300
La identitat dels catalans (i per a què serveix la història) Entrevista a Josep Fontana
Pàgina 15 de 17
Al cap d’uns dies, a l’Ángel Rey el va detenir la policia franquista. Quan el van portar davant del comissari, aquest li va dir: «Hombre, paisano, tú eres extremeño como yo. ¿Y qué coño haces colgando esta bandera, si tu bandera es la española?». I l’Ángel li va donar una resposta memorable: «Mire: yo me vine de Extremadura porque allí comía una vez cada tres días. Y esta bandera que usted dice —va dir, assenyalant la bandera franquista que hi havia al despatx del comissari— es la bandera del hambre y de la muerte. Y cuando llegué a Catalunya comí cinco veces cada día, porque aquí hasta podía merendar, ¿sabe usted? Y esta es mi bandera» —va dir, assenyalant la bandera catalana que havien despenjat i que el comissari tenia en un calaix.
Aquesta incorporació dels immigrants a la lluita nacional va ser mèrit del PSUC?
A veure, el PSUC hi va ajudar. Però jo diria que tothom va entendre que els immigrants s’hi havien d’incorporar; el mateix Pujol, quan deia allò que «és català tothom qui viu i treballa a Catalunya». Dins el catalanisme, poc o molt, tothom ho va entendre. És cert que el PSUC era el partit que tenia més pes en la lluita antifranquista i que tenia més lligams amb les organitzacions obreres, a través de Comissions Obreres, i amb la gent dels barris, a través de les associacions veïnals. Però realment va ser obra de tot un conglomerat de forces, entre les quals hi havia des de les associacions catòliques progressistes fins a les associacions veïnals. Totes aquelles forces van guanyar el carrer. I Sabadell n’és un bon exemple. És cert que el PSUC estava en primera línia. El drama va ser que quan va arribar la Transició va ser obligat a acceptar els tractes que es van fer, va abandonar aquell paper i va integrar-se en el joc parlamentari.
Però això ja és una altra història.
És molt potent veure com en aquells anys del final del franquisme es van trobar en la mateixa lluita els sectors immigrants, que venien dels barris, amb els sectors catalanistes, que venien del centre de la ciutat.
Perquè era una lluita conjunta. El franquisme era un enemic comú. Per als uns era un enemic perquè reprimia la llengua, la cultura i qualsevol expressió política del catalanisme, i per als altres era un enemic social, perquè els limitava les llibertats i la capacitat de lluita sindical. I això va facilitar que la gent es trobés en una lluita comuna i aquesta lluita en comú va potenciar la capacitat d’oposició de tots plegats. Els treballadors immigrants formaven part d’aquella lluita, perquè tenien la idea que lluitaven conjuntament contra un enemic comú i per un avenir comú, i amb la idea que un cop es recuperés la democràcia tots tindrien guanys en les seves aspiracions de llibertat.
I també hi va haver un moviment en l’altra direcció, és a dir, la gent del centre de les ciutats que es va implicar en la lluita pels barris?
Sí, poc o molt. No sé fins a quin punt s’hi van implicar però com a mínim ho veien com una cosa positiva. És a dir, la forma en què en aquells primers moments de la Transició es va produir la fusió en la lluita dels barris és una cosa que després lamentablement es va perdre. Penso que allò va mostrar un món que va poder ser i no va ser, que era aquell món que sortia amb tanta força del franquisme, en els primers temps de la Transició, i que no va tirar endavant perquè va ser disciplinat dins les regles de joc que van sortir de la Transició.
Aquest any justament se celebren els quaranta anys de la publicació del llibre Els altres catalans, de Paco Candel. També va ser una contribució importantíssima a aquesta trobada entre les dues cultures, oi?
I tant. Paco Candel era una persona que venia de la immigració, que vivia a Can Tunis, i que va entendre la situació i va crear aquesta imatge dels altres catalans. I això pesa. Pensa que als seus primers llibres també els va caure la censura al damunt, perquè era molest. Candel formava part d’aquell procés de trobada. Aquells anys hi va haver una mena de cultura compartida, una mena de cultura psuc, que va influir en molta gent que no n’era membre i que va fer, per exemple, que Miró pintés un cartell per al Primer de Maig o que Tàpies hi col·laborés. Es va crear una mena de club de simpatitzants del PSUC que en aquells anys va tenir una importància extraordinària.
I els nouvinguts d’ara també estan canviant el país?
Aquest és un altre problema.
Què està passant, des del punt de vista de la identitat?
Aquest és un altre problema. Jo sempre he insistit que la gran obligació pendent que tenien els governs catalans d’aquesta etapa era pensar que havien de fer un esforç enorme en el terreny de l’educació primària i secundària per tal d’ajudar a integrar aquests nous immigrants que vénen de cultures molt diverses, respectant les seves identitats culturals, però ajudant-los a accedir a la nostra cultura, i que en formin part. I això no s’ha fet prou. Aquí hi ha un gran problema, que tenim pendent, i que serà també un problema de futur. Aquest és un gran repte.
Però això són problemes diferents. Pensa que estem entrant en una etapa en què la barrera que aïlla els països rics de tot el món pobre s’està convertint en un element terrible. Ho podem veure cada dia, no solament a Ceuta i Melilla, sinó també a Suïssa i a molts altres llocs on apareixen grups populistes de dretes que mostren l’immigrant com un enemic. Això aquí encara no ha tingut gaire força. I en aquest sentit, aquesta és una societat que encara s’ha mantingut bastant oberta. Però hi haurà problemes i dificultats. Insisteixo: aquest és un repte de futur molt complicat.
Això vol dir que ens encaminem cap a una societat pluricultural o pluriidentitària, i que allò que es deia de «som una nació» s’haurà de canviar per una altra cosa?
Al revés. Aquesta situació està reforçant el sentit identitari de molts països europeus. És mentida dir que hi hagi una identitat europea. En canvi, la identitat es manté i persevera a França, a la Gran Bretanya, a Alemanya, a Itàlia. Jo crec que està passant el contrari: aquesta situació reforça els elements identitaris propis.
I això vol dir que les societats europees no són prou integradores?
Estem parlant d’un problema de futur, que serà molt complicat. I potser ara no toca. Però aquesta idea de si les societats del futur seran més pluriculturals, doncs no. Les societats pluriculturals, per contra, són cada vegada més tancades. Això de la globalització és un mite. Només val per als rics. Als Estats Units, una de les coses que sabem és que Obama és el president que ha expulsat més immigrants del país. Ha expulsat centenars de milers d’immigrants. És un fenomen molt complicat. Però jo diria que això ja no forma part d’aquests tres-cents anys d’història, sinó dels que vindran.
Barcelona, febrer del 2014