300

300 anys de violència (gairebé) Entrevista a Manel Risques

Pàgina 12 de 17

300 anys de violència
(gairebé)



Entrevista a Manel Risques

Explica Manel Risques que, una vegada, el capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, va engrapar el governador civil de Barcelona, el va ficar en un vagó de tren que anava cap a Madrid i d’aquesta manera el va expulsar literalment del seu territori. Milans del Bosch, un home autoritari i amb mà de ferro, tampoc no devia tenir un caràcter gaire fàcil perquè aquell mateix any, el 1919, pel govern civil hi van passar cinc governadors més. Però al general li agradava deixar ben clar qui i com es manava a Catalunya.

El cas és que en aquell 1919, la CNT havia paralitzat el país amb la vaga de La Canadenca, la principal empresa d’energia elèctrica de Catalunya. Per intentar resoldre la situació, el govern espanyol va nomenar governador civil un vell conegut del programa: Carles Montañès, l’enginyer industrial que s’havia associat amb Pearson per fundar aquesta companyia. Montañès va aconseguir arribar a un acord amb els treballadors perquè tornessin a la feina a canvi d’aprovar la jornada de vuit hores i alliberar tots els detinguts. Totes aquelles concessions van enfurismar Milans del Bosch. I, sense pensar-s’ho dues vegades, va fer fora a coces el pobre Montañès.

Aquella vaga es va complicar i Milans del Bosch va acabar declarant l’estat de guerra. I encara més: va ser aleshores quan la patronal, espantada pel poder de la CNT i atemorida pels atemptats revolucionaris, va organitzar, amb la complicitat de l’autoritat, les bandes de pistolers per liquidar els líders anarquistes. Tot allò va acabar en un gran desastre i amb la primera dictadura del segle XX. Però demostra com i qui va manar a Catalunya durant molts d’aquests últims tres-cents anys.

Una de les primeres persones que va veure el capítol de la sèrie dedicat a la violència, quan es va acabar només va dir: «Quin desastre!». I és veritat que la impressió que fa és que Catalunya ha estat una terra marcada per la violència. Ha estat realment així?

Depèn de com t’ho miris. Aquest país ha tingut un desenvolupament violent, semblant a molts altres països, ja que la violència és una forma de relació històrica present en totes les societats: recorda aquella frase que diu que la violència «és la paridora de la història». Però mirar si aquí hi ha hagut més o menys violència que a altres llocs no té gaire sentit. Com la mesures, la violència? El que sí que és interessant és entendre per què, com i quan hi ha hagut aquesta violència i les raons de fons que l’expliquen. És cert que des de l’edat mitjana hi ha una dinàmica en què la violència hi és molt present, tant en episodis de guerra —pensa en la guerra dels Remences o en la guerra dels Segadors— com en la vida social i quotidiana. Però el cas és entendre aquesta violència, mirar d’explicar-la i veure quines raons de fons hi ha.

Però és ben veritat que els catalans, històricament, han tingut fama de violents. En l’episodi de la sèrie televisiva 300 dedicat a la violència, comencem explicant una de les primeres grans revoltes populars que es van produir després de la guerra de Successió. Era l’any 1773 i el capità general de Catalunya havia ordenat l’allistament obligatori de 2.500 joves catalans, que haurien de servir a l’exèrcit durant vuit anys. Això no havia passat mai. Fins aleshores Catalunya no havia tingut mai exèrcit regular i els joves només estaven obligats a agafar les armes per defensar el territori propi, el del Principat. Però res més. Per això el refús va ser tan generalitzat. Després de setmanes de conspiracions, el 4 de maig de 1773 un grup de joves es va enfilar al campanar de la catedral de Barcelona i va fer repicar la campana Honorata. Allò va ser el senyal per començar una rebel·lió en tota regla. L’exèrcit va disparar contra els revoltats i va fer cinc morts i onze ferits. Però els joves van aconseguir el seu propòsit: les autoritats es van fer enrere, van fer un sorteig de mentida i només els va tocar allistar-se als joves que ja s’havien presentat voluntaris. La que va acabar rebent va ser la campana Honorata: com a represàlia, el rei Carles III va ordenar que la fonguessin.

En aquest context, és molt interessant veure quina percepció dels catalans tenien aquelles autoritats militars. En el Servicio Histórico Militar de l’exèrcit, a Madrid, es guarden les memòries de Pedro de Lucuce, un dels matemàtics espanyols més destacats de segle XVIII. A més de científic, Lucuce també era militar i va arribar a ser director de la Reial i Militar Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona. En un dels seus informes, titulat «Precauciones contra alborotos, motines y rebeliones en esta plaza de Barcelona», Pedro de Lucuce afirmava que són característiques dels catalans d’aquella època «la infidelidad al soberano, la falta de obediencia a sus órdenes, el desacato a sus personas, sus ministros y sus tropas, la falta de respeto a lo sagrado, la inhumanidad, la crueldad y, en fin, los desórdenes que traen los alborotos, motines, sublevaciones y desórdenes». I tot això, deia aquell militar, a causa d’«un amor ciego y desmedido por la libertad, por la independencia, por la novedad» i perquè «jamás olvidarán los privilegios que juntamente perdieron».

Ens n’hem de refiar, d’aquesta descripció que fa Pedro de Lucuce?

Tots els informes que es fan des del poder són interessats. Si agafes el de Pedro de Lucuce, has d’entendre qui és aquest personatge i la funció que té. I, per tant, els interessos que hi ha al darrere. Perquè si mires els comentaris de qualsevol altre visitant de l’època la percepció és diferent. Arthur Young, Alexandre Laborde o Townsed, que van visitar Catalunya en aquells anys, es fixen en altres aspectes més vinculats amb la laboriositat, i fins i tot identifiquen els catalans com «els holandesos d’Espanya». Observen que els camps del país estan molt ben llaurats, que hi ha fàbriques i una gran activitat industrial, que hi ha comerç, amb un port de Barcelona en moviment constant. És veritat que alguns dels viatgers també remarquen que entre els catalans hi ha un cert esperit d’independència —en els termes del segle XVIII, no pas independència política sinó de caràcter—; és a dir, que són gent que actuen al marge del poder i en funció d’uns codis propis. Però d’aquí a deduir que hi ha un element genèric que fa que aquest país sigui més violent, és un error. Això no es pot plantejar així de cap manera. No podem prendre com a explicació del fenomen el que diuen els documents oficials: que a Catalunya hi ha molta violència perquè els catalans són així. Entre altres coses, aquestes formulacions busquen exculpar agents importants d’aquesta violència, com si no hi tinguessin res a veure. No hi tenien res a veure les autoritats militars espanyoles en la violència que hi havia a Catalunya al segle XVIII? No hi tenien res a veure els caps militars francesos en la violència de la guerra del Francès? El que passa és que és molt més senzill dir que hi havia violència perquè la població era genèticament violenta.

«Les bullangues són un fenomen idiosincràtic català».

Abans explicaves que durant els tres últims segles la violència ha estat una cosa comuna a molts altres països europeus. Tot això té a veure amb la industrialització?

En bona part. Catalunya és un país que s’industrialitza molt ràpidament i molt intensament. I, per tant, les formes capitalistes i la conflictivitat específica del capitalisme hi apareixen amb moltíssima força. Aquesta conflictivitat no pot aparèixer a Sòria ni a Valladolid, perquè allà no hi ha un procés d’industrialització semblant. Quan es produeix un procés d’industrialització hi ha un trencament de les formes de vida i del treball tradicionals i això vol dir explotació, vol dir brutalitat, vol dir sous baixos i habitatges insalubres, vol dir moviments reivindicatius, vol dir moviments revolucionaris contra el capitalisme. I al segle XIX això passa a Catalunya, això passa a França, això passa a Anglaterra i això passa el nord d’Itàlia.

I la industrialització comporta sempre aquest conflicte violent?

Habitualment, sí. En les primeres dècades del segle XIX en molts països que s’estaven industrialitzant, com Anglaterra i França, els treballadors expressaven el seu malestar atacant i destruint les màquines perquè les consideraven l’enemic del treballador artesà, de l’ordre tradicional, fins i tot d’un sistema de valors morals. D’aquests moviments, els historiadors en diem «ludisme». I això també va passar a Barcelona. L’acció que va tenir una repercussió més gran, i que va assolir un caràcter més simbòlic, va ser la crema de la fàbrica Bonaplata l’agost del 1835, en plena bullanga.

Què són les bullangues?

Les bullangues són un fenomen que també va donar-se en d’altres ciutats espanyoles però que va adquirir trets molt específics a Catalunya i, sobretot, a Barcelona, entre el 1835 i el 1843. Eren avalots populars, moviments de protesta, de queixa, amb contingut social i polític, que esclataven a partir d’un detonant. Eren una mena d’explosions d’ira, que reposaven en el malestar social, sobretot del poble menut, de les classes populars, i que estaven generades per diversos motius: perquè s’estaven trencant les formes tradicionals de vida i de treball i se n’imposaven de noves, molt dures, que no s’acompanyaven de millores efectives; perquè el canvi polític cap al règim liberal topava amb moltes resistències i les autoritats no hi actuaven d’una manera decidida; perquè s’endarrerien els canvis que havien de portar una major felicitat. En general, les bullangues recollien el descontentament social i les aspiracions de canvi polític. I tot això enmig de la crisi econòmica de la dècada del 1830, que va ser molt important, i en un context de guerra carlina i de revolució liberal, on hi va haver una pugna duríssima entre els liberals moderats, els progressistes i els radicals.

El juliol del 1835 hi va haver una d’aquestes bullangues, potser la més espectacular de la història. Tot va començar a la plaça de toros del Torín, a la Barceloneta. En aquella època a Catalunya hi havia una gran afició als toros. Aquella tarda de juliol, els braus van sortir tan mansos que la gent es va començar a empipar. Aleshores va arribar una notícia que encara els va fer enrabiar més: a Reus, una partida de carlins havia assassinat un grup de milicians liberals. Era la primera guerra Carlina i no cal ni dir que Reus i Barcelona eren ciutats molt liberals. Quan el cinquè toro també va sortir mans, la gent ja no va poder més, van començar a llançar les cadires al mig de la plaça, van saltar a l’arena, van matar el toro, el van lligar per les banyes i el van arrossegar Rambla amunt. D’allò se’n va fer una cançoneta que encara hi ha gent que recorda i que deia:

El dia de Sant Jaume

de l’any trenta-cinc

hi va haver gran gresca

a la plaça del Torín;

van sortir set toros,

tots van ser dolents:

això va ser la causa

de cremar els convents.

I és que, mentre arrossegaven el toro mort, la gent va començar a cremar els convents i monestirs de la ciutat al crit de «Morin los caps pelats!», en referència als monjos.

La revolta va continuar sense oposició, perquè la tropa aquell dia estava de maniobres fora de la ciutat. Però quan el capità general va saber dels aldarulls, va fer tornar de seguida el seu ajudant, un tal general Bassa, per reprimir la bullanga. Aquell general, acostumat a reprimir disturbis, anava ben confiat. Però no s’imaginava el que l’esperava. Tot just arribat a Capitania, un grup de revoltats van assaltar el despatx i el van matar allà mateix. I la desgràcia del general Bassa no es va acabar aquí. Van llançar el cos pel balcó, el van arrossegar per tota la Rambla, com havien fet abans amb el toro, i al final el van cremar en una gran foguera. Al vespre, els revoltats van cremar la fàbrica Bonaplata.

En aquestes bullangues, la gent no tenia gaires dubtes sobre qui eren els enemics?

Per a la gent, l’assassinat d’aquells milicians de Reus, que estaven molt vinculats a la població, demostrava que estaven indefensos davant dels atacs dels carlins. Aquests carlins, a més, tenien la complicitat dels frares. I, a sobre, l’exèrcit es mostrava sospitosament ineficaç. La població estava indignada. I quan les notícies de Reus van arribar a Barcelona la indignació es va encomanar. La gent de seguida va buscar els responsables d’aquella situació. Qui eren els culpables? Doncs no va costar gens identificar-los amb l’Església i els monjos, que eren molt a prop de la multitud. Després, la ira es va dirigir contra els caps de l’exèrcit que tornaven a la ciutat per castigar els qui havien cremat convents. Pensa que una altra de les característiques de les bullangues és que la repressió per part de l’exèrcit normalment era molt dura. Contra tots aquests que consideraven culpables els revoltats hi van actuar amb una gran brutalitat.

I, a més, d’una manera molt espontània i desordenada.

Al principi, les bullangues són així, tot i que també tindran un contingut polític. Fins al punt que empenten els canvis, obliguen les autoritats a moure fitxa, i entre els anys 1840 i 1843 es converteixen en moviments insurreccionals. Per exemple, la revolta del 1842 contra Espartero, de la qual parleu en el capítol sobre política, allò què és, una bullanga o un moviment insurreccional? Allà encara hi ha un component de bullanga: hi ha un descontentament social, simbolitzat en l’impost de consums, i hi ha un fet anecdòtic: les famílies obreres que volen entrar a la ciutat bótes de vi sense pagar l’impost. La seva queixa contra els burots es convertirà en detonant d’una protesta més àmplia quan les autoritats civil i militar intervenen de forma molt autoritària i repressiva. I la protesta llavors deriva en revolta. La violència militar genera una resposta també violenta de la gent i de la milícia.

Aquella bullanga del 1842 es va acabar amb el bombardeig de Barcelona des de Montjuïc. Potser val la pena recordar que Barcelona també serà bombardejada el 1843 i el 1856. Ja havia estat bombardejada, des del mar, a finals del segle XVIII. I tornarà a ser bombardejada, des del mar i des de l’aire —com bona part de les ciutats catalanes— durant la Guerra Civil. Els bombardejos del segle XIX il·lustren la violència de l’Estat, però els de la guerra van ser una pràctica criminal, amb vocació genocida.

Tornant un moment a les bullangues, per què tenen aquest grau de crueltat?

Vols dir com ara la crueltat amb què tracten el general Bassa?

Per exemple: l’agafen, el maten, el llencen pel balcó, l’arrosseguen per la Rambla, el cremen. Em sembla d’una crueltat tremenda. A mi em recorda les imatges de la mort de Gaddafi…! No t’ho sembla?

Per això hem d’intentar situar-nos dos segles enrere, un moment en què la vida no té el valor que li donem ara. La vida, el dret a la vida, encara no és un valor absolut. En canvi, hi continua havent un instint molt primari de venjança davant de la injustícia, i un component d’indignació i de voler escombrar els obstacles, que es canalitza a través de la violència. Pensa que el 14 de juliol de 1789, quan va produir-se l’assalt de la Bastilla, van exhibir i passejar per París el cap del comandant de la fortalesa. Això té un component cultural, de mentalitat, que anirà canviant a mesura que es va difonent i es va institucionalitzant que la vida és un valor, que la persona és inviolable i té uns drets pel sol fet de ser persona, que la tortura és un delicte, que la pena de mort és una venjança immoral. La difusió d’aquests valors és històricament tardana, lenta i fràgil: només cal mirar el món el 2014. Però el 1835 la mentalitat està molt impregnada dels codis de l’Antic Règim, encara no ha canviat i la política tampoc no és capaç de canalitzar els odis que hi ha dins la societat. No crec que haguem de jutjar aquell moment dient simplement que «eren molt bèsties». Vist així, tota la història és molt bèstia. Si no, fixem-nos en les guerres. La guerra Carlina és brutal, s’assassinen familiars dels liberals i dels carlins, només per venjança i de forma premeditada! I la Segona Guerra Mundial? Amb quins ulls ens l’hem de mirar? I la Primera Guerra? Saps com gasejaven? Tot plegat és molt bèstia. I els bombardejos de què hem parlat abans, què et semblen?

Però fixa’t en una cosa. En acabar-se la Segona Guerra Mundial es constituirà el Tribunal Militar de Nuremberg i es tipificaran els delictes, per exemple, de crims contra la humanitat i genocidi. I, a partir d’aquell moment, s’institueix una penalització, imprescriptible, d’aquestes conductes criminals. I això es pot fer perquè ja s’ha arribat a aconseguir que la vida tingui un valor. Ja hem entrat en la cultura dels drets humans. Però fins al 1945 això no existeix. A ningú no se li acudiria portar davant d’un tribunal els que maten el general Bassa per la crueltat amb què ho fan. Perquè tampoc no ho veuen tan cruel: d’alguna manera la crueltat estava incorporada en els codis de la conducta col·lectiva.

Això és de les coses que ens costa més en història: entendre que no s’ha de jutjar els fets del passat i que no podem entendre el passat amb els ulls i els valors d’ara. Ens pensem que els nostres valors són eterns i, en canvi, són construïts, com tots els valors. T’has de situar en el 1835, després d’una guerra del Francès que ha sigut brutal, després de la guerra dels Malcontents, del 1827, que també ha estat brutal, amb la primera guerra Carlina que s’acaba d’iniciar i que també és d’una violència molt gran. Tot plegat, es viu en un context en què la violència hi és molt present, hi està molt integrada, i en què els canals d’expressió política són febles i encara no estan consolidats.

«La gent veu que l’Església està sempre al costat del poder».

Quan parlaves dels enemics principals de les bullangues, deies que hi havia l’exèrcit i l’Església. Per què, l’Església?

L’Església hi té un paper, i especialment els monestirs. Els monestirs, en aquell moment, són vistos com «els alcàssers de pedra» i són un símbol de poder d’uns ordes religiosos trabucaires, que se situen al costat de la reacció; en el cas de l’any 1835, es posen al costat dels carlins. La gent, i especialment la població urbana de ciutats liberals, veu que l’Església sempre està al costat de l’enemic, com una aliada del poder. I, encara més: com una aliada molt rica i poderosa. A més és un enemic que els liberals poden identificar com a tal, amb relativa facilitat i un ampli consens. I així ho fan els líders que emergeixen a la plaça de toros el juliol del 1835: la identifiquen com l’enemic a batre. I quan la gent surt de la plaça de toros se’n van directament cap a cremar els monestirs. A més, has de pensar que Barcelona estava farcida de monestirs: tota la Rambla n’era plena! I ocupaven solars molt suculents per fer negoci.

Però això d’atacar l’Església es mantindrà com una tendència molt sòlida durant molts anys. A la Setmana Tràgica o a la Guerra Civil es tornen a cremar esglésies i convents. Per què?

No creguis, va canviant. Hi ha una diferència entre aquests atacs de les bullangues i, per exemple, la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. A la Setmana Tràgica, al juliol del 1909, ens trobem amb forces que no existien en les bullangues del segle XIX: hi ha forces anarquistes molt sòlides, hi ha forces republicanes fortes, i dins del republicanisme hi ha unes tendències lerrouxistes que usen molt demagògicament el tema anticlerical per exaltar les masses i desviar l’atenció. I el 1936… és que des del moment en què es proclama la República una part de la jerarquia eclesiàstica no para de conspirar! La bel·ligerància política de part de l’Església espanyola contra la República és brutal. Des de l’any 1931 aquesta Església ofereix resistència a les reformes republicanes. I no parlo dels catòlics, parlo de la jerarquia. Per tant, les condicions en cada moment són diferents. Però sí que hi ha un fil conductor, que és aquesta idea que l’Església està al costat del poder. I això arriba al paroxisme amb el nacionalcatolicisme franquista: fins a la dècada del 1960 no començarà una certa dissidència catòlica. La tradició dels Rouco Varela té arrels profundes.

La Setmana Tràgica va encendre Barcelona i altres ciutats catalanes el juliol del 1909. El detonant va ser la mobilització dels reservistes per anar a fer la guerra a Melilla, amb l’objectiu de protegir les mines de ferro de la regió del Rif, propietat del comte de Romanones, del marquès de Comillas i de la família Güell. Aquella guerra era molt impopular i encara ho va ser més quan es va saber que els fills de les classes benestants se la podien estalviar si pagaven sis mil rals. La tarda del 18 de juliol un grup de soldats de Reus estava a punt d’embarcar al port de Barcelona per anar a l’Àfrica. Unes dames de la burgesia barcelonina se’ls van acostar per donar-los uns escapularis i unes medalletes que els protegirien de les bales enemigues. Allò encara va encrespar més els ànims. Els reservistes van llançar medalles i escapularis al mar i van començar els incidents. A mesura que arribaven notícies de joves morts al front, la tensió augmentava. Solidaritat Obrera va convocar una vaga general per al dia 26. Va ser un èxit. Però els organitzadors van quedar desbordats i la ciutat es va omplir de barricades. Van cremar vuitanta edificis religiosos. Van morir més d’un centenar de persones. La repressió posterior va ser desmesurada. Cinc persones van ser jutjades i afusellades per instigar la revolta; entre elles hi havia el fundador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia.

La Setmana Tràgica ja no és exactament una bullanga, oi? Quines diferències hi ha entre aquest moviment i les bullangues clàssiques del segle XIX?

A la Setmana Tràgica hi ha una convocatòria de vaga general amb un objectiu molt clar: que ningú no vagi a la guerra. En les bullangues del segle XIX no hi havia un objectiu prèviament fixat. A la Setmana Tràgica hi ha elements que actuen de detonants i precipiten els fets —la provocació de les dames de les medalletes, per exemple—. Però ja hi havia una organització prèvia i una convocatòria ben clara amb l’objectiu d’intentar aturar la guerra.

Per tant, ja podem parlar d’un tipus de conflicte contemporani?

Sí, sí. La Setmana Tràgica ja té un component molt «capitalista». Ja es fa una anàlisi de la guerra com un fenomen capitalista en què els perjudicats són els obrers. I com que els obrers no han d’anar a salvar els capitalistes, cal aturar la guerra. Ho estic simplificant molt, però ja hi ha aquesta lectura política del conflicte.

En tota la violència d’aquests tres-cents anys hi ha un altre element clau que és l’exèrcit. Com actua l’exèrcit en aquests esclats tan violents?

L’exèrcit és un element central en tota la dinàmica catalana, i molt específicament barcelonina, d’aquests tres-cents anys. Jo crec que el paper de l’exèrcit ja es planteja al segle XVIII. És un exèrcit d’ocupació, que té una funció política de subjecció de la població. Fins aleshores, a Catalunya no hi havia hagut mai exèrcit com a tal en el territori i, en qualsevol cas, es participava en l’exèrcit de la monarquia de forma voluntària. Ara, l’exèrcit s’identifica com el representant del nou poder borbònic, i com el seu instrument bàsic. No oblidem que el capità general, juntament amb l’Audiència, seran institucions centrals de la nova monarquia i de la Nova Planta. I el capità general acabarà tenint a les seves ordres uns efectius de trenta mil homes, amb dues fortaleses simbòlicament molt potents, la fortalesa de la Ciutadella i el castell de Montjuïc.

Però la presència de l’exèrcit encara va més enllà, perquè també afecta la dinàmica social. L’exèrcit vol dir reclutaments, que fins llavors no existien. L’exèrcit també vol dir allotjaments per als militars. L’exèrcit vol dir contribucions. Per tant, l’exèrcit ocasiona uns costos socials i econòmics en la vida quotidiana: quan obliguen algú a anar a servir a l’exèrcit, per exemple, és un daltabaix per a la família.

Tot plegat, la gent veu l’exèrcit com el representant del nou poder que s’ha instaurat per la violència i que es manté per la violència. I que encara incrementarà el seu poder amb atribucions jurídiques sobre la població civil.

Què vols dir?

Des del 1768 l’exèrcit podia jutjar en consells de guerra la població civil que protagonitzés actes de desobediència contra el poder. Per tant, també tenia competències judicials i d’ordre públic. El liberalisme del segle XIX no trenca aquesta dinàmica. Hi haurà militars que seran liberals, fins i tot n’hi haurà de republicans. Però l’exèrcit continua tenint les atribucions d’ordre públic. Per tant, es mantindrà aquesta dinàmica que podríem qualificar de militarització de l’Estat. I això farà que el militarisme s’imposi com a instrument de control de societats com la catalana, especialment conflictiva.

Al segle XIX, en l’Estat liberal, les atribucions d’ordre públic teòricament eren del governador civil. Però el governador civil habitualment es veia superat per l’acció del capità general, que li prenia la iniciativa. I què vol dir prendre la iniciativa? Doncs vol dir la intervenció directa de la tropa en els conflictes i el recurs permanent a la declaració d’estats de guerra i a la suspensió de garanties constitucionals. Ja saps que Catalunya i Barcelona van estar més anys en estat de guerra i amb les garanties constitucionals suspeses, que no pas en una situació de normalitat. A més, no hi havia unes forces policials civils, professionalitzades, eficients i potents a disposició del governador civil. Es va crear la Guàrdia Civil, però de seguida es va militaritzar i, per tant, va acabar sent el capità general qui va tenir més influència sobre aquest cos.

Una anècdota. L’any 1867 hi havia un governador civil, Romualdo Méndez de San Julián, que també era militar. Un vespre li va arribar la informació que una partida de «delinqüents» —un terme que perfectament podia encobrir dissidència política— es desplaçava cap a Sant Boi de Llobregat. Méndez decideix ordenar al comandant de la Guàrdia Civil que actuï, sense comunicar-ho al capità general, ja que no ho considera necessari. Quan l’endemà l’informen, el capità general troba intolerable que el governador civil hagi mobilitzat la «benemèrita» sense el seu consentiment i el fa destituir. Fixa-t’hi: l’any 1867 el governador civil no pot mobilitzar una força policial com la Guàrdia Civil sense coneixement del capità general.

Antonio Guerola, que va ser governador civil durant l’any 1864, va deixar una memòria de la seva gestió a Barcelona, en tres volums, que és extraordinària. Hi explica que no podia confiar en la policia perquè els inspectors eren «cosa mediana», eren incompetents, sovint vinculats a activitats prohibides com el joc. Com que no se’n podia refiar, el governador civil havia de recórrer a confidents. Però ni d’aquests confidents no se’n podia refiar, perquè tenia la certesa que, quan li passaven informació, abans havien anat a explicar-ho al capità general. I el governador mai no sabia si allò que li deien podia respondre o no a un parany de la pròpia autoritat militar.

Tot el segle XIX va d’aquesta manera. La policia no es comença a prendre l’ordre públic seriosament fins que no arriben els atemptats terroristes anarquistes. Llavors s’adonen que la ineficàcia policial és brutal.

«Entre els militars i la revolució, les elits prefereixen els militars».

Manel Risques (Barcelona, 1952) segurament és l’historiador que ha estudiat més a fons els problemes de l’ordre públic a Catalunya. L’any 1995 va publicar un estudi pioner, El govern Civil de Barcelona al segle XIX, completat el 2013 amb L’Estat a Barcelona. També és autor, entre altres llibres, de Temps d’amnistia (2001), sobre aquest aspecte de la Transició política, Procés a la Guàrdia Civil (2001), sobre el paper de la Guàrdia Civil a Catalunya durant l’intent de cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 i Identitat democràtica o tradició espanyolista? La repressió sobre els Mossos d’Esquadra a la postguerra (2003). Ha comissariat algunes exposicions, com «Les presons de Franco» i «En transició». I ha dirigit una autèntica joia per als aficionats a la història i a la fotografia: els quatre volums d’Un segle d’història de Catalunya en fotografies (2010-2012).

Manel Risques va assessorar el capítol sobre la violència de la sèrie de TV3, 300. Va proposar de començar l’episodi explicant un d’aquells primers atemptats dels anarquistes revolucionaris, la bomba del Liceu del 1893. De fet van ser dues bombes. Era la gala d’inauguració d’aquella temporada operística i a l’escenari sonava el segon acte del Guillem Tell, de Rossini. En el moment de l’ària de la soprano, l’anarquista Santiago Salvador va llançar una bomba Orsini contra la platea des del cinquè pis. Aquella explosió va fer una vintena de morts. I aleshores va llançar una segona bomba, que, tanmateix, no va explotar. Va anar a parar a la falda d’una senyora que havia mort en la primera explosió i va continuar rodolant cap avall. El pànic va ser indescriptible.

Aquest paper de l’exèrcit com a gestor de l’ordre públic, podria ser un dels motius que fa que els conflictes acabin sempre d’una manera tan violenta?

Sí, evidentment. Això té un impacte molt gran perquè el conflicte té una expressió predominantment violenta que es tradueix massa sovint en ferits, morts i detinguts. A Barcelona, en les revoltes del 1856, per exemple, hi va haver centenars de morts! Esclar que l’exèrcit també intervenia per reprimir els moviments revolucionaris en altres països. Però va ser en situacions excepcionals, que s’apartaven de la norma, i que provocaven un intens debat polític i social, precisament per la seva excepcionalitat. Aquí, la intervenció de l’exèrcit va ser la norma. Això vol dir que per solucionar un conflicte no es recorria a canals de negociació, ni a l’acció política, sinó que s’usava la força bruta; simplement la força, no hi havia res més.

Quan esclata el terrorisme anarquista, el de la «propaganda pel fet», el desconcert és total. L’exèrcit ja no pot intervenir-hi directament. La policia i la Guàrdia Civil, gens acostumades a investigar, fan detencions massives d’anarquistes, de republicans i d’obrers. Tot per tal de presentar davant l’opinió pública els responsables de l’acció al més ràpidament possible, ja que l’alarma social era enorme. Però només ho aconseguiran a través de la tortura. El famós procés de Montjuïc, del 1896, instruït per un jutge militar, n’és la mostra més representativa. I quan es coneguin les tortures que s’han aplicat als detinguts, el rebombori serà molt gran i les campanyes contra les sentències tindran una amplitud extraordinària.

Crec que aquesta manera de mirar la història del país ens aporta llum sobre moltes coses. Per què hi ha una resposta tan violenta per part dels grups anarquistes a finals del segle XIX? Segurament el paper que ha tingut l’exèrcit en la repressió hi té molt a veure. Però hi ha una altra cosa: aquesta repressió va tenir la complicitat de les elits. Les elits catalanes sovint reclamaven la intervenció militar. Si bé amb excepcions, òbviament: Joan Mañé i Flaquer, per exemple, un periodista conservador del Diari de Barcelona, l’any 1856 es queixava del poder dels militars, i deia que Catalunya semblava una colònia. Ara bé, per la mateixa època, Jaume Balmes, el gran pensador conservador de l’època, deia que entre una autoritat militar i la revolució, preferia sempre l’autoritat militar, encara que fos un desastre. Amb això centrava molt lúcidament la por que les elits tenien al conflicte. Les elits catalanes se sentien permanentment insegures. En conseqüència, consideraven el conflicte com un mal davant del qual s’havia d’actuar, perquè, si no, podia abocar a situacions revolucionàries. Per tant, la capacitat de negociació quedava limitada i l’ús de la força era l’única garantia. De què? Doncs que res no perjudiqués els interessos materials de la propietat.

«El pistolerisme significa la fallida de l’Estat».

Cap al 1919, la patronal catalana estava realment espantada. D’arreu d’Europa arribaven notícies alarmants per als interessos dels capitalistes. El 1917 havia triomfat la Revolució russa, l’any següent s’havia declarat l’Estat Socialista de Baviera, i, el 1919, la República Soviètica d’Hongria. Aquell mateix any, a Catalunya, la vaga de La Canadenca havia demostrat que la CNT era capaç de paralitzar el país. En aquell moment, una part dels fabricants van decidir tirar pel dret: contractar bandes de pistolers per atemptar contra els líders sindicals. Davant d’aquestes accions, els anarquistes no es van quedar plegats de braços i van respondre amb la mateixa violència. Durant quatre anys, els carrers de Barcelona es van convertir en l’escenari d’atemptats i tirotejos continuats. Es calcula que van morir assassinades 424 persones, 69 del cantó de la patronal, 253 del cantó dels sindicats, 30 policies i 42 pistolers, entre d’altres.

A la sèrie de televisió expliquem la història de dos dels protagonistes d’aquells anys tan durs: el dirigent patronal Fèlix Graupera, inspirador dels pistolers de la patronal, i Carles Bort, un jove sindicalista de la CNT. Tots dos van patir atemptats, i tots dos van sobreviure. Però no per gaire temps. Carles Bort va passar per la Model, es va allistar a l’exèrcit per fugir dels pistolers, i va morir al nord d’Àfrica. Sobre Fèlix Graupera, hi tornarem una mica més endavant.

El pistolerisme ja és gairebé una guerra civil encoberta?

Sí, el pistolerisme ja és un moment de crisi social plena i representa la desfeta de l’Estat. Quan la CNT va demostrar que podia paralitzar el país, amb la vaga de La Canadenca del 1919, algunes veus de la patronal van reclamar que allò s’havia d’acabar d’una manera radical. Com? Doncs no n’hi havia prou amb el lock-out patronal sinó que calia una acció més expeditiva: la del pistolerisme. I això volia dir a través de bandes de pistolers organitzades per la patronal, sota l’aixopluc de l’Estat, que els donava impunitat. «Si l’Estat no és suficientment fort per liquidar la CNT —deien una part dels fabricants— liquidem-la nosaltres». Lògicament, aquest pistolerisme de la patronal va estimular la resposta d’un altre pistolerisme per part dels anarquistes, que recollia una pràctica d’atemptats que fins llavors era molt minoritària —tot i que molt cridanera— dins del sindicat. Aquesta espiral de violència va assolir el paroxisme amb la implicació directa a favor dels pistolers de la patronal, del governador civil, el general Martínez Anido, i del capità general, Milans del Bosch, que va fer de la Capitania General de Catalunya talment una Capitania colonial.

Aquest fenomen del pistolerisme només va passar a Catalunya? No va passar enlloc més?

En alguns països, com Itàlia, algunes pràctiques d’aquesta mena es van incorporar a un moviment més complex, el feixisme. Recorda que Mussolini va pujar al poder el 1923. I també va existir a la resta d’Espanya. Però la màxima expressió del pistolerisme va ser a Catalunya, perquè aquí hi havia una societat més avançada en termes industrials, on la polarització social era extrema i on semblava que podia triomfar una hipotètica revolució identificada amb la CNT.

Tot plegat, el pistolerisme significa una fallida de l’Estat. Un Estat que delega en uns pistolers l’exercici de la violència i els dota d’impunitat per actuar, això és la fallida de l’Estat. És com els GAL i el terrorisme d’Estat, salvant totes les diferències d’època: en termes qualitatius els GAL encara podrien tenir una dimensió de perversitat més intensa perquè van ser la resposta d’un Estat democràtic.

El pistolerisme és un fenomen propi d’aquí. Però la força dels anarquistes també. Com és que és tan important l’anarquisme a Catalunya? I per què acaba sent tan violent?

Jo crec que és una pregunta molt difícil de respondre, i mira que hi ha estudis sobre el tema. La meva opinió és la següent. El model sindical del segle XIX s’inicia amb els sindicats d’ofici, el 1840, i es vertebra amb el sindicat de les Tres Classes de Vapor, que era un sindicat associat a un primer capitalisme, amb una mirada reivindicativa i reformista. Entre el segle XIX i el XX el capitalisme canvia. La segona revolució industrial impacta molt a Catalunya. I en aquesta nova fase, amb un teixit industrial compacte i on prenen importància les grans empreses, aquest sindicalisme desapareixerà en benefici de la CNT i de la UGT, molt més minoritària, que ja incorporen la idea de canvi polític i social. La UGT, per exemple, és un sindicat que està associat a un projecte de canvi social identificat amb el PSOE. Però la UGT no aconsegueix implantar-se a Catalunya, segurament perquè el PSOE tampoc no ho fa. A Catalunya, qui recull aquesta doble idea de la reivindicació i la revolució és la CNT.

Amb quin partit es podien identificar els treballadors a Catalunya? Amb cap. La Lliga no els representa, alguns sectors del republicanisme d’esquerres els volen incorporar però no ho aconsegueixen. Els socialistes són minoritaris, i els comunistes, residuals. Tampoc no hi ha un espai socialdemòcrata ni un partit laborista forts. L’ERC de Companys i Macià, amb el seu projecte populista l’any 1931, s’hi aproparà però tampoc.

I per què a Catalunya no hi ha aquest espai polític que pugui representar les inquietuds i les necessitats dels treballadors?

No ho sé. A Espanya hi serà: hi ha el PSOE i, amb dimensions més reduïdes, el PCE. Però a Catalunya, almenys fins a l’esclat de la Guerra Civil, la CNT serà el principal —no únic— referent del món obrer.

La CNT sorgeix primer com un projecte on conflueixen tots els sindicats, fins i tot la UGT. Però la UGT en serà expulsada quan la CNT es defineix com la Confederación Nacional del Trabajo. Això què vol dir? Que la CNT assumeix una dimensió de sindicalisme revolucionari, d’acció directa contra els patrons —semblant al model de la CGT francesa— però que també recull les aspiracions reivindicatives immediates. I així es converteix en el gran sindicat dels treballadors de Catalunya. I, a més, amb una diversitat interna immensa, perquè dins la CNT hi ha molts mons. La CNT no és un sindicat homogeni, hi conviuen moltes expectatives diferents i voldrà atendre-les totes. Així que, en bona mesura, assumirà un caràcter més revolucionari o més reivindicatiu en funció dels dirigents de cada moment. En qualsevol cas, la CNT aconsegueix ser el gran representant del món del treball català, perquè no hi ha altres opcions que siguin capaces de fer-ho.

Així, la CNT, sense entrar en el joc electoral, actua gairebé com el partit dels treballadors catalans? Per entendre’ns: Pablo Iglesias crea el PSOE, però el Pablo Iglesias d’aquí no fa el PSOE sinó la CNT?

Pots entendre-ho d’aquesta forma, perquè la UGT sempre és minoritària a Catalunya. La representació dels treballadors, la casa dels treballadors, és la CNT. I allà hi conviuen totes les tendències. El problema és: qui dirigeix la CNT? Qui mana? I en funció de qui mani en cada moment, la CNT prendrà una deriva o una altra.

I dins la CNT també hi ha un sector revolucionari violent?

També hi és, perquè la CNT té la capacitat d’incorporar-ho tot. I també incorporarà la FAI.

Durant els anys del pistolerisme, un dels personatges més destacats de la patronal va ser Fèlix Graupera. Ell va ser qui va inspirar i, probablement, organitzar les bandes de pistolers per atemptar contra els anarquistes. Ell mateix va ser objecte d’un atemptat, l’any 1920, però se’n va sortir amb una ferida lleu. Van passar els anys, va passar la dictadura de Primo de Rivera, va passar la República. I el 1936 va esclatar la Guerra Civil. Aquell agost, Fèlix Graupera va ser assassinat per una patrulla de milicians. Aquest va ser un dels quatre mil assassinats que es van cometre a la rereguarda durant els primers mesos de la guerra. Entre aquests morts hi havia instigadors del cop d’Estat feixista, hi havia simpatitzants dels revoltats, hi havia fabricants, religiosos, polítics conservadors, gent de missa i, segurament, hi havia gent que no tenia res a veure ni amb els uns ni amb els altres.

En el capítol de la sèrie televisiva expliquem que un any després, el govern de la Generalitat va encarregar al jutge Bertran de Quintana que investigués tots aquells assassinats per trobar-ne els culpables i jutjar-los. Va ser una feina molt complicada, perquè la majoria d’aquells morts els havien fet patrulles de les milícies antifeixistes en nom de la revolució. La pressió va ser tan forta que la Generalitat va decidir cancel·lar les investigacions.

Com és que durant els primers mesos de la Guerra Civil es desferma aquesta violència a la rereguarda?

Per entendre tot això, el punt d’arrencada és el 19 de juliol de 1936: a Barcelona es derrota un cop d’Estat que podem etiquetar de «feixista». Aquest és l’element bàsic. La derrota del cop d’Estat a Barcelona ve donada per una suma de tres agents: un, la Generalitat, perquè ha sabut que s’estava organitzant el cop i ha aconseguit plantar un dispositiu per frenar-lo; segon, la Guàrdia Civil, que a Barcelona es decanta a favor de la República. I tercer: la població que surt al carrer. Són tres factors, i si n’hagués fallat un dels tres el cop d’Estat hauria triomfat.

Ara bé, la lluita del 19 de juliol de 1936 a Barcelona és tan dura que acaba amb la desorganització de totes les forces policials que depenien de la Generalitat. Quan veus les fotos insòlites d’aquells guàrdies civils que lluiten al costat dels obrers, i també amb els guàrdies d’assalt i els mossos d’esquadra, tot això què t’indica? Doncs t’indica que el poder està al carrer perquè la gent s’ha anat armant a mesura que derrotaven l’exèrcit. Fins i tot aconsegueixen entrar a les casernes i agafar-ne les armes! Al carrer, hi tens una població civil armada al costat d’unes forces policials també armades, i que junts han fet front a un exèrcit que ha quedat desfet, amb els culpables del cop detinguts. Per tant, qui té el poder després del 19 de juliol? La Generalitat? Sí, en part sí. Però la Generalitat no pot reclamar als milicians que tornin les armes, i menys encara enfrontar-s’hi. Això Companys ho té claríssim. Per tant, s’ha d’arribar a un acord per distribuir-se les tasques de govern amb tots aquests que han derrotat el cop i han fet possible la pervivència de la República.

I que en bona part són gent de la CNT?

Són gent de la CNT, però també hi ha socialistes, comunistes —al cap de pocs dies es crea el PSUC—, hi ha republicans. És tot un magma, però la CNT hi té un pes importantíssim, decisiu. I totes aquestes forces que han derrotat el cop d’estat creen el Comitè de Milícies Antifeixistes.

I aquest Comitè de Milícies Antifeixistes, que domina el carrer, és un contrapoder?

Més que un contrapoder és un organisme legitimat per la victòria de l’antifeixisme, i que s’ocupa de gestionar fonamentalment l’ordre públic. I aquí és on ve el gran problema. Com es pot gestionar l’ordre públic amb unes patrulles de control formades per milicians armats? Doncs és un absolut desgavell, perquè s’obre la porta a passar comptes, a penalitzar tots aquells que podien estar identificats amb el cop d’estat i tots aquells que tenien simpaties conservadores. A més, dins del Comitè de Milícies Antifeixistes també hi ha qui contempla la perspectiva del canvi social. S’ocupen les fàbriques, es crea una situació revolucionària. I això vol dir que la força s’imposa.

Aquesta tensió entre força i democràcia s’instal·la a la rereguarda, i crec que la il·lustren molt bé les investigacions del jutge Bertran de Quintana. Des dels postulats democràtics aquells crims són inacceptables. Però les forces antifeixistes protesten, i tenen la seva lògica: s’havia creat un poder revolucionari, a conseqüència del cop d’estat i en condicions de guerra, i això feia que els sistemes de control de la població fossin molt deficients; tant que obrien les portes a arbitrarietats i, fins i tot, a mecanismes mentals i materials que justificaven la liquidació dels enemics. Potser hi havia hagut excessos —deien els antifeixistes— i eren excessos lamentables, però ara ja estaven superats. Per tant, no es podia criminalitzar aquell poder revolucionari, perquè si se’l criminalitzava es criminalitzava també la derrota del feixisme. I encara menys en unes condicions bèl·liques cada cop més adverses, que requerien tota l’energia per enfrontar-se als franquistes. Aquesta va ser una gran batalla ideològica i política. I tot això va generar una cultura que reconeixia els crims però els trobava justificats per les circumstàncies.

Aquest tema de la violència a la rereguarda és molt complex, i ni molts menys penso que en pugui dir la darrera paraula. La frontera entre el que justifica la revolució i el que no pot justificar, entre el que permet la revolució i el que no pot permetre, és molt prima. I és tan prima que sovint qui ha de decidir si una cosa és revolucionària o no és un milicià armat: i, esclar, per a ell tot és revolucionari. Els mecanismes de control no hi són. I s’obren les portes a les venjances, a l’extorsió, a la delinqüència, i que matin personatges com en Graupera.

Pierre Vilar va defensar durant molts anys que la Guerra Civil concentrava totes les tensions del segle XIX. I, d’alguna manera, passa això: afloren totes les tensions que havien estat contingudes fins llavors.

I novament ho fan d’una manera violenta.

D’una manera extremament violenta. Perquè irrompen a conseqüència d’un cop d’estat duríssim que pretén liquidar la República, emparant-se d’una fal·làcia que després esdevindrà obsessiu dogma de fe: l’amenaça del rojo-separatismo. Les respostes a aquesta acció que no només trenca les regles del joc sinó que pretén exterminar els jugadors, són radicals, no contingudes. És evident que si no hi hagués hagut el cop d’estat no s’hauria desfermat la violència posterior.

I no sortim d’aquest bucle històric: que no hi ha manera de gestionar el conflicte si no és a través de la força i la violència.

En aquest sentit, jo crec que el cas del jutge Quintana mostra com s’intenta reconduir —o reconstruir— democràticament la revolució, la qual cosa és molt difícil. Crec que seria realment interessant fer un estudi comparatiu de les rereguardes europees quan hi ha una guerra. A Anglaterra, per exemple, quina situació de drets i llibertats hi havia a la rereguarda durant la Segona Guerra Mundial?

No en tinc ni idea, m’imagino que totes les rereguardes de les guerres són molt dures. Però en el cas d’Anglaterra, a la Segona Guerra Mundial, per exemple, és una situació legitimada per un poder legal i democràtic.

Doncs això és el que es torna a fer amb el govern de la Generalitat. Al setembre del 1936 es forma un govern de concentració i es dissol el Comitè de Milícies Antifeixistes. A partir d’aquest moment, quan la Generalitat recupera el control de l’ordre públic, la violència baixa radicalment. Es posa data de caducitat a les patrulles de control dels milicians i el govern comença a prendre mesures repressives i de protecció de les persones, dels béns i les propietats.

Anar a la pàgina següent