una vegada té raó —va dir la Lambert—. Hem de portar-lo a una cambra de buit. Però com el portem?
La mirada de la Ripley va recórrer tots els seus companys.
—Crec que ja va sent hora de què el departament de ciència ens posi al dia en tot allò que pertoca al nostre visitant. Tens alguna idea nova, Ash?
El científic va pensar un moment:
—Bé, sembla haver-se adaptat bé a una atmosfera rica en oxigen. Això potser tingui alguna cosa a veure amb el seu espectacular desenvolupament en aquesta etapa.
—En aquesta etapa? —va repetir la Lambert, sorpresa—. Vols dir que pot convertir-se novament en una altra cosa?
L’Ash va estendre les mans, com a la defensiva:
—Sabem molt poc sobre ell. Hem d’estar preparats pel que vingui. Ja ha mutat dues vegades: d’ou a forma de mà, de mà al que va sortir del cos del Kane, i ara s’ha convertit en aquesta forma bípeda molt més gran. No hi ha cap raó per suposar que aquesta és l’etapa final de la seva cadena de desenvolupament.
Va fer una pausa i després va afegir:
—La següent forma que concebiblement pot adoptar potser sigui encara més gran i més poderosa.
—Molt encoratjador… —va murmurar la Ripley—. Alguna cosa més?
—A més de la nova atmosfera, certament s’ha adaptat als seus requeriments nutricionals. Així doncs, sabem que possiblement pot mantenir-se amb molt poc en diverses atmosferes per un període no especificat. L’única cosa que desconeixem és la seva capacitat per enfrontar-se a grans canvis de temperatura. A bord del Nostromo fa una calor confortable. Si considerem la temperatura mitjana del món en el que el vam descobrir, crec que podem excloure el fred intens com a enemic seu, encara que la seva anterior forma d’ou per ventura fos més resistent que la seva forma actual; d’això hi ha precedents.
—Molt bé —va dir la Ripley—. Què em dius d’elevar la temperatura? Què passaria si l’elevéssim molt?
—Vejam —va dir l’Ash—. No podem elevar la temperatura de tota la nau per la mateixa raó que no podem treure tot l’aire. En els nostres vestits no hi ha suficient aire, hi ha una mobilitat limitada i estaríem indefensos, confinats en els congeladors; i hi ha altres raons. Però la majoria dels éssers vius retrocedeixen davant el foc. No és necessari escalfar tota la nau.
—Podríem passar un cable d’alt voltatge per uns quants corredors i atreure’l cap a ells. Això el deixaria fregit —va suggerir la Lambert.
—No hem de veure’ns-la amb un animal —li va dir l’Ash—. O, en cas de ser-ho, llavors és extremadament hàbil. No va carregar a cegues contra una malla, o contra qualsevol cosa que bloquegi una via de trànsit tan clara com un corredor. Ja ho ha demostrat escollint els ventiladors per traslladar-se, en lloc dels passadissos. A més, certs organismes primitius, com els taurons, són sensibles als camps elèctrics. En general, no és una bona idea.
—Potser pugui detectar els camps elèctrics que generin els nostres propis cossos —va dir la Ripley sorrudament—. Potser és així com ens detecta.
En Parker semblava dubtós.
—Jo apostaria alguna cosa a que depèn dels seus ulls. Si això és el que són aquelles coses.
—De cap manera.
—Una criatura amb tants recursos probablement utilitza molts sentits per detectar —va intervenir l’Ash.
—De totes maneres, no m’agrada la idea del cable —va dir el Parker, el rostre del qual havia enrogit—. Estic fart d’amagar-me; quan surti del seu lloc jo vull estar allà, vull veure’l morir.
Va guardar silenci durant una estona i després va afegir, amb menys emoció:
—Vull sentir-lo xisclar com va xisclar en Brett.
—Quant temps necessitaries per unir tres o quatre unitats incineradores? —Va voler saber el Dallas.
—Dóna’m vint minuts. Les unitats bàsiques estan emmagatzemades. Només és qüestió de modificar-les per fer-les manuals.
—Pots donar-les-hi suficient potència? No volem trobar-nos en la situació que ha descrit l’Ash si hem d’usar el làser. Necessitem alguna cosa que l’aturi instantàniament.
—No et preocupis —va dir en Parker amb veu freda—. Les prepararé de manera que cuinin tot allò que toquin.
—Llavors, aquesta sembla la nostra millor oportunitat —va dir el capità mirant a tots al voltant de la taula—. Té algú alguna idea millor?
Ningú va parlar.
—Molt bé —va dir el Dallas, apartant-se de la taula i aixecant-se—. Quan el Parker estigui llest amb els seus llançaflames, sortirem d’aquí i tornarem al nivell C i a la cambra on allò va atacar al Brett. Li seguirem el rastre des d’allà.
En Parker va semblar dubtar.
—Va pujar amb el Brett grimpant per l’armadura del casc abans d’entrar al conducte de ventilació. Serà dificilíssim pujar fins allà. No sóc cap mico jo.
Va mirar a la Ripley com advertint-li, però ella no va fer cap comentari.
—Prefereixes llavors quedar-te assegut aquí i esperar a que ell vingui a buscar-te? —va preguntar en Dallas—. Com més temps puguem tenir-lo a la defensiva, millor serà per a nosaltres.
—Excepte per una cosa —va dir la Ripley.
—Quina?
—Ni tan sols estem segurs que hagi estat a la defensiva —va dir ella, mirant-lo fixament.
Els llançaflames eren més voluminosos que els tubs, i semblaven menys eficaços. Però els tubs havien funcionat com s’esperava, i en Parker els havia assegurat a tots que també ho farien els incineradors. Aquesta vegada es va negar a fer una demostració, perquè, segons va explicar, les flames eren prou poderoses com per danyar el pont.
El fet que estigués confiant la seva pròpia vida als seus aparells va ser prova suficient per tots els altres, a excepció de la Ripley. Ella començava a desconfiar de tot i de tots. Sempre havia estat una miqueta paranoide. I els esdeveniments l’estaven empitjorant. Va començar a preocupar-se tant pel que passava al seu propi cervell com al que pogués passar amb l’ésser estrany.
Per descomptat, quan haguessin descobert i matat l’alien, els problemes mentals s’esvairien. O així ho esperava.
L’atapeït grup d’humans nerviosos va avançar cautelosament des del menjador fins al nivell B. S’encaminaven a l’escala quan els dos detectors van començar a xiular frenèticament. Al instant, l’Ash i la Ripley van apagar el so. Van haver de seguir les agulles vibrants tan sols uns dotze metres abans que arribés a les seves oïdes un so diferent i més alt: el de metall que es destrossa.
—Calma —va dir en Dallas col·locant-se el llançaflames sota el braç i donant la volta a la cantonada del corredor. Els sorolls continuaven ara més clars. En Dallas va veure d’on provenien.
—El compartiment dels aliments —va murmurar als seus companys—. Està dins.
—Escolteu! —va murmurar la Lambert atemorida—. Déu meu, deu ser enorme!
—Força gran —va dir en Parker, suaument—. Recorda que jo el vaig veure i és fort. Es va emportar al Brett…
Es va interrompre a mitja frase; el record del Brett li va llevar tot desig de conversar.
En Dallas va aixecar el canó del seu llançaflames.
—Hi ha una obertura a la part posterior del caseller. Per allà s’ha ficat. —Va mirar al Parquer—. Estàs segur de què aquestes coses funcionaran?
—Les vaig fer jo no?
—Això és el que em preocupa —va respondre la Ripley.
Van seguir avançant. Els soroll de metall continuava sentint-se. Quan es van col·locar als seus llocs fora del compartiment, el Dallas va indicar al Parker, amb la mirada, el pom de la porta. De mala gana, l’enginyer va empunyar fermament la pesada bola. En Dallas va retrocedir dos passos i va preparar el llançaflames.
—Ara!
En Parker va obrir violentament la porta, i d’un salt es va apartar del mig. En Dallas va prémer el gallet de la pesada arma. Un veritable ventall, sorprenentment extens, de foc de color ataronjat va omplir l’entrada del compartiment dels aliments, fent que tots retrocedissin precipitadament per la intensa calor. En Dallas va avançar, oblidant-se de la calor que li cremava la gola i va llançar una altra descàrrega a l’interior, i després una tercera. Es trobava ara sobre un posició més elevada, i va haver d’ajupir-se per poder disparar als costats.
Van passar diversos minuts en nerviosa espera, fins que l’interior del caseller es va refredar suficientment com perquè poguessin entrar. Malgrat l’espera, la calor que irradiaven les restes carbonitzades del que hi havia dins, era tan intensa que van haver de caminar acuradament, per no ensopegar contra les ardents parets del compartiment o els prestatges sobreescalfats.
El caseller mateix era un desastre. El que havia començat l’ésser estrany ho havia acabat el llançaflames del Dallas. Les profundes esquerdes negres que es veien a les parets eren prova del poder concentrat de l’incinerador.
L’olor de components d’aliment artificial cremat, juntament amb els paquets carbonitzats, era insuportable en aquell petit espai.
Malgrat els estralls causats pel llançaflames, no tot el que hi havia en el caseller havia quedat destruït. Per tots costats hi havia, disperses, proves de la força del ser estrany, no tocades per les flames. Pel terra hi havia paquets de tota mida, «llaunes» (així les anomenaven per costum, no perquè la seva construcció fos metàl·lica) d’emmagatzematge de metall sòlid, havien estat obertes arrencant-les-hi la coberta com a fruites. Pel que tots van poder veure, l’estrany no havia deixat gairebé res intacte per tal de què ho cremessin les flames.
Mantenint a mà els detectors i els incineradors, es van obrir pas entre les restes. Un fum que ja omplia els seus pulmons també els va cremar les parpelles.
Una inspecció acurada de totes les files de proveïments calcinats no va produir el descobriment esperat.
Com tots els aliments emmagatzemats a bord del Nostromo eren artificials i de composició homogènia, els ossos que descobrissin podien ser els de l’alien. Però el més semblant que van trobar a uns ossos van ser les bandes de reforç de diversos grans embalatges.
La Ripley i la Lambert, relaxant-se, van estar a punt de recolzar-se en una paret encara calenta, però s’ho van repensar a temps.
—No ho hem aconseguit —va dir l’oficial, decebuda.
—Llavors, on dimonis està? —li va preguntar la Lambert.
—Allà.
Tots es van girar per veure al Dallas, dempeus al costat de la paret del fons, darrera d’una pila de plàstic carbonitzat. Amb el seu llançaflames assenyalava la paret.
—Allà és on ha anat.
Avançant, la Ripley i els altres van veure que la figura del Dallas estava bloquejant l’obertura del ventilador. La reixa protectora que normalment cobria el forat, jeia al terra feta miques.
En Dallas es va treure del cinturó la seva barra de llum i va dirigir el raig cap a la cambra. Tan sols va veure metalls retorçats. Quan va tornar a parlar, hi havia excitació en la seva veu.
—Crec que és temps de fer una pausa.
—De què estàs parlant? —va preguntar la Lambert.
Ell la va mirar, en resposta.
—No ho veus? Això podria anar al nostre favor. Aquest conducte acaba a la presa d’aire principal. Només hi ha una altra obertura el suficientment gran perquè aquest ésser fugi d’allà, i podem cobrir-la. Llavors podrem assetjar-lo amb els llançaflames, i llançar-lo a l’espai.
—Sí —va dir la Lambert, en un to que indicava que no compartia l’entusiasme del seu capità per la idea—. Al cap i a la fi, tot el que has de fer és ficar-te gatejant pel respirador perseguint-lo, orientar-te allà dins fins que et trobis cara a cara amb ell, i llavors pregar al cel que tingui por al foc.
El somriure del Dallas es va esvair.
—La intervenció de l’element humà acaba amb tota la senzillesa del pla, veritat? Però sortiria bé si el monstre té por al foc. És la nostra millor oportunitat. Així no haurem d’arraconar-lo i esperar que les flames el matin a temps. Pot seguir retirant-se cap al forat que li queda.
—Tot això està molt bé —va convenir la Lambert—. El problema és qui li anirà al darrera?
En Dallas va examinar al grup, buscant al personatge adequat per a aquell joc letal. L’Ash era el més fred, però el Dallas encara desconfiava del científic. De totes maneres el projecte de l’Ash de trobar alguna cosa que anul·lés els àcids del monstre l’excloïa com a candidat per a la cacera.
La Lambert tenia una expressió resolta, però era probable que sota pressió, s’enfonsés abans que els altres. Quant a la Ripley, no ho faria malament en el moment de la confrontació. En Dallas no estava segur de si es quedaria petrificada o no. No creia que li passés, però no hi apostaria la seva vida.
Quant al Parker… en Parker sempre havia simulat ser un home rude i desangelat. Es queixava molt, però podia fer un treball dur bé, quan era necessari. D’això en donaven fe els tubs i els llançaflames. A més, era el seu amic el que havia estat víctima del monstre. I coneixia els llançaflames millor que cap d’ells.
—Bé, Parker, sempre has volgut una participació completa i una bonificació de finalització de viatge.
—I? —va dir l’enginyer indiferent.
—Fica’t al conducte.
—Per què jo?
En Dallas va pensar en donar-li diverses raons, però va decidir en canvi dir alguna cosa senzilla:
—Simplement, vull veure com et guanyes la teva part dels diners, això és tot.
En Parker va bellugar el cap i va fer un pas enrere.
—De cap manera; pots quedar-te amb la meva part. Pots quedar-te amb tot el salari que em pertoca en aquest viatge.
Amb el cap va indicar l’obertura de la ventilació.
—No em ficaré allà.
—Jo aniré.
En Dallas va mirar, sorprès, a la Ripley. Ella sempre havia pensat oferir-se tard o d’hora com a voluntària. Estranya noia. Ell sempre l’havia subestimat. I tots els altres també.
—Oblida-ho.
—Per què? —va preguntar ella, ressentida.
—Sí, per què? —va repetir en Parker—. Si ella està disposada a anar, per què no deixar-la?
—La meva decisió està presa —va dir el Dallas secament mirant-la i contemplant en el seu rostre una barreja de ressentiment i confusió. No podia comprendre per què ell l’havia rebutjat. «Bé, no importa, algun dia potser m’ho explicarà».
Però en Dallas no podia explicar-s’ho ni a si mateix.
—Tu segueixes el respirador —va dir en Dallas a la Ripley—. Ash, tu et quedes aquí i cobriràs aquest extrem, per si d’alguna manera es col·loca darrere meu. Parker, tu i la Lambert cobrireu la sortida lateral de la qual us he parlat.
Tots ells el van mirar, amb diferents graus de comprensió. No hi havia dubte de qui entraria en el respirador.
Respirant treballosament, la Ripley va arribar al vestíbul d’estribord. Una mirada al seu detector no li va mostrar cap moviment a l’àrea. Va tocar llavors un interruptor vermell proper. Un suau brunzit va omplir aquella secció del corredor. El pesat forrellat es va apartar. Quan va veure que no hi havia ningú i que el brunzit havia cessat, va accionar l’intercomunicador.
—Respirador d’estribord, llest.
En Parker i la Lambert van arribar a la secció del corredor especificada pel Dallas, i allà es van detenir. El respirador, cobert per la seva reixa i d’aspecte tranquil, mostrava al costat de la paret tres cambres que s’enfilaven cap amunt.
—D’aquí és d’on sortirà, si intenta venir cap aquesta secció —va observar en Parker.
La Lambert va assentir, i es va apropar al micròfon més proper per informar que ja estaven a la seva posició.
Allà a l’armari del rebost, el Dallas va escoltar amb expressió tensa l’informe de la Lambert, que va seguir al de la Ripley. En Dallas va fer un parell de preguntes, va escoltar les respostes i va tallar la comunicació. L’Ash li va lliurar el seu llançaflames. En Dallas va ajustar el canó i va disparar un parell de descàrregues ràpides.
—Encara funciona bé. En qüestions de maquinària, en Parker és encara millor del que ell es pensa.
Va advertir llavors l’expressió del rostre de l’Ash.
—Passa alguna cosa?
—Tu ja has pres la teva decisió. No és moment per a comentaris.
—Tu ets el científic. Endavant, digues el que hagis de dir.
—Això no té res a veure amb la ciència.
—Bé, no és moment de subtileses. Digues el que hagis de dir.
L’Ash se’l va mirar amb veritable curiositat.
—Per què has de ser tu el que hi vagi? Per què no has enviat a la Ripley? Estava disposada i és bastant competent.
—Jo no havia d’haver suggerit res a ningú a excepció de mi mateix —va dir el Dallas revisant el nivell del fluid del llançaflames—.
Ha estat un error. És la meva responsabilitat. Vaig deixar al Kane que descendís dins la nau alienígena. Ara, em toca a mi. Ja he delegat prou els riscos sense córrer cap jo mateix. És el moment de fer-ho.
—Tu ets el capità —va replicar l’Ash—. És el moment de ser pràctics, no heroics. Vas fer l’adequat en enviar al Kane. Per què canviar ara?
En Dallas li va somriure. No era freqüent pescar a l’Ash en una contradicció.
—No et correspon a tu parlar dels procediments adequats. Tu vas obrir el forrellat i ens vas deixar tornar a la nau, recordes?
El científic no va contestar.
—Així doncs, no em sermonegis sobre què és l’apropiat.
—Serà més difícil pels que quedem si et passa alguna cosa. Especialment ara.
—Acabes de dir que consideraves bastant competent la Ripley. Estic d’acord. Ella és la que seguirà al comandament. Si no retorno, no hi ha res que jo pugui fer que ella no sàpiga.
—No hi estic d’acord.
Estaven perdent el temps. No sabien ni on estava la criatura.
En Dallas estava cansat de discutir.
—Ja no importa. Aquesta és la meva decisió i és definitiva.
Es va girar, va posar el peu dret a l’obertura del respirador i després va empènyer davant d’ell el seu llançaflames, vigilant que no rellisqués per la superfície lleugerament inclinada.
—Així no podré avançar —va murmurar, mirant cap avall—. No hi ha espai suficient per posar-se a la gatzoneta.
Va fer passar després la seva altra cama.
—Hauré d’avançar de quatre grapes.
Es va ajupir i va entrar, havent de doblegar-se molt dins de l’obertura.
Al respirador hi havia menys espai del que s’havia imaginat. Tampoc es podia imaginar com una cosa de la grandària descrita pel Parker i la Ripley havia aconseguit passar per aquell minúscul espai. Bé! El Dallas va tenir esperances que el respirador continués estretant-se. Potser la criatura, en la seva pressa per fugir, es deixaria acorralar definitivament. Això simplificaria les coses.
—Com va tot? —li va dir una veu des de darrere.
—No massa bé —va informar el Dallas a l’Ash. La seva veu va ressonar al seu voltant.
En Dallas va aconseguir col·locar-se de quatre grapes.
—És força gran però és incòmode.
Llavors va encendre la seva barra de llum i durant un moment va buscar el micròfon de coll que s’havia col·locat. La llum li va mostrar el respirador fosc i buit davant d’ell; avançava en una línia metàl·lica recta, que més endavant feia una lleugera corba cap avall. La corba s’intensificaria, En Dallas ja ho sabia. Havia de descendir tot un nivell abans de sortir-li per darrere a la criatura, allà al respirador d’estribord.
—Ripley, Parker, Lambert, em sentiu? Estic ara al respirador preparant-me per descendir.
A baix, la Lambert es va dirigir a l’intercomunicador de paret.
—Podem sentir-te. Intentaré seguir-te quan estiguis a l’abast del nostre detector.
Prop d’ella, el Parker va aixecar el seu llançaflames i va mirar intensament la reixa que cobria el conducte.
—Parker, si intenta sortir per on esteu, assegura’t de fer-lo retrocedir —va instruir en Dallas a l’enginyer—. Jo intentaré fer-lo anar cap allà.
—Entesos.
—Estaré al costat de la cambra esperant companyia —va informar la Ripley—. Està oberta?
—Queda en el seu camí —va dir el Dallas, i va començar a avançar de quatre grapes, amb la mirada fixa en el túnel davant d’ell i els dits en els controls de l’incinerador. Allà el respirador tenia menys d’un metre d’ample. El metall semblava fregar insistentment els seus genolls, i el Dallas es va penedir de no haver-se posat una granota extra. «Massa tard per canviar-se», va murmurar. Tothom estava preparat. Ell no podia retrocedir.
—Com va això? —va dir una veu pel micròfon.
—Molt bé, Ash —va dir a l’ansiós científic—. No et preocupis per mi. No apartis la mirada de l’obertura, per si d’alguna manera es col·loqués darrere meu.
Va donar la volta a la primera corba, tractant de visualitzar en el seu cervell la posició exacta del sistema de ventilació de la nau. L’esquema imprès i els mapes eren confusos en la seva memòria. La ventilació a penes es distingia entre altres sistemes més crítics de la nau. Ara era massa tard per estudiar-los millor.
Després de diverses corbes, va poder veure el conducte davant d’ell. Va fer una pausa, respirant amb dificultat, i va aixecar el canó del seu llançaflames. Res indicava que alguna cosa pogués estar oculta darrera de les properes corbes, però era millor no córrer riscos. El nivell de combustible de l’incinerador indicava que estava gairebé ple. No estaria de més fer-li saber a la criatura que l’estava seguint d’a prop; potser la foragitaria sense haver d’enfrontar-s’hi.
Un toc al botó vermell va enviar una enorme flamarada pel túnel. El seu rugit va ser amplificat per l’estretor de les parets del respirador, i la calor va arribar com una onada a la seva pell.
En Dallas va tornar a tirar endavant, anant amb compte de mantenir les seves mans enguantades lluny del metall ardent sobre el qual s’arrossegava. Una mica de calor va passar per la gruixuda textura dels seus pantalons. Però no la va sentir. Tots els seus sentits estaven concentrats en el que havia davant, a la recerca d’algun moviment o d’alguna olor.
A l’àrea d’equips, la Lambert contemplava, pensativa, l’obertura segellada per un tancament. Retrocedint, va encendre un interruptor. Va haver-hi un so i la reixa de metall es va endinsar quedant fora de la seva vista i deixant un enorme forat a la paret.
—Estàs boja? —va dir el Parker mirant-la, sense poder donar crèdit als seus ulls.
—És per allà per on vindrà, si s’aparta del respirador principal —va contestar ella—. Deixem-la oberta. Darrere de la reixa està massa fosc. Vull veure si ve.
El Parker va estar a punt de queixar-se, però després va pensar que empraria millor les seves energies mantenint-se alerta a l’obertura, amb o sense reixa. De tota manera, la Lambert tenia més graduació que ell.
La suor cobria les parpelles del Dallas, molestant-lo com formigues, i va haver de detenir-se per eixugar-se. Davant d’ell, la corba sobtadament es feia pronunciada. Havia estat esperant aquell descens, però la satisfacció de confirmar els seus records no li va produir cap plaer. Ara, ja no només havia de vigilar el propi túnel, sinó la seva pròpia velocitat i equilibri.
Arrossegant-se fins al descens, va inclinar el llançaflames i va disparar una altra feroç descàrrega. Ni crits, ni olor a carn cremada van arribar fins a ell. La criatura encara es trobava lluny.
El Dallas va pensar que potser estaria arrossegant-se, per ventura furiosa, per ventura terroritzada a la recerca d’una sortida. O potser estigués esperant, disposada a enfrontar-se al seu persistent perseguidor amb inimaginables mètodes de defensa.
Feia calor al túnel, i en Dallas va començar a cansar-se. Hi havia una altra possibilitat, va pensar: què passaria si la criatura hagués descobert, d’alguna manera, un mètode per sortir del túnel? En aquest cas, de res serviria aquella tensa i dolorosa recerca. No obstant això, només hi havia una manera de resoldre tots els misteris. Va iniciar l’empinat descens amb el cap cap avall, mantenint el llançaflames en equilibri i apuntant cap a endavant.
La Lambert va ser la primera que va notar el moviment de l’agulla del rastrejador. Va transcórrer tot un angoixant minut fins que certes xifres van completar la dada amb una quantitat llegible.
—Comencem a rebre notícies teves —va informar al distant Dallas.
—Molt bé.
En Dallas es va sentir millor sabent que els altres estaven assabentats exactament d’on era.
—No us retireu.
El túnel va iniciar una altra revolt. El Dallas no recordava que hi hagués tants revolts i descensos sobtats, però estava segur que encara es trobava a la part principal. No havia passat enfront de cap sobreeixidor suficientment ample com per deixar passar res més gros que el Jones. Malgrat la demostrada capacitat del ser estrany per penetrar per espais petits, el Dallas no creia que pogués comprimir-se prou com per entrar pels respiradors secundaris, de només uns dotze centímetres de diàmetre.
El següent revolt va resultar especialment difícil. El llarg i inflexible canó del llançaflames complicava més les coses. Panteixant, el Dallas es va estirar, tot valorant que fer.
—Ripley.
La Ripley es va sobresaltar davant l’agudesa de la crida, i va parlar apressada davant el micròfon.
—Aquí estic. Et llegeixo clarament. Passa alguna cosa?
—Sembla…
La Ripley es va interrompre. Era inevitable que en Dallas semblés nerviós.
—Estic bé… una mica cansat. En baixa forma. Massa setmanes a l’hiperson… fan que es perdi una mica de múscul, per molt congelat que estigui un.
Fent contorsions, va adoptar una nova posició on podia veure millor al davant.
—No crec que aquest túnel arribi gaire lluny. Això s’està escalfant.
«Era d’esperar», es va dir a si mateix. L’efecte acumulat de moltes descàrregues estava posant en una difícil situació la capacitat de refredament dels termòstats del túnel.
—Segueixo endavant. Estigueu preparats.
Qualsevol espectador hauria notat fàcilment l’alleujament en el rostre del Dallas quan finalment va sortir de l’incòmode túnel. Donava a un dels principals conductes d’aire del Nostromo, un túnel dividit per una petita vorera. En Dallas va sortir arrossegant-se del túnel i es va detenir al passadís, on es va estirar amb plaer.
Una inspecció minuciosa del passatge va resultar inútil. L’únic so que va sentir va ser el pacient palpitar de la maquinària de refredament. A la meitat hi havia un espai més ampli per fer reparacions, i cap allà va avançar, per repetir la seva inspecció. Pel que podia veure, l’enorme cambra estava buida.
Res podia esmunyir-se cap allà, no mentre ell estigués al centre de l’habitació. Era un bon lloc per passar un parell de minuts de necessari descans. Es va asseure sobre la vorera, examinant distretament el nivell del pis, i va parlar cap al micròfon de coll.
—Lambert quines dades estan rebent? Estic en una de les principals cambres, en l’estació de reparacions del centre. Només jo estic aquí.
La navegant va fer un cop d’ull al rastrejador i de sobte va semblar desconcertada. Va mirar amb preocupació al Parker, i va posar l’aparell davant dels seus ulls.
—Pots entendre això?
En Parker va estudiar l’agulla i les dades.
—No. Aquesta no és la meva especialitat, és la de l’Ash. No obstant, sembla confús.
—Lambert —va sonar de nou la veu del Dallas.
—Aquí estic. Però no estic segura…
Mirà atabalada el rastrejador, que li va semblar tan incomprensible com abans.
—Sembla haver-hi una espècie de doble senyal.
—Això és impossible. Estàs rebent dos tipus de lectura diferents i separades?
—No. Només una, però incomprensible.
—Pot ser una interferència —va dir el Dallas—. Per la forma en què l’aire circula aquí, podria confondre la vostra màquina, ja que està dissenyada per llegir la densitat de l’aire. Probablement tot s’aclarirà una mica més enllà.
El Dallas es va aixecar, sense veure l’enorme mà amb urpes que sobresortia lentament per sobre del passadís que hi havia sota dels seus peus. La mà, a les palpentes, va estar a punt de tocar el seu peu esquerre mentre ell avançava. Es va retirar sota la vorera, tan silenciosament com havia aparegut.
En Dallas havia caminat la meitat del recorregut fins a l’extrem de la cambra. Llavors es va detenir.
—Està millor ara, Lambert? He avançat. És ara més clar el registre?
—És clar, sí —va dir ella, però la seva veu era tensa—. Segueixo rebent un doble senyal, i crec que és diferent. No sé quin és quin.
El Dallas va girar sobre si mateix, abastant amb la mirada el sostre, el pis, les parets i la gran obertura de la qual acabava de sortir. Després va mirar cap a enrere, cap al lloc on es feien les reparacions. La seva mirada es va fixar en el lloc on havia estat assegut feia pocs segons.
Va baixar el canó del llançaflames. Si ell era el senyal principal havent avançat per la vorera, llavors la causa del doble senyal havia de ser… Els seus dits es van posar tibants al gallet de l’incinerador. Una mà va avançar des d’a baix i des de darrere, cap al seu turmell.
L’ésser estrany era el senyal principal.
La Ripley es trobava sola enfront del conducte, observant-lo i pensant en el respirador obert que tenia a prop. Va haver-hi un so llunyà, com un repic. Al principi, va pensar que era a sobre del seu cap, on sovint s’originaven sons curiosos. Després es va repetir, més alt, i aquesta vegada va anar seguit d’un ressò. Semblava venir de les profunditats del túnel. Les seves mans es van posar tibants sobre el llançaflames.
El so va cessar. Contra el seu propi criteri, es va apropar una mica més a l’obertura, mantenint el canó del llançaflames apuntant cap a dins. Des d’allà va arribar un so recognoscible: un crit. La Ripley va reconèixer la veu.
Oblidant tots els plans tan acuradament establerts, tot procediment assenyat, la Ripley va córrer tot el tros que la separava de l’obertura.
—Dallas… Dallas!
Després del primer crit, res. Tan sols un llunyà so greu que ràpidament es va esvair. La Ripley va revisar el rastrejador. Mostrava un sol senyal, i el color vermell també es va esvair aviat. Com el crit.
—Oh, Déu meu! Parker! Lambert!
Va córrer cap al micròfon i va cridar al costat de la reixa.
—Som aquí, Ripley —va respondre la Lambert—. Què passa? Acabo de perdre el senyal.
La Ripley va començar a dir alguna cosa, però va morir en la seva gola. De sobte va recordar les seves noves responsabilitats. Va afirmar la seva veu, i es va posar rígida encara que al seu voltant no hi havia ningú per veure-la.
—Acabem de perdre al Dallas…