Alien
III
Página 8 de 30
—Res important —li va informar el Dallas.
Lentament es va donar la volta, intentant localitzar alguna cosa sòlida a la tempesta.
—Segueix havent-hi molta pols i vent. Comença a fer-se borrosa la imatge del rastrejador. Per un segon, hem perdut la transmissió.
—Doncs aquí encara és clara —va dir l’Ash revisant els seus instruments—. No crec que sigui la tempesta. Potser esteu entrant en un gual. Això podria bloquejar els senyals. Aneu amb compte. Si la perdeu i no poden recuperar-la, feu que el rastrejador busqui el meu canal fins a la nau mentre recupereu la transmissió. Llavors tractaré de dirigir-vos fins a aquí.
—Ho tindrem present; però fins ara no és necessari. Et farem saber el que passi.
—D’acord. Fora.
De nou va regnar el silenci. Avançaven sense parlar a través d’un fang ataronjat carregat de pols.
Després d’una estona, la Lambert es va detenir.
—L’has perdut una altra volta? —va preguntar el Kane.
—No, però hem de canviar de direcció —va dir la Lambert fent un gest senyalant a la seva esquerra—. Ara per aquí.
Van seguir avançant per la nova ruta; tota l’atenció de la Lambert estava fixa en la pantalla del rastrejador, el Dallas i el Kane observaven la Lambert. Al seu voltant la tempesta va cobrar, momentàniament, major intensitat. Les partícules de pols feien sorolls insistents quan el vent les llançava contra el visor dels seus cascos, formant pautes mentals en els seus cervells:
—Tic, tic… deixeu-nos entrar… clic, cloc… deixeu-nos entrar, deixeu-nos entrar…
En Dallas es va estremir. Silenci, la desolació d’aquells núvols, l’halo ataronjat, tot començava a afectar-lo.
—Queda a prop —va dir la Lambert; els monitors del seu vestit momentàniament van informar al llunyà Ash d’una sobtada intensificació del seu pols—. Molt a prop.
Van seguir avançant. Alguna cosa va aparèixer en la llunyania, al capdavant, per sobre d’ells. L’alè del Dallas es va fer audible ara en breus panteixos, tant per l’emoció com pel cansament.
Desil·lusió… tan sols era una gran formació rocosa, grotesca i protuberant. Estava resultant atinat el diagnòstic de l’Ash sobre la possibilitat de què arribessin a un terreny més alt. Per un moment es van refugiar al costat del monòlit petri. Al mateix temps, la línia es va esvair del rastrejador de la Lambert.
—L’he perdut de nou —va informar als altres.
—Ens ho hem passat? —va preguntar el Kane estudiant les roques i tractant de veure per sobre d’elles.
—No, tret que el senyal sigui subterrani —va dir el Dallas, recolzant-se en la paret de pedra—. Podria estar darrera d’això.
I va colpejar la pedra amb el seu puny enguantat.
—Potser és tan sols un esvaïment temporal a causa de la tempesta. Quedem-nos aquí a l’aguait.
Van esperar en aquell lloc mentre descansaven recolzats contra la paret de pedra. Pols i boira udolaven al seu voltant.
—Ens hem quedat a cegues —va dir en Kane.
—Aviat clarejarà —va dir el Dallas ajustant-se el micròfon—. Ash, escolta’m. Quant falta per a l’albada?
La veu de l’oficial de ciències va arribar tènue, distorsionada pels sons atmosfèrics:
—El sol acabarà de sortir aproximadament en deu minuts.
—Podrem veure alguna cosa llavors.
—O a l’inrevés —va intervenir la Lambert que no tractava d’ocultar la seva falta d’entusiasme. Estava cansada i encara havien de localitzar la font del senyal. La seva debilitat no era física. La desolació i l’estranya coloració del lloc estaven afectant-la. Anhelava la neta i brillant familiaritat del seu tauler.
La claredat creixent no ajudava; en lloc d’aixecar el seu esperit, la sortida del sol els va alarmar en canviar el color ataronjat de l’aire per un vermell sang. Potser seria menys intimidador quan els febles estels estiguessin al capdamunt…
La Ripley es va passar una mà pel front i va deixar escapar un sospir de cansament. Va tancar l’últim panell de la paret en la que havia estat treballant després d’assegurar-se de què els nous components funcionaven bé i va deixar les eines en els compartiments de la seva bossa.
—Heu de poder arreglar la resta. Jo ja he acabat amb el treball delicat.
—No et preocupis. Ho aconseguirem —la va tranquil·litzar el Parker, mantenint un to acuradament objectiu. No va mirar en la seva direcció i va continuar concentrat en el seu propi treball. Encara estava pensant en la possibilitat de què ell i el Brett fossin deixats al marge del que es descobrís a l’expedició.
La Ripley va anar cap a l’escala més propera:
—Si trobeu dificultats i necessiteu ajuda, jo estaré al pont.
—D’acord —va dir el Brett en veu baixa.
El Parker la va veure allunyar-se i va observar la seva esvelta figura desaparèixer cap a dalt.
—Barjaula! —va murmurar.
L’Ash va prémer un control. Un trio de formes que es movien es van fer nítides i regulars, perdent el seu halo, quan el control de contrast va complir amb la seva funció. L’Ash va revisar els altres monitors. Els tres senyals dels vestits continuaven arribant-li clarament.
—Com van les coses? —va voler saber una veu per l’intercomunicador.
Ràpidament l’Ash va apagar la pantalla i va donar la seva resposta:
—Fins ara, tot bé.
—On estan? —va preguntar la Ripley.
—Apropant-se a la font d’emissió. Han arribat a un terreny rocós i el senyal de vegades es perd, però estan tan a prop que no veig com podrien despistar-se. Aviat tindrem notícies seves.
—I a propòsit d’aquest senyal, no hem rebut res nou encara?
—Encara no.
—Has tractat de transmetre per ECIU, per fer una anàlisi detallada? —va dir la Ripley, i en la seva veu va haver-hi un deix d’impaciència.
—Mira, estic tan ansiós de conèixer els detalls com tu. Però Mare encara no els ha identificat; així, per quins set sous cal que jo em capfiqui en això?
—T’importa si faig un cop d’ull?
—Estàs a casa teva —va dir l’Ash—. No hi farà cap mal, i ja saps què fer. Només informa’m en el moment en què trobis alguna cosa, si tens sort.
—D’acord. Si tinc sort.
I la Ripley va tallar.
Es va enfonsar una mica més profundament a la seva cadira del pont. Ara semblava estranyament espaiós, doncs la resta de la tripulació del pont era fora, i l’Ash a la seva cambra. En realitat, era la primera vegada que ella recordava haver estat sola al pont. Se sentia estranya, i no del tot tranquil·la.
Bé, si anava a prendre’s la molèstia de fer una anàlisi amb ECIU, havia de començar immediatament. En tocar un interruptor va omplir el pont amb els estranys gemecs de la tempesta. Es va apressar a baixar el volum; ja era prou pertorbador sentir allò a baix volum.
Fàcilment la Ripley podia assumir que allò fos una veu, com havia suggerit la Lambert; no obstant això, aquesta era una apreciació més fantàstica que científica. «Domina’t, dona! Mira què pot dir-te la màquina i deixa de costat les teves reaccions emocionals».
Conscient de com era d’improbable aconseguir alguna cosa allà on Mare no trobava res, va activar un panell que es feia servir poc. Però, com havia dit l’Ash, calia fer alguna cosa. No podia suportar estar asseguda, ociosa, en el pont buit. Els seus pensaments es tornaven incontrolables. Era millor fer alguna cosa inútil que no fer res.