300

La gent (els que érem, els que som) Entrevista a Anna Cabré

Pàgina 6 de 17

La gent
(els que érem, els que som)



Entrevista a Anna Cabré

Hi ha una història que va captivar Anna Cabré. És la història dels mbaya-guaicurús, una tribu del Gran Chaco brasiler que tenia una de les taxes de reproducció més febles del món. Resulta que hi tenien aversió, a això de reproduir-se, i practicaven assíduament l’avortament i l’infanticidi. Però, tot i així, la tribu era lluny de l’amenaça d’extinció. Com s’ho feien? Doncs es proveïen de nous membres raptant infants de les tribus veïnes. D’aquesta manera, sense haver-se de reproduir per vies naturals, es mantenien en unes xifres de població molt estables.

Com és lògic, aquest sistema tan peculiar feia que amb prou feines un de cada deu mbaya-guaicurús ho fos per naixement; per tant, la gran majoria ho eren per adopció. I, així i tot, els mbaya-guaicurús continuaven sent una tribu cohesionada, un veritable poble. On era el secret? Segons va estudiar el cèlebre antropòleg Claude Lévi-Strauss, allò que feia que una persona fos un veritable mbaya-guaicurú, allò que li donava dret de pertinença a la tribu —allò que el feia nacional, que li donava passaport, diríem avui— era pintar-se tot el cos amb els dibuixos rituals de la tribu. Amb això n’hi havia prou. D’aquesta manera, l’adaptació dels nouvinguts es feia d’una forma fàcil i ràpida.

Amb un punt de malícia, Anna Cabré diu que potser el cas dels catalans no és tan exagerat. Fet i fet, el nombre de nascuts catalans mai no ha baixat del seixanta per cent de la població total. Però és cert que els catalans, en alguns moments de la història, han tingut una de les taxes de reproducció natural més baixes del món. I, així i tot, la societat catalana continua sent una societat tremendament cohesionada. I on és el secret?

Mira això.

Anna Cabré em mostra un objecte que sembla una mena de petjapapers. Però no ho deu ser, perquè l’ha tret de dins d’una capsa.

Això representa la piràmide de població de Catalunya. L’amplada màxima correspon a la cohort del 1975, que és la que incorpora més catalans a la piràmide, ja sigui per naixement o, més endavant, per immigració.

Si la majoria d’incorporacions són de l’any 1975, això vol dir que el gruix més important de la població actual volta els quaranta anys?

Exacte.

I això és bo o és dolent?

Quina mania! Això és com és. Per a unes coses és bo i per a d’altres, dolent.

Ho preguntava en el sentit que potser un determinat nivell de població pot ser bo per a l’equilibri del mercat de treball… o no?

Això vol dir que ara hi ha menys joves que volen entrar al mercat de treball i que hi ha més persones que ja hi són dins. També vol dir que els qui ara són joves, d’aquí a deu anys seran més vells. I qui sap què haurà passat, d’aquí a deu anys? Potser haurà vingut més gent de fora, o potser alguns dels que han vingut hauran tornat a marxar. En matèria de població, crec que hauríem de deixar de parlar de si les coses són bones o dolentes. Al revés: la població és la gent. Per què volem que la gent sigui bona o dolenta per a una cosa exterior a la gent? La gent és un objectiu en si. No és un mitjà per a la taxa de natalitat o per a la taxa d’ocupació.

Però sí que ens arriba el missatge que diu que l’envelliment de la població dels països europeus no és pas bo, i que com més població de gent gran té un país, més dificultats tindrà, per exemple, per pagar les pensions dels jubilats.

Però això és mentida. Si tu et mires els països més envellits, que són els països escandinaus, estan millor que ningú. No fem raonaments de pa sucat amb oli i mira què passa. Mira els països vells i mira els països joves. On voldries viure? En un país vell o en un país jove? Sens dubte, en un país vell, que viuen com déu…! Als països realment joves passen molta misèria! Però fins i tot els països no tan pobres, que tenen una població jove, com els Estats Units, no viuen tan bé. A veure, si tu vols viure bé, on viuràs? A Suècia o als Estats Units? Doncs depèn, perquè als Estats Units hi ha unes grans diferències, i si et toca ser negre i jove, vas llest! Per tant, la gent normalment triaria Suècia.

Però potser el tema no està en si es viu millor o pitjor, sinó que potser costa més de gestionar un país amb una població envellida?

Gestionar, què?

Les pensions, per exemple.

Les pensions? Les pensions estan perfectament gestionades. Tothom sap què ha de pagar, quan es jubilarà i què cobrarà. I quan convé canvien la llei, i et diuen: doncs ara no et jubilaràs als seixanta-cinc sinó als seixanta-set. I, si convé, la tornaran a canviar. Per tant, de difícil de gestionar, res de res. Tot això ho diuen més aviat perquè la gent es faci plans privats de pensions.

La curiositat i l’energia intel·lectual d’Anna Cabré (Barcelona, 1943) és impressionant. És, segurament, la demògrafa més important del país. En el moment de fer aquesta entrevista, estava a punt de deixar la direcció del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya i jubilar-se de la càtedra de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professora a la Universitat de París-X, a la de Mont-real, al Quebec, i al Colegio de México. I va assessorar el capítol de la sèrie 300 dedicat a la gent.

Fa vint-i-cinc anys, Anna Cabré va formular el que es coneix com el «sistema català de reproducció», que s’ha convertit en una referència ineludible en l’estudi de la nostra població contemporània.

Quin model demogràfic té, Catalunya?

Jo vaig parlar en el seu dia del sistema català de reproducció, que fa cent cinquanta anys que funciona. Com que Catalunya té un règim de fecunditat relativament baix, el creixement de la població catalana es fa de dues maneres: per creixement natural i per creixement migratori. I aquest creixement migratori és sincopat, funciona per onades: quan hi ha un període d’economia alta, ve una massa d’immigrants; però en els moments de recessió econòmica, l’arribada de gent s’atura. Alguns marxen, normalment poquets, i no torna a venir ningú fins que no tornen les vaques grasses. Però com que els que han vingut normalment no marxen, o en marxen molt poquets, la població es redimensiona amb cada onada migratòria. La conclusió és que una part important del creixement demogràfic català es fa a través d’immigracions. Fa cent cinquanta anys que la demografia catalana funciona així. I és molt previsible que continuï d’aquesta manera en el futur.

I aquest model és el que ha fet que Catalunya creixi més que la mitjana dels països?

Sí, sí. La paradoxa de Catalunya és que tenint un creixement natural baix, més baix que el mundial i més baix que el d’Espanya —fins i tot, en alguns moments, com en la dècada del 1950, va tenir un dels creixements naturals més baixos del món— tot i així ha crescut tant com el món; és a dir: ha compensat, i de vegades amb escreix, la falta de creixement natural amb un creixement migratori molt elevat. Catalunya ha sigut un lloc d’atracció demogràfica molt important. I aquesta atracció, que s’ha exercit espasmòdicament, té un efecte acumulatiu: les successives onades d’immigrants es van acumulant, de vegades en els mateixos llocs que les migracions més antigues, que ja s’han integrat i s’han catalanitzat. Aquesta és la dinàmica del sistema català de reproducció, un sistema que funciona gràcies a un ascensor social potent.

Amb aquest model de creixement que va definir Anna Cabré, en els darrers tres-cents anys la població de Catalunya s’ha multiplicat per més de quinze. A principis del segle XVIII, a Catalunya hi vivien 500.000 persones; actualment, n’hi ha 7,5 milions. Ha estat un creixement superior al creixement de la població mundial, que en aquests mateixos anys s’ha multiplicat per dotze, i molt superior al creixement del continent europeu, que només ha multiplicat per set la població.

L’explosió demogràfica catalana va començar al segle XVIII. Entre el Vecindario de Campoflorido, que va ser el primer recompte de població que es va fer a l’Estat, el 1717, i el Censo de Floridablanca, del 1787, Catalunya va passar de tenir mig milió d’habitants a tenir-ne 900.000. La població gairebé es va doblar. I, en alguns llocs, fins i tot es va triplicar. A la sèrie de televisió 300 expliquem el cas d’un poblet del Pallars Jussà, Salàs de Pallars. En aquells anys, Salàs va multiplicar per tres la població i el poble va créixer més enllà de la muralla medieval. Aquest creixement fora de la muralla va provocar alguns problemes entre els veïns. Sabem del cas d’un litigi entre Ramon Rubert, l’hereu de la casa Monsó, i el veí, un tal Joaquim Motes. En Ramon i el veí tenien la casa adossada a la muralla, i en Ramon l’estava ampliant més enllà del mur per construir-hi una era per als animals. Però vet aquí que justament aquella part de terreny de fora la muralla era una zona de pas per als ramats de xais d’en Joaquim. Total, el cas va acabar al tribunal de Talarn i en Ramon va haver de parar les obres. El plet es va resoldre amb una conciliació entre els dos veïns: l’hereu de can Monsó va garantir el pas dels animals del veí a través de l’era, i el veí li va retirar la denúncia. Si mai aneu a Salàs de Pallars, i us deixen visitar la casa, veureu perfectament com encara existeix aquella era de can Monsó, i podreu observar com totes les altres cases del veïnat, amb els anys, també es van ampliar més enllà de la muralla.

El cas és que, gràcies a aquell creixement de població, Salàs de Pallars va construir un eixample a les vores del camí reial i tots els voltants del poble es van omplir de terrasses, de feixes, perquè l’augment de població demanava més terres per conrear. Venint del sud, encara avui es passa pel túnel de Feixancs; el nom li ve de totes les feixes que hi ha pels voltants. En aquestes terrasses hi van plantar vinyes i Salàs es va convertir en el subministrador de vi per a tots els Pirineus.

Repassem una mica aquests tres-cents anys. En aquesta primera època, al segle XVIII, encara no funciona aquest model de creixement de què parlaves, oi? El creixement no va venir a través de migracions sinó de creixement natural?

Si hi ha migracions no les tenim documentades. Per tant, el creixement del segle XVIII és bàsicament natural. Va ser un segle bastant benèfic a tot arreu, de manera que totes les poblacions del món van créixer. En el primer quart del segle XVIII hi va haver les últimes pestes, i després ja no n’hi va haver més d’importants. Tampoc no hi va haver grans guerres, fins que al final de segle hi ha la guerra del Francès. Per tant, va ser un segle relativament pacífic. També sembla que climàticament va ser un segle bastant bo —excepte els primers anys, en particular l’hivern del 1709, que van ser durs, i que a Catalunya van coincidir amb els anys de la guerra, fins al 1714—. Però la resta del segle el temps va ser relativament benèvol, bo per a l’agricultura, i amb molta introducció de plantes de fora, com la patata. L’entrada de la patata a Europa és molt important i encara ho serà més al segle següent. És una assegurança de vida contra les males collites de cereals. En aquell segle XVIII també es va estendre la construcció amb pedra i amb totxanes, que és un tipus de construcció més saludable. Es va introduir el teixit de cotó —les famoses indianes— que era un teixit més sa i més higiènic que la llana, ja que es podia rentar més sovint. Tot això va tenir efectes molt clars sobre la supervivència. En fi, va ser un segle que va millorar molt el nivell de vida.

I aquest creixement natural es va mantenir també durant el segle XIX?

No, no, abans aquí hi ha un daltabaix molt gros, amb la invasió dels francesos. Allò va ser una gran hecatombe, que va desorganitzar totalment l’economia. Al final de la guerra del Francès es vivia molt pitjor que abans de començar. Però un cop acaba la guerra, sí que hi va haver una recuperació. I la població va tornar a créixer, de moment sempre a través del creixement natural, fins que la fecunditat va començar a caure cap al tercer terç del segle XIX.

Moltes famílies, especialment a pagès, van viure aquesta davallada de la fecunditat. En la sèrie de televisió expliquem el cas dels Rafeques, una família de pagesos benestants de Sant Pere de Riudebitlles, al Penedès. Primer els trobem en un dinar familiar, d’un dia qualsevol de l’any 1812, en què hi ha dotze membres asseguts a taula: els avis, dues filles encara per casar, l’hereu i la seva esposa, els seus sis fills i, entre ells, el petit hereu de tot plegat, un nen de dotze anys que es diu Pere. Seixanta-sis anys més tard, el 1878, els tornàvem a visitar, també a l’hora de dinar. Aleshores, aquell Pere ja s’havia convertit en l’avi de la família. Però a taula ja només eren sis: els dos avis, l’hereu i l’esposa, i només dos fills: la parelleta.

Per què hi va haver aquesta davallada de la fecunditat tan intensa i tan sobtada?

Hi ha molts factors. Primer de tot, havia millorat la supervivència i s’estava produint una superpoblació rural. Cap al 1860 és el moment de màxima població rural, fins al punt que en molts llocs no l’han recuperat mai més. Per exemple, cap al 1860 al Montseny s’hi construeixen cases molt per sobre dels mil metres, i s’hi rompen els boscos, perquè faltava terra. Un altre factor són els problemes amb els hereus, especialment a la Catalunya vella. Abans gairebé es creia que el hereus els feia Déu. Però en aquell moment del segle XIX ja hi havia un procés de secularització i la gent tenia altres idees, i no tots els fills acceptaven aquell sistema d’herència. I si tenies molts fills i només en feies un d’hereu, tenies un problema. I, si no, també.

Jo també penso que hi ha un altre factor, que té a veure amb la industrialització. Abans, els fills que no eren hereus, els fadristerns o cabalers, d’alguna manera s’intercanviaven entre les cases. Les famílies llogaven els cabalers dels altres, i això feia que hi hagués una mena de rotació; i, així, els cabalers es quedaven per la zona. Això també convenia perquè, com que hi havia una mortalitat alta, potser el germà hereu es moria i havien de cridar el cabaler. I s’havia de casar les pubilles. Era com un circuit tancat, en què les famílies s’intercanviaven els fills no hereus com a mà d’obra, però tot quedava a casa. Quan arriba la industrialització, Barcelona comença a cridar gent per treballar, i no els torna. Al principi potser sí que els cabalers hi van una temporada a treballar, fan diners i tornen al camp. Però aviat els cabalers ja no tornen, es queden a la ciutat. I, llavors, les famílies s’adonen que han criat fills per a no res, perquè els acaben perdent. A més, com et deia abans, començava a passar que aquells cabalers que havien anat a la ciutat podien tornar a reclamar algun dret d’herència. En la mesura, doncs, que la ciutat s’emportava els fills i no els tornava, les famílies de pagès van decidir que no tenia sentit tenir tants fills. I aleshores van començar a fer el mateix que feia Barcelona amb els seus cabalers: quan els calia cridaven gent de més lluny per treballar. Fixa’t que avui, al Penedès, dels que fan la verema, encara se’n diuen «segarretes», perquè venien de la Segarra. I, al Montseny, els que tallaven la llenya venien de la Cerdanya.

«L’abolició de la figura de l’hereu es va aturar pels pèls!».

A la sèrie de televisió expliquem que aquella decisió de les famílies de reduir el nombre de fills també va estar influïda, d’alguna manera, per l’amenaça d’un canvi en el codi civil català. L’any 1889, el govern espanyol va aprovar un nou codi civil, inspirat en el codi civil castellà, que obligava a repartir l’herència entre tots els fills a parts iguals. Això es carregava la figura de l’hereu, que era un dels pilars del dret civil català. Aquell nou codi civil espanyol tenia un esperit uniformitzador, però segurament també sintonitzava amb un pensament més modern, més democràtic i igualitari: tots els fills havien de tenir els mateixos drets, independentment de si havien nascut els primers o els últims. L’abolició de la figura de l’hereu es va veure com una amenaça i la reacció del catalanisme polític i social va ser vehement. Àngel Guimerà, en el discurs d’inauguració dels Jocs Florals del 1889, ho expressava d’aquesta manera, en el català de l’època: «Avui mateix, senyors, a les darreries de segle XIX, al so de l’himne de la llibertat, han gosat posar mà barroera sobre el llibre de la nostra legislació civil, esqueixant sos fulls! Lo que no s’atreviren ni intentar los dos felips que atropellaren Catalunya, s’ha perpetrat avui. Jo us dic, senyors de Madrid, que la terra està contorbada i plora amb llàgrimes de desesperació i de ira. Vibren les campanes dels sometents. Ah, senyors de Madrid, que la paciència de Catalunya s’acaba!». Aquella vehemència, i la resistència activa d’advocats, notaris, polítics i institucions, va fer el seu efecte, i el govern espanyol va acceptar de mantenir alguns aspectes del codi civil català, com la figura de l’hereu.

Tan amenaçats se sentien els propietaris?

Sí, aquest factor també s’ha de tenir en compte. En aquells anys flotava en l’ambient l’amenaça de l’abolició de la figura de l’hereu. A França, Napoleó havia suprimit la institució de l’hereu i havia obligat a repartir l’herència de forma igualitària. A Itàlia, Garibaldi havia fet el mateix. I aleshores des del govern espanyol es volia imposar en tot el territori el codi civil castellà, que era bastant més igualitari que el català. Això volia dir que s’aboliria la figura de l’hereu i s’hauria de repartir la propietat entre tots aquells cabalers que havien anat a treballar a la ciutat. Allò es va aturar pels pèls, in extremis, allò que diem «en els minuts de pròrroga». Però, de tota manera, davant l’amenaça d’haver de partir la casa a trossets, les famílies preferien tenir un fill únic i no haver de repartir res. A França, per exemple, a la part del sud on hi havia masos i hereus, la caiguda de la fecunditat va ser molt més important que al nord i a l’est, on ja hi havia una herència igualitària.

També hem de tenir en compte un altre factor, en aquesta baixada de la fecunditat: el procés general de secularització i la pèrdua d’influència de l’Església. Això es veu molt clar, per exemple, en el fet que les parelles ja no respecten alguns tabús, com ara la prohibició de casar-se a la Quaresma o la prohibició de casar-se entre cosins, i sobretot en què apareix una moral privada en temes d’anticoncepció. Aquesta nova moral s’estén molt i permet fer una certa planificació familiar, i així el nombre de fills per família va baixar molt.

Aquesta davallada de la fecunditat en les últimes dècades del segle XIX és general en tot el territori?

Hi ha una cosa curiosa: hi ha una diferència entre la Catalunya nova i la Catalunya vella. Hi ha un moment, després de la crema de la fàbrica Bonaplata de Barcelona, el 1835, en què, per evitar aldarulls amb els obrers barcelonins, es comencen a fer fàbriques rius amunt, cap a la Catalunya vella. I llavors, què passa? Que els cabalers ja no han de marxar gaire lluny per anar a treballar a les fàbriques, es poden quedar per la zona. Això fa que la família no es trenqui i que el cabaler continuï tenint el paper que tenia abans de la industrialització: ajudar a la casa quan convingués i ser un hereu en la reserva. També és cert que a la Catalunya vella l’Església va mantenir molt la influència sobre les famílies. Per tot això, a la Catalunya vella no va baixar tant la natalitat. De fet, cap al 1920, en algunes àrees com Osona i la Garrotxa, la fecunditat encara era ben alta, força més alta que a Barcelona. En canvi, a la Catalunya nova, on no s’hi va fer cap mena d’indústria, els cabalers sí que havien de marxar cap a Barcelona. Això és el que van fer el meu avi i els seus germans, que eren del Priorat. Van anar fins a l’Ampolla i d’allà van emigrar amb vaixell cap a Barcelona. I no van tornar mai més. Llavors, per a les famílies del Priorat, de què servia tenir tants fills si acabaven marxant? Per tant, a la Catalunya nova la fecunditat va baixar molt més que a la Catalunya vella.

En qualsevol cas, d’aquesta època sí que ve la idea tan catalana de tenir «la parelleta»?

Sí, això ve del segle XIX, i més que una idea és una pràctica. La gràcia que té és que està sancionada per un nom. Si ho traduïssis, no té cap sentit: en castellà, una parelleta és una parejita, que pot ser una parella d’enamorats o fins i tot una parella de guàrdies civils molt petitons. No es pot traduir, només s’entén en català, perquè forma part d’aquest model català. Però la parelleta també tenia els seus riscos: era una aposta difícil perquè només tenies el cinquanta per cent de probabilitats d’encertar-la; i també se’t podien morir, sobretot l’hereu, que és qui comptava. Però és veritat que quan s’adopta el sistema de la parelleta la mortalitat infantil ja ha caigut molt. I si tens dos fills, i un és nen, i l’altra, nena, doncs ja ho tens fet. Encara avui, per a moltes famílies, la parelleta continua sent la forma òptima de descendència.

«La gent de la Garrotxa se’n van cap al cap de Creus a fer allò que diu el poeta, “vinyes verdes vora el mar”».

En aquelles últimes dècades del segle XIX, amb la baixada de la fecunditat, va començar el període de les grans onades migratòries contemporànies. La primera d’aquestes onades migratòries va venir de les Balears i d’Aragó. A la sèrie televisiva expliquem el cas del poble de Chiprana, un dels pobles de parla castellana de la comarca aragonesa del Baix Aragó-Casp. Tot venia d’una notícia publicada el dia 26 d’abril de 1891 al setmanari L’Arch de Sant Martí. La notícia, escrita en el català d’abans de la normativització de Fabra, deia que s’havia trobat un pis a Sant Martí de Provençals on «hi viuen vuyt familias component un total de 42, entre xichs y grans». I continuava: «Tot lo veynat que havitava en Xiprana, poble de Aragó, no molt apartat de Saragossa, ab armas y bagatxes, s’ha vingut a domiciliar en eixa població de Sant Martí de Provensals. Sols y únicament lo Capellá queda en aquell pobre terme. Lo número d’homes emigrats se calcula a 227». El cas és que el poble de Chiprana havia quedat exànime. Uns anys abans, quan la fil·loxera —la plaga que matava les vinyes— va arribar a França, la producció de vi francès va caure en picat. Aleshores els pagesos de Chiprana ho van aprofitar i van omplir de vinyes tots els camps disponibles. Però quan França es va recuperar i va tornar a produir vi —que s’ha de reconèixer que era molt més bo— Chiprana es va quedar sense recursos. Llavors, bona part dels xiprenesos van decidir emigrar i anar a França a treballar a les vinyes.

Una gran caravana, formada per un centenar de famílies, va sortir de Chiprana i va agafar el camí de l’Ebre: Alcanyís, Calaceit, Gandesa, Móra, Falset, d’aquí cap a Barcelona i, després, cap al nord, cap a França. Però per algun motiu que no sabem no van arribar mai a França. Es van quedar a Barcelona, a treballar a les farineres del Poblenou. El més curiós és que la majoria d’aquells primers immigrants es deien Muniente i encara avui molts dels seus descendents viuen al districte de Sant Martí de Provençals.

Aquestes primeres migracions de gent de parla castellana van coincidir amb el moment de grans migracions internes catalanes, també per culpa de la fil·loxera?

Sí. Durant tot el període en què hi ha la fil·loxera a França, a partir del 1868, i fins que no arriba a Catalunya, cap al 1887, hi ha un boom de la producció de vi i de taps de suro.

En molt pocs anys, en tot el territori es fan terrasses per plantar-hi vinyes. I això provoca un moviment de població interna de la meitat nord cap a la meitat sud: des del nord d’una línia imaginària que va de Mataró a Terrassa i a Lleida, cap avall —excepte alguns de la Garrotxa que van cap al cap de Creus a fer allò que diu el poeta, «vinyes verdes vora el mar».

A fer vi?

A fer terrasses i a plantar vinyes, més que no pas a fer vi. Per poder fer vi, abans havies de tenir les vinyes i, per poder plantar les vinyes, abans havies de fer les terrasses. I fer les terrasses era molta feina. I quan tot això estava en marxa, va arribar la fil·loxera a Catalunya. I aquí es va acabar tot. Però la fil·loxera agafa tota aquesta gent amb el pas canviat, perquè ja no estan en el lloc de tota la vida, ja s’han mogut: el jornaler dels Pirineus ara és al Priorat, i el de la Garrotxa, ara és al cap de Creus. Ja fa deu o quinze anys que no són a casa. I quan arriba la fil·loxera i es queden sense feina, en comptes de tornar a casa, tota aquesta gent se’n va cap a Barcelona, perquè allà hi ha feina.

A treballar a les fàbriques?

No només a la fàbrica, també a la construcció; o, les dones, al servei domèstic. Pensa que en aquells anys a Barcelona hi ha molta construcció. La ciutat s’estén, es fan cases, es construeix l’Eixample, i també es fan els eixamples secundaris, els de Sants, el Poblenou i Sant Andreu. Tots aquests eixamples secundaris, aquestes quadrícules petites que ara encara es veuen sobre el mapa, són de finals del segle XIX. I tot això vol dir que calen paletes i tota mena de jornalers. El meu avi, quan va arribar del Priorat, va anar a fer de descarregador del moll.

I l’efecte crida com funcionava? Per què la gent del Priorat se n’anava a Barcelona o la gent del Pont de l’Armentera se n’anava a Sabadell?

Perquè hi tenien uns coneguts, igual que ara. Hi tenien un parent o un veí que hi havia anat abans, i els avisava que allà hi havia feina. I, de fet, quan hi arribaven ja els esperava un lloc de treball. De vegades eren els mateixos amos que demanaven als seus treballadors que fessin venir parents del poble, perquè preferien agafar algú que vingués directament de pagès que no pas un treballador més preparat però també més conscienciat, més proletari i més perillós.

I aquests que venien de pagès ja no tornaven al poble d’origen?

No. En el sistema del camp català, si t’havies casat i havies tingut fills no podies tornar a casa. Podies tornar com a solter, però no quan t’havies casat i tenies criatures. I, així i tot, si havies vingut amb vaixell des de l’Ampolla, com molta gent del sud, allò era massa aventura per repetir-ho a la inversa. A més a més, allà al poble, com que la fil·loxera havia matat les vinyes, ja no hi quedava gran cosa.

Durant tot el segle XX, a Catalunya hi van arribar diverses onades migratòries, d’una manera sincopada però persistent. A la dècada del 1920 va arribar gent de Múrcia, atreta per les obres del metro de Barcelona i de l’Exposició Universal del 1929. Entre el 1950 i el 1975 va arribar la segona gran onada migratòria del segle, amb gent que venia sobretot d’Andalusia i Extremadura. I, finalment, entre finals del segle XX i principis del XXI, s’ha produït la tercera gran onada, amb l’arribada de gent del Magrib, de l’Àfrica, de l’Amèrica Llatina i d’Àsia.

A la sèrie de televisió explicàvem el cas de l’Encarnación García Martínez. Ella i la seva família van venir en un vaixell de càrrega des de Cartagena, el 1930. Es van instal·lar en un pis del barri de la Torratxa, de l’Hospitalet de Llobregat, que compartien amb els cunyats, amb els dos fills grans i una nena acabada de néixer. El marit de l’Encarnación treballava de peó a les obres del metro i ella feia de dida d’una família benestant de Barcelona. I com que no li quedava llet per a la seva filleta, l’havia d’alimentar amb aigua d’arròs. L’Encarnación va quedar viuda molt aviat, però tota sola va poder tirar endavant la família. I la prova de l’èxit d’aquella aposta familiar és que la seva història avui ens la poden explicar aquella filleta que ja s’ha fet gran —la Conxita—, la seva néta Imma, que és perruquera, i la seva besnéta Carla, que s’acaba de llicenciar en Història de l’Art.

«Aquí és un lloc per venir i quedar-s’hi, perquè Catalunya paga amb futuribles».

L’experiència ens diu que la gent que ha arribat a Catalunya s’ha acabat integrant i catalanitzant amb una certa facilitat. Per què és tan fàcil integrar-s’hi?

La qüestió és que la gent d’aquí espera que qui hi ve es converteixi en català. I, si no ell, els seus fills. Rafael Campalans, el líder socialista dels anys de la Mancomunitat i la República, ja l’any 1923 deia que, des d’una perspectiva futurista de la catalanitat, l’immigrant ja era tan català com ell mateix, perquè si no ho era ara, ho acabaria sent; i, si no ell, els seus fills. Per tant, aquí s’espera que els immigrants es facin catalans. No hi ha cap mena d’estigma pel cognom ni cap estigma contra la barreja, contra el fet que els catalans es casin amb no catalans. I, per tant, l’adaptació al sentiment de catalanitat és molt intens. Pensa que els tres estatuts d’autonomia, el de Núria, el de Sau, i aquest últim, el de Miravet, tots tres s’han votat en el moment en què hi havia el màxim percentatge de persones nascudes fora de Catalunya: el 1931, el 1979, i el 2006; és veritat que en aquest últim la majoria dels nascuts fora de Catalunya eren estrangers i no votaven. I tots tres estatuts es van aprovar. Potser els immigrants no hi van participar tant com els catalans, però tampoc no hi van votar en contra, podent-ho fer. Per tant, la immigració s’ha catalanitzat força de pressa.

I per què?

D’entrada, Catalunya té un peatge: té un idioma diferent. Per tant, hi ha una dificultat afegida. Però aquesta dificultat afegida d’entrada, després es converteix en una cosa positiva. Perquè el fet que tu hagis après català et dóna una mena de carnet d’identitat, un carnet de pertinença: «Jo sóc d’aquí, escolti com parlo en català!». Els emigrants de la postguerra haguessin pogut anar a altres llocs: al País Basc, per exemple, on es pagaven sous més alts i potser eren llocs més atractius. Però a la llarga la perspectiva era menys integradora. En canvi, la societat catalana té uns costos d’entrada prou alts. Però la gràcia és que, en cas de dificultats, quan van mal dades, el sentit de pertinença juga a favor. I la pertinença la tens amb el temps i amb l’estada. Per això Catalunya no és un lloc ideal per venir a fer diners en poc temps i marxar. Aquí és un lloc per venir i quedar-s’hi. Si no t’hi penses quedar, no té gràcia. Perquè Catalunya paga amb futuribles. És el fet de formar-ne part el que et fa pujar en l’ascensor social. L’ascensor social vol dir que aquí gairebé tothom que arriba hi entra per baix i, amb el temps, puja. És una cosa que és funció del temps. Aquí no és com al far west, no hi trobes or, i si no t’hi estàs, no puges.

I és automàtic, l’ascensor social, a Catalunya?

No. Depèn del moment. En períodes de vaques grasses, l’ascensor social va més de pressa. Com que hi entra molta gent nova, els que eren a baix pugen més de pressa. I aquests que han arribat sovint es queden a baix fins que arriba una nova onada.

Això es va veure molt bé durant l’última onada migratòria. La mitjana dels sous no va pujar. Això va permetre augmentar la competitivitat i totes aquestes coses. Però què volia dir que la mitjana de sous no pugés? Volia dir que els sous dels que acabaven d’arribar, en realitat, baixaven, i el sous dels que ja hi eren dins, pujaven. I per això la mitjana es mantenia. Però els que ja eren dins havien guanyat una posició cap amunt.

A més, hi ha molts efectes de complementarietat; per exemple, entre les dones d’Amèrica Llatina i les dones joves d’aquí amb educació mitjana o superior. Gràcies que hi havia dones immigrants que treballaven en el servei domèstic, les dones titulades d’aquí van poder sortir a treballar fora. I es donava aquella cosa que mentre les dones immigrants tenien cura de les cases i dels pares de les dones d’aquí, aquestes treballaven de mestres o de metgesses o d’infermeres, tenint cura dels nens de les primeres. Això sí: unes, les d’aquí, amb una feina del sector formal, funcionàries o amb contracte laboral, i les altres treballant moltes vegades en el sector informal. Si les dones d’aquí no haguessin tingut els seus títols i les seves capacitats, i no haguessin pogut entrar en aquestes feines, no haurien necessitat ningú a casa. Però si no haguessin tingut amb qui deixar la casa tampoc no haurien pogut anar a treballar fora de casa. Així es repartien les feines; això sí, amb una gran diferència entre els nivells de sou i de precarietat de les unes i les altres. Però eren complementàries.

Per tant, aquest sistema d’ascensor social vol dir que sempre ha d’anar entrant gent nova, per sota, perquè els de sota puguin pujar?

Exacte! Si no, el que és a baix de tot no pujaria mai. Si el de sota de tot puja, a sota de tot no hi queda ningú. Per això sempre n’han d’entrar de nous. I és la immigració la que nodreix l’ascensor social. Però la gràcia és que a la vegada aquesta immigració participa en l’ascensor social. No és una casta segregada que per sempre es queda a baix. Si els últims d’arribar es quedessin sempre a baix, i les seves criatures, quan fossin grans, també s’hi quedessin, es crearia una classe baixa hereditària. I, en aquest cas, no farien falta nous immigrants. De fet, hi ha països que han funcionat així. A Anglaterra, per exemple, hi ha hagut una classe baixa hereditària durant un parell de segles. Però aquí, a Catalunya, no. I això és el que fa atractiu el país. És el que et deia abans dels futuribles: el que fa atractiu aquest país és que si jugues al joc i t’hi adaptes, tu, i més que no pas tu, els teus fills, en principi, haurien de pujar.

Quan van mal dades com ara, a la gent li vénen dubtes de si això es complirà o no es complirà. Jo penso que, amb una mica de paciència, s’acabarà complint. Hi ha generacions a les quals costa més i, a d’altres, menys. A Catalunya no hi ha res que es pugui explicar si no es té en compte la profunditat dels cicles econòmics. Catalunya té una economia molt més cíclica que la d’Espanya o la dels altres països europeus, perquè està molt basada en els articles de consum final, que pateixen molt més en moments de crisi. Quan hi ha crisi i cau l’ocupació, aquí cau més. Però quan les coses milloren, també milloren abans, i l’atur cau molt més avall. Aquests cicles són molt més profunds. I les onades migratòries responen a aquests cicles: quan les coses van bé, s’obren les portes —aquestes portes imaginàries— i arriben els immigrants. Però com que els immigrants no són robots, sinó persones que mengen, que s’allotgen, que es vesteixen, que gasten, es crea una espiral alcista, i això posa encara més llenya al foc i tot va molt més de pressa. En el moment en què això s’atura, tot s’atura més: marxa població, hi ha més atur.

Per tal que funcioni aquest sistema, suposo que s’ha de combinar bé l’ascensor social amb una certa integració, oi? I aquesta combinació funciona igual per a totes les noves comunitats que vénen?

Jo penso que sí, que segueix funcionant. A més, la gràcia és que la societat catalana tampoc no assimila els que vénen de fora i els fa anar amb barretina i ballar sardanes! La mateixa societat catalana també ha anat evolucionant. Un exemple: quan veig a la televisió aquestes telesèries, com ara La Riera, en què els personatges són tan durs i diuen tantes paraulotes, penso que no es correspon gaire amb la gent que veus aquí. La gent d’aquí, els catalans d’avui, no són així. Però ho eren! A la meva infància, recordo que la gent era molt dura, i se les deien…! I jo crec que des de la vinguda dels andalusos, els catalans s’han suavitzat molt.

La vinguda dels andalusos ha endolcit el caràcter dels catalans?

Sí, sí. Jo crec que sí, perquè no ens hem endolcit pas pels castellans, que encara són més eixuts. Així, en la mesura que va venint gent, els catalans van canviant i també es van adaptant. Això es veu molt clarament en la llengua. Per exemple, al segle XVI, a Catalunya hi va haver una gran onada migratòria de francesos. Vols saber què tenim d’aquells francesos? Doncs allò que nosaltres diem i que els mallorquins no diuen. Quan nosaltres diem «oi?» al final de les frases, els mallorquins no ho diuen. Quan nosaltres diem «això no m’ho crec pas», els mallorquins no el diuen pas aquest «pas». I d’aquesta manera podries anar veient tot el que ens va quedar d’aquells francesos. Doncs el mateix podries fer amb els andalusos o amb els aragonesos, i anar mirant què ens va quedant. I dels que han vingut ara, també ens en quedaran coses. El que passa és que ara encara no podem saber quines. Però que en quedaran, segur. Ja en tens una: avui dia, en els menjadors col·lectius sempre s’hi ha de posar alguna cosa que no tingui porc. I això ja forma part dels usos i costums. No és cap problema.

Vols dir que la societat catalana també és una societat que s’emmotlla ràpidament?

La paraula és «integrar». La societat catalana integra coses dels nouvinguts; n’integra algunes, i d’altres, no. I els que vénen fan el mateix. Tornem als exemples del llenguatge. Els andalusos, per exemple, quan parlen el seu andalús diuen «mestresa, que ya plegamos» i «eso rai», que els agrada molt. I de vegades diuen «enchegamos», i mengen «monchetas»… I, al revés, també. Per fricció lingüística, el català adopta paraules d’altres llengües, perquè són més expressives o més senzilles. I en les qüestions culturals, i en els usos, també. I de tota aquesta immigració que ha vingut en els últims anys també en quedaran coses. Quines? Ja ho veurem.

«No hi ha hagut esclats notables de xenofòbia i potser ja és hora que ens ho anotem com un punt».

Per tant, és una societat molt flexible, en aquest sentit.

Molt, molt. Però no sé si les altres també ho són o no. Nosaltres som una societat immigratòria des de fa molts anys. I llocs com Catalunya, que hagin tingut una immigració sistemàtica, no n’hi ha tants. Per tant, no sabem si altres societats també serien tan flexibles com la nostra. Jo penso que també ho serien. El que passa és que nosaltres tenim més experiència, fa molts anys que estem acostumats a rebre gent.

Per això hi ha hagut tan pocs problemes de racisme o xenofòbia?

Això ha estat un miracle. De vegades, als països que menys immigració tenen és on hi ha més problemes de racisme. Si amb tot el que ha passat aquí no hi ha hagut un esclat notable de xenofòbia és que no ho hem fet tan malament. I penso que és perquè aquí tenim experiència d’immigració. Potser ja és hora que ens ho anotem com un punt.

En el passat sí que hi havia hagut problemes de xenofòbia, o de racisme. A la sèrie fèiem referència que la vinguda dels immigrants murcians, a la dècada del 1920, va despertar una certa xenofòbia, que de vegades es feia explícita fins i tot en publicacions com El be negre. Fins al punt que, durant molts anys, a qualsevol immigrant se l’anomenava despectivament «murciano».

A ningú no li agraden els forasters, ja siguin de Múrcia o del Pakistan. A ningú no li agraden els de fora. Com ens diuen als de Barcelona? Els de can fanga, els pixapins, els camacos, els no-sé-què… Si mitja Catalunya es dedica a maldir dels barcelonins! Hi ha un estudi fet a França que demostra que els llocs més xenòfobs no són els que tenen més estrangers, sinó els que tenen més forasters. Per exemple, al sud de França, aquí a la Catalunya Nord, on no tenen tants estrangers ni nord-africans però sí que tenen molts jubilats de la regió de París, són més xenòfobs que ningú. El que provoca la reacció és el sentiment de desposseïment pels altres, però no forçosament pels estrangers. Aleshores, que hi hagi un sentiment de malfiança, fins i tot de disgust pels de fora, això és llei de vida. La qüestió és què en fas, d’això: si deixes que predomini i ho empastifi tot o bé ho processes i ho gestiones com bonament es pugui.

Recordo que fa anys vaig veure un documental de TV3 sobre immigrants on preguntaven a la gent què en pensava. I sortia una persona que parlava en castellà, que devia ser fruit de l’onada anterior, i que deia que estava molt bé, però que «nosaltres som primer i no estaria bé que ens prenguessin les nostres feines». En canvi, després sortia una altra persona que parlava en català i que deia: «Home, agradar-nos, no ens agrada, però són persones i els necessitem, necessitem la seva feina». Aquí hi havia dues posicions diferents. Ja fa temps vaig introduir un concepte: el dels «penúltims», perquè sempre són els penúltims els que tenen problemes amb els últims. És com a la cua del cine: els últims no es barallen amb els primers, perquè no es toquen; els últims es barallen amb els penúltims. Aquell senyor que deia que no li agradaven els immigrants però que necessitàvem la seva feina, segurament era en una posició respecte dels nouvinguts diferent de la de la primera persona, la que deia que només faltaria que li prenguessin la feina. Quan el problema és que els nouvinguts competeixen amb tu pels serveis socials o per l’ocupació, ho veus diferent. Els penúltims són els que es toquen amb els últims perquè viuen al mateix lloc, i comparteixen de vegades el mateix edifici, perquè tenen els nanos a les mateixes escoles, perquè van al mateix centre assistencial. No és perquè tinguin el cap diferent ni perquè tinguin una altra mentalitat, sinó perquè són els que friccionen amb els nouvinguts. Els de Sant Gervasi no necessiten ser racistes, si no tenen amb qui ser-ho! Si de cas tenen alguna senyora estrangera que els arregla la casa, però allà no conviuen amb ells. Que hi hagi un recel, que hi hagi una tensió, és normal, però jo, d’això, no en diria xenofòbia. Trobo molt extraordinari que amb la penúria que hem passat no hi hagi hagut esclats importants.

En el programa de televisió ens quedem amb la idea de fons que, malgrat totes les onades migratòries, el país ha mantingut una certa identitat catalana. I això no deixa de ser sorprenent. Com és que es manté?

L’Anna Cabré m’ensenya la portada del seu llibre El sistema català de reproducció, editat per Proa l’any 1999. Hi ha el títol a l’esquerra, i a la dreta, de dalt a baix, hi ha la fotografia d’uns castellers aixecant un quatre de set, o un quatre de vuit, no es veu del tot perquè la imatge no és sencera. Al darrere hi ha el balcó d’un ajuntament, cobert amb la bandera catalana. En la foto, l’anxaneta, un nen de pell bruna, està a punt de coronar el castell.

Aquests són els Bordegassos de Vilanova l’any 1999. I aquest nen de dalt, que és l’enxaneta, es diu Suleiman, és nascut a l’Estartit i els seus pares són africans. Va ser enxaneta fins molt gran, perquè tot i que ja era molt alt ho feia molt bé. I em va agradar aquesta foto perquè també s’hi veuen noies i no m’estranyaria que també hi hagués algun noi marroquí. I ara hem de tornar a parlar dels mbaya-guaicurús. Claude Lévi-Strauss, al seu llibre Tristos tròpics, que és un clàssic de l’antropologia, explicava que, antigament, aquells indis vivien molt tensionats per mantenir l’estatus social. I Lévi-Strauss deia, t’ho llegeixo: «Les descripcions antigues els mostraven com paralitzats per la preocupació de mantenir l’estatus, de no baixar de categoria, de no fer un mal casament. Una societat així, doncs, es veia amenaçada per la segregació. Només d’aquesta manera s’explica la paradoxa d’una societat que, per protegir-se dels riscos dels mals casaments interns, arriben a practicar aquesta forma de racisme a la inversa que constitueix l’adopció sistemàtica d’enemics o d’estrangers». És a dir, que els mbaya-guaicurús es van dir: per evitar les baralles que provoca entre nosaltres el manteniment de l’estatus social i l’herència, doncs no tindrem fills propis sinó que els adoptarem d’altres tribus. O el que és molt semblant: per tal que els nostres fills no es barallin per l’herència, només en tindrem dos, l’hereu i la seva germana, la parelleta; i així ningú no es barallarà; i si ens fa falta mà d’obra ja vindrà de l’Aragó o d’Almeria, de Gàmbia o de Colòmbia. I després la nena acabarà casant-se amb el gambià i el nen amb la colombiana. Et sona? Doncs això és l’adopció sistemàtica dels estrangers que practicaven els mbayaguaicurús.

Seguim amb els mbaya-guaicurús. Els membres de la tribu ni tan sols criaven ells mateixos els nens adoptats. Les criatures que agafaven d’un poble veí, posem que de dos anys d’edat, les donaven a criar a un altre poble; i les que agafaven d’aquest altre poble, les donaven a un tercer poble perquè les cuidessin. I fins que no tenien dotze o tretze anys no les incorporaven al seu grup. I la pregunta que jo em feia és: si no les havien parit ells ni les havien educat ells, com és que els sortien tan bé? Com els podien sortir tan guaicurús? I com és que els guaicurús es mantenien tan cohesionats? La resposta és que ser guaicurú era un avantatge, donava privilegis als nouvinguts. I, a més, en aquests nouvinguts no els costava gens de fer-se’n perquè ser guaicurú no era una qüestió genètica. Què és un guaicurú? La gràcia estava en les pintures. Un guaicurú era algú pintat de guaicurú. Si qui havia entrat al grup es pintava de guaicurú, això li donava molts avantatges. Per tant, ja es cuidava prou de ser un guaicurú com cal. I, lògicament, si ser guaicurú donava avantatges, tothom es pintava el cos de guaicurú.

Ara anem als catalans. Quina és la pintura dels catalans?

…

Anar a la pàgina següent