300
La llengua (el Barça, el PSUC, el Liceu, Pompeu Fabra i la Mare de Déu) Entrevista a August Rafanell
Pàgina 9 de 17
Jo crec que a l’hora de fer història s’hauria de ser una mica honest, tot i que aquesta paraula està molt gastada. Encara que de vegades no lliguin les peces. Però les coses de la vida no són fetes perquè lliguin sempre. Les ciències humanes són més humanes que científiques… L’altre dia remenava llibres i vaig veure que havia sortit un tomarro, el títol del qual és Historia de la nación española y del nacionalismo español, on conflueixen molts dels bons historiadors espanyols d’ara. I llavors vaig pensar: això vol dir que hi ha història del nacionalisme espanyol? Perquè justament el que més aviat se’ns deia és que, d’això, no n’hi havia hagut, i que d’aquí plorava la criatura. Doncs ara es veu que sí, oi? El que passa és que suposo que tantes planes d’aquest tomarro deuen ser una mica decoratives, perquè el que és innegable és que si aquest nacionalisme hi va ser, va ser un nacionalisme frustrat i frustrant. Perquè si no hagués sigut frustrat i frustrant… Ja hi tornem a ser: mirem el parangó francès o el parangó britànic o el parangó italià. Fins fa relativament poc, els territoris que van formar Itàlia eren un trencadís d’expressions vernacles que ningú no ens assegura que haguessin hagut de donar necessàriament el resultat que van acabar donant: l’italià nacional. El sicilià, el cors, el sard… i molts més casos. En fi, que quedaria ben poca cosa en el que ha acabat sent l’italià com a formulació lingüística. Per tant, el model d’èxit de l’Estat-nació no és només el de França, sinó que més aviat ha sigut un fenomen general a tot l’Europa Occidental, i part de l’estranger.
Excepte a Espanya.
Excepte a Espanya, excepte a Espanya; en gran part «per culpa» de Catalunya. Perquè, a València, Espanya ha triomfat. Alerta: de la mateixa manera que ha triomfat pot deixar de triomfar. Però estarem d’acord en el fet que, de moment, és així. Ha triomfat perquè ha fet de València un apèndix de l’emulació castellano-madrilenya. I això avui es veu més que mai. A València, a Alacant, inclús a Castelló. És a dir, allà on hi ha una burgesia metropolitana, ha triomfat. La pagesia vernacla i tot hi ha adquirit una diglòssia potentíssima. Tu et trobes un llaurador dels volts d’Alacant o de Castelló, i hi trobes això que en diem diglòssia; és a dir, que el reconeixement de la seva «altra» llengua és total. Excepcions a banda. I això no ho trobaràs pas —o no tant— amb un pagès de Tortosa.
Com s’explica això? Doncs s’explica per l’èxit, tan provisional com es vulgui, de l’Estat-nació pràcticament arreu, tret de Catalunya.
Però a mitjan segle XIX, al Principat també s’apuntava cap aquí. Per tant, sí que hi ha una certa eficàcia d’aquella castellanització que hauria començat com un projecte borbònic, no?
Sens dubte, sens dubte. Però és que es produeix una mena de sincronia que fa de mal entendre si no hi ha predisposició mental per fer-ho. Fixa-t’hi: la diglòssia s’implanta. Per a algunes funcions lingüístiques, no hi ha escapatòria si no és recorrent al castellà: el registre escrit, el declamatori, la retòrica. A mitjan segle XIX, això és un fet. Doncs aquesta és l’aparent paradoxa: com més castellanització formal hi ha, com més veiem que la diglòssia s’implanta, més es carrega de raons la re-acció. No hauria de costar tant d’entendre-ho. Les reaccions sempre es produeixen quan hi ha una vivència més forta d’allò que es pretén imposar. El que ens hauríem de preguntar és com és que aquesta reacció acabarà tenint tanta embranzida a Catalunya. Perquè és evident que la història que va del 1850 al 1900, des del punt de vista dels reaccionaris de la Renaixença, anirà vent en popa, perquè anirà en la direcció de veure que el contrapès castellanista té els peus de fang. Més que feble, és contraproduent també per al progrés econòmic i social de la societat, d’una societat que va estructuralment per un altre cantó.
O sigui que és fonamental el fet que, en cap moment, els sectors més actius de la societat catalana no veuen en el castellà cap mena, no ja d’identificació, sinó de benefici. Podríem dir-ho així?
Sí, sí, de benefici, si ho vols dir en termes purament materialistes. De benefici, de benefici. En això, algun historiador de l’economia en un sentit ampli segur que hi veuria els detalls, que d’altra banda des de fora de la història econòmica són fàcils de veure. Aquí el que passa és que hi ha un gran desajust entre una banda de l’Estat-nació que ha fet la revolució industrial, i l’altra que no l’ha feta. I això, en les mentalitats, tant dels de dalt com dels de baix, té uns retops inequívocs.
Això hauria pogut crear una mena de societat partida per la llengua? És a dir, una burgesia de la Renaixença que tornava al català per marcar la diferència, per un cantó, i les classes populars que haguessin continuat castellanitzant-se, per l’altre? No. Perquè les classes populars mantindran la fortalesa monolingüe i monocultural catalana. Pensa que les primeres publicacions que en certa manera trenquen massivament la diglòssia que s’havia instal·lat a Catalunya no seran pas les que figuren a les actes dels Jocs Florals: serà L’Esquella de la Torratxa, o La Campana de Gràcia, o el teatre de patacada; seran les gens pretensioses publicacions que un dia i l’altre també patiran repressió i censura.
I que eren publicacions més aviat populars?
Esclar. És curiós que aquests papers aprofitaran l’alfabetització que l’Estat liberal ha fet en castellà, per girar-la cap al català. Sembla que l’alfabetització en castellà hauria hagut de portar una expressió castellana? Doncs, no. Aquesta alfabetització s’acabarà adaptant també a la realitat del català, sobretot a partir del 1870.
O sigui que a la gent li han ensenyat a llegir en castellà i ho aprofita per llegir en català?
Sí. La gent que en sap, que encara no és tothom. Però estem parlant d’unes taxes d’alfabetització superiors aquí que a la resta de la península, tot sigui dit.
«Al segle XX es produeix la nacionalització del català».
Això vol dir que s’ha mitificat una mica el paper de la Renaixença? O aquell moviment d’intel·lectuals, poetes i aristòcrates realment va tenir un paper important en la recuperació del català?
L’Esquella de la Torratxa és el Barça i el PSUC. Però és que amb el Barça i el PSUC, però sense els passadissos del Liceu, la cosa hauria quedat mancada. Perquè el poder hauria quedat completament copat pel castellà oficial. Per tant, aquí hi ha un encaix de diferents peces que totes acaben convergint al principi del segle XX, quan es produeix la nacionalització del català; és a dir, l’establiment del català, ara sí, com la llengua nacional del país. I en això hi coincideixen les esquerres i les dretes, les classes populars i les no tan populars, que tenen totes com a denominador comú una catalanitat irrenunciada.
Fixa-t’hi. Pompeu Fabra, fill de l’alcalde de Gràcia, republicà, laic, federal: qui li «paga el marbre» —per dir-ho amb la famosa fórmula que fa servir el Santiago Rusiñol de l’Auca del senyor Esteve— és don Enric Prat de la Riba. Si aquí no hi veus una aliança de cara a aquest projecte, no la veuràs enlloc! A principis del segle XX hi ha un compromís entre dues tradicions: per un cantó, els que vénen de la feina feta pel progressisme xaró del segle XIX —L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, tot allò que Pompeio Fabra devia llegir a casa seva de petit—. I de l’altre cantó hi ha la tradició que representa un Prat de la Riba, que ve de Castellterçol, que ve del vigatanisme levític. Aquí hi ha una cosa ben curiosa. En els espais europeus que dèiem abans que havien anat perdent la llengua no hi ha un Pompeu Fabra perquè no hi ha un Prat de la Riba, i no hi ha un Prat de la Riba perquè no hi ha un Pompeu Fabra. Llavors, en aquells casos, la llengua queda sotmesa al militantisme pur; és a dir, a la pura convicció individual, més o menys socialitzada, però no pas social. No pas nacional. Perquè no hi ha un projecte de nacionalització lingüística o cultural feta per aquesta mena de conveni entre els uns i els altres, com sí que passa a Catalunya.
Per tant, en aquell moment de canvi entre els segles XIX i XX, en el terreny de la llengua passa el mateix que passa en el terreny polític amb el catalanisme? És a dir, que es troben en un lloc comú el català més literari, aristocràtic, medievalitzant, i el català popular?
Sí, i també aquí s’arriba a un acord.
La normativització de Fabra és aquest acord?
Fabra és l’acord. Aquí tornem al lloc comú de la memòria. Fabra diu: hi ha una memòria nacional, memòria d’un Estat, també d’un estat de coses lingüístic que podríem associar amb termes actuals al que implicaria el restabliment de l’oficialitat. I aquesta situació és la que es produeix durant l’edat mitjana i part de la moderna. I d’això, d’aquest record de la llengua antiga, no se’n pot pas prescindir, perquè això seria prescindir del germen de la causa. Pensa que el català medieval no és només el català de l’edat mitjana, més o menys gloriós en aquell paroxisme immens que és el segle XV. També és un català que va com a model, com a pasta sobre la qual s’opera i es treballa i es perpetua fins al segle XVIII: les constitucions últimes del 1702 s’editen en un català postmedieval! Amb les correccions corresponents, però ve d’allà. Per tant, no es produeix mai un trencament en la tradició. Tampoc no se’n produeix cap quan es repesca l’ús formal al segle XIX.
Però, igualment, Pompeu Fabra tampoc no pot prescindir de la vitalitat del català viu, que hi és, i molt. Llavors Fabra fa aquesta mena d’exercici d’equilibrisme tan brillant que és fer casar allò casador: la tradició amb la vida de la llengua corrent. De quina llengua? De la llengua que es parla sobretot allà on es parla més, o sigui, a Barcelona. Fabra no ha d’anar a Vic, no ha d’anar a Girona, no ha d’anar a Gandesa a repescar una cosa que ja té un nucli ben definit i dinàmic, que a més a més és un nucli no solament vital sinó simbòlic: la Barcelona del 1900.
I el que passa és que sembla que haurien d’haver sortit impugnacions parroquials pertot, i no n’hi ha, o a penes n’hi ha. I si n’hi ha, són sàvies, són erudites, són diguem-ne que carlines per les seva ànsia de legitimisme. Però, en canvi, a penes n’hi ha des d’un punt de vista social. Aquí no hi ha cap rebuig consistent. I d’un dia per l’altre la gent es posa a escriure en el barceloní harmonitzat per Fabra. Esclar: amb la benedicció política de Prat de la Riba i d’una instància que és el catalanisme institucionalitzat.
«Els franquistes van entendre que la font del mal era Pompeu Fabra, però també Prat de la Riba».
I aquest «moment Fabra» és fonamental per a la llengua i per a la història de la llengua?
Per a la història de la llengua, sí. Per a la història de la llengua escrita, que ell en deia la «llengua literària», també. I per a la història de la perpetuació de la llengua com a vehicle normal? Al capdavall, també, perquè crea més memòria sobre la memòria. Un exemple: 1939. Prohibició del català. Prohibició fins allà on es poden prohibir de fet totes les manifestacions formals en veu alta —en veu baixa, cadascú podia parlar com volgués, en català o en el que li semblés—. Però això només s’aguanta mentre el franquisme té l’empara d’un moment històric, que és el que es prolonga fins al final de la Segona Guerra Mundial. Després, quan han guanyat els aliats i han perdut els nazi-feixistes, tot canvia. Llavors el Règim necessita fer gestos, i un d’aquests gestos, que fa a partir dels anys 1945, 1946, 1947, és el que consisteix a dir: «Home, aquí tampoc no som com els que han perdut la guerra, aquí tampoc no som Hitler! Una de les proves d’això és que nosaltres som magnànims amb la nostra diversitat. A veure; no tanquem ningú a la presó per parlar català!». I, efectivament, a partir d’aquest moment, es produeix una certa obertura. Ara ens pot semblar timidíssima, però hi és.
I aquesta obertura, què representa? No representa pas l’escola, naturalment, ni la cooficialitat, ni el retorn a les lliçons de Prat de la Riba. No representa res d’important o substantiu, perquè l’alienació, la diglòssia, la substitució afavorida pel concurs de les migracions, tot això va fent el fet. I, per tant, s’està preparant el terreny per al que arribarà als anys seixanta i setanta.
Quan el franquisme a finals del anys quaranta obre l’aixeta de la tolerància, mal que sigui una mica, una de les possibilitats que hauria pogut passar és que s’hagués dit: obrim l’aixeta però posant-hi condicions; enterrem tot el que ha representat Fabra, tot el que ha representat la regularització, la normativització, aquella mena de «contuberni pervers» entre Fabra i el catalanisme: és a dir, allò que ha representat la nacionalització de la llengua, i de rebot del país dels catalans. Perquè els franquistes són els que van entendre millor que la font del mal era l’operari Pompeu Fabra, però també ho era l’ideòleg Prat de la Riba. I que s’havia de desarticular el seu pacte. I, a partir d’aquí, veient que no es podia atacar més, s’havia de relegar el català al folklore. Per tant, el franquisme va intentar que el català no passés de ser un dialecte, una llengua, sí, però vista per la gent com una cosa subsidiària, com si diguéssim, com una «llengua dialectal».
I no se’n van sortir. Quan es torna a obrir l’aixeta, quan es torna a tolerar —la paraula és aquesta: tolerar— que s’escrigui en català, que inclús s’hi publiqui alguna coseta, que l’Església s’hi prodigui des de les trones… ja no s’és a temps d’abolir la feina feta abans. Fabra reviu. Quan la gent es posa a escriure i a publicar, ho fa segons allò que havia resultat del procés de constitució d’una llengua amb tots els ets i uts. És un èxit total del moment nefast —vist des de la mentalitat franquista— de nacionalització de la llengua, de juntura entre el català històric i el popular. I fer com si fos una llengua d’Estat sense tenir-ne; al revés, tenint l’Estat en contra. I, tot això, les altres llengües sense Estat europees, exemptes de dictadura, tampoc no ho podran fer.
També és veritat que, a diferència d’altres llengües, el català ha viscut moments històrics en què ha tingut el suport d’una certa estructura d’Estat: la Mancomunitat, la Generalitat republicana. I són moments en què s’obté un espai que es converteix en terreny guanyat que no es torna a perdre.
Torno a dir que en certa manera es fa «com si» hi hagués Estat sense que n’hi hagi. I jo crec que només s’explica perquè hi ha, d’una manera bastant estesa i generalitzada, entre les classes directores i entre el comú de la gent, aquesta memòria difusa, aquesta memòria històrica difusa que indica que temps enrere havia sigut «que sí» que hi havia hagut Estat, i que en el present només pot ser «com si».
Tinc la impressió que quan em preguntes i em repreguntes per què es produeix aquesta diferència entre el cas del català i altres casos europeus semblants, només se m’acut pensar en aquests termes: aquesta diferència no s’explicaria si no fos per un procés de record acumulatiu d’una existència política separada, i que si en el moment en què això es pensa no existeix, això no vol pas dir que no hagi existit i en conseqüència que no tingui sentit perpetuar-la. És a dir, que aquí hi ha una memòria, més o menys difusa, d’una nació, d’una nació política, no solament cultural. I això no és que s’hagi ensenyat a les escoles, perquè en molts casos a les escoles s’ha ensenyat precisament el contrari. Aquesta memòria s’ha perpetuat sobretot amb la llengua.
Una anècdota. En el pic del franquisme, un dels efectes del bilingüisme, de la diglòssia i de la discriminació del català va ser el fet de no tenir agents reguladors de la qualitat lingüística més elemental; és a dir, agents que fessin que els nens —i els no nens— parlessin rectament en català. Doncs bé, inclús en els moments més crítics, sempre hi ha hagut, a Sabadell o a Sant Carles de la Ràpita, una vaga idea que s’ha de «parlar bé» el català. L’escola no l’ensenya, poquíssima gent l’escriu. Estem en una situació d’anul·lació quasi absoluta. Però si hi ha la possibilitat de parlar una mica més bé, o bé de dir les coses una mica més bé que no es diuen, doncs s’ha de fer. A un meu col·lega de Vic, que ara és catedràtic, li va quedar gravat que un cop, quan era nen, cap als anys cinquanta, anava pel carrer i li va dir a algú: «Agon». I aquest algú el va aturar i li va retopar: «On»! Això vol dir que el que li deia «On», i que el corregia, expressava una cosa intangible, perquè no es podia tocar, que imposava el manteniment d’una tradició normativa. No pas d’una «llengua dialectal», sinó d’una senyora llengua.
Això és una actitud de resistent! Amb el castellà o amb el francès no passa. En castellà o en francès ningú no corregiria una altra persona perquè parla malament la llengua. I en català sí. Potser és que no només parlem català sinó que també som militants de la llengua?
No ho sé. En tot cas la militància idiomàtica és un fruit relativament recent; és un fruit del segle XIX.
I que justament és el moment en què la llengua es converteix en un element identitari?
Sí, identitari. I utilitari, també. No s’exclouen.
Abans parlaves que el franquisme començava a obrir-se una mica a partir del final de la Segona Guerra Mundial, a finals dels quaranta. Però els primers anys del franquisme són molt durs. La repressió lingüística, ja no dic la repressió política, és brutal. Per què és tan brutal aquesta repressió lingüística, i no solament la del franquisme sinó també la de la dictadura anterior, la de Primo de Rivera?
En la primera dictadura espanyola del segle XX la repressió no és tan brutal com en la segona. És una repressió més simbòlica, més epidèrmica. Pensa que durant els anys vint, en plena dictadura de Primo de Rivera, és quan el català fa uns passos més decidits per compensar la diglòssia. En els anys vint sortiran més publicacions periòdiques en català que mai. Una altra cosa és el seu nivell de consum. Però sortiran tot de diaris i revistes nous, que se sumen als que venien d’abans. De llibres? El mateix. De teatre? El mateix. Estem parlant d’unes quantes esferes que en aquell moment rebaten decisivament la diglòssia; és a dir, allò que al seu dia havia articulat la Renaixença. Primo de Rivera tampoc no es veurà amb cor de fer una cosa que hauria sigut brutal, que és prohibir els diaris en català.
En canvi, el 1939 la repressió sí que serà descordada. Només m’ho explico com a reacció —tornem a allò de les re-accions—, com a reacció al que havia vingut abans. I el que havia vingut abans, entre altres coses, no és solament la Guerra Civil, no és solament l’autonomia, sinó que també és l’encaix que representava la nacionalització del Noucentisme, la nacionalització de Catalunya. Davant d’això, esclar, el franquisme oposarà alguna cosa més potent encara: la nacionalització d’Espanya. Per tant només des d’aquest punt de vista s’entén per què es va desencadenar una prohibició tan general; una prohibició tan brutal que fins i tot alguns de dintre mateix del nou règim no pensaven que hagués de ser tan dràstica, perquè creien que el resultat seria contraproduent.
Això vol dir que per als franquistes el català ja s’havia convertit també en una llengua d’identitat?
En una llengua de nacionalització.
De nacionalització no espanyola.
Exactament: en una llengua de separació espiritual. Per tant només tallant el català, no pas el català in toto, sinó el català com a llengua il·limitadament vàlida, es pensen que podran tallar l’arrel de l’impuls cap a la separació en altres sentits. És això, és això. I jo crec que després de l’obertura del 1945, que serà una obertura de molt poca cosa, la classe dirigent avaluarà molt seriosament el fet de la immigració com un coadjuvant del seu propòsit.
O sigui que ho tindran present dins dels seus plans?
O sigui que ja no caldrà prohibir.
Quan parlem d’aquests tres-cents anys, gairebé sempre surt l’expressió que diu que «és un prodigi, o és un miracle, que encara siguem catalans, que encara parlem en català». És realment així? Ha estat un prodigi, això?
És molt acientífic, això dels miracles. Sembla que no està del tot testat, no? I això dels prodigis, hi té una mica a veure, en versió laica, no? Prodigi? Home, si prodigi és sinònim d’excepció, una excepció relativa sí que la representa, la supervivència de la llengua catalana. Això es verifica només mirant l’entorn immediat —i el no tan immediat.
Potser també és veritat que Espanya és una mica una excepció, si és que ho mirem així. I si Espanya no hagués sigut tan excepcional? I si la revolució industrial s’hi hagués produït en els mateixos termes que a la resta d’Europa? Però això és fer un futurible del passat, una ucronia. Vés a saber.
Prodigi? Excepció? Miracle? En certa manera la història ha sigut, per sort o per desgràcia, prou complexa perquè no ens calgui parlar de miracles, sinó del resultat d’uns processos singulars. Quan es parla de miracles penso en Lourdes, en la població bigordana de Lorda. A la gruta de Massavielha de Lorda hi ha gravada una inscripció que reprodueix les presumptes paraules que va adreçar la Mare de Déu a Bernardette Soubirous: «Que soy era Immaculada Councepciou», que vol dir: «Sóc la Immaculada Concepció». Es veu que la Verge va fer servir el gascó, l’idioma de la seva interlocutora. Era el 1858, em sembla. La Mare de Déu, si parlava amb Bernardette Soubirous, ho havia de fer perquè la minyona semianalfabeta (o analfabeta del tot) l’entengués. Feia més de cinquanta anys de la Revolució francesa, i de l’espiritualització i la internalització d’una idea de França única i monolingüista per a tots els francesos. Si no és que en feia més. Doncs bé, diuen que la Mare de Déu va usar el gascó amb la pagerola d’aquell racó del Pirineu francès. A Lorda avui ja no hi deu quedar ningú que parli en gascó amb normalitat.
Si ho vols fer una mica literari: a Catalunya no hi ha una Lorda equivalent, perquè d’ençà del 1858 la Mare de Déu no hi ha deixat de parlar català. I això no ha sigut cap miracle, això ha entrat dintre de la «normalitat». Ara, si vas a Lorda, si a algú se li apareix la Mare de Déu segur que no li diu res en gascó. És una broma… Però aquí va anar de poc que no fos una broma, i que la Mare de Déu deixés de parlar en català. Ja ho hem dit a bastament: va anar de ben poc. Però no és pas un miracle. És el resultat d’una particular successió de processos històrics.
Avinyonet de Puigventós, gener del 2014