300
300 anys d’èxits econòmics (i una mica més i tot) Entrevista a Jordi Maluquer de Motes
Pàgina 14 de 21
No, no, parlo de Catalunya. Perquè la fortalesa del model econòmic català és que hi ha Barcelona però també hi ha moltes altres coses! París no té la Costa Brava, ni Londres, la Costa Daurada. Ni tenen pistes d’esquí. Aquesta varietat catalana és potentíssima. Segurament, en cap d’aquestes coses Catalunya no és la primera regió del continent europeu, excepte en el turisme de creuers, que sí que som els primers d’Europa i els tercers o quarts del món. Però tot sumat sí que dóna un lideratge indiscutible, de manera que, en nombre de places d’allotjament, Catalunya supera qualsevol altra regió europea sense excepció. No hi ha cap model en cap altra zona d’Europa que ho ajunti tot. La Llombardia? No té mar; ni Milà té port.
D’altra banda, tard o d’hora, encara que el govern central s’hi hagi posat d’esquena, hi acabarà havent un corredor ferroviari mediterrani de gran capacitat, i això, molt probablement, donarà un nou impuls molt gran a l’economia catalana. Les noves empreses que s’hi vulguin vincular no aniran a parar massivament allà on no hi ha gaire base industrial; no aniran a Montpeller o a Perpinyà. Les activitats productives s’instal·laran a prop d’on hi ha un gran mercat, i una àmplia oferta de semimanufactures i serveis, que en gran mesura garanteix aquesta aglomeració enorme, formada pels cinc milions i mig de persones que acumula la conurbació de Barcelona.
Ens tornem a trobar amb aquella idea que dèiem abans, que quan hi ha una gran concentració industrial, això crida noves inversions; quan s’ha constituït un gran centre econòmic, aquest centre creix més.
Totalment. Per Castelló també hi passarà el corredor mediterrani, però allà no hi tindrà efectes de grandària equivalents. La capacitat d’atracció és proporcional a la dimensió. I Catalunya, a escala europea, ha acabat sent una economia molt gran.
No voldria acabar sense parlar del tema de les infraestructures. Realment som deficitaris? S’ha fet malament, això? I si s’ha fet malament, ha estat per culpa de l’Estat?
Aquest és un dels temes pels quals aquell títol d’«Espanya contra Catalunya» em semblava inacceptable. Tenim un aeroport molt superior a les nostres necessitats! Fa uns quants anys que creix el moviment de l’aeroport de Barcelona, però encara pot augmentar moltíssim. Aquest aeroport està dissenyat per poder aguantar doble nombre de viatgers dels que hi ha actualment. Caldrà, suposem, en una Catalunya independent, gastar-se un sol euro en aeroports? No. Com a molt, el que s’haurà de fer és tancar-ne un, perquè ens en sobren, d’aeroports, no ens en falten. Això no és un escanyament d’infraestructures.
S’han realitzat inversions molt grans, no podem dir que ens vulguin ofegar a qualsevol preu. També és veritat que, des del poder, fan tot el possible perquè el tràfic vagi a Madrid, però això és una cosa diferent. Ells sí que tenen un projecte: Madrid és el centre, la capital, i —es diria— ha d’arribar a ser la capital del món. I quan hi ha conflicte d’interessos, la preferència del poder és sempre per a Madrid. Fins i tot, contra tota lògica econòmica. Però l’aeroport de Barcelona és més que suficient i ho serà per molts anys, encara que segueixi creixent com tots esperem.
El port de Barcelona, caldria ampliar-lo? Sí, però ja té una capacitat important d’acollir creuers de grans dimensions. Pocs ports d’Europa la tenen. Hi ha coses millorables? Esclar que sí. La connexió per ferrocarril amb el port, i del port a l’aeroport, és una cosa mínima, que costa d’entendre per què no s’ha fet quan s’han llençat recursos a bastament per construir línies d’AVE totalment mancades de rendibilitat i de justificació econòmica. Jo entenc molt poc la política d’infraestructures espanyola, perquè el que falla sempre són coses petites; les grans estan fetes. I també tenim les autopistes. La primera autopista que hi va haver a Espanya passa per aquí a prop. És veritat que és de peatge, i que molts llocs d’Espanya tenen autopistes esplèndides i no paguen ni un euro. Però aquesta la vam tenir molt abans. Això no és ben bé anar sempre a la contra.
I l’AVE? L’AVE ha afavorit l’economia catalana, d’alguna manera?
No gaire, ni l’economia catalana ni cap. S’han gastat un volum descomunal de recursos en una xarxa que és molt agradable i molt pràctica per a l’usuari, però que, des de la perspectiva del conjunt de l’economia del país, aporta molt poc. En aquest sentit, s’ha de valorar com una autèntica catàstrofe. Té un cost altíssim, obliga a fer-hi un manteniment caríssim per sempre. La línia Barcelona-Madrid, que és la línia més freqüentada, no arribarà mai a ser rendible; i la resta són directament ruïnoses.
Ja sé que als economistes no us agrada fer previsions de futur, però en feu. Quin és el futur de l’economia catalana?
De moment, hi ha una incertesa gran per avançar previsions, que és saber com es resoldrà aquest contenciós polític actual. Depèn de com evolucioni, pot crear una certa paràlisi de manera que es frenin algunes inversions. Ara, en línies generals i suposant que la interferència del conflicte polític no tingui repercussions gaire greus, jo crec que el més probable és que l’economia catalana tingui un cert rellançament, tot i que lent i no espectacular… si no ho espatllen els polítics. És important que les institucions no malmetin el molt remarcable potencial de creixement que l’economia catalana, sens dubte, ha tingut i té actualment. Sigui quin sigui l’estatus polític futur, l’ideal seria que ens convertíssim en un país més normal, més homologable amb els països escandinaus, o amb molts dels països asiàtics.
Abans deies que no t’havies sentit còmode amb el títol d’aquell congrés que deia: «Espanya contra Catalunya». Com l’hauries titulat, tu?
Jo diria que les relacions entre Catalunya i Espanya són relacions molt conflictives, instal·lades en projectes clarament diferenciats, però no d’enfrontament sinó d’una gran discrepància. L’Espanya que voldrien uns no és l’Espanya que voldrien els altres. Penso que ni a Europa ni tampoc a Espanya es poden mantenir indefinidament polítiques presumptament solidàries que esgoten els recursos dels que hi fan una aportació neta, com és el cas de Catalunya, sense cap guany per a ningú: les regions assistides, a l’Espanya actual, tenen més pobresa i més atur que mai. Aquesta és la millor prova que el sistema instaurat a l’Espanya de la democràcia no és sostenible. Simplement perquè limita la creació de riquesa amb perjudici per a tothom.
Això que diré no sonarà gaire bé perquè estem en plena crisi, però, des d’una perspectiva històrica de llarg abast, l’actual potencial de creixement de l’economia catalana ha de ser valorat d’excel·lent. Millor que mai, des de fa dos-cents cinquanta anys. No pot ser, no hauria de poder ser, que el sistema polític esguerri aquestes possibilitats. Tard o d’hora, la lògica haurà d’imposar-se. No és possible seguir amb una gestió politicoeconòmica de malbaratament dels recursos i de la capacitat de creixement de forma permanent. Per un camí o per un altre, a aquestes pràctiques negatives, que solament es justifiquen per l’afany de poder i pels interessos a curt termini dels partits que controlen el sistema, se’ls haurà de posar fi. Qui comença?
Sant Cugat, març del 2014