Alien
I
Página 4 de 30
Sol. No era el color, i la visió millorada per ordinador d’uns punts que giraven al voltant de la seva òrbita era si cap més reveladora encara. Eren d’una altra forma, un altre color, hi havia un nombre diferent.
—Aquest no és el nostre sistema —va observar la Ripley sorrudament expressant el que era obvi.
—Potser el que no esta bé sigui la nostra orientació, no la dels estels —va dir el Kane, encara que la seva veu no sonava gaire convincent, ni tan sols per a ell—. Se sap que algunes naus han sortit de l’hiperespai en sentit oposat al de la seva destinació; allò podria ser
Centauri, en una gran amplificació, i
Sol pot estar darrere de nosaltres. Fem un cop d’ull abans de deixar-nos dominar pel pànic.
Es va guardar d’afegir que el sistema visible en la pantalla s’assemblava tant al de Centauri com al de Sol.
Les càmeres hermètiques de la maltractada superfície del
Nostromo van començar a moure’s silenciosament en el buit de l’espai, buscant a través de l’infinit algun indici de la càlida Terra.
Les estructures secundàries de carregament del
Nostromo, un monstruós conglomerat de compactes formes de metall, van aparèixer mostrant la seva pròpia perspectiva. Els éssers vius d’una època anterior s’haurien sorprès de saber que el
Nostromo remolcava una considerable quantitat de petroli cru a través del buit entre els estels, amb la seva pròpia refineria automàtica que mai deixava de funcionar. Aquell petroli seria ja productes petroquímics refinats quan el
Nostromo arribés a la seva òrbita al voltant de la Terra; aquests productes eren necessaris. Encara que la humanitat havia creat des de feia molt meravellosos i eficaços substituts del petroli per impel·lir la seva civilització, només ho havia aconseguit després de què uns àvids individus haguessin extret fins a l’última gota de petroli de l’esgotada Terra.
La fusió i l’energia solar movien totes les màquines de l’home. Però no podien substituir els productes químics. Un motor de fusió no podia produir plàstic, per exemple. Els mons moderns, abans podrien existir sense energia que sense plàstics. Heus aquí el perquè del carregament del
Nostromo, i del fètid líquid negre que processava pacientment. Encara que històricament incongruent, comercialment era molt lucratiu.
L’únic sistema que les càmeres mostraven era el que es trobava netament col·locat en el centre de diverses pantalles, el qual tenia un desconcertant collaret de planetes circumdant un estel de color estrany. Ara no hi havia dubte en el cervell del Kane, i menys encara en el de la Lambert, que el
Nostromo havia pres aquest sistema per la seva destinació immediata.
No obstant, encara podia ser un error de temps, i no d’espai.
Sol podia estar a prop, a dreta o esquerra d’aquells estels. Hi havia una manera segura d’esbrinar-ho.
—Posa’t en contacte amb el control de trànsit —va dir el Kane, mossegant-se el llavi inferior—, si podem connectar, sabrem que estem en el quadrant correcte; si
Sol està als voltants, rebrem una resposta d’una de les estacions repetidores del sistema exterior.
Els dits de la Lambert van tocar diferents controls.
—Parla el remolcador comercial
Nostromo de l’espai profund, registre nº u vuit zero, dos quatre sis, de camí a la Terra amb carregament de petroli cru i refineria pròpia. Trucant al control de tràfic de l’Antàrtida. Em copieu? Canvi.
Tan sols es va sentir el tènue i continu murmuri de sols distants pels altaveus. Prop dels peus de la Ripley, el gat Jones roncava en harmonia amb els estels.
La Lambert ho va intentar de nou.
—Remolcador comercial
Nostromo de l’espai exterior trucant a control de trànsit Sol/Antàrtida. Tenim dificultats de navegació automàtica. Trucada prioritària; si us plau, responguin.
Una vegada més, tan sols el nerviós murmuri dels estels. La Lambert va semblar preocupada.
—
SOS, SOS. Aquí el remolcador
Nostromo trucant a control de trànsit de Sol, o a qualsevol nau que ens senti.
SOS, responguin.
La injustificada trucada d’auxili ( la Lambert sabia que no estaven en perill immediat) no va rebre cap resposta. Descoratjada, va apagar el transmissor, però va deixar el receptor obert en tots els canals, per si alguna altra nau passava prop d’allà transmetent.
—Sabia que no podíem estar prop del nostre sistema —va murmurar la Ripley—. Conec la zona.
Amb el cap va assenyalar la pantalla que penjava damunt de la seva pròpia estació.
—Això no queda prop de Sol, i nosaltres tampoc.
—Segueix intentant-ho —li va ordenar el Kane, que després es va girar per encarar-se a la Lambert—. Llavors, on estem? Has agafat una lectura?
—Dóna’m un minut vols? No és fàcil. Estem molt lluny.
—Segueix intentant-ho.
—Hi estic a sobre.
Diversos minuts d’intensa recerca i cooperació d’ordinadors van produir un somriure de satisfacció en el seu rostre.
—Ja ho he trobat… i a nosaltres. Estem gairebé en els Reticles de Zeta II. Encara no hem arribat a l’anell exterior poblat. Estem massa lluny per detectar cap balisa de navegació, i ja no diguem una retransmissió de trànsit de Sol.
—Llavors, què dimonis fem aquí? —Es va preguntar el Kane, en veu alta—. Si tot està bé a la nau i no estem a casa, per què ens ha descongelat Mare?
Va ser només coincidència, no resposta directa a la meditació de l’executiu, però una botzina «d’alerta a l’estació» va disparar-se, amb el seu sonor i imperatiu «bip, bip…».
Prop de la proa del
Nostromo hi havia una vasta cambra, gairebé plena de maquinària complexa i poderosa. Allà vivia el cor de la nau, l’extens sistema de propulsió que capacitava al navili per a distorsionar l’espai, a oblidar-se del temps i a fer pam i pipa amb el seu nas metàl·lic a Einstein… I només incidentalment a moure les màquines que mantenien amb vida a la seva fràgil tripulació humana.
En aquell complex, massís i vibrant, hi havia un cubicle de vidre com una gota transparent a l’extrem d’aquell
iceberg d’hiperimpuls. A l’interior, acomodats en seients rodons, descansaven dos homes. Eren els responsables de la salut i del benestar del guiatge de la nau, tasca amb la qual tots dos estaven molt cofois. Ells en tenien cura de la nau, i ella d’ells.
La major part del temps, la nau sabia tenir cura de si mateixa, la qual cosa els permetia dedicar el seu temps a coses més elevades i dignes d’atenció, com beure cervesa o explicar-se histories porques.
En aquell moment, li tocava divagar al Parker, que per centèsima vegada estava explicant la història de l’aprenent d’enginyer que va anar a un prostíbul barat. Era una bona facècia que mai deixava de provocar un o dos somriures al silenciós Brett i una bona riallada al propi narrador.
—…I va la
madame i es llança contra mi, preocupada i furiosa al mateix temps —deia l’enginyer— insistint en que anéssim a rescatar al pobre estúpid. Suposo que no sabia en el que s’havia ficat.
Com de costum, va riure de bona gana.
—Ja recordes el lloc. Quatre parets, sostre i pis totalment emmirallats i sense llit. Només una xarxa de vellut suspesa al sostre de la cambra per a emmarcar les activitats i per a evitar xocs contra les parets per la gravetat zero.
Va sacsejar el cap, com desaprovant el seu record.
—Aquell no és lloc per a aficionats, És clar que no! Suposo que aquell pobre, va ser portat allà enganyat pels seus companys de tripulació; pel que després em va explicar la meuca, mentre s’estava netejant, tot va començar bé. Però després van començar a girar, i a ell li va entrar el pànic. No aconseguien controlar la càpsula. Ella ho va intentar, però es necessiten dos per detenir-la, així com per començar la caiguda lliure. I amb els miralls confonent el seu sentit de la posició i la caiguda, ell no podia deixar de vomitar.
El Parker va prendre una altra glop de cervesa.
—En ma vida havia vist un desastre igual. Crec que hores d’ara encara segueixen netejant aquells miralls.
—Sí —va dir el Brett, somrient per mostrar la seva aprovació.
El Parker seguia assegut, tranquil, deixant que els últims vestigis del record es dissipessin en la seva memòria. Li havien deixat un residu gratament lasciu. Distret, va manipular un commutador sobre el seu tauler. Una afable llum verda va aparèixer a sobre i es va mantenir encesa.
—Com està el teu llum?
—Verd —va dir el Brett, després de repetir el procediment d’encendre i revisar la seva pròpia instrumentació.
—El meu també —va dir el Parker estudiant les bombolles de la cervesa.
Algunes hores després de l’hiperson ja estava avorrit. La sala de màquines es mantenia a si mateixa amb tranquil·la eficiència, i no perdia el temps, fen-li sentir que ell sobrava. No hi havia ningú amb qui discutir, excepte el Brett, i era difícil engegar un debat veritablement interessant amb un home que només pronunciava monosíl·labs i per qui una frase completa era una veritable tortura.
—Segueixo creient que el Dallas està passant per alt deliberadament les nostres queixes —es va aventurar a dir—. Potser no depèn d’ell que rebem la bonificació completa, però ell és el capità. Si volgués, podria passar una sol·licitud, o almenys una recomanació de pagament amb els nostres noms. Això seria d’ajuda.
Va estudiar llavors unes xifres. Els nombres anaven del signe menys al signe més, de dreta a esquerra. La línia vermella fluorescent mirava cap avall des del centre i es va detenir precisament al zero, dividint netament en dos l’indicador, assenyalant la desitjable neutralitat.
El Parker hauria continuat les seves meditacions alternades amb facècies i queixes de no haver estat perquè un «bip, bip» va començar sobtadament la seva monòtona crida.
—Diables! Què passa ara? No pot un ni posar-se còmode abans que algú s’hi cagui al mig?
—Exacte.
El Brett es va inclinar cap a endavant per sentir millor, mentre el locutor s’aclaria la gola llunyana.
Era la veu de la Ripley:
—Informe general. Tothom a la central.
—No pot ser el menjar, no és hora —va dir el Parker confús—. O bé portem el carregament desnivellat o bé…
Va llançar una mirada interrogadora als seu company.
—Aviat ho esbrinarem —va dir el Brett.
Conforme avançaven cap al control, el Parker va observar les parets no gaire netes i mancades d’asèpsia del corredor «C», amb cert disgust.
—M’agradaria saber per què mai baixen aquí. Aquí és on es fa el veritable treball.
—Per la mateixa raó que hem de participar en el seu. El nostre temps és seu. Ells ho veuen així.
—Bé, et diré una cosa: això fot fàstic.
El to del Parker no va deixar cap dubte de què no es referia pas a la pudor que enllardava les parets del corredor.