300

L’encaix i el desencaix (300 anys de relacions polítiques) Entrevista a Borja de Riquer

Pàgina 4 de 17

L’encaix i el desencaix
(300 anys de relacions polítiques)



Entrevista a Borja de Riquer

Explica el professor Borja de Riquer que, una vegada, el comte de Romanones feia un discurs abrandadíssim des de la tribuna del Congrés dels Diputats, i cridava: «¡Eso nunca jamás, JAMÁS, JAMÁS!». Romanones va ser un dels personatges més destacats de la Restauració espanyola i, a part de gran orador, un polític liberal emblemàtic: veritable cacic de la província de Guadalajara, capaç d’engegar una guerra amb el Marroc per defensar els seus interessos miners, però, a la vegada, amb prou sentit comú per promulgar el matrimoni civil, el 1903, o la jornada laboral de vuit hores, el 1919. Doncs bé, Romanones, després d’aquell «¡Jamás! ¡Jamás! ¡Jamás!» es va aturar de cop i va afegir, amb veu calmosa: «Bueno, cuando digo nunca jamás me estoy refiriendo al momento presente». Aquell polític castellà devia tenir ben present aquella ironia quan, ell que havia estat monàrquic des de la primera hora, va haver de pactar ordenadament la transició a la República l’any 1931.

La història política té aquestes coses. Allò que semblava impossible, de cop passa. Tan sols un any abans que passés ningú no podia ni imaginar-se la Revolució francesa o la caiguda del Mur de Berlín. Però de vegades la pressió popular, l’economia, la climatologia, el sentit comú —o aneu a saber quins elements més— es posen en joc per canviar el sentit de la història. «Mai és una paraula que els historiadors no podem dir mai», continua el professor Borja de Riquer. I afegeix, amb contundència: «I els polítics tampoc no l’haurien de fer servir. És evident que tal com estan les coses, tal com estan ara el Partit Popular i el PSOE, sembla difícil de preveure que algun dia puguin acceptar el sobiranisme català. Ara bé, això no diu que si d’aquí a un o dos anys, o bé perquè no hi hagi cap govern amb capacitat de fer majoria o bé perquè el Parlament espanyol sigui un desgavell, o perquè hi hagi una profunda crisi política espanyola, no pugui haver-hi una negociació en aquest sentit. Però tampoc no sé fins a quins límits es podria arribar».

No s’ha de ser gaire llest per adonar-se que si en el moment present ens posem a mirar la història dels últims tres-cents anys, el capítol de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya és el tema més sensible de tots. Això que anomenem l’encaix de Catalunya i Espanya és en el centre de les preocupacions, les il·lusions o els temors de bona part dels catalans del 2014. I, per tant, per repassar les peripècies d’aquesta relació difícil i sovint tempestuosa, seria bo fer un exercici de distància. Però això és molt difícil, perquè la història de les relacions entre Catalunya i Espanya dels últims tres-cents anys ens parla directament del moment actual, de per què som aquí i de per què hi hem arribat. I era molt temptador començar pel final.

Què ens diu la història d’aquests últims tres-cents anys sobre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya? Això té solució?

Les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol han estat sempre molt difícils, de vegades dramàtiques, de vegades no tant. Però sempre han estat plenes de notables dosis de reticència, d’hostilitat i, fins i tot, de menyspreu. Perquè no ens han acceptat mai com el que som. I, a més, hi ha hagut una altra cosa: som el que som en gran part per culpa d’aquesta actitud.

Què vol dir això? Que les dificultats d’aquest encaix han donat ales al catalanisme?

Encara més. Jo defenso una tesi una mica agosarada: si a mitjan segle XIX hi hagués hagut unes elits dirigents espanyoles realment modernes, amb capacitat de fer polítiques nacionalitzadores, com van fer per exemple els dirigents francesos, ja veuríem on seria avui la causa catalana i el catalanisme! Si Espanya a mitjan segle XIX hagués sigut un Estat modern, com el francès o com ho serien més endavant l’alemany o l’italià, en aquell moment s’hauria pogut integrar fàcilment aquella part de la societat espanyola que no es va acabar d’integrar en el sistema. Pensa que gran part de la burgesia catalana a mitjan segle XIX ja s’estava espanyolitzant. I l’haurien seguit bona part de les classes mitjanes.

Borja de Riquer fa una pausa, com si volgués deixar pair aquesta idea. Durant el segle XIX, a tot Europa es construeixen les identitats nacionals contemporànies. Els vells estats, com Anglaterra i França, aconsegueixen unificar tota la població del seu territori al voltant d’un sol sentiment nacional; i els antics territoris nacionals disgregats, com Itàlia o Alemanya, aconsegueixen convertir-se en estats unificats. Però a Espanya no passa ni una cosa ni l’altra. Ja hi tornarem més endavant. Però ara seguim el fil: el professor De Riquer explicava que a mitjan segle XIX la societat catalana s’hauria pogut integrar perfectament en l’Estat espanyol.

Però va passar el contrari: van ser les polítiques de menyspreu per part del govern espanyol que van fer que els catalans prenguessin consciència i polititzessin una identitat que inicialment no tenia contingut polític. Pensa que al segle XIX, en el millor dels casos, el que demanaven les elits catalanes era a penes una descentralització. La petició d’autonomia política no vindrà fins a principis del segle XX. I la voluntat d’independència no apareixerà fins molt més tard. D’on ve aquesta gradació? Per què es produeix aquesta progressiva radicalització? És un fenomen recíproc: no es pot entendre la presa de consciència i la radicalització catalanes sense veure quina recepció i quin rebuig hi ha hagut a Espanya de les demandes catalanes. Tot això es retroalimenta a través de la història d’aquests tres segles: com més incomprensió i com més repressió, més radicalitat.

«Al segle XVIII, fins i tot els borbònics fidels es queixaven».

Borja de Riquer (Barcelona, 1945) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha investigat a fons la història política del segle XIX i del franquisme, i és un dels màxims especialistes en història del catalanisme polític. Va col·laborar en la Història de Catalunya de Pierre Vilar, publicada a finals dels anys vuitanta del segle passat, i va dirigir els dotze volums de la magna Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1995-1999). I entre les seves publicacions destaquen les investigacions sobre Francesc Cambó i la Lliga Regionalista. Borja de Riquer ha estat el director històric de la sèrie de televisió 300 i n’ha volgut assessorar el capítol que ara ens ocupa, el de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya d’aquests últims tres-cents anys.

Anem al començament. La història d’aquestes relacions polítiques comença just després de la guerra de Successió, el 1714. La victòria dels filipistes va representar un canvi total del sistema polític dels últims segles. Durant la monarquia austriacista —de fet, des dels Reis Catòlics— cada territori peninsular que integrava l’imperi espanyol havia mantingut la seva sobirania i les seves constitucions. Amb el nou rei, el primer de la dinastia borbònica, Felip V, va començar un nou sistema polític que seguia el model francès: un Estat absolut i centralitzat. El símbol d’aquest canvi de règim va ser el Decret de Nova Planta. El nom ja ho diu: s’havia d’implantar un nou règim que unifiqués tots els territoris sota un sol Estat i una sola nació. I d’aquesta manera els antics territoris van perdre les constitucions pròpies i la sobirania.

En aquest segle XVIII hi ha com una primera etapa en la història de les relacions entre Catalunya i Espanya?

Sí, és una etapa caracteritzada per la pèrdua de les institucions pròpies i, per tant, d’absoluta dependència del model administratiu centralista dels Borbons. I, sobretot els primers anys, això va anar acompanyat d’una política repressiva i dels intents d’espanyolització, de castellanització, de tot el territori. Per exemple, les autoritats totes eren forasteres i es controlava molt tots aquells que ocupaven els càrrecs. Però, tot i això, com a resultat d’un model econòmic que venia d’abans, en la segona meitat del segle XVIII Catalunya va experimentar un augment de població i un creixement econòmic sensiblement més accelerat, més ràpid i diferenciat que l’espanyol.

Però malgrat aquest creixement i aquesta bonança econòmica, ja començaven a sentir-se veus que es queixaven de la situació. En l’episodi de la sèrie de televisió expliquem com un grup de representants dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó —de Barcelona, Saragossa, València i Palma— viatgen plegats cap a Madrid per lliurar al nou rei, Carles III, un document de queixa.

De fet, no és la primera vegada que es queixa algú. Ja hi havia hagut manifestos de protesta des del poder local o des dels sectors gremials. Però aquesta vegada és la primera protesta feta de manera oficial. Aquell document que van anar a lliurar a Carles III s’anomena el Primer Memorial de Greuges. Això era l’any 1760. I és molt interessant si pensem que va ser un document de queixa fet pels sectors fidels al règim borbònic. Aquells representants que van anar a Madrid per lliurar al rei el Memorial de Greuges estaven tots lligats a l’administració borbònica.

I, així i tot, tenien queixes de com funcionava la nova administració?

Sí, van aprofitar que havia pujat al tron el nou rei, Carles III, per expressar-li el malestar del territori. En aquell Memorial de Greuges manifesten bastant clarament el seu desacord amb la manera desigual amb què són tractats els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Per exemple, parlen d’algunes discriminacions, com ara que tenen un règim municipal pitjor que l’anterior. També expressen el descontentament de la gent de Catalunya, València i les Balears amb el fet que, per exemple, les autoritats civils i eclesiàstiques no sabien la llengua d’aquests territoris. I es donaven casos tan ridículs com ara que algunes senyores necessitaven un traductor per anar-se a confessar amb el bisbe. A més, en general, el document destil·la una mena d’enyorança per les institucions perdudes després de la guerra. Per tant, també hi havia una certa reivindicació del passat.

«La revolució liberal espanyola és la més violenta d’Europa; i a Catalunya, encara més».

Aquell Memorial de Greuges no va tenir gaire influència en la política de Carles III. Que sapiguem, no va fer variar ni una mica la política interior d’aquell rei il·lustrat. Però, en canvi, Carles III sí que va prendre una mesura que va fer feliços els grans comerciants catalans. Fins aleshores, tot el comerç amb les colònies s’havia de fer obligatòriament des del port de Cadis. Carles III va trencar aquest monopoli: l’any 1765 va liberalitzar el comerç amb les Antilles, i l’any 1778, amb totes les colònies americanes. Aquelles mesures van significar un gran impuls per al comerç català. I, de fet, tot el país se’n va beneficiar.

Aquella etapa de creixement sostingut i d’una certa estabilitat política borbònica va entrar en una crisi profunda al segle XIX. Segurament el detonant de tot plegat va ser la invasió napoleònica l’any 1808. Les tropes franceses van ocupar la península per sorpresa i van fer abdicar el rei Ferran VII a favor del germà de Napoleó, Josep Bonaparte —conegut com Pepe Botella pels castellans—. Amb el que no comptaven els invasors és que, per tot el territori, la població s’aixecaria contra els soldats francesos. I així va començar la guerra del Francès (o bé la guerra de la Independència, com en van dir a la resta d’Espanya). Davant del buit de poder, diverses personalitats resistents van convocar els representants de tots els territoris espanyols a Cadis.

Per això, al juliol del 1810, des del port de Barcelona va salpar cap a Cadis un vaixell amb una quinzena de prohoms catalans a bord. Eren advocats, intel·lectuals, eclesiàstics, i havien estat escollits diputats per representar els diversos interessos de la societat catalana. Juntament amb dos centenars de diputats de tots els territoris de l’imperi espanyol, des de Palma fins a Lima, intentaran redactar una Constitució que certifiqui l’inici d’una nova etapa política. D’aquesta manera va començar a morir l’Antic Règim absolutista espanyol i va començar a gestar-se el nou règim liberal que ja s’estenia per tot Europa.

Aquest canvi va ser difícil, llarg i conflictiu. De fet, la inestabilitat va durar bona part del segle XIX. I fa tota la impressió que va ser en aquell segle, en la difícil gestació del nou règim liberal, quan es va establir el caràcter conflictiu de les relacions catalanes amb els governs d’Espanya. Haguessin pogut ser diferents, com deia al principi el professor De Riquer. Però, de moment, anem al 1812.

Les Corts de Cadis són el principi d’un gran canvi?

Sí, Cadis representa un gran canvi polític. És la fi de l’antiga organització absolutista i l’inici d’un sistema liberal i representatiu. Les Corts de Cadis representen el començament del règim liberal espanyol. I, a més, és la primera vegada que els catalans tenen representació com a tals en els organismes legislatius espanyols. Però no serà senzill: pensa que el liberalisme només es consolidarà desprès d’una gran etapa violenta, marcada per autèntiques guerres civils, tant a Espanya com a Catalunya. Després de la guerra del Francès vindrà la primera guerra Carlina, la dels set anys, del 1833 al 1840; després vindrà la segona Carlinada, que només és catalana, entre el 1846 i el 1849, i després la tercera guerra Carlina, als anys setanta. Això no passa en cap país d’Europa occidental. Per tant, tal vegada es pot dir que el model espanyol de revolució liberal és el més violent que hi ha a Europa occidental.

I com és això? Per què aquest segle és tan violent a la península i, en canvi, no ho és tant en altres països?

Perquè les forces que defensen el model liberal són unes forces socials encara molt minoritàries. Són forces urbanes que estan vinculades a l’incipient capitalisme. Però, a la vegada, el conjunt d’Espanya és encara un país molt rural, endarrerit, latifundista i pobre, sobretot molt pobre. I, a més —i això és molt important— ens trobem que durant les dues primeres dècades del segle XIX Espanya perd totes les colònies americanes continentals. Aquelles colònies eren les que mantenien el model financer de la monarquia absoluta. És a dir, fins aleshores la hisenda de l’imperi espanyol funcionava gràcies als recursos que venien d’Amèrica. Però el 1824, a la batalla d’Ayacucho, es van perdre definitivament les colònies de l’Amèrica continental i, per tant, ja no arribaran més diners d’Amèrica. La monarquia espanyola va ser incapaç de sortir-se’n: i per això hi va haver una autèntica fallida econòmica i política de la monarquia absoluta.

Això ho van aprofitar els sectors liberals que apostaven pel canvi. Però, així i tot, encara hi havia sectors de l’Antic Règim prou forts com per resistir-s’hi.

I a Catalunya, també va costar tant aquest pas de l’Antic Règim al liberalisme?

A Catalunya encara més. En aquells anys, Catalunya va ser precisament un dels escenaris amb més violència perquè els dos extrems del conflicte hi eren molt visibles. Hi havia una forta presència dels sectors més contraris al canvi, especialment els carlistes catalans, i també molta gent representant dels sectors més radicals del liberalisme. Barcelona o Reus, per exemple, eren ciutats extraordinàriament liberals. Has de pensar que la Catalunya urbana, en aquell moment, ja era una societat moderna, amb pautes europees. S’havia iniciat la industrialització, havia aparegut el proletariat de fàbrica, amb les seves reivindicacions. I, per tant, les noves classes socials del liberalisme i del capitalisme eren més presents a Catalunya que enlloc d’Espanya. Era una societat més moderna i, per tant, també més convulsa.

A més, es produeix un fet molt important: la singularitat catalana. La societat catalana cada cop es diferenciava més de l’espanyola. És curiós: si comparem la situació de l’any 1800 amb la de l’any 1900, veurem que les diferències territorials s’han ampliat. A principi del segle XIX, l’any 1800, Catalunya ja era una mica diferent de la resta d’Espanya, però és que el 1900 encara ho és més.

I això és degut a la industrialització?

En bona part. Aquest és un dels debats actuals. La tesi de molts historiadors, entre ells el professor Josep Fontana, és que es produeix un desequilibri notable entre algunes regions, com Catalunya, que estan apostant cap a models europeus en tots els àmbits, i la resta de l’Estat, que no ho fa. Però, al mateix temps, passa una altra cosa que és una característica típicament espanyola: les forces polítiques que dominen Espanya durant bona part del segle XIX són bàsicament els militars!

Per què?

Per les guerres. Com que la primera guerra civil carlina havia estat molt sagnant, l’exèrcit liberal es va convertir en el bastió de la nació liberal. I els militars, un cop guanyada la guerra, ho van voler rendibilitzar políticament. I, per això, van intervenir en les lluites polítiques d’una manera constant, molt sovint a través d’un pronunciamiento o d’un aixecament militar. Això impregna la política espanyola al llarg del segle XIX d’un militarisme notable, amb la qual cosa les forces civils estan supeditades als espadons. No hi ha partit que no tingui un Espartero, un O’Donnell, un Narváez, un Prim. I quan mires qui eren els polítics espanyols del segle XIX, veus que és el país que té més generals manant.

Per tant, aquest domini dels militars vol dir que la societat civil i la societat política eren molt fràgils?

És evident, això va en detriment del predomini del poder civil. De vegades, entre els historiadors discutim aquest tema i hi ha gent que diu: «Home, és que a Espanya, al segle XIX, hi ha hagut moltes constitucions i molt liberals!». D’acord, hi ha hagut moltes constitucions, però l’important no és saber quantes constitucions hi ha hagut, sinó si els drets que les constitucions reconeixien veritablement existien. És a dir, la gent gaudia efectivament d’aquelles llibertats? I et trobes que bona part del temps no era així. Per exemple, la província de Barcelona, que és la més conflictiva socialment, passa el setanta per cent del segle XIX amb les garanties constitucionals suspeses perquè hi ha estat de guerra o estat de setge. Gairebé tres quartes parts del segle! Això vol dir que durant tots aquests anys d’excepció a la província de Barcelona no hi ha llibertat de premsa, no hi ha llibertat de reunió, no hi ha llibertat d’associació. Esclar que pots dir que hi ha una Constitució. Però si qui mana és el capità general, aquesta Constitució és paper mullat.

«Por suerte, este es un país rústico y agrario».

Militarisme, endarreriment econòmic… El panorama al segle XIX espanyol no era gaire engrescador.

Gens. I és llavors que es va produir en llocs molt actius políticament, com Catalunya, i especialment a Barcelona, una sensació que si bé el nou sistema liberal sí que era molt millor que l’anterior, tampoc no acabava de funcionar. Primer, perquè hi havia massa intrusisme dels militars. En segon lloc, perquè els partits polítics eren a Madrid, i els governs de Madrid estaven molt lluny. I, en tercer lloc, perquè, a més, les elits polítiques espanyoles potenciaven un model econòmic que no afavoria gens la indústria.

Per què no afavorien la indústria, les elits espanyoles?

Perquè eren unes elits molt conservadores, que tenien por dels canvis i que associaven la revolució industrial amb l’obrerisme i la revolució social. Pensaven que si afavorien la indústria en el conjunt d’Espanya tindrien una gran tensió social en tot el territori, perquè multiplicarien per cinc o sis la conflictivitat que ja es vivia a Barcelona. I això faria que el país fos ingovernable.

Em sembla sorprenent aquesta actitud de les elits espanyoles que prefereixen que no s’industrialitzi el país perquè no volen que es creï conflictivitat social!

Doncs això ho afirmen textualment. Hi ha textos de finals del XIX en què encara diuen que sortosament aquell era un país «rústico y agrario», que no estava contaminat per les revolucions que es vivien a Europa. «Solo en Barcelona y sus alrededores», deien, satisfets de tenir acotat el problema només aquí.

Però no hi ha cap visió de progrés en aquestes elits?

Sí que tenen sentit de progrés, però volen que el canvi cap al capitalisme es faci a poc a poc. Per què? Perquè així el país és més fàcil de controlar. Les elits espanyoles tenen aquesta mentalitat de militar conservador, pensen que un país agrari és més fàcil de controlar políticament que un país industrialitzat. Quan hi ha un conflicte al camp, els envies un escamot de la Guàrdia Civil, i la vaga de pagesos s’acaba ràpidament. Mentre que les ciutats, quan hi ha conflicte, les has de bombardejar! M’entens? Estan més acostumats a la conflictivitat tradicional, i el conflicte en ciutats com Barcelona els ve de nou. I què fan quan hi ha aldarulls a Barcelona? Doncs bombardejar-la!

Va ser el cas del bombardeig de Barcelona que el general Espartero va ordenar el 1842. Tota la ciutat estava revoltada, i la manera de parar la bullanga va ser bombardejar-la des del castell de Montjuïc. Durant tot el dia de Sant Francesc Xavier d’aquell 1842, van caure un miler de bombes sobre la ciutat. I a la tarda, una comissió ciutadana va anar a entrevistar-se amb el general i a demanar-li que parés el bombardeig a canvi de la pacificació de la revolta. Diuen que va ser llavors quan el general Baldomero Espartero va pronunciar aquella frase que després s’ha repetit diverses vegades: «Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada cincuenta años».

Aquella revolta va començar d’una manera ben ximple. Sembla que un vespre un grup de treballadors havien sortit a beure vi fora de la muralla. En tornar a entrar a la ciutat, amb els porrons encara mig plens, els guàrdies els van voler cobrar l’impost per entrar vi a la ciutat. No era la primera vegada que ho feien, i en altres moments, per estalviar-se aquest impost, els obrers s’ho acabaven tot de cop i entraven ben torrats. Però aquell dia es van indignar, es van enfrontar amb els guàrdies i al cap de poques hores la fúria popular s’havia escampat per tota la ciutat. I és que la gent estava farta dels impostos abusius.

Però el cas és que aquella bullanga obrera encara va ser més complexa, perquè també s’hi van ficar les classes benestants, els fabricants. Al principi, els fabricants barcelonins, que eren molt liberals, adoraven el general Espartero, perquè havia derrotat els carlins. Però, sobretot, li feien costat perquè defensava que s’havien d’instaurar aranzels per protegir els productes catalans —per evitar, per exemple, que entressin teixits anglesos, que eren més barats—. Però vet aquí que, un cop al govern, Espartero es va fer enrere i va canviar de política econòmica. Total, que tot Barcelona estava en contra del regent.

Aquella bullanga del 1842, que es va acabar amb el bombardeig del general Espartero, mostra la insatisfacció de la burgesia catalana amb la política econòmica dels successius governs liberals. Això es va convertir en una constant?

La política econòmica separava les elits catalanes de les de la resta de l’Estat. El sector industrial català, que se sentia molt minoritari, necessitava una protecció doble. Primer, respecte a l’entrada de productes des de l’exterior. Volien que es vigilés i s’evités que entressin a Espanya productes de contraban, que era una cosa molt habitual i que lògicament afectava les vendes de la indústria d’aquí. Però també volien que es limités l’entrada d’aquells productes estrangers que poguessin fer la competència als productes catalans. D’això en diem fer política proteccionista.

Però, en segon lloc, els industrials catalans necessitaven que es fessin polítiques per incrementar el consum interior i crear un autèntic mercat nacional espanyol.

Això què implicava? Que hi hagués desenvolupament econòmic a tot el país. Si vols vendre béns de consum, com ara els productes tèxtils, necessites el màxim nombre possible de consumidors. I si ets en un país de pagesos pobres, pocs productes tèxtils vendràs. Per tant, els industrials catalans es queixaven que el model econòmic que se seguia des del govern espanyol només servia per perpetuar la propietat agrària en unes poques mans i, per tant, creava una societat de pocs propietaris molt rics i molts pagesos molt pobres. I això no era mercat ni era res!

Aquest procés a Espanya va anar lentíssim, sobretot si ho comparem amb altres països. I aquest és el gran punt de tensió entre els fabricants catalans i la política que es feia des de Madrid.

«El que no és a Madrid, hi pinta ben poc!».

I quina era la capacitat que tenien els fabricants catalans d’influir en la política econòmica del govern espanyol? Com ho feien?

Actuaven com a lobbies econòmics, a través de diverses associacions. Per exemple, els de l’Asociación para el Fomento de la Industria en España deien: «Hay que hacer nacional nuestra causa». És a dir, s’havia de portar a tot el país la causa catalana. També actuaven a Madrid els representants de la Junta de Comerç de Barcelona, o bé, més endavant, la gent del Fomento del Trabajo. Però aviat tots aquests lobbies es van adonar que la capacitat que tenien de fer pressió política era molt reduïda, perquè la manera de fer política a Madrid era molt centralista: el que no era a Madrid i no formava part de l’elit política madrilenya hi pintava molt poc. Per tant, la capacitat de pressió que tenien els fabricants catalans per influir en la política econòmica era molt inferior a la que tenien els grans propietaris castellans i andalusos, els sectors comercials madrilenys o el grup de grans especuladors, que tots eren a Madrid.

El problema del capitalisme espanyol és que eren aquests sectors els que dictaminaven quina havia de ser la política econòmica. I el sector industrial català, que tenia unes necessitats diferents, va topar amb aquests altres interessos. Amb la qual cosa, les elits catalanes, a la llarga, es van adonar que no tenien cap força política i que no els feien cas. Evidentment, no els tractaven a puntades de peu, però no aconseguien variar aquell model econòmic tan poc dinàmic, que per a ells representava una hipoteca: implicava un creixement massa lent, tot anava massa a poc a poc per als interessos industrials catalans.

«Laureano Figuerola és dels pocs catalans que se’n va a Madrid a fer política».

La construcció de l’Estat liberal espanyol va ser complicadíssima, plena d’avenços, retrocessos i canvis sobtats. Ja hem vist que va començar amb les Corts de Cadis, l’any 1812, però es va encallar quan el rei Ferran VII va tornar de l’exili francès i, en comptes d’acceptar la nova Constitució liberal, va restaurar l’Antic Règim absolutista. No li va ser fàcil. Un cop d’Estat del general liberal Rafael de Riego va reinstaurar la Constitució de Cadis i va obrir l’anomenat Trienni Liberal, del 1820 al 1823. Però les forces reaccionàries van tombar aquella revolució, van penjar el general Riego i van permetre que l’Antic Règim s’allargués fins a la mort del rei Ferran, el 1832, i no s’acabés definitivament fins al final de la primera guerra Carlina, el 1840.

Aleshores va començar el període del regnat d’Isabel II, durant el qual es van anar alternant governs liberals, ara progressistes, com el del general Espartero, ara moderats, com els del general Narváez o del general O’Donnell. Però l’any 1868 un cop d’Estat del general Joan Prim va donar pas a l’anomenat Sexenni Democràtic. De tots els canvis del segle XIX, aquesta Revolució de Setembre del 1868 és la que apassiona més tots els historiadors contemporanis.

Com és que aquesta Revolució del 1868 us agrada tant?

Perquè és «La Gloriosa»! De tots els trencaments del segle XIX, la revolució de La Gloriosa possiblement és el més espectacular. En primer lloc, perquè es carreguen la reina, que, descaradament, havia jugat a fer una política partidista amb els sectors més conservadors i reaccionaris, i ara haurà de marxar a l’exili. Allò era un trencament profund. No es tractava de substituir un govern per un altre, sinó que era un canvi de veritat. I en segon lloc, La Gloriosa és molt important perquè hi ha una coalició de govern molt variada, que va des de sectors moderats fins a sectors progressistes i democràtics; és un ventall molt gran de gent. I tot això va crear moltes expectatives.

I, a més, aquesta vegada sí que hi ha molts catalans fent política a Madrid, oi?

Ara sí que hi ha molts catalans, i n’hi ha de moltes menes. Per exemple, hi ha el general Prim i Laureano Figuerola, que són progressistes del mateix partit, i que tenen bones relacions. Però tampoc no són aquests els polítics que defensen més directament els interessos o les demandes dels sectors fabrils catalans. És una visió una mica més complexa.

Tot i que avui el tenim molt oblidat, en Laureano Figuerola sembla que va ser un personatge ben interessant.

Sí, és un personatge molt interessant, perquè és d’aquells catalans que de veritat van anar a fer política a Madrid. I que van ser molt pocs. Al segle XIX, de catalans que s’instal·lin a Madrid per fer política espanyola, i que tinguin arrels i vinculació amb Catalunya, veritablement n’hi ha poquíssims.

A la sèrie televisiva 300, per il·lustrar el Sexenni Democràtic, vam triar les peripècies de Laureano Figuerola, perquè ens va sorprendre un aspecte poc conegut d’aquest personatge tan ignorat. Resulta que Laureano Figuerola era molt aficionat als duels. L’home havia nascut a Calaf el 1816. Als vint anys ja havia fundat la Junta Revolucionària de Barcelona i, als trenta, ja era catedràtic d’Economia a la Universitat de Barcelona. Com que havia viatjat a Anglaterra i havia vist sobre el terreny com funcionava el lliurecanvisme, s’havia convertit en un gran defensor d’aquest sistema econòmic. Però el lliurecanvisme era la bèstia negra dels fabricants catalans i sovint n’hi discutien els postulats. Fins i tot, algunes classes de la seva assignatura a la universitat havien acabat amb soroll i crits.

Diuen que Figuerola tenia un cap extraordinari i una intel·ligència només tan ràpida com la llengua. I això, en ple romanticisme, el portava sovint a batre’s en duel als afores de la ciutat. Ens el vam imaginar vestit a la manera del primer romanticisme: amb els cabells llargs, barret de copa, armilla i levita, i els pantalons ben estrets. I vam pensar que el duel seria de matinada. Després de revisar les pistoles i amagar-se el coll de la camisa blanca per oferir menys claredat a l’adversari, els dos duelistes s’allunyen deu passes i es giren. Enmig d’un gran silenci el contrincant ofès dispara, i falla. Toca el torn a Figuerola. Aquest apunta lentament i, en un gest que encara li remarca més l’arrogància, abaixa l’arma i dispara a fallar. L’honor ja està salvat.

No sabem que Figuerola hagués matat ningú. Però segur que va arribar a Madrid amb l’honor intacte quan el general Prim el va cridar perquè es fes càrrec del Ministeri d’Hisenda del primer govern del Sexenni Democràtic.

I què va fer Figuerola quan va arribar al nou govern?

Primer has de pensar que Figuerola més que polític va ser economista. Potser per això avui és tan desconegut. I, a més, va ser un economista molt ben preparat. De tots els catedràtics espanyols de mitjan segle XIX, possiblement va ser el que estava més al dia de les polítiques econòmiques liberals i de la situació econòmica europea. Va viatjar per tot Europa: va estar a Anglaterra, a Alemanya, a França. Era ben bé un europeu! Allà va estudiar a fons les polítiques lliurecanvistes. I va intentar aplicar aquesta visió europea en la política i en l’administració espanyoles. Però va topar amb moltes resistències. Si avui algú el recorda és perquè va instituir la pesseta com a moneda única. Pensa que fins aleshores a Espanya hi corrien legalment gairebé un centenar de monedes diferents!

Figuerola sí que veia que hi havia un problema amb el mercat espanyol, que era que no n’hi havia. La seva gran aportació va ser que per tal de crear aquest autèntic mercat espanyol de consumidors s’havien de fer algunes polítiques lliurecanvistes; no es podien aplicar només polítiques proteccionistes. Figuerola considerava que, d’entrada, s’havia de protegir la indústria amb uns quants aranzels. Però que s’havien d’anar retirant progressivament. Es començava aplicant uns aranzels del cent per cent; al cap de dos anys els aranzels ja baixaven al vuitanta per cent. I així progressivament. D’aquesta manera s’obligava la indústria catalana a ser més competitiva. Però crec que era una mica il·lús: ja et pots imaginar que els industrials catalans tot això ho veien molt perillós.

Figuerola, va tenir moltes resistències per part dels industrials catalans?

I tant. En realitat va tenir resistències de tots dos costats. El model de Figuerola era un model que estava entremig de les polítiques industrialistes —que volien els fabricants d’aquí— i les polítiques lliurecanvistes —que volien els agraristes espanyols—. Figuerola va intentar fer un tripijoc, però no el van entendre ni els uns ni els altres. I, amb els dos sectors en contra, a la pràctica, el pla de Figuerola no es va poder aplicar. I encara menys en un període tan tens com el Sexenni.

El Sexenni va proposar molts avenços democràtics. Però es van consolidar?

No. Durant el Sexenni Democràtic es van fer concessions polítiques que bona part dels revolucionaris volien, com ara el sufragi universal. I això va fer que a Catalunya guanyessin les eleccions els republicans federals, que aleshores eren considerats l’extrema esquerra. De fet, hi va haver diputats obrers per primera vegada. Això, la patronal ho veia una cosa molt perillosa. Per acabar-ho d’adobar, el general Prim, que era el pal de paller d’aquell govern, va ser assassinat. Alhora va esclatar la insurrecció a Cuba. I, poc després, va començar la tercera guerra Carlina. Aquestes guerres van fer que el govern no pogués complir la promesa que havia fet d’abolir les quintes. A tot això, afegeix-hi una situació de crisi econòmica que venia de mitjan anys seixanta. Governar amb tot això no va ser gens fàcil. Es van produir tants problemes a la vegada que aquell règim es va enfonsar. Gràcies al cop del general Pavía, van tornar els militars conservadors i van restaurar els Borbons al tron d’Espanya, amb Alfons XII. És a dir, va tornar «la pau i l’ordre», que deien ells, però que en realitat volia dir repressió i tornar al poder els de sempre. Aquí es van acabar tots aquells avenços socials i la possibilitat d’un canvi de veritat. I així va començar el període de la Restauració borbònica, que, primer amb Alfons XII i després amb Alfons XIII, va ocupar les últimes dècades del segle XIX i les primeres del segle XX.

«Espanya arriba al final del segle XIX com un imperi arruïnat i com una nació qüestionada».

Fa la impressió que el segle XIX s’acaba sense que s’hagin solucionat gaires problemes, i cap dels importants. Com entra Espanya en el nou segle XX?

L’any 1800, en començar el segle XIX, Espanya encara era una potència europea i tenia un vell imperi colonial. En acabar el segle, després de la pèrdua de les últimes colònies de Cuba i Filipines, l’any 1898, Espanya serà un país de segona divisió d’Europa, sense imperi ni cap mena d’influència política ni a Europa ni enlloc! Espanya queda en gran part aïllada d’Europa, ja no hi participa en res.

Ja no hi pinta res, a Europa?

No hi pinta res! I no solament això. El segle XIX per a Espanya significa que, a més de deixar de ser un imperi, ha passat a ser un Estat liberal però amb molts problemes econòmics, amb molts problemes polítics i fins i tot amb molts problemes identitaris.

Problemes identitaris, també?

Sí. Una vegada vaig escriure un text que parlava d’Espanya al segle XIX i que deia: «De Imperio arruinado a nación cuestionada». I ho sostinc: si a principis del segle XIX Espanya encara era un imperi, a finals d’aquell segle no solament havia perdut l’imperi, sinó que, en tant que nació liberal, tenia un greu problema d’identitat.

L’any 1992, Borja de Riquer va presentar una ponència al Primer Congrés d’Història Contemporània d’Espanya, a Salamanca, que va tenir molt d’impacte i que després va ser publicada en diversos països. Aquella ponència es titulava «Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas» i defensava que el projecte de construcció nacional espanyol del segle XIX havia fracassat.

En aquella ponència feies servir el concepte de «nacionalització feble», com si Espanya no hagués aconseguit dur a terme el seu projecte nacional.

No, no, és que no ho fa. Pierre Vilar explicava que en aquell segle XIX, que va ser molt complicat arreu d’Europa, és quan es van conformar els estats-nació contemporanis. Hi va haver tres processos diferents o tres maneres diferents de fer-los: hi va haver vells estats històrics, com França o Anglaterra, que es van renacionalitzar, és a dir, van unificar la seva població diversa sota una sola llengua i un sol sentiment nacional; hi va haver territoris nacionals disgregats fins llavors que es van convertir en estats unificats, com ara Itàlia o Alemanya; i, ja a principis del segle XX, hi va haver imperis plurinacionals, com ara l’austrohongarès, que es van disgregar en estats nacionals més petits, com ara Txecoslovàquia o Polònia. Però Espanya, diu Vilar, no va fer res d’això, no ho va fer de cap manera. Vilar diu que Espanya és una «contraexperiència». En un moment en què a Europa s’estan establint els estats-nació contemporanis, Espanya va a la contra.

Com és possible que un país que l’any 1808, en el moment de la invasió napoleònica, va mostrar un sentiment patriòtic tan general i arrelat en tot el territori, només noranta anys després estigués enmig d’una crisi identitària total? Com és que molts sectors van dir aleshores que ja només se sentien catalans o bascos? Què va passar? Mentre que en aquella Europa del segle XIX es construïa la nova Alemanya i s’unificava la nova Itàlia, què havia passat a Espanya? Com és que aquell protonacionalisme, que a Espanya havia existit en el moment de les Corts de Cadis, a finals de segle havia desaparegut? Aquest és el tema que els historiadors estem discutint. I jo defenso que el que va passar aquí va ser que hi va haver una nacionalització dels ciutadans espanyols molt feble, molt precària.

I per què va ser tan precària aquella nacionalització?

L’encarregat d’unificar la ciutadania arreu d’Europa va ser el nou Estat liberal, ja fos a través d’instaurar una sèrie de drets ciutadans universals —el dret de vot, la igualtat davant de la justícia, etc.— o bé a través de fer unes polítiques de socialització i d’homogeneïtzació. I els instruments bàsics van ser l’educació pública nacional, un servei militar obligatori i uniformitzador, i també unes polítiques de símbols comuns i vertebració territorial. Doncs bé: què passa en el cas de l’Estat espanyol? Primer de tot: la política educativa va ser un desastre, perquè els governs no van posar els recursos necessaris per escolaritzar realment la gent. A finals del segle XIX, a Espanya l’analfabetisme infantil era del cinquanta per cent. És a dir, només la meitat dels nois fins als catorze anys estaven escolaritzats.

Això deu ser molt poc si ho comparem amb l’entorn europeu?

Doncs mira: a Itàlia l’escolarització era del vuitanta per cent. A França, del noranta. Això vol dir que Espanya era un país d’analfabets. Quan criden els quintos, per al servei militar, la meitat no saben ni llegir ni escriure. I un vint-i-cinc per cent no parlen castellà. Són nois que tenen de llengua materna el català —o el valencià— el basc o el gallec, i com que no han estat escolaritzats, els costa d’entendre el castellà. Aquesta és la realitat del país. A més, l’Estat va deixar en mans de l’Església gairebé tot l’ensenyament. O sigui que ens trobem que a finals del segle XIX, el cinquanta per cent dels nois no anaven a escola, i dels que hi anaven, ben bé la meitat ho feien en escoles catòliques. T’imagines que en una província com Barcelona, que en aquella època tenia un milió d’habitants, només hi havia un institut, l’Instituto de Barcelona? Després se’n crearà un altre a Manresa, però durant uns anys només hi va haver un sol institut de secundària per a un milió d’habitants!

I aquest és un dels factors que fa que no es consolidi aquell projecte de nacionalització a Espanya?

Exacte, perquè a Europa l’ensenyament anava acompanyat d’uns certs missatges d’adoctrinament, sobretot en els continguts de les àrees d’història, de literatura, de llengua o de geografia. Però a Espanya, si analitzes els llibres de text d’història de l’època són molt tronats, plens d’exaltació de les velles glòries del passat, i del passat castellà, com ara los reyes godos, la Reconquista, o la conquista de América. I, en canvi, hi ha molt pocs elements a favor d’un projecte col·lectiu de futur. No hi ha missatges atractius que facin que els alumnes tinguin l’orgull de formar part de la nova nació liberal.

Al problema de l’educació hi has de sumar el fracàs del segon factor de nacionalització arreu d’Europa: el servei militar. En molts països, el servei militar funcionava com un element d’homologació i d’alfabetització. Els estats europeus es gastaven diners i mitjans en la salut dels soldats, en el seu equipament i la seva socialització. És evident que en l’exèrcit francès, o alemany o italià, també hi entraven molts joves analfabets, però en sortien alfabetitzats, i uniformitzats. Això és molt important: del servei militar obligatori, tots els joves en sortien sabent la llengua única de l’Estat, ja fos el francès o l’italià. En canvi, a Espanya, el primer que passa és que al servei militar només hi anaven els pobres, perquè els rics podien evitar-lo pagant una determinada quantitat de diners. A més, com que al segle XIX hi havia tantes guerres civils i colonials, anar al servei militar tenia molt de risc. I els reclutes pobres que no se’l podien estalviar, com feien els rics, veien el servei militar com un «impost de sang». Ja els podien parlar dels símbols de la pàtria, que els soldats ho veien com un impost de sang que ells havien de pagar perquè eren pobres. L’exèrcit espanyol, doncs, tampoc no va funcionar com a instrument de nacionalització.

Aquesta sensació de fracàs amb què Espanya va acabar el segle XIX em sembla que té un símbol molt clar l’any 1898, que és la pèrdua de les últimes colònies de Cuba i les Filipines, oi?

Exacte. En tres mesos de guerra, els americans, que eren aliats dels cubans, es van carregar les flotes espanyoles de Filipines i Cuba, i Espanya va perdre les colònies. Aleshores va ser com si la gent es despertés d’un somni. Què havia passat? Doncs que els havien clavat una pallissa. I la gent va començar a pensar que Espanya havia estat molt imprudent d’enfrontar-se a una de les potències més modernes del món, pensant que amb l’orgull de ser espanyol n’hi havia prou. Ramón y Cajal, gran científic i intel·lectual, té una frase boníssima. Diu: «Ens ha derrotat la ciència, la tècnica i l’educació, perquè nosaltres som un país d’analfabets que hem menyspreat la ciència i la tècnica». I afegeix: «No és que els americans fossin més valents, és que tenien uns vaixells i uns canons que no hi havia color amb els que portàvem nosaltres. I, nosaltres, orgullosos! I mira què ha passat: aquest país ha estat divorciat de la ciència, de la tècnica i de la cultura, i ara ho hem pagat!».

Els espanyols es van despertar d’un somni i es van adonar que vivien en un país endarrerit, un país de gent inculta, amb un índex d’analfabetisme altíssim, un país on no s’havien construït escoles, un país que no s’havia secularitzat, amb una gran presència de l’Església, dels militars i dels valors tradicionals, i un país molt poc modern, amb un liberalisme de ficció, amb trampes, amb frau electoral, ple de cacics. I davant d’aquesta situació —i aquí és on volia anar a parar— en llocs com Catalunya i el País Basc es va estendre la idea que amb aquell tipus de país no s’hi identificaven pas, que amb aquella Espanya de pandereta, no es podia anar enlloc, que Catalunya i el País Basc eren d’un altre món. I és en aquell moment, en el canvi de segle, quan els elements de catalanitat cultural que ja existien es van polititzar. I és quan el catalanisme realment es va convertir en una alternativa política. La crisi del 1898 n’és el detonant. La famosa «Oda a Espanya» del poeta Maragall és un adéu a Espanya: és l’afirmació que d’aquella Espanya els catalans no en volien saber res.

Quan s’arriba a l’any 1900, la societat catalana es troba amb la paradoxa que és una societat bastant dinàmica, amb molta diferència la més dinàmica i la més progressiva d’Espanya, i que, a més, les diferències s’han incrementat al llarg del segle XIX. Catalunya està bastant en pautes europees, sobretot Barcelona, que és una autèntica urbs, però Madrid, no. Madrid és una capital gran però provinciana, una ciutat de serveis, que té molt poca vida cultural, molt poca vida intel·lectual, i que no és atractiva! Aquest és un altre dels problemes del nacionalisme espanyol: que no té un centre dinàmic urbà important que funcioni de pol d’atracció per als catalans. París és atractiu, Berlín és atractiu, Viena, Londres… Però, Madrid? Madrid, no. Què s’hi pot fer, a Madrid, a banda de fer política?

I Barcelona sí que ja és un centre cosmopolita?

Barcelona, molt més. I, en qualsevol cas, la gent de Barcelona mira cap a París. Els artistes, els intel·lectuals, la gent que té inquietuds, se’n van a París. A Madrid no se’ls ha perdut res. Com que no té un centre urbà i cosmopolita atractiu, el nacionalisme espanyol és vist com el nacionalisme fet a la meseta, un nacionalisme només castellà. I davant d’això, Barcelona no accepta ser una capital de província més, perquè té la convicció que és la capital econòmica i la ciutat socialment més dinàmica, més conflictiva però més dinàmica. I, a més, és un important centre intel·lectual i cultural, perquè les idees europees entren a Espanya per Barcelona, no pas per Madrid. Per tant, Barcelona és el pont amb Europa. I tot això manté Barcelona com una ciutat forta i orgullosa.

Tant per a la burgesia com per a les classes populars?

Anar a la pàgina següent