300
La gent (els que érem, els que som) Entrevista a Anna Cabré
Pàgina 7 de 17
És la llengua! Una vegada una antropòloga em va dir que les pintures corporals, els maquillatges, les disfresses i la parla eren de la mateixa categoria de marcadors culturals, perquè eren de treure i posar. Si ara jo em maquillo per sortir a la televisió i després em desmaquillo, continuo sent la mateixa. Igual passa amb la llengua: ara estem parlant en català, però podem passar a parlar en castellà i serem els mateixos. En canvi, un tatuatge és un marcador dur, perquè costa de treure. O també la religió, que és un marcador duríssim, perquè no te’n pots sortir, d’una religió, sense fer apostasia, ni pots estar canviant contínuament de religió; com a molt ho faràs un cop a la vida i encara seràs mal vist. Els cognoms també són marcadors bastant durs perquè són difícils de canviar. En canvi, els noms són menys durs perquè en pots fer servir diferents versions. Els guaicurús feien servir un marcador d’identitat, que eren les pintures, i els catalans fem servir un marcador que és la llengua. A una persona que parli català, com li pots dir que no és d’aquí? I si el fet de ser català et dóna algun tipus d’avantatge —com ara ser més ben tractat, tenir avantatges en llogar un pis, tenir una preferència no escrita en la contractació, a l’hora de concedir un préstec, o que els teus fills vagin a una escola millor, el que sigui— si el fet de ser català dóna avantatges ja et cuidaràs tu prou de ser un bon català. La qüestió és que se’t permeti ser català, perquè et podrien dir: «tu, de què, català?». Però aquí passa al revés: quan algú es catalanitza, aquí aplaudim.
Per això s’ha mantingut la cultura catalana. És una cosa que no es transmet per sang. Jo tinc quatre néts que viuen a l’estranger i parlen anglès, francès o italià, però no parlen català. I sort que són idiomes que conec. Tinc quatre néts completament sanguinis i no parlen català, perquè ni la llengua ni la identitat es transmeten per la sang. La cultura catalana només es transmet bé a Catalunya. Tot el que cau a Catalunya s’acaba tornant català, poc o molt.
I a tothom que surt de Catalunya li és gairebé impossible reproduir catalans.
Això vol dir que la cultura i la identitat catalana s’han mantingut perquè els que han vingut de fora s’han fet catalans?
Perquè la identitat no és de les persones sinó del territori, perquè això és un ius soli total: el que és català és Catalunya! No són els catalans els que fan Catalunya, és Catalunya que fa els catalans. Tot el que cau dins Catalunya es torna català. I el que surt de Catalunya ho té molt difícil per mantenir-se’n. Per tal que els fills dels catalans que neixen a fora siguin catalans, cal que tornin. Ja t’ho deia, jo això ho he viscut amb els meus fills. Van néixer a França i mentre no van tornar no eren catalans, eren francesos. I quan vam tornar —el petit tenia dos anys i mig, i la gran, tretze— en quatre dies es van catalanitzar. Com que tenien noms i cognoms catalans, tothom els parlava en català des del primer dia i eren reconeguts com a catalans. Els va ser fàcil, però els va ser fàcil per tot el que rebien de l’entorn, perquè ells eren francesos. La catalanitat és una cosa que viu dins Catalunya, no és genètica. Si la catalanitat fos un gen ja s’hauria extingit fa molt de temps. Si te’n vas cent o dos-cents anys enrere, és veritat que la majoria de la gent tenia cognoms catalans. Però si te’ls mires de prop, molts d’aquells cognoms tenien un origen francès o italià, i els havien catalanitzat. Per tant, molts d’aquells catalans també venien de fora.
«Gràcies a la immigració som molts més catalans dels que mai hauríem somiat ser».
Per tant, aquesta idea que encara circula en algun lloc que la immigració dels anys seixanta va ser un factor de desnacionalització, no s’aguanta gaire per enlloc?
Si mires la foto de la cadena humana del 2013, no s’aguanta ni poc ni gens. Catalunya tenia dos milions d’habitants l’any 1900, poquets més dels que s’estaven drets agafats de les mans. Si no hagués rebut cap migració, ara en tindria dos i mig, no passaria d’aquí. Si ara som set milions i mig, o sigui tres vegades més que els que hauríem tingut, és per la immigració. Per tant, si avui dia mantenim la identitat, vol dir que una bona part dels que han arribat han participat d’aquesta extensió de la identitat. Si no, no hi fórem. Si ara només quedessin dos milions i mig de bons catalans, plega, plega! Mira quanta gent ara parla català, o l’entén, o l’escriu. Segons l’última enquesta de l’Institut d’Estudis Catalans, diuen que parlen català gairebé cinc milions de persones, i que el parlen, el llegeixen i l’escriuen prop de quatre milions. Sense migracions no en serien ni dos milions i mig. La força del català és que som molta gent.
Què vol dir desnacionalitzar? Pensa que hi havia gent de la burgesia catalana pels quatre costats que parlaven en castellà a les criatures. Torna a llegir Els altres catalans, de Paco Candel, que ho explica molt bé. Hi ha un moment en què Candel es pregunta: qui és més català? «Aquel que —diu Candel— con su lengua estropajosa intenta pronunciar el nombre de la calle…» —ara no recordo quin carrer de Can Tunis deia, un nom en català, en qualsevol cas— o bé aquells catalans de sang que parlen en castellà als seus fills? Jo no crec en aquesta idea de la desnacionalització per la demografia. El sentiment identitari català pot ser de moltes menes: de dretes, d’esquerres, religiós, laic. Fins i tot el tema de l’idioma com a element identitari avui està una mica desdibuixat. És molt curiós veure com hi ha gent que defensa posicions anticatalanistes en català i gent que està a favor del sobiranisme que parla en castellà. Jo no crec que la immigració hagi fet cap mal en l’aspecte nacional. Gràcies a la immigració som molts més catalans dels que mai hauríem somiat ser.
L’última onada migratòria ara s’ha aturat i fins i tot alguns d’aquests últims immigrants retornen als seus països o van a altres llocs. Hi haurà una nova onada?
Quan vaig escriure el llibre El sistema català de reproducció, a finals dels anys vuitanta, vaig considerar que la gran immigració que hi havia hagut des de la resta d’Espanya durant els anys seixanta ja era l’última, perquè estàvem saturats. A més, eren els últims que podien venir sense creuar fronteres; s’havien esgotat els estocs espanyols, com diria tècnicament. Mira quina ocasió de callar que vaig perdre! Perquè, a partir de llavors, hi ha hagut una altra onada de gent que ha creuat fronteres i li ha calgut passaport per venir, i ha estat una onada que ha estat fins i tot més concentrada que l’anterior. Quan som en una temporada d’economia baixa sempre tendim a pensar que no tornarà a passar. Però ara penso que sí que tornarà a passar. Deia un demògraf francès, Gerard Calot, que «la France a fait des français…», que França ha fet francesos amb tota mena de gent, i els ha fet bastant bé. Doncs Catalunya, també. Catalunya ha fet catalans amb tota mena de gent, i en quantitats encara més grans que França, en termes relatius. I els ha fet molt i molt bé. I penso que ho continuarà fent.
Bellaterra, març del 2014