Alien
V
Pàgina 7 de 17
V
Refet pel breu descans, el Kane va tornar a apartar-se amb els peus de la llisa xemeneia, i va continuar descendint. Va tornar a allunyar-se, empenyent-se amb els peus i va esperar fins que les seves botes fessin contacte amb la paret. Però no van fer contacte, i van seguir penjant en el buit. Les parets de la columna s’havien esvaït. Estava penjant a l’aire, d’un extrem del cable.
Va pensar: «Alguna classe de sala, potser una altra cambra com la gran de dalt»; fos el que fos, havia descendit fins al fons de la xemeneia. Respirava entretalladament per l’esforç del descens i per la calor, cada vegada més intensa.
Era curiós, però la foscor semblava fer-se més densa al seu voltant ara que havia sortit de la xemeneia que quan havia estat descendint dins dels seus estrets confins. Va pensar en el que podia haver a baix, fins a on podria descendir i en què li ocorreria si s’arribés a trencar el cable. «Calma, Kane», es va dir, «segueix pensant en diamants, grans, de moltes cares, nets, impecables i de molts quirats. No pensis en aquesta negror, en aquesta boira en la què estàs girant, que fa pensar en fantasmes i porta records sinistres i…».
Maleït sia! Ho estava fent de nou.
—Pots veure alguna cosa?
Sobresaltat, va fer una estrebada del cable i novament va començar a gronxar-se. Es va valer del mecanisme per a estabilitzar-se, i es va aclarir la gola abans de replicar. Havia de recordar que no estava sol. El Dallas i la Lambert l’esperaven allà a dalt, no gaire lluny. I una mica al sud-oest de la nau abandonada estava el Nostromo, ple de cafè, de grates olors ben conegudes i de les comoditats pròpies del son profund.
Durant un instant es va trobar desitjant desesperadament estar allà, una vegada més a bord del Nostromo. Després es va dir que al remolcador no hi havia diamants, i certament no hi havia glòria. I encara podia trobar totes dues coses aquí.
—No veig res. Sota meu hi ha una caverna o una sala. He sortit de la xemeneia.
—Una caverna? Conserva el cap, Kane, encara estàs a la nau.
—De debò? Recordes el que dèiem a la xemeneia? Potser tinguin raó, al cap i a la fi.
—Llavors, en qualsevol moment pots trobar-te nedant entre els teus maleïts diamants.
Tots dos van riure entre dents; el riure del Dallas va sonar buit i distorsionat pels altaveus dels cascs. En Kane va espolsar-se una mica la suor que li perlava el front. Això era el dolent dels vestits. Mentre el mantenien a un fresc tot anava bé, però quan es començava a suar no es podia netejar res més que el visor.
—Bé, potser no és una caverna, però aquí fa una calor com la dels tròpics.
Inclinant-se lleugerament, va revisar els instruments del seu cinturó. Es trobava molt per sota de la superfície, així que podia estar en una caverna, però fins llavors no havia trobat res que l’indiqués que estava fora de les entranyes de la nau.
Només hi havia una manera de descobrir-ho: arribar al fons.
—Com està l’aire allà a baix, a més de calent?
Una nova comprovació, donà diferents lectures aquesta vegada.
—Molt semblant al d’allà fora. Alt contingut de nitrogen i poc o cap oxigen. Les concentracions de vapor d’aigua encara són més altes aquí sota per l’augment de la temperatura. Prendré una mostra, si voleu. L’Ash es divertirà amb ella.
—No et preocupis ara per això. Segueix endavant.
En Kane va activar un interruptor. El seu cinturó va registrar la composició atmosfèrica aproximada, al seu nivell. Allò podria interessar molt a l’Ash, encara que agafar una mostra hagués estat millor. Sempre esbufegant, el Kane va activar la unitat del seu pit. Amb un confiat brunzit, va seguir baixant-lo lentament. Se sentia més solitari que caient a través de l’espai. Girant lentament al desenrotllar-se el cable, travessava unes tenebres totals; no hi havia a la vista cap estel o nebulosa.
L’afable negror l’havia tranquil·litzat, tant que va sentir un sotrac quan les seves botes van topar amb una superfície sòlida. Remugà, sorprès i gairebé va perdre l’equilibri. Recobrant l’aplom, es va redreçar i va desactivar la unitat de descens.
Estava preparant-se per desenganxar el cable quan va recordar la indicació del Dallas. Seria difícil i compromès explorar arrossegant la cordada, però al Dallas li donaria un atac si descobria que s’havia desenganxat. Així doncs, hauria d’arreglar-les el millor que pogués i pregar que el cable no s’encallés amb res allà sota.
Respirant ara amb més facilitat, va encendre la seva barra de llum i les llums del seu vestit en un esforç per descobrir quelcom del que l’envoltava. Instantàniament, va quedar clar que la suposició de què es trobava en una caverna havia estat tan desencertada com emocional. Evidentment era una altra cambra de l’estranya nau.
Per la seva aparença, per les nues parets i l’alt sostre, va suposar que seria un dipòsit de càrrega. La llum passava a través d’estranyes formes i formacions que podien ser part integrant de les parets, o bé alguna cosa subjecta a elles. El seu aspecte era tou, gairebé flexible, en contrast amb la sòlida aparença de les costelles que reforçaven les parets dels corredors i de la cambra. Cobrien les parets del sostre al pis, neta i ordenadament.
I tanmateix, no li feia l’efecte de què fos res emmagatzemat. Hi havia massa espai malbaratat en aquella cambra. Per descomptat, fins que no tingués alguna idea del que eren aquelles protuberàncies, era absurd fer suposicions sobre el motiu d’aquell estrany mètode d’emmagatzemar la càrrega.
—Estàs be allà a baix, Kane? —va dir la veu del Dallas.
—Sí, m’agradaria que veiéssiu això.
—Veure què? Què has trobat?
—Encara no estic segur; però és estrany.
—De què estàs parlant? —Va haver-hi una pausa—. Kane, has de parlar més clar. «Estrany» no ens diu gaire cosa. Tota aquesta nau és estranya, però no és així com hem de descriure-la en l’informe oficial.
—Molt bé. Estic en una altra gran càmera com la de dalt, però hi ha alguna cosa a totes les parets.
Mantenint la seva barra de llum encesa enfront d’ell, brandant-la inconscientment com una arma, va caminar fins a la paret més propera i va examinar les protuberàncies. Més d’a prop, va comprendre que no eren part de l’estructura del casc. No només això, sinó que li van semblar orgàniques.
A dalt, el Dallas va mirar a la Lambert.
—Quant falta per a la posta de sol?
Ella va mirar els seus instruments i va tocar breument un control.
—Vint minuts.
Va acompanyar les seves paraules amb una mirada significativa. El Dallas no va fer comentaris; va fixar la seva atenció al negre cercle de la xemeneia i va continuar mirant cap avall, encara que no pogués veure res.
Un raig de la barra de llum del Kane va revelar més coses dels estranys objectes apilats al terra, al bell mig de la cambra. Va avançar cap a ells i va fer marrada mentre els examinava d’un en un, revisant espècimens individuals. Cadascun media aproximadament trenta centímetres, eren de forma ovoide i semblaven com de cuir. Prenent un a l’atzar, va enfocar la seva llum sobre ell, i la va mantenir allà. La il·luminació no li va mostrar res nou, ni va semblar tenir cap efecte sobre l’òvul.
—Per descomptat, és algun tipus de zona d’emmagatzematge.
No va rebre cap resposta pels altaveus del seu casc.
—M’atreveixo a dir amb seguretat que és una zona d’emmagatzematge. Em sentiu?
—Molt clarament —va dir el Dallas—. Estàvem escoltant, això és tot. Dius que estàs gairebé segur que és una zona d’emmagatzematge?
—Exactament.
—Tens alguna evidència que recolzi aquesta suposició, a més de la seva grandària i de la seva forma?
—És clar. Aquestes protuberàncies de la paret també estan a terra, i no formen part de la nau. Tot el lloc està ple d’elles. Semblen de cuir. En realitat, s’assemblen una mica a aquell gerro que has trobat a dalt, però són molt més toves. I també semblen segellades, mentre que allò de dalt està buit. Estan arrenglerades d’acord amb cert concepte de l’ordre, encara que sembla haver-hi molt espai malbaratat.
—Vaja un carregament, si és això el que és en realitat! Pots veure alguna cosa en aquests objectes? —va dir el Dallas, recordant la forma del vas buit que havia trobat.
—No et retiris. Miraré més d’a prop.
Deixant encesa la barra de llum, el Kane es va aproximar a l’espècimen que havia estat estudiant, va estendre la seva mà enguantada i el va tocar. No va passar res. Inclinant-se, va palpar els seus costats, i després la seva part superior. A la superfície no va veure res que semblés una nansa ni cap escletxa.
—Produeix una sensació estranya, fins i tot a través dels guants.
De sobte, la veu del Dallas va revelar preocupació.
—Simplement, t’he preguntat si podies veure què hi ha dins; no intentis obrir-ho. No sabem què pot contenir.
Kane va examinar l’objecte de més a prop. No havia canviat ni mostrava cap reacció a les seves manipulacions, encara que ell l’havia estirat i palpat.
—Contingui el que contingui, està ben segellat.
Girant-se cap a una altra banda, va dirigir el seu raig de llum sobre la filera d’òvuls.
—Potser hi ha algun que s’hagi trencat o que hagi vessat alguna cosa.
Al tènue reflex de les llums del seu vestit, un petit bony va aparèixer silenciosament en la tersa superfície de l’ou que el Kane havia tocat; després va aparèixer una segona erupció, seguida d’unes altres, fins que va quedar cobert d’elles.
—Tots són iguals —va informar el Kane al Dallas i a la Lambert—, no es veu cap costura ni esquerda en cap d’ells.
Distret, va tornar a il·luminar l’exemplar amb el que havia estat experimentant; llavors, es va inclinar cap a endavant i va mirar, incrèdul, allò que tenia davant dels ulls.
La superfície opaca de l’oval s’havia tornat translúcida; mentre el Kane seguia mirant-la amb els ulls cada vegada més oberts, la superfície va continuar aclarint-se, fins a tornar-se tan transparent com el cristall. Apropant-se, el Kane va apuntar el seu llum a la base de l’objecte, i el va mirar fixament, gairebé sense respirar, mentre una forma es veia cada cop amb més definició dins d’aquell recipient oval.
—Déu meu…!
—Què passa, Kane? Què ocorre allà a baix? —va dir el Dallas, esforçant-se per no cridar.
Un petit malson era ara clarament visible dins de l’ovoide. Estava netament plegat sobre si mateix, i semblava fet d’una carn filigranada, semblant al cautxú. Al Kane li va semblar un episodi de delirium tremens arrencat de la ment d’algú, que havia cobrat solidesa i forma.
La cosa tenia, bàsicament, la forma d’una mà amb molts dits. Els dits, llargs i ossuts, estaven doblegats cap al palmell. S’assemblava molt a la mà d’un esquelet, de no ser pels dits extres. Alguna cosa brollava del centre del palmell, com un curt tub. Una cua musculosa estava enrotllada sota la base de la mà. Al dors, va aconseguir veure una forma ombrívola i convexa, que li va semblar un ull vidriós.
Quin ull…! Si era realment un ull i no senzillament una excrescència brillant. Caldria veure’l més d’a prop. Malgrat la sensació de repugnància que sentia a les seves entranyes, el Kane es va apropar més encara i va aixecar la llum per veure-ho tot millor. L’ull es va moure i va mirar al Kane.
L’oval va esclatar. Projectada cap a endavant per un sobtada i enèrgica fuetada de la cua, la mà es va obrir i es va llançar contra ell. El Kane va aixecar la mà per protegir-se. Massa tard. Aquell ésser es va enganxar al seu visor. El Kane va poder fer una mirada d’a prop a l’horripilant tub, que s’enroscava al centre del palmell, i que copejava el visor de vidre a uns centímetres del seu nas. Alguna cosa va començar a brunzir, i el material del visor va començar a fondre’s. Presa del pànic, el Kane va intentar deslliurar-se de la criatura.
Tot de gasos van passar a través del seu visor. Una atmosfera estranya, freda i dura barrejada amb aire respirable. El Kane va sentir que s’afeblia, i va continuar estirant feblement de la mà. Alguna cosa empenyia insistentment els seus llavis.
Presa del màxim horror, el Kane va avançar vacil·lant per la cambra, tractant d’arrencar-se aquella abominació. Uns dits llargs i sensitius havien passat pel visor obert. Es van estendre cap al seu cervell i als costats de la seva cara, mentre aquella cua gruixuda lliscava lliure al seu voltant, enroscant-se finalment com una serp al seu coll.
Podent amb prou feines respirar, amb aquell horrible tub en forma de cuc que lliscava per la seva gola, el Kane va ensopegar amb els seus propis peus, va vacil·lar i, finalment, va caure d’esquena.
—Kane… Kane… Pots sentir-me? —va dir el Dallas, que suava dins del seu vestit—. Kane, contesta!
Silenci.
El Dallas va meditar un moment; després va parlar:
—Si no pots usar el teu comunicador, fes-me dos bips amb la teva unitat de rastreig.
Després va mirar a la Lambert, que podia rebre el senyal. Ella li va donar un temps raonable, abans de sacsejar el cap, lentament.
—Què creus que passa? —va preguntar.
—No ho sé, no ho sé. Potser ha caigut i ha danyat les cèl·lules d’energia.
Després el Dallas va vacil·lar:
—No pot o no vol contestar. Crec que el millor serà que tibem d’ell.
—No és una mica prematur? També jo estic preocupada però…
Va veure una mirada terrible en els ulls del Dallas. Quan el Dallas va veure que la Lambert el mirava fixament, va aconseguir calmar-se:
—Estic bé, estic bé —va dir, fent un ampli gest indicant les parets—. Tot aquest lloc m’ha aclaparat durant un moment, això és tot. Però segueixo creient que hem de tibar d’ell.
—L’arrencarem del terra; si no espera la nostra estrebada podem fer-li mal, especialment si ha caigut i està arraulit. Si realment no li passa res greu, mai sabrem què ha passat.
—Torna a intentar comunicar-te.
La Lambert va tornar a encendre el seu propi comunicador:
—Kane… Kane… Maleït sia! Contesta!
—Segueix provant.
Mentre la Lambert seguia trucant a voltes, suplicant o amenaçadora, el Dallas va arribar a la xemeneia i va examinar el cable. Es va moure feblement a la seva mà. Massa feblement; va estirar d’ell, i un metre de cable va pujar sense la resistència esperada.
—El fil no fa força —va dir, mirant a la Lambert.
—I el Kane no respon, no vol o no pot. Creus que s’ha deixat anar? Ja sé el que li has dit, però ja saps com és. Probablement ha pensat que no ens adonaríem d’una reducció temporal de la tensió del cable. Si ha descobert alguna cosa i creu que el cable no li arribarà o que pot travar-se, el crec molt capaç d’haver-se’n deslliurat.
—No m’importa el que hagi trobat. Em preocupa que no respongui.
El Dallas va encendre el motor del muntacàrregues.
—Ho sento si pren mal. Si no li passa res a ell ni al seu equip, li faré desitjar no haver-se deixat anar.
Un toc a un altre interruptor i la politja va començar a embolicar cable. El Dallas l’observava amb mirada intensa, i es va relaxar una mica quan va veure que després d’enrotllar-se un parell de metres, la línia es posava tibant. Com era d’esperar, el retorn del cable va ser més lent.
—Hi ha a pes a l’extrem. El portarà.
—S’ha travat amb alguna cosa?
—Podria passar. Però segueix enrotllant, només que una mica més lentament. Si s’hagués travat i estigués arrossegant quelcom més a part del Kane, el pes faria l’ascens més lent encara. Crec que el tenim, però que no pot contestar.
—I si no vol pujar i fa servir la seva unitat de pit per intentar descendir?
El Dallas va moure el cap.
—No pot ser —va dir assenyalant el muntacàrregues—. El comandament principal del cable anul·la la unitat i l’equip portàtil que duu. Pujarà, li agradi o no.
La Lambert mirava expectant per la xemeneia, cap avall.
—Encara no puc veure res.
Una barra de llum va il·luminar una porció del forat. El Dallas la va enfocar cap a les parets llises.
—Jo tampoc. Però el fil segueix pujant.
L’ascens continuava, mentre ambdues figures esperaven silenciosament que aparegués alguna cosa dins del cercle de llum del Dallas. Van transcórrer diversos minuts abans que el feix de llum fos trencat pel que ascendia de les profunditats.
—Aquí ve.
—No es mou.
La Lambert buscava ansiosament un gest o moviment de l’ombra que s’apropava, encara que fos un gest obscè, alguna cosa; però el Kane no es movia; el trípode es va inclinar lleugerament cap avall en enrotllar els últims metres del cable.
—Prepara’t a agafar-lo si cau del teu costat.
La Lambert es va preparar al costat oposat de la xemeneia.
Finalment, va aparèixer el cos del Kane, gronxant-se lentament a l’extrem del cable, penjat inert en la llum somorta.
En Dallas va estirar els braços per sobre del forat intentant agafar el cos immòbil de l’executiu, per l’arnés del pit. La seva mà ja gairebé feia contacte quan va notar una criatura grisa, igualment immòbil, dins del casc, que envoltava el cap del Kane. Va retirar la seva mà estesa, com si s’hagués cremat.
—Què passa? —va preguntar la Lambert.
—Mira! Hi ha una cosa a la seva cara, dins del casc.
La Lambert va voltar arran del forat.
—Què és…? —va començar a dir, i després va tenir la primera vista d’aquella criatura, netament introduïda en el casc com un mol·lusc dins la seva closca.
—Déu meu!
—No ho toquis! —va ordenar el Dallas, estudiant el cos inert del seu company.
Després, per provar va agitar una mà davant d’aquella cosa apegada al rostre del Kane; no es va moure. Preparant-se per saltar cap a enrere i córrer, va acostar la mà cap a allò. La seva mà es va moure prop de la base del casc i després cap a una protuberància en forma d’ull, del dors. La bèstia no va semblar assabentar-se, i no va donar un altre senyal de vida que una lenta pulsació.
—És una cosa viva! —va dir la Lambert, l’estómac de la qual estava regirant-se. Se sentia com si acabés d’empassar un litre de les deixalles semi-reciclades del Nostromo.
—No es mou, però crec que té vida. Agafa al Kane dels braços, i jo l’agafaré de les cames. Hem d’intentar treure-li això.
La Lambert es va apressar a obeir; va fer una pausa i després va mirar vacil·lant al Dallas.
—Com l’agafo dels braços?
—Oh, diables! Vols canviar?
—Sí.
En Dallas va canviar el lloc amb ella. En fer-ho, li va semblar veure moure’s un dit de la mà del Kane, molt lleugerament, però no n’estava segur.
Va començar a col·locar-se sota dels braços del Kane; va sentir el pes mort, i va vacil·lar.
—Així mai aconseguirem portar-lo a la nau. Agafa’l d’un costat, i jo l’agafaré de l’altre.
—D’acord.
Acuradament van donar la volta al cos de l’executiu, deixant-lo sobre un costat; la criatura no va caure del casc. Va romandre fixa al rostre del Kane, tan fermament com quan aquest estava jagut d’esquena.
—No funciona. Només tenia l’esperança. En realitat, ja m’ho pensava que no cauria. Portem-lo a la nau.
En Dallas va passar un dels seus braços per darrera de l’esquena del Kane i el va incorporar; després va passar un dels braços de l’executiu per sobre de les seves espatlles. La Lambert va fer el mateix per l’altre costat.
—Estàs llesta?
La Lambert va assentir amb el cap.
—No li treguis l’ull del damunt a aquesta criatura. Al mínim moviment, deixa anar del teu costat i aparta’t.
Ella va tornar a assentir.
—En marxa.
Es van detenir en arribar a l’entrada de la nau alienígena. Ambdós respiraven amb feixugament.
—Deixa’l a terra —va ordenar el Dallas.
La Lambert ho va fer de bon grat.
—Això no rutlla. Els seus peus ensopegaran amb cada roca i s’enfonsaran en cada esquerda. Queda’t aquí amb ell. Intentaré de fer una llitera índia [11].
—Amb què?
El Dallas anava ja de tornada cap a la càmera de la qual acabaven de sortir.
—Amb el trípode —li va sentir dir la Lambert, dins del casc—. És força fort.
Mentre esperava el retorn del Dallas, la Lambert es va asseure el més lluny del Kane que va poder.
El vent udolava fora del casc de la nau abandonada, anunciant la propera caiguda de la nit. De sobte, Lambert va descobrir que no podia apartar la mirada del petit monstre apegat al Kane, de deixar d’especular sobre què hauria passat.
Va aconseguir evitar pensar en el que allò podia estar fent-li al Kane. Havia de fer-ho, perquè posar-se histèrica o no, depenia d’aquell procés mental.
En Dallas va retornar amb unes seccions del trípode desarmat sota el seu braç dret. Estenent les peces al terra, va començar a formar una plataforma on estirar al Kane. La por donava rapidesa als seus dits enguantats.
Una vegada acabada l’estructura, el Dallas va comprovar la seva resistència contra la superfície. Es va doblegar una mica, però no es va trencar. En Dallas va decidir que podia sostenir l’executiu inconscient fins a arribar al Nostromo.
El breu dia s’apressava a concloure. L’atmosfera es va tornar color de sang, i el vent s’aixecava udolant. No era que no poguessin arrossegar al Kane o trobar el remolcador en la foscor, però el Dallas tenia ara menys desitjos que mai de trobar-se de nit en aquell món fustigat pel vent.
Alguna cosa inimaginablement grotesca havia sorgit de les profunditats de la nau abandonada per estampar-se contra el rostre del Kane, i sobre la ment de tots ells.
Terrors encara més espantosos podien estar congregant-se en aquella penombra impregnada de pols. En Dallas anhelava trobar-se entre les segures parets del Nostromo.
Quan el sol es va pondre darrera dels núvols que s’elevaven, l’anell de llums que resseguia la part baixa del remolcador es va encendre.
Els llums no van alegrar el paisatge que l’envoltava; simplement van servir per donar lluentor als contorns sinistres de la roca ígnia en què descansava. Ocasionals remolins d’espessa pols giraven enfront de la nau, anul·lant temporalment fins i tot aquell feble intent de dissipar les tenebres.
Al pont, la Ripley va esperar amb resignació alguna paraula de la silenciosa partida d’exploradors. La primera sensació de desemparament ja s’havia esvaït, només per ser reemplaçada per un vague ensopiment de cos i ànima. La Ripley no podia animar-se a mirar per una escotilla; tan sols podia estar asseguda, immòbil, prenent de tant en tant xarrups d’un cafè tebi, i mirant estúpidament les seves dades, que canviaven amb lentitud.
Jones el gat, estava assegut enfront d’un ull de bou. La tempesta li semblava interessant i havia inventat el joc frenètic d’intentar caçar les partícules de pols més grans, cada vegada que una xocava amb l’exterior de la nau. El Jones sabia que en realitat mai podria caçar una d’aquelles motes voladores. Comprenia les lleis físiques subjacents en la transparència sòlida. Això reduïa l’emoció del joc, però no l’anul·lava. A més, ell podia fer com si els fragments foscos de pedra fossin aus, encara que mai havia vist una. Però instintivament comprenia aquest concepte.
Els monitors propers al de la Ripley eren vigilats estretament i altres aparells, regularment calibrats. Com era l’únic tripulant del Nostromo que no prenia cafè, l’Ash realitzava el seu treball sense estímuls líquids. El seu interès es despertava només amb nova informació.
Dos aparells havien estat immòbils durant algun temps i de sobte havien tornat a la vida; els nombres van afectar el sistema nerviós de l’oficial en ciències, tan poderosament com qualsevol droga. Va reduir els amplificadors i els va revisar silenciosament abans d’obrir la intercomunicació amb el pont i anunciar la seva recepció.
—Ripley? Ets tu, Ripley?
La Ripley va notar la intensitat del to de l’Ash i es va posar rígida en el seu seient.
—Bones notícies?
—Crec que sí, acabo de recobrar els senyals dels seus vestits. I les imatges estan de nou en pantalla.
La Ripley va sospirar profundament, i va fer la pregunta aterridora però inevitable:
—Quants tornen?
—Tots ells. Tres senyals continus.
—On estan?
—A prop, molt a prop. Algú haurà pensat en engegar els sensors perquè poguéssim rastrejar-los. Vénen cap a aquí amb ritme continu; lentament, però no deixen d’avançar. Tot sembla correcte.
«Més val que no hi comptis amb això», va pensar la Ripley en activar el transmissor de la seva estació.
—Dallas… Dallas… Pots sentir-me?
Li va contestar un veritable huracà de sons atmosfèrics, i ella va intentar sintonitzar-lo millor.
—Dallas, parla Ripley, Contesta!
—Calma, Ripley, et sentim, gairebé hem arribat.
—Què ha passat? Us hem perdut a les pantalles, Hem perdut els senyals a les roques quan heu entrat a la nau. He vist les cintes de l’Ash. Què ha passat…?
—El Kane està ferit —va dir la veu del Dallas, exhausta i furiosa—. Necessitarem ajuda per a entrar-lo; està inconscient. Algú haurà de donar-nos un cop de mà.
Una ràpida resposta va sonar pels altaveus:
—Jo aniré.
Era l’Ash.
Al departament d’enginyeria, el Parker i el Brett escoltaven atentament la conversa.
—Inconscient —va repetir el Parker—. Sempre he sabut que tard o d’hora en Kane es ficaria en algun merder.
—Estic d’acord —va respondre en Brett, preocupat.
—No obstant, no és mal tipus per ser oficial de nau. El prefereixo a ell que al Dallas. No dóna ordres tan brusques. A saber què diables els ha passat allà.
—No ho sé; aviat ho esbrinarem.
—Potser —va continuar el Parker—, simplement ha caigut i s’ha fet mal.
L’explicació va resultar tan poc convincent per al Parker com per al Brett. Tots dos van guardar silenci, amb la seva atenció fixa en l’altaveu.
—Allà està —va dir el Dallas, al que encara li quedaven forces per fer un senyal amb el cap.
Diverses formes tènues i semblants a arbres van despuntar en les proximitats, entre aquella penombra.
Sostenien una gran forma indefinida: El casc del Nostromo.
Gairebé havien arribat a la nau quan l’Ash va arribar al forrellat de la comporta interior; es va detenir, es va assegurar que el forrellat s’obriria fàcilment, i va tocar el panell del port de comunicacions més proper.
—Ripley, estic al costat de la portella interior —va dir, després va deixar obert el canal i es va col·locar al costat d’una petita porta contigua.
—No hi ha senyals d’ells; fora és gairebé de nit, però quan arribin a l’ascensor, jo veuré les llums dels seus vestits.
—Molt bé —va contestar la Ripley, que estava pensant a tota velocitat, i alguns dels seus pensaments haurien sorprès al científic. Van resultar sorprenents per a ella mateixa.
—En quina direcció? —va preguntar el Dallas, intentant penetrar amb la mirada aquella pols, i intentant veure la nau entre la llum somorta.
La Lambert va fer un gest cap a la seva esquerra.
—Per allà, diria jo. Per aquesta primera columna. L’ascensor ha d’estar darrere.
Van continuar en la mateixa direcció fins que gairebé van topar contra la vora de l’ascensor, fermament emplaçat en el terreny dur. Malgrat la seva fatiga, van aconseguir treure el cos inert del Kane de la llitera i posar-lo a l’ascensor, agafant entre tots dos l’executiu.
—Creus que el pots mantenir dempeus? Serà més fàcil si no hem d’aixecar-lo de nou.
La Lambert va respirar profundament.
—Sí, crec que sí. Sempre que algú ens ajudi a sortir de la cambra.
—Ripley, ets aquí?
—Aquí mateix, Dallas.
—Anem a pujar —va dir el Dallas fitant la Lambert—. Llesta?
Ella va assentir amb el cap.
En Dallas va prémer un panell. Va haver-hi una sotragada i després l’ascensor es va elevar netament, i es va detenir a l’alçada de la porta de sortida.
En Dallas es va inclinar lleugerament i va tocar un interruptor. La comporta externa va lliscar a un costat, i ells van entrar a la cambra d’aire.
—Està pressuritzada? —va preguntar la Lambert.
—No importa. Podem aguantar fins que la cambra s’empleni d’aire. Entrarem dins d’un minut, i llavors podrem llevar-nos aquests maleïts vestits.
Van tancar la comporta i van esperar a que s’obrís la porta interior.
—Què li ha passat al Kane? —va dir novament la veu de la Ripley.
En Dallas estava massa fatigat per notar alguna cosa en la seva veu, a part de la preocupació normal.
Va desplaçar al Kane més cap amunt sobre la seva espatlla sense preocupar-se ja massa per la criatura. En tot el viatge de retorn a la nau no s’havia mogut un sol centímetre, i el Dallas no esperava que ara es mogués de sobte.
—Es tracta d’algun tipus d’organisme —va contestar, i el ressò feble de la seva pròpia veu li va resultar tranquil·litzador en el seu propi casc—. No sabem com va ocórrer ni d’on va venir, però se li ha enganxat. Mai havia vist res semblant. No s’ha mogut ni ha canviat de posició en tot el retorn. Haurem de portar al Kane a la infermeria.
—Necessito una definició clara —va respondre la Ripley fredament.
—A la merda les definicions clares!
En Dallas intentava contestar de manera tan racional com li era possible, i no revelar amb les seves paraules la seva fúria i amargor.
—Mira, Ripley, no hem vist el que ha passat! Ell ha baixat per una espècie de xemeneia, molt per sota de nosaltres. No ens hem assabentat de què havia ocorregut alguna cosa fins que l’hem hissat. És aquesta una definició clara?
Va haver-hi un silenci a l’altre extrem del canal.
—Mira, simplement obre la comporta!
—Espera un moment —la Ripley escollia les seves paraules acuradament—: Si el deixem entrar, pot infectar tota la nau.
—Maleït sia! No és un germen! És més gran que la meva mà i d’aparença molt sòlida.
—Ja coneixes els procediments de quarantena —va respondre la veu de la Ripley, amb una determinació que ella no sentia—. Vint-i-quatre hores per la descontaminació. Als dos us queda al vestit aire més que suficient per a això, i de ser necessari podem enviar-vos altres tancs. Vint-i-quatre hores tampoc provaran concloentment que aquest ésser ja no és perillós, però aquesta no és la meva responsabilitat. Simplement haig d’aplicar les regles. Ho saps tan ben com jo.
—També en sé d’excepcions! I jo sóc el que està sostenint el que queda d’un bon amic, no tu. En vint-i-quatre hores podria estar mort, si no ho està ja. Obre la comporta!
—Escolta’m —va implorar la Ripley—. Si trenquem la quarantena, tots podem morir.
—Obre la maleïda comporta! —va cridar la Lambert—. Al dimoni les regles de la Companyia! Hem d’arribar a la infermeria, on l’autometge pot atendre’l.
—No puc! Si estiguessis en el meu lloc, amb la mateixa responsabilitat, faries el mateix.
—Ripley —va dir el Dallas lentament—. Pots sentir-me?
—Et sento alt i clar.
La veu d’ella estava plena de tensió.
—La resposta segueix sent negativa. Vint-i-quatre hores, i després podràs entrar-lo.
Dins de la nau, una altra persona va arribar a una determinació. L’Ash va colpejar el panell d’emergència de fora de la cambra. Una llum vermella es va encendre, acompanyada per un xerric clar i conegut.
En Dallas i la Lambert van mirar fixament la porta interior, que començava a lliscar cap a un costat. El tauler de la Ripley es va il·luminar i en ell van aparèixer les paraules increïbles:
COMPORTA INTERIOR OBERTA, COMPORTA EXTERIOR TANCADA
Ella va contemplar atònita aquelles paraules, no volent creure-se-les. Però els seus instruments van confirmar aquella afirmació increïble.
Portant la seva pesada càrrega entre tots dos, el Dallas i Lambert van sortir vacil·lants de la cambra i van entrar al corredor, quan la comporta interior es va apartar per deixar-los passar. Al mateix temps van arribar el Parker i el Brett.
L’Ash es va apressar a ajudar-los amb el cos, però amb un posat el Dallas li va ordenar retrocedir.
—Aparta’t.
Van dipositar al terra el cos del Kane i es van treure els cascs.
Mantenint-se a una distància prudencial, l’Ash s’afanyava al voltant del cos encongit de l’executiu, fins que va veure aquella forma al seu cap.
—Sant Déu! —va murmurar.
—Encara està amb vida? —va dir el Parker, estudiant aquell ésser, admirant la seva simetria, sensació que tanmateix, no el feia menys repugnant als seus ulls.
—No ho sé, però no el toquis —va dir la Lambert, traient-se les botes.
—No es preocupin per això —va dir el Parker inclinant-se cap a endavant i intentant veure els detalls de la criatura especialment, com estava enganxada al Kane—. Què li fa?
—No ho sé. Portem-lo a la infermeria per esbrinar-ho.
—D’acord —va assentir el Brett—. Vosaltres dos esteu bé?
El Dallas va assentir lentament.
—Només cansats. No s’ha mogut, però no li traieu l’ull de sobre.
—Així ho farem.
Els dos enginyers van agafar el cos del terra i es van col·locar acuradament a sota dels braços del Kane, mentre l’Ash ajudava com podia…