Alien
VII
Pàgina 16 de 30
—Quan vam provar de treure’l del rostre del Kane —va dir el Dallas—, el vam tallar i li vam fer una ferida. Potser si no l’haguéssim amenaçat tan clarament no hauria oposat resistència. Potser hauríem pogut retirar-lo simplement.
Visions d’espectaculars elogis de la Companyia, potser un ascens, certament una bonificació, van passar pel seu cap. Després va tornar a veure el cos inconscient del Kane, i es va sentir culpable.
La Ripley s’estremia només de pensar-ho.
—Pots intentar agafar-lo; jo vigilaré la porta.
—Crec que la idea no és dolenta —va dir l’Ash, apartant-se del vidre. És un espècimen de valor incalculable. Certament, hem de capturar-lo viu i sa.
Va prémer l’interruptor que controlava la porta. La infermeria era un bon lloc per provar d’atrapar a l’intrús. Tenia parets dobles i, excepte les entrades d’aire, era el compartiment millor segellat del
Nostromo.
La porta va lliscar lleugerament. L’Ash va mirar al Dallas, qui va assentir amb el cap. Novament algú va tocar el control i la porta es va desplaçar uns quants centímetres més. Ara hi havia espai perquè un home hi llisqués amb cura. En Dallas va ser el primer a entrar, cautelosament seguit per la Ripley. L’Ash va entrar l’últim; ràpidament va accionar una palanca i va fer que la porta es tanqués darrera d’ells.
Van romandre molt units enfront de la porta, escodrinyant l’habitació. Ni el menor senyal de la criatura. El Dallas es va mossegar els llavis i després va emetre una lleugera xiulada. Això no va afectar a la criatura, però va fer que la Ripley rigués nerviosament.
Examinant els llocs ocults, el Dallas va anar cap a un armariet. Aquell semblava un amagatall excel·lent. Però una inspecció minuciosa de l’interior només va mostrar proveïments mèdics, ben col·locats, intactes.
Si volien atrapar a la criatura, els hi caldria quelcom més que les seves mans nues. Necessitaven alguna cosa sòlida. El Dallas va escollir el primer objecte de grandària suficient que va veure, una safata d’acer inoxidable. En girar-se per començar a caminar, va tenir plena consciència de què si la criatura se sentia amenaçada, podia escapolir-se a través d’aquella safata tan fàcilment com de les seves mans. Però el seu pes li donava confiança.
L’Ash estava inspeccionant el racó oposat de la infermeria. La Ripley va començar a avorrir-se al costat de la porta. La va tancar, va entrar i va mirar a sota de la plataforma que sostenia al Kane, pensant si la criatura per ventura s’hauria aferrat a la part de sota. Cada múscul del cos de la Ripley estava tibant, disposat a saltar al menor albir del petit invasor. No va sentir més que alleujament quan va veure que la part de sota de la plataforma estava buida.
Redreçant-se, va pensar en on podia buscar. En fer-ho, va fregar una mampara. Una cosa sòlida va aterrar sobre la seva espatlla. La Ripley es va girar i es va trobar, a uns quants mil·límetres, uns llargs dits esquelètics, i un ull gris amb la forma d’una gemma tallada en caboixó.
D’alguna manera, va aconseguir emetre un sol crit. Els seus músculs es van tensar, i ella es va contreure terriblement. En fer-ho, la criatura va caure pesadament al terra. Allà va romandre, immòbil.
En Dallas i l’Ash havien acudit a tot córrer en sentir el seu crit. Ara, els tres contemplaven aquella forma inert, als seus peus. Els dits s’havien contret, i semblaven, de manera horrible, la mà d’un cadàver. Tan sols els dits extres, la cua i l’ull mort, sense parpelles, trencaven aquella il·lusió.
La mà dreta de la Ripley jeia sobre la seva espatlla, on aquella cosa s’havia posat. Estava inhalant aire; l’adrenalina li brollava per tots els porus del seu cos. Encara podia sentir a sobre seu el pes de l’ésser estrany.
Va estirar llavors la seva cama i amb la bota, va tocar l’alien, que no es va moure ni va oposar resistència.
A més de la lluentor de l’ull, la pell, com de cuir, semblava encongida i seca. La Ripley va tornar a empènyer-lo amb el peu i li va donar volta. El tub es destacava enmig del palmell, gairebé encongit del tot.
—Crec que està mort —va dir el Dallas, estudiant aquell cadàver imprevist moments abans. Després va aixecar la mirada cap a la Ripley—. Estàs bé?
La llengua i la laringe de la Ripley van tornar a la vida.
—Sí. No m’ha fet res. Crec que ja estava mort quan ha caigut a sobre meu.
La Ripley va avançar cap a un armariet obert i va escollir un llarg fòrceps de metall. Un toc als dits encongits no va provocar cap reacció, tampoc picar-li a l’ull. El Dallas sostenia la safata. Amb el fòrceps, van col·locar en ella a l’estrany ésser petrificat i ràpidament van tancar la brillant tapadora.
Es van dirigir a una taula propera. L’ésser estrany va ser acuradament tret de la safata i col·locat a sobre de la superfície llisa. L’Ash el va enfocar amb una llum brillant. La il·luminació va intensificar la pal·lidesa repugnant de la cosa. L’Ash va escollir una petita sonda i amb ella va empènyer i va picar a la cosa, que no va oposar resistència.
—Mireu aquestes ventoses.
Amb la sonda va indicar la sèrie de petits i profunds forats alineats a l’interior del palmell de la criatura. Es distribuïen per tot arreu sense excepció.
—No em sorprèn que no poguéssim treure-li al Kane; entre això, els dits i aquesta cua que tenia al voltant del coll…
—On està la boca? —va dir el Dallas, que va haver d’apartar la seva mirada de l’ull. Àdhuc en la mort, l’òrbita posseïa una espècie d’atracció hipnòtica.
—Ha de ser aquest òrgan en forma de tub. Això és el que li havia ficat al Kane per la gola. Però mai va donar cap senyal fefaent d’alimentar-lo.
Amb la sonda, l’Ash va giravoltar l’alien sobre el seu dors. Amb els fòrceps va agafar el tub, i per la força el va arrencar parcialment del palmell. En extreure’l, la major part del tub va canviar de color, tornant-se d’un color uniforme amb la resta del cos.
—S’endureix quan entra en contacte amb l’aire —va dir l’Ash, que després va posar la minúscula forma a sobre d’un vidre, la va col·locar a sota de la lent i va ajustar els controls. En unes petites pantalles van aparèixer tot de nombres i paraules, quan l’Ash va prémer un botó.
—Això és tot —va informar als altres—. S’ha acabat, és mort. Cap senyal de vida. Potser no en sabem gaire sobre ell, però no és tan estrany com per què no puguem determinar si és viu o mort.
La Ripley va sentir un pessigolleig a l’espatlla.
—Molt bé, lliurem-nos d’ell —va dir.
L’Ash va aixecar la mirada i la va contemplar, incrèdul.
—Estàs de broma, és clar; molt graciosa.
Ella va sacsejar el cap.
—És clar que no!
—Però… ens l’hem d’emportar —va dir l’Ash, amb veu excitada—. És el nostre primer contacte amb una criatura com aquesta. No hi ha res semblant als nostres catàlegs, ni tan sols en els hipotètics. S’ha de fer amb ell tota classe de proves.
—Molt bé —va dir la Ripley—. Llavors fes les teves proves i després ens desfarem d’ell.
—Requereix totes les instal·lacions d’un laboratori biològic completament equipat. Jo només puc registrar els detalls més succints de la seva construcció i composició. Encara no puc començar a fer suposicions sobre coses tan crítiques com la seva història evolutiva. No podem llançar un dels més grans descobriments xenològics[13] de l’última dècada aquí i allà com si fos una deixalla. Jo, personalment i des de la meva capacitació com a oficial en ciència, protesto. I en Kane faria el mateix.
—Aquesta cosa va supurar àcid i gairebé va fer un forat a través de la nau —va dir la Ripley, assenyalant-la amb un moviment del cap—. Ni Déu sap què pot fer ara que ha mort!
—No farà res —va replicar l’Ash—. El fluid àcid probablement ha estat absorbit per les cèl·lules mortes i ha perdut tota força. No ha fet res.
—Encara no.
L’Ash va dirigir una mirada implorant al Dallas:
—No s’ha mogut, ni s’ha resistit quan l’hem picat per tot arreu, àdhuc a l’ull. Els nostres instruments diuen que està mort, i al meu entendre es pot suposar que no és un zombi. Dallas, hem de conservar aquest espècimen.
Quan el Dallas no va respondre, l’Ash va seguir parlant.
—D’una banda, si no podem treure del coma al Kane, l’equip mèdic que haurà de tractar-lo necessitarà la criatura que li va induir aquest estat. Si la llencem, també estarem llençant el secret per reanimar al Kane.
Finalment, el Dallas va parlar:
—Tu ets el científic. És el teu departament, i la decisió depèn de tu.
—Llavors, està presa —va dir l’Ash, mirant amb cobdícia la seva adquisició—. La segellaré en un tub d’estasi.
Això anul·larà tota possibilitat de què reviscoli. Podem encarregar-nos d’ell.
—Això va ser probablement el que va pensar en Kane —va murmurar la Ripley.
El Dallas li va dirigir una mirada, i ella va apartar la vista.
—Suposo que aquí hem acabat amb el monstre —va dir ella indicant la plataforma—. I què em dieu del Kane?
L’Ash va girar el cap per mirar la llitera. Després d’un breu examen de l’executiu i un estudi del seu rostre marcat per les ventoses, el científic va activar diversos instruments en el tauler mèdic. L’autometge va fer diversos sorolls, i van començar a aparèixer dades.
—Té febre.
—Molt alta?
—No, res que el seu cos no pugui absorbir. La màquina li reduirà la temperatura. Encara està inconscient.
—Això ja ho podem veure.
L’Ash va aixecar la mirada cap a la Ripley.
—No necessàriament; podria estar adormit, que és diferent.
La Ripley anava a contestar, però va ser interrompuda per una airada resposta del Dallas:
—Vosaltres dos, ja n’hi ha prou de baralles.
Com si no tingués prous problemes, ara havia d’enfrontar-se a la tensió entre membres de la tripulació. Considerant la tensió mental que tots havien patit recentment, podien esperar-se tals conflictes, però el Dallas només toleraria els mínims necessaris. Un antagonisme obert era una cosa a evitar costés el que costés. No tenia temps d’enfrontar-se amb la manca de cohesió grupal.
Perquè l’Ash deixés de pensar en la Ripley i viceversa, va desviar la conversa cap al Kane.
—Inconscient i amb febre lleugera. Alguna cosa més?
L’Ash va estudiar les seves dades:
—Res que aparegui aquí; els seus signes vitals segueixen sent forts.
—El teu pronòstic a llarg termini?
El científic va vacil·lar.
—Jo no sóc metge; el
Nostromo no és suficientment gran com per portar un.
—O suficientment important. Això ja ho sé. Però tu ets el més semblat a un metge que tenim. Simplement, vull la teva opinió. No passarà al quadern de bitàcola i, certament, no et faré responsable.
La seva mirada es va girar cap al Kane, company de tripulació i amic.
—No vull semblar massa optimista —va dir l’Ash lentament—, però basant-me en el seu estat actual i en el que em diuen els monitors, m’atreveixo a dir que tirarà endavant.
El Dallas va somriure, i després va assentir amb el cap lentament:
—Déu n’hi do. No goso demanar res més.
—Espero que tinguis raó —va afegir la Ripley—. De vegades estem en desacord, però aquesta vegada espero que tinguis raó.
L’Ash es va encongir d’espatlles.
—Voldria fer més per ell; però, com he dit, no estic preparat. Queda en mans de l’autometge. Precisament ara estava rebent algunes dades estranyes, però no hi ha cap precedent perquè la màquina pugui atacar el seu mal. Tot el que podem fer és esperar fins que desxifri el que li va fer la criatura estranya. Llavors podrà prescriure i començar un tractament.
Sobtadament va semblar desanimat.
—Desitjaria estar més qualificat en l’aspecte mèdic. No m’agrada esperar els resultats de les màquines.
La Ripley es va sorprendre.
—És la primera vegada que et sento dir alguna cosa contra les màquines, Ash.
—Cap màquina és perfecta; haurien de ser més flexibles. Necessitem aquí un hospital complet, no simplement aquest petit autometge. No ha estat dissenyat per enfrontar-se a una cosa com… bé, com aquest ésser estrany. El problema pot estar per sobre de la seva capacitat. Com qualsevol màquina, simplement és tan eficaç com la informació programada en ella. Voldria saber més de medicina.
—Aquesta també és la primera vegada que t’he sentit expressar sentiments d’inadaptació —li va contestar la Ripley.
—Si no se sap tot, un sempre se sent incompetent. No veig com podria un sentir-se d’una altra manera —va dir l’Ash, contemplant de nou al Kane.
—Aquest sentiment s’amplifica quan l’univers ens posa davant d’alguna cosa que està totalment fora de la nostra experiència. Si no tinc coneixements per afrontar-lo de la manera adequada, llavors em sento impotent.
Maniobrant acuradament amb el fòrceps, va aixecar el ser estrany i el va transferir a un llarg tub transparent. Va prémer llavors un control col·locat a l’interruptor del tub, i el va segellar. Una resplendor groga va omplir el tub.
La Ripley havia observat amb mirada intensa tot el procediment. Gairebé esperava que la criatura de sobte es dissolgués per escapar del tub d’estasi i els amenacés a tots. Finalment convençuda de què ja no l’amenaçaria més enllà dels seus malsons, va donar-se la volta i es va encaminar a la sortida de la infermeria.
—No sé què opineu vosaltres —va dir per sobre d’una espatlla—. Però a mi em vindria bé una mica de cafè.
—Bona idea —va dir el Dallas, i després va mirar a l’Ash.
—Et quedaràs aquí sol?
—Vols dir sol amb això? —va respondre l’Ash, assenyalant amb un polze en direcció al recipient segellat, i va respondre—: Sóc un home de ciència. Aquestes coses acceleren la meva curiositat, no el meu pols. Estaré bé, gràcies. Si alguna cosa ocorre o si l’estat del Kane mostra senyals de canvi, us avisaré immediatament.
—Fet.
En Dallas va mirar a la Ripley, que esperava.
—Fem aquest cafè.
La porta de la infermeria va lliscar silenciosament darrera d’ells i es van encaminar cap al pont, deixant que l’autometge s’encarregués del Kane, i que l’Ash treballés amb l’autometge.