300
300 anys de violència (gairebé) Entrevista a Manel Risques
Pàgina 15 de 21
300 anys de violència
(gairebé)
Entrevista a Manel Risques
Explica Manel Risques que, una vegada, el capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, va engrapar el governador civil de Barcelona, el va ficar en un vagó de tren que anava cap a Madrid i d’aquesta manera el va expulsar literalment del seu territori. Milans del Bosch, un home autoritari i amb mà de ferro, tampoc no devia tenir un caràcter gaire fàcil perquè aquell mateix any, el 1919, pel govern civil hi van passar cinc governadors més. Però al general li agradava deixar ben clar qui i com es manava a Catalunya.
El cas és que en aquell 1919, la CNT havia paralitzat el país amb la vaga de La Canadenca, la principal empresa d’energia elèctrica de Catalunya. Per intentar resoldre la situació, el govern espanyol va nomenar governador civil un vell conegut del programa: Carles Montañès, l’enginyer industrial que s’havia associat amb Pearson per fundar aquesta companyia. Montañès va aconseguir arribar a un acord amb els treballadors perquè tornessin a la feina a canvi d’aprovar la jornada de vuit hores i alliberar tots els detinguts. Totes aquelles concessions van enfurismar Milans del Bosch. I, sense pensar-s’ho dues vegades, va fer fora a coces el pobre Montañès.
Aquella vaga es va complicar i Milans del Bosch va acabar declarant l’estat de guerra. I encara més: va ser aleshores quan la patronal, espantada pel poder de la CNT i atemorida pels atemptats revolucionaris, va organitzar, amb la complicitat de l’autoritat, les bandes de pistolers per liquidar els líders anarquistes. Tot allò va acabar en un gran desastre i amb la primera dictadura del segle XX. Però demostra com i qui va manar a Catalunya durant molts d’aquests últims tres-cents anys.
Una de les primeres persones que va veure el capítol de la sèrie dedicat a la violència, quan es va acabar només va dir: «Quin desastre!». I és veritat que la impressió que fa és que Catalunya ha estat una terra marcada per la violència. Ha estat realment així?
Depèn de com t’ho miris. Aquest país ha tingut un desenvolupament violent, semblant a molts altres països, ja que la violència és una forma de relació històrica present en totes les societats: recorda aquella frase que diu que la violència «és la paridora de la història». Però mirar si aquí hi ha hagut més o menys violència que a altres llocs no té gaire sentit. Com la mesures, la violència? El que sí que és interessant és entendre per què, com i quan hi ha hagut aquesta violència i les raons de fons que l’expliquen. És cert que des de l’edat mitjana hi ha una dinàmica en què la violència hi és molt present, tant en episodis de guerra —pensa en la guerra dels Remences o en la guerra dels Segadors— com en la vida social i quotidiana. Però el cas és entendre aquesta violència, mirar d’explicar-la i veure quines raons de fons hi ha.
Però és ben veritat que els catalans, històricament, han tingut fama de violents. En l’episodi de la sèrie televisiva 300 dedicat a la violència, comencem explicant una de les primeres grans revoltes populars que es van produir després de la guerra de Successió. Era l’any 1773 i el capità general de Catalunya havia ordenat l’allistament obligatori de 2.500 joves catalans, que haurien de servir a l’exèrcit durant vuit anys. Això no havia passat mai. Fins aleshores Catalunya no havia tingut mai exèrcit regular i els joves només estaven obligats a agafar les armes per defensar el territori propi, el del Principat. Però res més. Per això el refús va ser tan generalitzat. Després de setmanes de conspiracions, el 4 de maig de 1773 un grup de joves es va enfilar al campanar de la catedral de Barcelona i va fer repicar la campana Honorata. Allò va ser el senyal per començar una rebel·lió en tota regla. L’exèrcit va disparar contra els revoltats i va fer cinc morts i onze ferits. Però els joves van aconseguir el seu propòsit: les autoritats es van fer enrere, van fer un sorteig de mentida i només els va tocar allistar-se als joves que ja s’havien presentat voluntaris. La que va acabar rebent va ser la campana Honorata: com a represàlia, el rei Carles III va ordenar que la fonguessin.
En aquest context, és molt interessant veure quina percepció dels catalans tenien aquelles autoritats militars. En el Servicio Histórico Militar de l’exèrcit, a Madrid, es guarden les memòries de Pedro de Lucuce, un dels matemàtics espanyols més destacats de segle XVIII. A més de científic, Lucuce també era militar i va arribar a ser director de la Reial i Militar Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona. En un dels seus informes, titulat «Precauciones contra alborotos, motines y rebeliones en esta plaza de Barcelona», Pedro de Lucuce afirmava que són característiques dels catalans d’aquella època «la infidelidad al soberano, la falta de obediencia a sus órdenes, el desacato a sus personas, sus ministros y sus tropas, la falta de respeto a lo sagrado, la inhumanidad, la crueldad y, en fin, los desórdenes que traen los alborotos, motines, sublevaciones y desórdenes». I tot això, deia aquell militar, a causa d’«un amor ciego y desmedido por la libertad, por la independencia, por la novedad» i perquè «jamás olvidarán los privilegios que juntamente perdieron».
Ens n’hem de refiar, d’aquesta descripció que fa Pedro de Lucuce?
Tots els informes que es fan des del poder són interessats. Si agafes el de Pedro de Lucuce, has d’entendre qui és aquest personatge i la funció que té. I, per tant, els interessos que hi ha al darrere. Perquè si mires els comentaris de qualsevol altre visitant de l’època la percepció és diferent. Arthur Young, Alexandre Laborde o Townsed, que van visitar Catalunya en aquells anys, es fixen en altres aspectes més vinculats amb la laboriositat, i fins i tot identifiquen els catalans com «els holandesos d’Espanya». Observen que els camps del país estan molt ben llaurats, que hi ha fàbriques i una gran activitat industrial, que hi ha comerç, amb un port de Barcelona en moviment constant. És veritat que alguns dels viatgers també remarquen que entre els catalans hi ha un cert esperit d’independència —en els termes del segle XVIII, no pas independència política sinó de caràcter—; és a dir, que són gent que actuen al marge del poder i en funció d’uns codis propis. Però d’aquí a deduir que hi ha un element genèric que fa que aquest país sigui més violent, és un error. Això no es pot plantejar així de cap manera. No podem prendre com a explicació del fenomen el que diuen els documents oficials: que a Catalunya hi ha molta violència perquè els catalans són així. Entre altres coses, aquestes formulacions busquen exculpar agents importants d’aquesta violència, com si no hi tinguessin res a veure. No hi tenien res a veure les autoritats militars espanyoles en la violència que hi havia a Catalunya al segle XVIII? No hi tenien res a veure els caps militars francesos en la violència de la guerra del Francès? El que passa és que és molt més senzill dir que hi havia violència perquè la població era genèticament violenta.
«Les bullangues són un fenomen idiosincràtic català».
Abans explicaves que durant els tres últims segles la violència ha estat una cosa comuna a molts altres països europeus. Tot això té a veure amb la industrialització?
En bona part. Catalunya és un país que s’industrialitza molt ràpidament i molt intensament. I, per tant, les formes capitalistes i la conflictivitat específica del capitalisme hi apareixen amb moltíssima força. Aquesta conflictivitat no pot aparèixer a Sòria ni a Valladolid, perquè allà no hi ha un procés d’industrialització semblant. Quan es produeix un procés d’industrialització hi ha un trencament de les formes de vida i del treball tradicionals i això vol dir explotació, vol dir brutalitat, vol dir sous baixos i habitatges insalubres, vol dir moviments reivindicatius, vol dir moviments revolucionaris contra el capitalisme. I al segle XIX això passa a Catalunya, això passa a França, això passa a Anglaterra i això passa el nord d’Itàlia.
I la industrialització comporta sempre aquest conflicte violent?
Habitualment, sí. En les primeres dècades del segle XIX en molts països que s’estaven industrialitzant, com Anglaterra i França, els treballadors expressaven el seu malestar atacant i destruint les màquines perquè les consideraven l’enemic del treballador artesà, de l’ordre tradicional, fins i tot d’un sistema de valors morals. D’aquests moviments, els historiadors en diem «ludisme». I això també va passar a Barcelona. L’acció que va tenir una repercussió més gran, i que va assolir un caràcter més simbòlic, va ser la crema de la fàbrica Bonaplata l’agost del 1835, en plena bullanga.
Què són les bullangues?
Les bullangues són un fenomen que també va donar-se en d’altres ciutats espanyoles però que va adquirir trets molt específics a Catalunya i, sobretot, a Barcelona, entre el 1835 i el 1843. Eren avalots populars, moviments de protesta, de queixa, amb contingut social i polític, que esclataven a partir d’un detonant. Eren una mena d’explosions d’ira, que reposaven en el malestar social, sobretot del poble menut, de les classes populars, i que estaven generades per diversos motius: perquè s’estaven trencant les formes tradicionals de vida i de treball i se n’imposaven de noves, molt dures, que no s’acompanyaven de millores efectives; perquè el canvi polític cap al règim liberal topava amb moltes resistències i les autoritats no hi actuaven d’una manera decidida; perquè s’endarrerien els canvis que havien de portar una major felicitat. En general, les bullangues recollien el descontentament social i les aspiracions de canvi polític. I tot això enmig de la crisi econòmica de la dècada del 1830, que va ser molt important, i en un context de guerra carlina i de revolució liberal, on hi va haver una pugna duríssima entre els liberals moderats, els progressistes i els radicals.
El juliol del 1835 hi va haver una d’aquestes bullangues, potser la més espectacular de la història. Tot va començar a la plaça de toros del Torín, a la Barceloneta. En aquella època a Catalunya hi havia una gran afició als toros. Aquella tarda de juliol, els braus van sortir tan mansos que la gent es va començar a empipar. Aleshores va arribar una notícia que encara els va fer enrabiar més: a Reus, una partida de carlins havia assassinat un grup de milicians liberals. Era la primera guerra Carlina i no cal ni dir que Reus i Barcelona eren ciutats molt liberals. Quan el cinquè toro també va sortir mans, la gent ja no va poder més, van començar a llançar les cadires al mig de la plaça, van saltar a l’arena, van matar el toro, el van lligar per les banyes i el van arrossegar Rambla amunt. D’allò se’n va fer una cançoneta que encara hi ha gent que recorda i que deia:
El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran gresca
a la plaça del Torín;
van sortir set toros,
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents.
I és que, mentre arrossegaven el toro mort, la gent va començar a cremar els convents i monestirs de la ciutat al crit de «Morin los caps pelats!», en referència als monjos.
La revolta va continuar sense oposició, perquè la tropa aquell dia estava de maniobres fora de la ciutat. Però quan el capità general va saber dels aldarulls, va fer tornar de seguida el seu ajudant, un tal general Bassa, per reprimir la bullanga. Aquell general, acostumat a reprimir disturbis, anava ben confiat. Però no s’imaginava el que l’esperava. Tot just arribat a Capitania, un grup de revoltats van assaltar el despatx i el van matar allà mateix. I la desgràcia del general Bassa no es va acabar aquí. Van llançar el cos pel balcó, el van arrossegar per tota la Rambla, com havien fet abans amb el toro, i al final el van cremar en una gran foguera. Al vespre, els revoltats van cremar la fàbrica Bonaplata.
En aquestes bullangues, la gent no tenia gaires dubtes sobre qui eren els enemics?
Per a la gent, l’assassinat d’aquells milicians de Reus, que estaven molt vinculats a la població, demostrava que estaven indefensos davant dels atacs dels carlins. Aquests carlins, a més, tenien la complicitat dels frares. I, a sobre, l’exèrcit es mostrava sospitosament ineficaç. La població estava indignada. I quan les notícies de Reus van arribar a Barcelona la indignació es va encomanar. La gent de seguida va buscar els responsables d’aquella situació. Qui eren els culpables? Doncs no va costar gens identificar-los amb l’Església i els monjos, que eren molt a prop de la multitud. Després, la ira es va dirigir contra els caps de l’exèrcit que tornaven a la ciutat per castigar els qui havien cremat convents. Pensa que una altra de les característiques de les bullangues és que la repressió per part de l’exèrcit normalment era molt dura. Contra tots aquests que consideraven culpables els revoltats hi van actuar amb una gran brutalitat.
I, a més, d’una manera molt espontània i desordenada.
Al principi, les bullangues són així, tot i que també tindran un contingut polític. Fins al punt que empenten els canvis, obliguen les autoritats a moure fitxa, i entre els anys 1840 i 1843 es converteixen en moviments insurreccionals. Per exemple, la revolta del 1842 contra Espartero, de la qual parleu en el capítol sobre política, allò què és, una bullanga o un moviment insurreccional? Allà encara hi ha un component de bullanga: hi ha un descontentament social, simbolitzat en l’impost de consums, i hi ha un fet anecdòtic: les famílies obreres que volen entrar a la ciutat bótes de vi sense pagar l’impost. La seva queixa contra els burots es convertirà en detonant d’una protesta més àmplia quan les autoritats civil i militar intervenen de forma molt autoritària i repressiva. I la protesta llavors deriva en revolta. La violència militar genera una resposta també violenta de la gent i de la milícia.
Aquella bullanga del 1842 es va acabar amb el bombardeig de Barcelona des de Montjuïc. Potser val la pena recordar que Barcelona també serà bombardejada el 1843 i el 1856. Ja havia estat bombardejada, des del mar, a finals del segle XVIII. I tornarà a ser bombardejada, des del mar i des de l’aire —com bona part de les ciutats catalanes— durant la Guerra Civil. Els bombardejos del segle XIX il·lustren la violència de l’Estat, però els de la guerra van ser una pràctica criminal, amb vocació genocida.
Tornant un moment a les bullangues, per què tenen aquest grau de crueltat?
Vols dir com ara la crueltat amb què tracten el general Bassa?
Per exemple: l’agafen, el maten, el llencen pel balcó, l’arrosseguen per la Rambla, el cremen. Em sembla d’una crueltat tremenda. A mi em recorda les imatges de la mort de Gaddafi…! No t’ho sembla?
Per això hem d’intentar situar-nos dos segles enrere, un moment en què la vida no té el valor que li donem ara. La vida, el dret a la vida, encara no és un valor absolut. En canvi, hi continua havent un instint molt primari de venjança davant de la injustícia, i un component d’indignació i de voler escombrar els obstacles, que es canalitza a través de la violència. Pensa que el 14 de juliol de 1789, quan va produir-se l’assalt de la Bastilla, van exhibir i passejar per París el cap del comandant de la fortalesa. Això té un component cultural, de mentalitat, que anirà canviant a mesura que es va difonent i es va institucionalitzant que la vida és un valor, que la persona és inviolable i té uns drets pel sol fet de ser persona, que la tortura és un delicte, que la pena de mort és una venjança immoral. La difusió d’aquests valors és històricament tardana, lenta i fràgil: només cal mirar el món el 2014. Però el 1835 la mentalitat està molt impregnada dels codis de l’Antic Règim, encara no ha canviat i la política tampoc no és capaç de canalitzar els odis que hi ha dins la societat. No crec que haguem de jutjar aquell moment dient simplement que «eren molt bèsties». Vist així, tota la història és molt bèstia. Si no, fixem-nos en les guerres. La guerra Carlina és brutal, s’assassinen familiars dels liberals i dels carlins, només per venjança i de forma premeditada! I la Segona Guerra Mundial? Amb quins ulls ens l’hem de mirar? I la Primera Guerra? Saps com gasejaven? Tot plegat és molt bèstia. I els bombardejos de què hem parlat abans, què et semblen?
Però fixa’t en una cosa. En acabar-se la Segona Guerra Mundial es constituirà el Tribunal Militar de Nuremberg i es tipificaran els delictes, per exemple, de crims contra la humanitat i genocidi. I, a partir d’aquell moment, s’institueix una penalització, imprescriptible, d’aquestes conductes criminals. I això es pot fer perquè ja s’ha arribat a aconseguir que la vida tingui un valor. Ja hem entrat en la cultura dels drets humans. Però fins al 1945 això no existeix. A ningú no se li acudiria portar davant d’un tribunal els que maten el general Bassa per la crueltat amb què ho fan. Perquè tampoc no ho veuen tan cruel: d’alguna manera la crueltat estava incorporada en els codis de la conducta col·lectiva.
Això és de les coses que ens costa més en història: entendre que no s’ha de jutjar els fets del passat i que no podem entendre el passat amb els ulls i els valors d’ara. Ens pensem que els nostres valors són eterns i, en canvi, són construïts, com tots els valors. T’has de situar en el 1835, després d’una guerra del Francès que ha sigut brutal, després de la guerra dels Malcontents, del 1827, que també ha estat brutal, amb la primera guerra Carlina que s’acaba d’iniciar i que també és d’una violència molt gran. Tot plegat, es viu en un context en què la violència hi és molt present, hi està molt integrada, i en què els canals d’expressió política són febles i encara no estan consolidats.
«La gent veu que l’Església està sempre al costat del poder».
Quan parlaves dels enemics principals de les bullangues, deies que hi havia l’exèrcit i l’Església. Per què, l’Església?
L’Església hi té un paper, i especialment els monestirs. Els monestirs, en aquell moment, són vistos com «els alcàssers de pedra» i són un símbol de poder d’uns ordes religiosos
trabucaires, que se situen al costat de la reacció; en el cas de l’any 1835, es posen al costat dels carlins. La gent, i especialment la població urbana de ciutats liberals, veu que l’Església sempre està al costat de l’enemic, com una aliada del poder. I, encara més: com una aliada molt rica i poderosa. A més és un enemic que els liberals poden identificar com a tal, amb relativa facilitat i un ampli consens. I així ho fan els líders que emergeixen a la plaça de toros el juliol del 1835: la identifiquen com l’enemic a batre. I quan la gent surt de la plaça de toros se’n van directament cap a cremar els monestirs. A més, has de pensar que Barcelona estava farcida de monestirs: tota la Rambla n’era plena! I ocupaven solars molt suculents per fer negoci.
Però això d’atacar l’Església es mantindrà com una tendència molt sòlida durant molts anys. A la Setmana Tràgica o a la Guerra Civil es tornen a cremar esglésies i convents. Per què?
No creguis, va canviant. Hi ha una diferència entre aquests atacs de les bullangues i, per exemple, la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. A la Setmana Tràgica, al juliol del 1909, ens trobem amb forces que no existien en les bullangues del segle XIX: hi ha forces anarquistes molt sòlides, hi ha forces republicanes fortes, i dins del republicanisme hi ha unes tendències lerrouxistes que usen molt demagògicament el tema anticlerical per exaltar les masses i desviar l’atenció. I el 1936… és que des del moment en què es proclama la República una part de la jerarquia eclesiàstica no para de conspirar! La bel·ligerància política de part de l’Església espanyola contra la República és brutal. Des de l’any 1931 aquesta Església ofereix resistència a les reformes republicanes. I no parlo dels catòlics, parlo de la jerarquia. Per tant, les condicions en cada moment són diferents. Però sí que hi ha un fil conductor, que és aquesta idea que l’Església està al costat del poder. I això arriba al paroxisme amb el nacionalcatolicisme franquista: fins a la dècada del 1960 no començarà una certa dissidència catòlica. La tradició dels Rouco Varela té arrels profundes.
La Setmana Tràgica va encendre Barcelona i altres ciutats catalanes el juliol del 1909. El detonant va ser la mobilització dels reservistes per anar a fer la guerra a Melilla, amb l’objectiu de protegir les mines de ferro de la regió del Rif, propietat del comte de Romanones, del marquès de Comillas i de la família Güell. Aquella guerra era molt impopular i encara ho va ser més quan es va saber que els fills de les classes benestants se la podien estalviar si pagaven sis mil rals. La tarda del 18 de juliol un grup de soldats de Reus estava a punt d’embarcar al port de Barcelona per anar a l’Àfrica. Unes dames de la burgesia barcelonina se’ls van acostar per donar-los uns escapularis i unes medalletes que els protegirien de les bales enemigues. Allò encara va encrespar més els ànims. Els reservistes van llançar medalles i escapularis al mar i van començar els incidents. A mesura que arribaven notícies de joves morts al front, la tensió augmentava. Solidaritat Obrera va convocar una vaga general per al dia 26. Va ser un èxit. Però els organitzadors van quedar desbordats i la ciutat es va omplir de barricades. Van cremar vuitanta edificis religiosos. Van morir més d’un centenar de persones. La repressió posterior va ser desmesurada. Cinc persones van ser jutjades i afusellades per instigar la revolta; entre elles hi havia el fundador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia.
La Setmana Tràgica ja no és exactament una bullanga, oi? Quines diferències hi ha entre aquest moviment i les bullangues clàssiques del segle XIX?
A la Setmana Tràgica hi ha una convocatòria de vaga general amb un objectiu molt clar: que ningú no vagi a la guerra. En les bullangues del segle XIX no hi havia un objectiu prèviament fixat. A la Setmana Tràgica hi ha elements que actuen de detonants i precipiten els fets —la provocació de les dames de les medalletes, per exemple—. Però ja hi havia una organització prèvia i una convocatòria ben clara amb l’objectiu d’intentar aturar la guerra.
Per tant, ja podem parlar d’un tipus de conflicte contemporani?
Sí, sí. La Setmana Tràgica ja té un component molt «capitalista». Ja es fa una anàlisi de la guerra com un fenomen capitalista en què els perjudicats són els obrers. I com que els obrers no han d’anar a salvar els capitalistes, cal aturar la guerra. Ho estic simplificant molt, però ja hi ha aquesta lectura política del conflicte.
En tota la violència d’aquests tres-cents anys hi ha un altre element clau que és l’exèrcit. Com actua l’exèrcit en aquests esclats tan violents?
L’exèrcit és un element central en tota la dinàmica catalana, i molt específicament barcelonina, d’aquests tres-cents anys. Jo crec que el paper de l’exèrcit ja es planteja al segle XVIII. És un exèrcit d’ocupació, que té una funció política de subjecció de la població. Fins aleshores, a Catalunya no hi havia hagut mai exèrcit com a tal en el territori i, en qualsevol cas, es participava en l’exèrcit de la monarquia de forma voluntària. Ara, l’exèrcit s’identifica com el representant del nou poder borbònic, i com el seu instrument bàsic. No oblidem que el capità general, juntament amb l’Audiència, seran institucions centrals de la nova monarquia i de la Nova Planta. I el capità general acabarà tenint a les seves ordres uns efectius de trenta mil homes, amb dues fortaleses simbòlicament molt potents, la fortalesa de la Ciutadella i el castell de Montjuïc.
Però la presència de l’exèrcit encara va més enllà, perquè també afecta la dinàmica social. L’exèrcit vol dir reclutaments, que fins llavors no existien. L’exèrcit també vol dir allotjaments per als militars. L’exèrcit vol dir contribucions. Per tant, l’exèrcit ocasiona uns costos socials i econòmics en la vida quotidiana: quan obliguen algú a anar a servir a l’exèrcit, per exemple, és un daltabaix per a la família. Tot plegat, la gent veu l’exèrcit com el representant del nou poder que s’ha instaurat per la violència i que es manté per la violència. I que encara incrementarà el seu poder amb atribucions jurídiques sobre la població civil.
Què vols dir?
Des del 1768 l’exèrcit podia jutjar en consells de guerra la població civil que protagonitzés actes de desobediència contra el poder. Per tant, també tenia competències judicials i d’ordre públic. El liberalisme del segle XIX no trenca aquesta dinàmica. Hi haurà militars que seran liberals, fins i tot n’hi haurà de republicans. Però l’exèrcit continua tenint les atribucions d’ordre públic. Per tant, es mantindrà aquesta dinàmica que podríem qualificar de militarització de l’Estat. I això farà que el militarisme s’imposi com a instrument de control de societats com la catalana, especialment conflictiva.
Al segle XIX, en l’Estat liberal, les atribucions d’ordre públic teòricament eren del governador civil. Però el governador civil habitualment es veia superat per l’acció del capità general, que li prenia la iniciativa. I què vol dir prendre la iniciativa? Doncs vol dir la intervenció directa de la tropa en els conflictes i el recurs permanent a la declaració d’estats de guerra i a la suspensió de garanties constitucionals. Ja saps que Catalunya i Barcelona van estar més anys en estat de guerra i amb les garanties constitucionals suspeses, que no pas en una situació de normalitat. A més, no hi havia unes forces policials civils, professionalitzades, eficients i potents a disposició del governador civil. Es va crear la Guàrdia Civil, però de seguida es va militaritzar i, per tant, va acabar sent el capità general qui va tenir més influència sobre aquest cos.
Una anècdota. L’any 1867 hi havia un governador civil, Romualdo Méndez de San Julián, que també era militar. Un vespre li va arribar la informació que una partida de «delinqüents» —un terme que perfectament podia encobrir dissidència política— es desplaçava cap a Sant Boi de Llobregat. Méndez decideix ordenar al comandant de la Guàrdia Civil que actuï, sense comunicar-ho al capità general, ja que no ho considera necessari. Quan l’endemà l’informen, el capità general troba intolerable que el governador civil hagi mobilitzat la «benemèrita» sense el seu consentiment i el fa destituir. Fixa-t’hi: l’any 1867 el governador civil no pot mobilitzar una força policial com la Guàrdia Civil sense coneixement del capità general.
Antonio Guerola, que va ser governador civil durant l’any 1864, va deixar una memòria de la seva gestió a Barcelona, en tres volums, que és extraordinària. Hi explica que no podia confiar en la policia perquè els inspectors eren «