300

300


La llengua (el Barça, el PSUC, el Liceu, Pompeu Fabra i la Mare de Déu) Entrevista a August Rafanell

Pàgina 8 de 17

La llengua
(el Barça, el PSUC, el Liceu, Pompeu Fabra i la Mare de Déu)



Entrevista a August Rafanell

Explica August Rafanell que quan l’escriptor Max Aub va tornar a Barcelona després d’un llarg exili va quedar astorat. Era l’any 1969, i el franquisme ja havia hagut d’obrir algunes escletxes davant d’una realitat tossuda. Es tornaven a publicar llibres en català, Radio Nacional de España ja emetia algun programa en aquesta llengua i fins i tot el Barça havia recuperat la llengua del país en la megafonia de l’estadi. I, així i tot, Max Aub va quedar astorat. Passejant pels carrers de Barcelona s’adonava que en trenta anys la pell lingüística del país havia canviat del tot: el castellà, que abans de la guerra era una llengua residual, que potser només se sentia entre els «murcians» que havien vingut per fer les obres del metro i de l’Exposició del 29, ara era present a tots els racons. Fins al punt que Max Aub, un escriptor francoalemany que devia estar familiaritzat amb el català de València, va constatar que a penes podia moure’s en català en aquella nova ciutat. Rafanell diu que Max Aub probablement exagerava, però és cert que el català s’acostava al pitjor moment de la seva història: l’any 1975.

«El català se salva pel PSUC, pel Barça i també pels passadissos del Liceu».

Què passa l’any 1975?

L’any 1975 ens trobem en el moment més crític de la vida social de la llengua catalana en el seu territori històric. De resultes de les migracions massives, que encara no han deixat d’afluir, i de resultes de la falta d’empara política, per al català ha arribat el punt àlgid de la substitució lingüística en favor del castellà. És el moment en què proporcionalment hi ha menys catalanoparlants actius, i els que queden viuen en les condicions més propícies per deixar de ser-ho. El que passa és que, pel que sigui, no ho deixaran de ser.

I què passa perquè no deixin de parlar català? Com és que se salva la llengua?

Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Quan parlem de l’any 1975, estem parlant que han triomfat unes polítiques consistents a negar al català qualsevol prestigi més enllà de la quotidianitat familiar. I a aquesta disposició, que ve des de dalt, s’hi suma la castellanització que ve per sota: la castellanització de la tropa, la castellanització de la majoria demogràfica del país. D’aquesta manera, és indiscutible que pels volts del 1975 el català té una visibilitat i una audició més relativa que mai. Per tant, aquí casen els dos factors «òptims» —el legal i el demogràfic— perquè de mica en mica se n’esborri la traça.

Però potser la pregunta més pertinent hauria de ser: com és que del català encara en queda el que en queda en aquell 1975? Jo tinc la impressió que si el català s’ha mantingut —a diferència de tantes i tantes altres llengües que, en les mateixes condicions, no s’han mantingut— ha sigut de resultes del record de l’existència d’un temps millor, del record de l’existència d’unes instàncies que se sap que provisionalment han deixat d’existir, però que es mantenen poc o molt en la memòria del col·lectiu. I aquestes instàncies tenen a veure amb la condició d’estatalitat que s’havia tingut. Això passa al segle XVIII, això passa al segle XIX i això passa encara al segle XX. Si no, què explicaria, per exemple, que els partits polítics que ressorgeixen a partir dels anys setanta, els partits obreristes que tenen la seva clientela fonamentalment castellanoparlant, facin bandera de la catalanització i del català? Doncs perquè s’hi veu un moment d’acord, de progrés, de canvi i de ruptura amb una dictadura que havia imposat el castellà, però també perquè hi ha el record d’aquesta història paraestatal on la col·lectivitat concernida havia tingut la llengua, no pas com un accessori, sinó com una peanya central de la seva vida col·lectiva. Estic dient que el català en aquell moment també és la llengua de la reivindicació obrera, i, per tant, d’un fenomen bastant prodigiós.

De fet, en algun lloc has escrit que el català, l’any 1975, se salva pel PSUC i pel Barça.

Sí. Sí. Potser hi afegiria una altra cosa per ser una mica més just: se salva pel PSUC, pel Barça i també pels passadissos del Liceu. Per la combinació d’aquests tres pols. Les llengües del planisferi lingüístic europeu, que n’hi ha tantes que han quedat enfonsades en la seva minorització i avui només són una anècdota més o menys erudita, efectivament no tenen el Barça i no tenen el PSUC, però tampoc no tenen el Liceu…

August Rafanell (Barcelona, 1963) és professor d’Història de la Llengua a la Universitat de Girona. Ha escrit diversos llibres sobre la història del català i sobre l’evolució de la consciència lingüística, com ara Un nom per a la llengua (1991), sobre la idea del llemosí, La llengua silenciada (1999), que recull diversos estudis sobre el català que es parlava i s’escrivia del cinc-cents al vuit-cents, o El català modern (2000), sobre la llengua i els dialectes catalans als segles XVII i XVIII. Més cap aquí ha publicat una obra magna sobre les relacions entre el català i l’occità, La il·lusió occitana (2006), i un estudi sobre el català al segle XX, Notícies d’abans d’ahir (2011), centrat en bona part en la relació del franquisme amb la llengua catalana. Rafanell ha assessorat el capítol sobre la llengua catalana de la sèrie 300.

Aquest episodi de la sèrie televisiva acaba amb una història molt emocionant justament sobre la consciència lingüística que prenien una colla de pares immigrants de Santa Coloma de Gramenet, per canviar el destí dels seus fills. Aquesta vila, que fins als anys trenta del segle passat era un lloc d’estiueig de la classe benestant de Barcelona, en molt pocs anys va viure una transformació colossal. Si cap al 1950 tenia vint mil habitants, vint anys després en tenia cent quaranta mil, la majoria vinguts d’Andalusia i Extremadura. Santa Coloma es va convertir en una ciutat pràcticament monolingüe castellanoparlant. I aquell grup de pares, la majoria d’ells també castellanoparlants, va aconseguir que l’any 1984 l’Escola Rosselló-Pòrcel comencés l’ensenyament en català per als seus fills. Van ser els pioners de la immersió lingüística abans que aquesta es convertís en el vèrtex central de l’educació a Catalunya.

Durant molt de temps s’ha fet una anàlisi de la immigració dels anys cinquanta i seixanta del segle XX com un factor de descatalanització del país. Les experiències com la de Santa Coloma segurament fan que s’obri pas una visió diferent, que és la d’entendre la immigració com un factor de canvi i de progrés per al país. Tu, com ho veus?

La immigració va representar el que va representar, amb efectes micro i macroeconòmics indubtables. Ara bé: hi ha efectes lingüístics i culturals? En podem fer la valoració que vulguem. Però el cert és que sense l’escut d’un poder recatalanitzador, que vindrà molt després, tot allò hauria dut a la substitució lingüística. És evident. A partir d’aquí, no judiquem si és bo o dolent, ni si ens posem d’un cantó o d’un altre, a l’hora de valorar-ho, tot plegat. Però no hi ha dubte que, si s’hagués deixat a mercè de la naturalesa de les coses, la substitució lingüística del català pel castellà estava servida arreu on el català va quedar en minoria. Si no s’haguessin arbitrat uns pal·liatius, com ara la immersió lingüística o com la preferència que avui es dóna a la llengua minoritària en relació amb l’altra també oficial, sense aquests pal·liatius, sense aquests para-xocs de vegades simbòlics —que vol dir posar en lletra més grossa «Sortida» que no pas «Salida»— la substitució lingüística estava servida. Segur. No és res que no sigui imaginable.

Això que diré potser s’hauria de llimar una mica, però tampoc no ens hauríem de deixar dur per l’entusiasme gregari. Actualment s’han aconseguit moltes coses. S’ha aconseguit, per exemple, que a Catalunya —i parlo només de Catalunya, per no embolicar la troca— no s’hagi produït un cessament de la transmissió lingüística. És a dir, no hi ha famílies catalanoparlants que hagin deixat de passar el català als fills. Això és molt important: la vernacularització s’ha mantingut com a pauta inqüestionada i sense pràcticament excepcions. En segon lloc, a Catalunya s’ha aconseguit que actualment la llengua catalana sigui no només entesa sinó eventualment practicada per la immensa majoria de la població. No és cap prodigi de la naturalesa: si una llengua s’ensenya, s’aprèn. Seria molt poc sensat pensar que després d’una escolarització, feta fonamentalment en català, els que en surten no són capaços de servir-se’n. Per tant, no és cap miracle de cap naturalesa inexplicable. Tot això és natural, irrecusable.

Ara bé, feta aquesta primera consideració, això no ens hauria pas d’esborrar l’evidència segons la qual la població de Catalunya que avui dia té el català com a llengua primera no deu arribar al quaranta per cent (ja no dic del domini lingüístic en general, on les xifres baixarien més). Això vol dir el que vol dir i té el valor que té. D’acord. Però en tot cas, en termes relatius, no en termes absoluts, el català avui és menys parlat que mai. Ho torno a dir: en termes relatius, és a dir, de percentatge de sortida: agafant cent ciutadans i mirant quants d’aquests cent són catalanoparlants de primera llengua. En termes històrics, això és insòlit, absolutament nou. Dit d’una altra manera: mai no s’havia enraonat tant com a primera llengua, a pesar de tots els pal·liatius i els para-xocs que he dit, una llengua altra, que és la castellana, en el territori històric catalanoparlant, i particularment, a Catalunya.

Reprenc les coses. Si els para-xocs caiguessin —o sigui, si aquests additius a favor del català en forma d’oficialitat preferent, o en forma d’oficialitat més que preferent en l’educació—, si tot això caigués pel que fos, la intempèrie s’imposaria. Pel que sabem, tot això no és pas flor d’un dia, sinó que és fruit d’acumulació de la castellanització contemporània, en aquest cas vinguda des de sota. No sé si m’explico, perquè tot això fa de molt mal dir. Aquí no hi ha un judici de valor, hi ha un judici de fet. És evident que els pal·liatius en forma de política lingüística tenen una eficiència innegable. I que per això actualment hi ha més catalanoparlants que mai, perquè de catalanoparlant ho és pràcticament tota la població. En teoria. A la pràctica, percentualment, n’hi ha menys que mai. Em sembla que no dic cap disbarat.

Però un exemple ben clar del canvi entre aquell 1975 i l’actualitat és el de Santa Coloma de Gramenet.

Exacte. Allà tothom —tothom vol dir més d’un vuitanta per cent— avui és capaç d’expressar-se en català, amb una competència més o menys absoluta. Això, ben mirat, és revolucionari. És a dir, aquell dilema que es plantejava quan l’any 1975 una persona aterrava a Santa Coloma, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut en català o en castellà, i que solia resoldre’s fàcilment fent el pas cap al castellà, perquè era la llengua inesquivable d’ús, s’ha esvaït, o gairebé.

I no solament això. L’any 1975 a Santa Coloma segurament no et podies moure en català. I dic Santa Coloma però podria parlar de qualsevol barri de classe treballadora de Sabadell o de Terrassa.

Naturalment. En canvi, avui sí. D’acord. Però que quedi clar: això no és pas resultat d’un imponderable, sinó que és el resultat d’una determinada política.

Però on volia anar a parar és que aquests para-xocs de què parles, especialment la immersió lingüística a l’escola, és una cosa que també ve reclamada des de baix i no sempre per catalanoparlants, oi? Per exemple, aquest va ser el cas de l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma, en la qual uns pares immigrants, castellanoparlants en la seva majoria, van reclamar i van aconseguir educació en català per als seus fills.

I això sí que és el PSUC i el Barça. És a dir, la percepció per la qual el català té un valor agregat de progrés. Dit d’una altra manera: aquells pares tenien el pensament que si els fills aprenien i feien servir el català, viurien més bé que els que no l’havien pogut aprendre. I això és fruit d’aquesta injecció simbòlica que representava el Barça o el PSUC en aquells anys, i que és una idea que ha durat i que s’ha mantingut. I això és una cosa en certa manera autònoma del fet que en els passadissos del Liceu, com et deia abans, també s’hi mantingués el català com a llengua d’ús normal de la burgesia.

«La burgesia tampoc no trenca amb la llengua del país».

Quin paper tenen els passadissos del Liceu, i la burgesia que hi transita, en aquesta recuperació del català?

El cas és que la burgesia, la burgesia civil, no renuncia mai al català. Potser no el defensen, potser l’amaguen, però històricament no hi trenquen pas. Sí que hi trenquen històricament a València, amb totes les excepcions que es vulguin. Em sembla que Raimon explicava la sorpresa que va tenir quan va sentir, a Barcelona, unes senyores amb pells que parlaven «valencià»… El trencament es produeix a Perpinyà. Però al nucli de la catalanitat, a Catalunya, és un fet que la burgesia no trenca pas amb la llengua del país.

Al segle XIX hi ha alguns moments en què veiem que el pas al castellà en la burgesia està a punt de produir-se. I al segle XX, després de la Guerra Civil, això també passa —i aquí podríem posar-hi la nòmina de tants i tants cognoms catalaníssims que fan l’exercici ímprobe de canviar de llengua, de la qual cosa encara avui tenim traces en forma de fonemes desconjuntats en alguns fills d’aquesta burgesia—. Però això es produirà només com una excepció a la regla.

Tu sempre dius que els canvis lingüístics es fan quan la nova llengua té avantatges respecte a l’anterior. En aquest cas, les famílies de la burgesia que després de la Guerra Civil canvien de llengua, per què ho fan?

Pensa que l’any 1939 no solament hi havia unes lleis, sinó que hi havia un estat de terror que impel·lia a fer aquest canvi de llengua. Així i tot, el gran prodigi és que va ser ultraminoritari quantitativament. En qualsevol cas, aquestes minories burgeses que haurien pogut arrossegar unes masses de gent cap al canvi lingüístic, doncs no les hi van pas arrossegar: les classes mitjanes no s’hi van pas fer. Això és una cosa extraordinària, rara, perquè en situacions semblants a Europa, justament després dels uns vénen els altres: després dels burgesos, vénen els menestrals, i finalment les classes més populars, que són les últimes a enganxar-se, per emulació, a l’últim crit. I aquí no va passar.

El fenomen de canviar de llengua és una cosa certament difícil. Canviar de llengua comporta un exercici d’alienació, d’aculturació, que, perquè es produeixi, ha de tenir, com deies abans, unes compensacions. Però un cop establertes aquestes compensacions —com ara les de veure que la gent que sura ho fa justament amb la nova llengua— doncs llavors ja tens oberta la comporta. I aquí, a Catalunya, aquesta comporta no es va obrir prou dintre de les capes dirigents. I no es va obrir gens dintre de les capes mitjanes que els venien al darrere. I, finalment, dintre de les classes populars, tampoc.

Ara bé, quan aquesta possibilitat de canvi lingüístic es va plantejar i no es va consumar, cap als anys 1940-1950, llavors és quan va venir el fenomen decisiu de la immigració hispanoparlant massiva. Això sí que va tocar severament aquells espais que havien quedat absolutament intocats històricament i que són la base de la societat: és a dir, les classes populars i inclús les classes mitjanes, sobretot ciutadanes. La cúspide de la piràmide és l’any 1975, justament l’any que cau formalment el Règim.

El català és un fet força insòlit en el panorama europeu, perquè hi ha molt pocs casos de llengües sense Estat que hagin sobreviscut i tinguin avui tanta vitalitat. Al programa de televisió comparem l’evolució de l’ús del català durant aquests tres-cents anys amb l’ús del gaèlic irlandès. Aquesta llengua mil·lenària és una de les més antigues d’Europa. Fins al segle XVII, pràcticament tota la població d’Irlanda parlava l’irlandès, excepte a l’àrea de Dublín, ocupada pels anglesos. Però aleshores els anglesos van començar una ofensiva per dominar tota l’illa. Van aniquilar els clans irlandesos i es van convertir en senyors de totes les terres. L’anglès es va convertir en la llengua de l’Estat, de l’administració, del comerç i de l’Església.

Però, així i tot, al segle XIX encara bona part de la població rural parlava l’irlandès. I aleshores va venir la Gorta Mór, la gran fam. Una malura de la patata, que era la base de l’alimentació dels pagesos, els va deixar uns quants anys sense collita. Van morir de fam i de desnutrició més d’un milió de persones. Per a la resta no hi havia cap esperança. Literalment, van haver de fugir d’Irlanda. En total, un milió i mig d’irlandesos van emigrar cap a l’Amèrica del Nord. Comptant la fam i l’emigració, en molt poques dècades l’illa va perdre gairebé la tercera part de la població. És com si l’irlandès s’hagués quedat sense parlants. A més, els anglesos van prohibir la llengua històrica a les escoles, de manera que tots els nois van aprendre obligatòriament en anglès. De tota manera, no calia que el prohibissin gaire, l’irlandès: després de tantes misèries, la gent del país va tenir clar que les noves generacions només se’n sortirien si parlaven en anglès, ja fos per emigrar als Estats Units o per anar a la capital, a Dublín. Quan va arribar la independència, a principis del segle XX, a penes uns milers de persones tenien l’irlandès com a llengua familiar.

Per què es perd la llengua? Per què desapareix una llengua?

Fonamentalment per dos motius. Primer de tot, per superposició física d’una llengua sobre una altra. Això vol dir per un canvi en la composició demogràfica d’un país. En aquest cas, les majories dissolen les minories. Els que són més acaben menjant-se els que són menys. I els que són menys acaben quedant aculats, confinats, i com més confinats queden, més confinats van quedant. Llavors arriba que aquest confinament acaba servint per al que acaba servint. És quan l’últim parlant de l’èuscar en una vall navarresa només pot parlar allò que ha parlat sempre amb les vaques. Naturalment els seus fills potser ja no tenen vaques, però, si en tenen, ja els parlen d’una altra manera. Ja no cal ni dir amb el veïnat. Així ha passat amb moltes llengües. Per tant, en aquest cas es produeix un encavalcament de les majories en relació amb les minories. A més, generalment, aquestes majories han tingut també l’aval d’un determinat tipus de poder que les ha legitimades com a tals i que ha fet que la seva llengua hagi sigut ensenyada i prestigiada.

Després hi ha un altre fenomen, que és el de la substitució, que té una mica a veure amb el tema del prestigi. Pot ser que una societat majoritàriament sigui monolingüe, amb una sola llengua, i deixi de ser-ho en la generació següent, i encara molt més en la generació subsegüent a aquesta. Això ho podem trobar, d’una forma eloqüentíssima, al Rosselló, a la Catalunya francesa. Allà no hi ha hagut un fenomen de suplantació poblacional. Si deixem de banda els pieds-noirs vinguts d’Algèria després de la descolonització, no és que s’hi hagin instal·lat gaires francesos estrictes, al Rosselló. Això encara ho veiem avui mirant la guia telefònica: molts cognoms continuen sent els de tota la vida, a Perpinyà i tot. Per tant, no hi ha hagut un fenomen d’encavalcament d’uns al·loglots que vénen de l’exterior, s’instal·len i fan fora els de dintre. El que ha passat al Rosselló és que hi ha hagut un fenomen de desistiment lingüístic intern. La substitució lingüística s’ha produït per la via que els tècnics en solen dir la diglòssia: hi ha una llengua que, a còpia de ser sentida i exercida com a llengua oficial, acaba confinant —no pas numèricament, sí sentimentalment— la llengua pròpia, que a partir de llavors és vista cada cop més com una llengua poc útil i al capdavall inútil. Quin sentit té, doncs, prorrogar el malestar i l’acomplexament —allò que en francès en diuen el malaise— del que veu que passa als fills un estri inútil o semiútil?; en tot cas, una llengua inútil per a la societat i només útil per a la domesticitat? Doncs això ha passat amb moltes llengües: el gaèlic, el bretó, l’èuscar…

I això passa d’una manera conscient? Una generació deixa de transmetre als fills la llengua pròpia per transmetre l’altra, perquè aquesta altra és una llengua de progrés, de feina i que permet moure’s pel món?

Sí. Fixa-t’hi. Deixar de transmetre als altres una fibra idiosincràtica, pròpia, arrelada, sentida com a inextirpable de la individualitat, és molt difícil perquè representa una renúncia fonda. La compensació per aquest desistiment ha de ser encara molt més fonda, la retribució ha de ser molt potent. I el cas és que ho acaba sent. Quan es produeix, ho és. I això és viscut com una llàstima. Això de «llàstima» ho he sentit al Rosselló, en alguns parlants que han deixat de passar la llengua als fills. Quan se’ls interpel·la sobre fins a quin punt no van cometre una traïció a la llengua pròpia, a la seva llengua mil·lenària, ells diuen que no ho senten com una traïció. Si per cas ho senten tot just com una llàstima. És una mica diferent. La llàstima toca els sentiments. Parlar de traïció hauria volgut dir fer mal. Una llàstima, en canvi, és una cosa molt diferent de fer mal. Vol dir que s’ha caigut més aviat en un mal… fat. «És una llàstima —pensen— perquè hem perdut aquella parla, com hem perdut la joventut, però això al capdavall ha sigut a fi de bé. La traïció haguera sigut mantenir aquell tancament antic, mantenir aquella mena de neurosi juvenil i perpetuar-la; això hauria sigut lligar les generacions següents a una rèmora que no es mereixien». I això passa al Rosselló, i passa a Irlanda i passa a Gal·les i passa a molts llocs. Però, alto: això aquí no ha passat. Això, aquí, a Catalunya, no ha passat.

«A nosaltres els francesos ens posen el telègraf i ens asfalten la carretera».

I per què no ha passat aquí?

Perquè canviar del català al castellà mai no s’ha vist com un guany. Aquí no ha pesat prou la compensació. En els altres casos, la compensació ha sigut satisfactòria, i, fets els càlculs, comptant la inversió d’energies que ha representat canviar de llengua, i vist el guany que n’ha sortit, doncs el resultat ha sigut avaluat com a satisfactori. Aquí, no.

T’ho explico amb una anècdota una mica literària. A finals del segle XIX hi ha un grup de noms excel·lents dins del nucli del progressisme republicà protoindependentista; Pompeu Fabra, per exemple. Un dels seus companys d’armes, que no ha passat gaire a la història, és Joaquim Cases-Carbó. El burgès Joaquim Cases-Carbó, cosí germà del pintor Casas, i el seu grup intentaven veure la realitat des d’un sentit positiu i, per tant, galopaven pel territori i constataven que la llengua catalana era d’ús universal, a la ciutat i per tot Catalunya. I en un moment donat Cases-Carbó salta a l’altra banda dels Pirineus. I, esclar, s’hi troba el que s’hi troba; és a dir, congèneres que parlen el català normalment, tant a Perpinyà com fora de Perpinyà.

Igual que a la Catalunya del sud de l’Albera. I els pregunta: com és que voleu ser francesos i francesitzar-vos? Home, la resposta —i d’això en tinc la dada— és tan bona, que potser és digna de ser transcrita com a tal. Som al 1900, i el pagès respon: «Però a nosaltres els francesos ens posen el telègraf, ens asfalten la carretera, ens repoblen els boscos, ens subvencionen, ens posen una escola nacional». Qui vol renunciar a tot això? Definitiu. Per tant arriba el dia que fins els pagesos del Rosselló acaben parlant en francès als fills, perquè així creuen que els han pogut fer anar a estudiar a París. Això no es podia pas oferir, de cap de les maneres, a la desgavellada Espanya de finals del XIX.

El cas del gaèlic irlandès, que expliquem al programa de televisió, és molt clar. La població que encara parlava irlandès cada vegada era més pobra, mentre que les classes dominants, que ja només parlaven anglès, vivien molt més bé. I després dels drames de la fam, la població del camp no va tenir cap altra sortida que emigrar. I per emigrar era imprescindible l’anglès. El canvi de llengua va ser rapidíssim.

És que si a Irlanda no hi hagués hagut canvi lingüístic, aleshores sí que podríem parlar de miracle! Un miracle certament molt catòlic… Però deixa’m que et digui una cosa que és important. De vegades el presentisme, és a dir, la manera de mirar les coses des del present, ens fa distorsionar una mica la perspectiva de la realitat històrica. De vegades això passa amb la militància lingüística: «Jo sóc gaelòfon, o irlandesòfon, i per tant mantinc i mantindré a tot preu la llengua que m’han llegat els pares, peti qui peti». De militants d’aquesta mena, no n’hi ha hagut mai fins molt recentment. Les llengües s’han perpetuat o deixat de perpetuar per la utilitat pedestre que han tingut. El valor simbòlic que se’ls ha afegit és un valor que només l’apercebien els savis —als segles XIV, XV, XVI, al Renaixement— que valoraven els idiomes segons la seva puresa o antiguitat o segons si s’ajuntaven més a unes altres llengües primigènies. Però les masses actuants, les que executaven aquesta realitat, eren gent que amb prou feines eren conscients del fet de parlar diferent de ningú altre. Parlaven com havien parlat sempre. I els catalanoparlants normals i corrents tampoc no devien ser l’excepció a aquesta regla. Sinó que els catalanoparlants havien posseït un Estat —o alguna cosa que s’assemblava a un Estat— que els havia reconegut com a tals. Per tant, tenien el català com a llengua perquè eren catalans de nació i d’Estat. D’un Estat, si no viu, recordat. Hi ha moltes comunitats que no comptaven amb aquest record d’Estat o de nació. I, en conseqüència, la seva llengua no tindrà, per no tenir, ni tan sols nom. Com l’occità. Per tant, demana-li consciència de manteniment a algú que no sap ni què ha de mantenir o deixar de mantenir! Impossible.

Quan es produeix la gran fractura de la modernitat, que vol dir l’escolarització i les comunicacions, tot això es capgira. I s’estableixen les condicions objectives perquè passi el que he dit que és molt difícil que passi: que el pagès dels afores de Tolosa de Llenguadoc o de qualsevol altre lloc del domini lingüístic occità canviï allò que ha parlat sempre, que no té ni nom, per una altra cosa, que és la llengua oficial, seriosa, ciutadana: el francès. Per fer això han d’haver canviat molt les tornes, no es pot fer d’avui a demà. Han d’haver canviat les situacions i les compensacions han hagut de quedar molt clares. Per tant, això vol temps. Però quan es comença a sembrar aquest trasbals, cap al segle XVIII i sobretot al XIX, doncs ja la tens armada. Llavors el més normal és que s’activi un procés que no té aturador.

Tornem-hi. A Catalunya això no es produeix. I per què no? Doncs perquè les compensacions no seran prou sòlides, i perquè a més a més hi havia el record d’una identitat col·lectiva, metalingüística: la de la catalanitat. Perquè s’havia sigut català i perquè en certa manera se’n continuava sent, a pesar del centralisme del segle XIX que volia esborrar-ne els perfils.

A més, en el cas de la comparació entre els casos de l’irlandès i el català hi ha una altra cosa, fonamental: a Irlanda, les classes dirigents no mantenen la llengua pròpia, i aquí, sí; a Irlanda, les classes mitjanes tampoc no mantenen la llengua pròpia, i aquí, sí. I a Irlanda, les ciutats no mantenen la llengua pròpia, i aquí, sí.

Vols dir que un dels factors que el català es mantingui és que Barcelona conserva el català?

Barcelona i les altres ciutats, les minibarcelones que generava, per efecte simpàtic, Barcelona.

Això són les ciutats que a Catalunya ha produït la industrialització, com Sabadell, Terrassa, Igualada, Mataró?

Sí, ciutats que viuran i veuran el canvi de Barcelona. I voldran emular-lo. És un canvi, fet des de Barcelona amb la injecció dels estímuls intel·lectuals i culturals del romanticisme, que seran altament revolucionaris perquè canviaran el mapa de referències. A partir d’ara les col·lectivitats reals tenen importància. I diferencien les col·lectivitats factícies, que són els estats, d’unes altres que són les naturals. Unes realitats que no són una entelèquia, com Occitània, que és una construcció de savis, perquè allò que no són pures entelèquies són les realitats pedestres del que parla amb les vaques. Però, aquí, no! El català no ha sigut mai una llengua per parlar amb les vaques. També, també ho ha sigut, per parlar amb les vaques, però ha sigut per a molt més que això.

Vols dir que Catalunya arriba a finals del segle XIX en què Barcelona parla català, Sabadell parla català, Terrassa, Girona, Tarragona parlen català. En canvi, Tolosa, Perpinyà, Dublín ja no parlen les seves llengües?

A finals del XIX, Perpinyà està fent el canvi. Ara he tret un article precisament sobre això: quan comença a haver-hi testimonis que diuen que a Perpinyà el català ja no és la primera llengua. I això no es veu com un fait accompli fins després de la Gran Guerra. Abans de principis del segle XX, Perpinyà era una ciutat-poble emmurallada, postmedieval. Curiós: a Perpinyà, quan s’enderroquen les muralles, cap al 1909, és quan comença a haver-hi testimonis que diuen que s’ha de fer una ciutat cosmopolita, és a dir, una rèplica de París. Quan cinquanta anys abans a Barcelona es tiren a terra les muralles, el 1859, ningú no es planteja fer una ciutat còpia de Madrid. Ni còpia de Saragossa, naturalment… En conseqüència diríem que el pas cap a la modernització, cap a la metropolinització de Barcelona, i de rebot també de Catalunya es produeix sota uns esquemes mentals força autoreferenciats.

Per tant, catalans.

Sí. Autoreferenciats. I això crec que és fonamental.

«¿O pensáis que sabiendo catalán tenéis ya cuanto se necesita?».

La història de la llengua en aquests tres-cents anys comença amb un canvi de model polític, la Nova Planta del 1716, que tindrà el seu correlat en la llengua. Sobre una població pràcticament monolingüe s’hi instal·larà el castellà, primer com a llengua de l’administració i la justícia; més endavant, com a llengua de l’ensenyament.

Però l’entrada del castellà com a llengua a les escoles no serà fàcil. Hi ha un episodi sensacional, que recollim en el programa de televisió: a les Escoles Pies de Puigcerdà, en l’acte inaugural del curs del 1780, el padre va fer el discurs següent. Deia als alumnes: «Ya sabéis que en cada reino hay una lengua universal. Tal es para los españoles la lengua castellana. Mas no llego a entender por qué infeliz hado mostráis alguno de vosotros tal antipatía y aversión a este idioma. Pero sea como fuere os veo yo tan adherentes a la lengua vulgar y tan temerosos de perderla que miráis casi con horror el idioma español. ¿O pensáis que sabiendo catalán tenéis ya cuanto se necesita?».

Al segle XVIII, tant a principis com a finals de segle, pràcticament tothom parla català. Però la llengua ja és un element identitari, en aquells temps?

Home… Per als savis, per als lletrats, potser sí. Trobem testimonis, per exemple en llibres que es continuen publicant en català, que sobretot són llibres de pietat —per tant, són llibres utilitaris, d’utilitat pastoral— en els pròlegs dels quals es parla de «la llengua pàtria», la llengua de la pàtria. Ara, tinc els meus dubtes que això traspassés gaire l’esfera de la retòrica i de la pura declaració de principis.

Però, en canvi, sí que ja passa una mica abans amb el castellà. Al segle XVIII el castellà ja comença a ser el que no havia sigut mai abans: una llengua d’identitat nacional. És a dir, quan hi ha un nacionalisme espanyol hispanocastellà, és llavors que la llengua pot arribar a presentar-se com un element d’identitat. En el cas del català, no hi ha nacionalisme argumentat fins al segle XIX. Però una mica abans el castellà sí que és una llengua sentida com una necessitat també simbòlica per allò que se’n deia el común enlace; és a dir: una llengua comuna per a tots els súbdits espanyols.

En aquest sentit, el cas del discurs que citaves de Puigcerdà és claríssim. Vol dir que el poble català s’ha d’enllaçar amb l’espanyol general, que no ha pas de quedar com una anècdota provincial. Però d’aquí a pensar que la llengua d’utilitat, pel fet de ser utilitària, pogués ser sentida com a llengua identitària, en el cas del català, jo crec que encara falta.

Però, per tant, la resistència d’aquells nois de Puigcerdà a aprendre el castellà no era una resistència identitària?

No, no. Gens. Vaja, jo crec que gens. A veure; hi ha un altre exemple que em sembla que és molt clar. Al segle XVII es produeix la guerra dels Segadors, que és una guerra de separació, una guerra contra Castella —no pas contra Espanya, sinó contra Castella, contra el rei de Castella, o contra el rei d’Espanya que vol ser rei de Castella i de totes les Espanyes alhora—. Per tant és una guerra, diguem-ho així, «localista». La majoria dels textos que es facturen en el període de 1640-1659, que reivindiquen la causa catalana, és a dir, la causa local, són textos fabricats en castellà i impresos en castellà. Inclús n’hi ha un, molt bonic, que diu: «Manllevo la llengua de l’enemic, i això no és que em faci traïdor!». Aquest discurs es faria impossible al segle XIX: «Manllevo el castellà per fer apologia de la causa catalana». És a dir: jo faig servir el castellà i això no em fa pas passar per traïdor; al contrari, em fa ser un bon patriota. Això vol dir que la connexió unívoca de llengua i pàtria encara no està del tot definida. En tot cas, no hi està com ara l’entenem nosaltres, que som fills directes de l’herència del segle XIX segons la qual llengua i pàtria són una cosa que no dic que vagi soldada sempre, però sí que costa disgregar. Quan llegeixes algú que fa patriotisme en castellà al segle XIX, sempre et deixa la idea que està fent mig patriotisme.

«En francès? En espanyol? O…?».

Aquesta evolució del castellà i el català té un moment molt peculiar, a principis del segle XIX, que en l’episodi televisiu no hem tocat però del qual te n’he sentit a parlar força els últims mesos: la invasió napoleònica de tota la península, a partir de l’any 1808, i la incidència que això tindrà en l’evolució del català, o en la seva percepció. Què passa en aquell moment?

És que em sembla molt interessant, perquè trenca els esquemes que tenim adquirits avui. Estem parlant d’uns fets efímers, que duren de Nadal a Sant Esteve. Però el que sí que té un cert valor és que el 1810 els napoleònics es plantegen què se n’ha de fer, de l’expansió que estan intentant ordir al sud dels Pirineus. I aleshores fan una distinció entre el que és Espanya i el que és Catalunya. A Catalunya l’integren directament a l’Imperi. De manera que durant un lapse de temps, tan breu com es vulgui però consistent, els territoris catalans queden sotmesos directament a l’administració imperial. El mapa de França el modifiquen com si no haguessin passat no-sé-quants-segles d’ençà del 1258 —l’any en què definitivament els comtats catalans es desvinculen de la monarquia de França—. Els napoleònics diuen, en uns quants discursos molt interessants, que Catalunya és tan francesa com la resta de França, perquè en definitiva és una part de la Carolíngia, és una part de la França històrica. I, per tant, el fet que modernament hagi passat a ser d’Espanya és un fet purament transitiu.

El cas és que, de resultes d’aquesta absorció, els nous administradors imperials es plantegen què se n’ha de fer, de la llengua de Catalunya. Pensem que cap al 1800, l’endemà doncs de la Revolució francesa, no hi ha cap territori de França que se salvi d’una política clara, definida, explícita d’aniquilació, és a dir, d’unificació lingüística feta sota el parisenc. El discurs de la Revolució diu que s’ha d’anar cap a la modernització. I el pes de la modernitat, el pes de la llibertat, el pes de la fraternitat i de la igualtat han de primar per sobre de la singularitat provincial, que en definitiva remet als temps passats del feudalisme estamental.

I aquesta unificació la volen fer en un moment en què a França probablement el trenta o el quaranta per cent de la gent no parla pas francès!

No, no, molt més, molt més. A França, tret de l’Illa de França, que és l’àrea de París, ningú no parla francès! En l’informe del 1792 de l’abbé Grégoire —que era aquell capellà que es va convertir en un dels líders de la Revolució— hi ha dades, xifres i discursos que fan posar la pell de gallina. L’abbé —avui sepultat amb tots els honors d’un pare de la pàtria al Panthéon de París— es pregunta: «Com podem fer la Revolució, com podem imposar una revolució que ens ha de fer sentir més francesos que mai, si, de francesos, no n’hi ha si no és al pinyol de les classes més ultradirigents i més afectes? I, així i tot, són poquíssims!». Això és una cosa que fa pensar molt, eh? En menys d’un segle hi haurà un capgirament total, hi haurà aquell procés que dèiem que de fet és tan difícil d’executar, que significa un canvi de llengua primera. Doncs això passa en molt poques generacions arreu de França, sense pràcticament excepcions que rebatin la regla. França entrarà al segle XX amb una majoria de la població que ja parla francès, que ja no parla —ni a penes recorda, a les ciutats— res més que francès.

Tornem al principi del XIX. Sota la dominació napoleònica, Catalunya queda dividida no pas en províncies, sinó en departaments, de la mateixa manera que la resta de l’Hexàgon. El departament del Segre, el de Montserrat, el de Girona —del qual en diuen «departament del Ter»—. Per tant, sobre el paper, Catalunya queda integrada a França. Repeteixo: això va ser molt efímer, perquè el 1813, per allà mateix on havien entrat els francesos, sortiran. Però el que és significatiu, en el sentit de la història de la llengua, és que hi va haver una excepció catalana, tenint en compte que si Catalunya formava part de la França unitària sembla que no hi hauria d’haver hagut aquesta excepció.

Aquest era el debat que es plantejaven els napoleònics: «Què hem de fer? Francesitzem? Continuem l’espanyolització iniciada amb Felip V? O…?». Doncs aquest «O…» és el que prima. Per tant, consideren que Catalunya no és pas el departament dels Pirineus Orientals, on ja la francesització ha arribat als esperits notables, encara que no hagi arribat a la realitat de base. A Catalunya, a la Catalunya diguem-ne hispànica, hi ha un sentiment no només no francès, sinó també no espanyol. I hi ha una vivència catalana. Per tant, el codi civil napoleònic, el 1812, que vol dir la «nova planta» pensada pels adeptes a Bonaparte, serà en català! I, encara que sigui anecdòtic, també hi haurà diaris publicats en català, o en català-francès.

Això és així perquè els francesos s’adonen que aquí hi ha un record, i que la Nova Planta no ha pas aconseguit castellanitzar el país per a la literatura, l’escriptura, l’ensenyament. A pesar de totes les prescripcions formals, el país continua sent, en gran mesura, allò que havia sigut fins a principis del XVIII. I és per això que en una situació postrevolucionària en què l’occità-francès no pot existir, en què el bretó-francès hauria suposat una blasfèmia, en què l’èuscar-francès remet a la barbàrie primitiva, en què el cors-francès no hauria tingut sentit —tot i que Napoleó era corsòfon de naixença—, en aquell mateix moment aquí sí que té sentit ser català-francès.

I aquell petit «moment català-francès», diguem-ne, què representaria? Representaria un reconeixement de la catalanitat del territori?

La catalanitat del territori no l’havia pas de reconèixer o deixar de reconèixer ningú perquè era una evidència de la realitat. Però jo vull insistir en una idea: la realitat lingüística del 1800, però inclús la del 1900, a França mateix, a la França estricta, encara no era una realitat ben bé francesa. Però, en canvi, la realitat espiritual sí que ja era totalment francesa, arreu de l’Hexàgon. Sense aquest esperit francès no s’hauria pogut produir el traspàs cap a la francesització lingüística que veiem consumat a principis del segle XX, a la major part de França, i a mitjan segle XX a tot França, incloent-hi el Rosselló català.

Per tant: quedem que la realitat europea, fins molt recentment, era la d’una gran diversitat lingüística. Ens en faríem creus de fins a quin punt era viva, aquella policromia idiomàtica i fins tan tard! Però, més important que la realitat en si, era que, damunt seu, s’hi instal·larà un dictat polític que l’acabarà solucionant, unificant.

I això l’Estat francès sí que és capaç de fer-ho?

L’Estat francès, sí, i l’Estat espanyol ho pretén però no se’n surt. Ho pretén al segle XIX, que és el punt àlgid de l’acumulació de disposicions i de prescripcions en aquest sentit: hi ha la llei del notariat, hi ha les lleis d’ensenyament, hi ha la llei d’enjudiciament, hi ha lleis sobre la telefonia, sobre el teatre… Tot això no s’entén si no és com un procés d’acumulació d’arguments per establir que la nova realitat «nacional» ha de traduir-se en una legalitat, és a dir, en una projecció diferent de la que impera de fet. I l’Estat espanyol, tanmateix, no se’n surt. Mater dolorosa, en dirà algú.

I per què els francesos se’n surten, i els espanyols, no?

Recorda aquella anècdota dels rossellonesos: amb la llengua venia l’asfalt, i les escoles, i el telègraf, i els serveis públics. A Espanya, en general, la llengua venia pelada. Era la llengua del cadastre i de la tropa, només.

«Hem estat tres hores parlant en català en públic i ningú no ha rigut!».

Tot i així, cap a mitjan segle XIX l’escolarització obligatòria en castellà ja ha fet el seu efecte a Catalunya. La població continuava sent bàsicament monolingüe però els que sabien llegir i escriure, que encara no eren gaires, ja ho feien gairebé sempre en castellà. En l’episodi del programa 300 expliquem el cas d’un propietari ric de Manresa, Ramon Argullol. En el seu diari de la masia d’aquella època es veu que, per fer la ressenya d’una cosa tan privada com els comptes del negoci, Ramon Argullol escriu en català. En canvi, quan fa les notes generals sobre les coses que passen —la meteorologia, els fets de la història, les peripècies familiars— com que li fa la sensació que és una cosa per llegir, en Ramon escriu sempre en castellà.

Això vol dir que el castellà ja havia penetrat entre les classes burgeses i il·lustrades i que s’havia convertit en la llengua de la cultura i del prestigi. S’estava produint el fenomen que els lingüistes anomenen diglòssia, i que vol dir que en una societat hi ha dues llengües, una que s’utilitza com a llengua de prestigi, normalment de manera oficial, i una altra que es fa servir en tots els usos quotidians. Aquesta era la situació que hi havia a Catalunya a mitjan segle XIX entre el castellà i el català.

I, en aquell moment, es va produir una reacció inesperada. Una nova generació d’intel·lectuals catalans, tots educats en castellà, van començar a mirar enrere, cap al passat medieval, com ho estava fent tot el romanticisme europeu. I d’allà van rescatar una llengua literària, que, molts segles abans, havia estat una llengua de cultura i de distinció. D’aquesta reacció se’n va dir la Renaixença. I el símbol d’aquest moviment va ser la restauració dels antics Jocs Florals, que es va fer en una sessió solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el 1859. Davant la sorpresa de tothom, aquell certamen només va admetre poesies en català, o en dialectes occitans! I tot l’acte públic es va fer en català. Això era tan insòlit que el president d’aquells primers Jocs Florals recuperats, Manuel Milà i Fontanals, en acabar l’acte va dir: «Mireu, hem estat tres hores parlant en català en públic, i ningú no ha rigut».

La Renaixença es produeix en un moment àlgid d’aquest procés de castellanització del territori, no sé si dir-ne imperialista o modernitzador. Però sí que és un moment en què el castellà va camí de convertir-se en llengua principal.

Anar a la pàgina següent

Report Page