300
300 anys de violència (gairebé) Entrevista a Manel Risques
Pàgina 16 de 21
cosa mediana», eren incompetents, sovint vinculats a activitats prohibides com el joc. Com que no se’n podia refiar, el governador civil havia de recórrer a confidents. Però ni d’aquests confidents no se’n podia refiar, perquè tenia la certesa que, quan li passaven informació, abans havien anat a explicar-ho al capità general. I el governador mai no sabia si allò que li deien podia respondre o no a un parany de la pròpia autoritat militar.
Tot el segle XIX va d’aquesta manera. La policia no es comença a prendre l’ordre públic seriosament fins que no arriben els atemptats terroristes anarquistes. Llavors s’adonen que la ineficàcia policial és brutal.
«Entre els militars i la revolució, les elits prefereixen els militars».
Manel Risques (Barcelona, 1952) segurament és l’historiador que ha estudiat més a fons els problemes de l’ordre públic a Catalunya. L’any 1995 va publicar un estudi pioner, El govern Civil de Barcelona al segle XIX, completat el 2013 amb L’Estat a Barcelona. També és autor, entre altres llibres, de Temps d’amnistia (2001), sobre aquest aspecte de la Transició política, Procés a la Guàrdia Civil (2001), sobre el paper de la Guàrdia Civil a Catalunya durant l’intent de cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 i Identitat democràtica o tradició espanyolista? La repressió sobre els Mossos d’Esquadra a la postguerra (2003). Ha comissariat algunes exposicions, com «Les presons de Franco» i «En transició». I ha dirigit una autèntica joia per als aficionats a la història i a la fotografia: els quatre volums d’Un segle d’història de Catalunya en fotografies (2010-2012).
Manel Risques va assessorar el capítol sobre la violència de la sèrie de TV3, 300. Va proposar de començar l’episodi explicant un d’aquells primers atemptats dels anarquistes revolucionaris, la bomba del Liceu del 1893. De fet van ser dues bombes. Era la gala d’inauguració d’aquella temporada operística i a l’escenari sonava el segon acte del Guillem Tell, de Rossini. En el moment de l’ària de la soprano, l’anarquista Santiago Salvador va llançar una bomba Orsini contra la platea des del cinquè pis. Aquella explosió va fer una vintena de morts. I aleshores va llançar una segona bomba, que, tanmateix, no va explotar. Va anar a parar a la falda d’una senyora que havia mort en la primera explosió i va continuar rodolant cap avall. El pànic va ser indescriptible.
Aquest paper de l’exèrcit com a gestor de l’ordre públic, podria ser un dels motius que fa que els conflictes acabin sempre d’una manera tan violenta?
Sí, evidentment. Això té un impacte molt gran perquè el conflicte té una expressió predominantment violenta que es tradueix massa sovint en ferits, morts i detinguts. A Barcelona, en les revoltes del 1856, per exemple, hi va haver centenars de morts! Esclar que l’exèrcit també intervenia per reprimir els moviments revolucionaris en altres països. Però va ser en situacions excepcionals, que s’apartaven de la norma, i que provocaven un intens debat polític i social, precisament per la seva excepcionalitat. Aquí, la intervenció de l’exèrcit va ser la norma. Això vol dir que per solucionar un conflicte no es recorria a canals de negociació, ni a l’acció política, sinó que s’usava la força bruta; simplement la força, no hi havia res més.
Quan esclata el terrorisme anarquista, el de la «propaganda pel fet», el desconcert és total. L’exèrcit ja no pot intervenir-hi directament. La policia i la Guàrdia Civil, gens acostumades a investigar, fan detencions massives d’anarquistes, de republicans i d’obrers. Tot per tal de presentar davant l’opinió pública els responsables de l’acció al més ràpidament possible, ja que l’alarma social era enorme. Però només ho aconseguiran a través de la tortura. El famós procés de Montjuïc, del 1896, instruït per un jutge militar, n’és la mostra més representativa. I quan es coneguin les tortures que s’han aplicat als detinguts, el rebombori serà molt gran i les campanyes contra les sentències tindran una amplitud extraordinària.
Crec que aquesta manera de mirar la història del país ens aporta llum sobre moltes coses. Per què hi ha una resposta tan violenta per part dels grups anarquistes a finals del segle XIX? Segurament el paper que ha tingut l’exèrcit en la repressió hi té molt a veure. Però hi ha una altra cosa: aquesta repressió va tenir la complicitat de les elits. Les elits catalanes sovint reclamaven la intervenció militar. Si bé amb excepcions, òbviament: Joan Mañé i Flaquer, per exemple, un periodista conservador del
Diari de Barcelona, l’any 1856 es queixava del poder dels militars, i deia que Catalunya semblava una colònia. Ara bé, per la mateixa època, Jaume Balmes, el gran pensador conservador de l’època, deia que entre una autoritat militar i la revolució, preferia sempre l’autoritat militar, encara que fos un desastre. Amb això centrava molt lúcidament la por que les elits tenien al conflicte. Les elits catalanes se sentien permanentment insegures. En conseqüència, consideraven el conflicte com un mal davant del qual s’havia d’actuar, perquè, si no, podia abocar a situacions revolucionàries. Per tant, la capacitat de negociació quedava limitada i l’ús de la força era l’única garantia. De què? Doncs que res no perjudiqués els interessos materials de la propietat.
«El pistolerisme significa la fallida de l’Estat».
Cap al 1919, la patronal catalana estava realment espantada. D’arreu d’Europa arribaven notícies alarmants per als interessos dels capitalistes. El 1917 havia triomfat la Revolució russa, l’any següent s’havia declarat l’Estat Socialista de Baviera, i, el 1919, la República Soviètica d’Hongria. Aquell mateix any, a Catalunya, la vaga de La Canadenca havia demostrat que la CNT era capaç de paralitzar el país. En aquell moment, una part dels fabricants van decidir tirar pel dret: contractar bandes de pistolers per atemptar contra els líders sindicals. Davant d’aquestes accions, els anarquistes no es van quedar plegats de braços i van respondre amb la mateixa violència. Durant quatre anys, els carrers de Barcelona es van convertir en l’escenari d’atemptats i tirotejos continuats. Es calcula que van morir assassinades 424 persones, 69 del cantó de la patronal, 253 del cantó dels sindicats, 30 policies i 42 pistolers, entre d’altres.
A la sèrie de televisió expliquem la història de dos dels protagonistes d’aquells anys tan durs: el dirigent patronal Fèlix Graupera, inspirador dels pistolers de la patronal, i Carles Bort, un jove sindicalista de la CNT. Tots dos van patir atemptats, i tots dos van sobreviure. Però no per gaire temps. Carles Bort va passar per la Model, es va allistar a l’exèrcit per fugir dels pistolers, i va morir al nord d’Àfrica. Sobre Fèlix Graupera, hi tornarem una mica més endavant.
El pistolerisme ja és gairebé una guerra civil encoberta?
Sí, el pistolerisme ja és un moment de crisi social plena i representa la desfeta de l’Estat. Quan la CNT va demostrar que podia paralitzar el país, amb la vaga de La Canadenca del 1919, algunes veus de la patronal van reclamar que allò s’havia d’acabar d’una manera radical. Com? Doncs no n’hi havia prou amb el
lock-out patronal sinó que calia una acció més expeditiva: la del pistolerisme. I això volia dir a través de bandes de pistolers organitzades per la patronal, sota l’aixopluc de l’Estat, que els donava impunitat. «Si l’Estat no és suficientment fort per liquidar la CNT —deien una part dels fabricants— liquidem-la nosaltres». Lògicament, aquest pistolerisme de la patronal va estimular la resposta d’un altre pistolerisme per part dels anarquistes, que recollia una pràctica d’atemptats que fins llavors era molt minoritària —tot i que molt cridanera— dins del sindicat. Aquesta espiral de violència va assolir el paroxisme amb la implicació directa a favor dels pistolers de la patronal, del governador civil, el general Martínez Anido, i del capità general, Milans del Bosch, que va fer de la Capitania General de Catalunya talment una Capitania colonial.
Aquest fenomen del pistolerisme només va passar a Catalunya? No va passar enlloc més?
En alguns països, com Itàlia, algunes pràctiques d’aquesta mena es van incorporar a un moviment més complex, el feixisme. Recorda que Mussolini va pujar al poder el 1923. I també va existir a la resta d’Espanya. Però la màxima expressió del pistolerisme va ser a Catalunya, perquè aquí hi havia una societat més avançada en termes industrials, on la polarització social era extrema i on semblava que podia triomfar una hipotètica revolució identificada amb la CNT.
Tot plegat, el pistolerisme significa una fallida de l’Estat. Un Estat que delega en uns pistolers l’exercici de la violència i els dota d’impunitat per actuar, això és la fallida de l’Estat. És com els GAL i el terrorisme d’Estat, salvant totes les diferències d’època: en termes qualitatius els GAL encara podrien tenir una dimensió de perversitat més intensa perquè van ser la resposta d’un Estat democràtic.
El pistolerisme és un fenomen propi d’aquí. Però la força dels anarquistes també. Com és que és tan important l’anarquisme a Catalunya? I per què acaba sent tan violent?
Jo crec que és una pregunta molt difícil de respondre, i mira que hi ha estudis sobre el tema. La meva opinió és la següent. El model sindical del segle XIX s’inicia amb els sindicats d’ofici, el 1840, i es vertebra amb el sindicat de les Tres Classes de Vapor, que era un sindicat associat a un primer capitalisme, amb una mirada reivindicativa i reformista. Entre el segle XIX i el XX el capitalisme canvia. La segona revolució industrial impacta molt a Catalunya. I en aquesta nova fase, amb un teixit industrial compacte i on prenen importància les grans empreses, aquest sindicalisme desapareixerà en benefici de la CNT i de la UGT, molt més minoritària, que ja incorporen la idea de canvi polític i social. La UGT, per exemple, és un sindicat que està associat a un projecte de canvi social identificat amb el PSOE. Però la UGT no aconsegueix implantar-se a Catalunya, segurament perquè el PSOE tampoc no ho fa. A Catalunya, qui recull aquesta doble idea de la reivindicació i la revolució és la CNT.
Amb quin partit es podien identificar els treballadors a Catalunya? Amb cap. La Lliga no els representa, alguns sectors del republicanisme d’esquerres els volen incorporar però no ho aconsegueixen. Els socialistes són minoritaris, i els comunistes, residuals. Tampoc no hi ha un espai socialdemòcrata ni un partit laborista forts. L’ERC de Companys i Macià, amb el seu projecte populista l’any 1931, s’hi aproparà però tampoc.
I per què a Catalunya no hi ha aquest espai polític que pugui representar les inquietuds i les necessitats dels treballadors?
No ho sé. A Espanya hi serà: hi ha el PSOE i, amb dimensions més reduïdes, el PCE. Però a Catalunya, almenys fins a l’esclat de la Guerra Civil, la CNT serà el principal —no únic— referent del món obrer.
La CNT sorgeix primer com un projecte on conflueixen tots els sindicats, fins i tot la UGT. Però la UGT en serà expulsada quan la CNT es defineix com la Confederación Nacional del Trabajo. Això què vol dir? Que la CNT assumeix una dimensió de sindicalisme revolucionari, d’acció directa contra els patrons —semblant al model de la CGT francesa— però que també recull les aspiracions reivindicatives immediates. I així es converteix en el gran sindicat dels treballadors de Catalunya. I, a més, amb una diversitat interna immensa, perquè dins la CNT hi ha molts mons. La CNT no és un sindicat homogeni, hi conviuen moltes expectatives diferents i voldrà atendre-les totes. Així que, en bona mesura, assumirà un caràcter més revolucionari o més reivindicatiu en funció dels dirigents de cada moment. En qualsevol cas, la CNT aconsegueix ser el gran representant del món del treball català, perquè no hi ha altres opcions que siguin capaces de fer-ho.
Així, la CNT, sense entrar en el joc electoral, actua gairebé com el partit dels treballadors catalans? Per entendre’ns: Pablo Iglesias crea el PSOE, però el Pablo Iglesias d’aquí no fa el PSOE sinó la CNT?
Pots entendre-ho d’aquesta forma, perquè la UGT sempre és minoritària a Catalunya. La representació dels treballadors, la casa dels treballadors, és la CNT. I allà hi conviuen totes les tendències. El problema és: qui dirigeix la CNT? Qui mana? I en funció de qui mani en cada moment, la CNT prendrà una deriva o una altra.
I dins la CNT també hi ha un sector revolucionari violent?
També hi és, perquè la CNT té la capacitat d’incorporar-ho tot. I també incorporarà la FAI.
Durant els anys del pistolerisme, un dels personatges més destacats de la patronal va ser Fèlix Graupera. Ell va ser qui va inspirar i, probablement, organitzar les bandes de pistolers per atemptar contra els anarquistes. Ell mateix va ser objecte d’un atemptat, l’any 1920, però se’n va sortir amb una ferida lleu. Van passar els anys, va passar la dictadura de Primo de Rivera, va passar la República. I el 1936 va esclatar la Guerra Civil. Aquell agost, Fèlix Graupera va ser assassinat per una patrulla de milicians. Aquest va ser un dels quatre mil assassinats que es van cometre a la rereguarda durant els primers mesos de la guerra. Entre aquests morts hi havia instigadors del cop d’Estat feixista, hi havia simpatitzants dels revoltats, hi havia fabricants, religiosos, polítics conservadors, gent de missa i, segurament, hi havia gent que no tenia res a veure ni amb els uns ni amb els altres.
En el capítol de la sèrie televisiva expliquem que un any després, el govern de la Generalitat va encarregar al jutge Bertran de Quintana que investigués tots aquells assassinats per trobar-ne els culpables i jutjar-los. Va ser una feina molt complicada, perquè la majoria d’aquells morts els havien fet patrulles de les milícies antifeixistes en nom de la revolució. La pressió va ser tan forta que la Generalitat va decidir cancel·lar les investigacions.
Com és que durant els primers mesos de la Guerra Civil es desferma aquesta violència a la rereguarda?
Per entendre tot això, el punt d’arrencada és el 19 de juliol de 1936: a Barcelona es derrota un cop d’Estat que podem etiquetar de «feixista». Aquest és l’element bàsic. La derrota del cop d’Estat a Barcelona ve donada per una suma de tres agents: un, la Generalitat, perquè ha sabut que s’estava organitzant el cop i ha aconseguit plantar un dispositiu per frenar-lo; segon, la Guàrdia Civil, que a Barcelona es decanta a favor de la República. I tercer: la població que surt al carrer. Són tres factors, i si n’hagués fallat un dels tres el cop d’Estat hauria triomfat.
Ara bé, la lluita del 19 de juliol de 1936 a Barcelona és tan dura que acaba amb la desorganització de totes les forces policials que depenien de la Generalitat. Quan veus les fotos insòlites d’aquells guàrdies civils que lluiten al costat dels obrers, i també amb els guàrdies d’assalt i els mossos d’esquadra, tot això què t’indica? Doncs t’indica que el poder està al carrer perquè la gent s’ha anat armant a mesura que derrotaven l’exèrcit. Fins i tot aconsegueixen entrar a les casernes i agafar-ne les armes! Al carrer, hi tens una població civil armada al costat d’unes forces policials també armades, i que junts han fet front a un exèrcit que ha quedat desfet, amb els culpables del cop detinguts. Per tant, qui té el poder després del 19 de juliol? La Generalitat? Sí, en part sí. Però la Generalitat no pot reclamar als milicians que tornin les armes, i menys encara enfrontar-s’hi. Això Companys ho té claríssim. Per tant, s’ha d’arribar a un acord per distribuir-se les tasques de govern amb tots aquests que han derrotat el cop i han fet possible la pervivència de la República.
I que en bona part són gent de la CNT?
Són gent de la CNT, però també hi ha socialistes, comunistes —al cap de pocs dies es crea el PSUC—, hi ha republicans. És tot un magma, però la CNT hi té un pes importantíssim, decisiu. I totes aquestes forces que han derrotat el cop d’estat creen el Comitè de Milícies Antifeixistes.
I aquest Comitè de Milícies Antifeixistes, que domina el carrer, és un contrapoder?
Més que un contrapoder és un organisme legitimat per la victòria de l’antifeixisme, i que s’ocupa de gestionar fonamentalment l’ordre públic. I aquí és on ve el gran problema. Com es pot gestionar l’ordre públic amb unes patrulles de control formades per milicians armats? Doncs és un absolut desgavell, perquè s’obre la porta a passar comptes, a penalitzar tots aquells que podien estar identificats amb el cop d’estat i tots aquells que tenien simpaties conservadores. A més, dins del Comitè de Milícies Antifeixistes també hi ha qui contempla la perspectiva del canvi social. S’ocupen les fàbriques, es crea una situació revolucionària. I això vol dir que la força s’imposa.
Aquesta tensió entre força i democràcia s’instal·la a la rereguarda, i crec que la il·lustren molt bé les investigacions del jutge Bertran de Quintana. Des dels postulats democràtics aquells crims són inacceptables. Però les forces antifeixistes protesten, i tenen la seva lògica: s’havia creat un poder revolucionari, a conseqüència del cop d’estat i en condicions de guerra, i això feia que els sistemes de control de la població fossin molt deficients; tant que obrien les portes a arbitrarietats i, fins i tot, a mecanismes mentals i materials que justificaven la liquidació dels enemics. Potser hi havia hagut excessos —deien els antifeixistes— i eren excessos lamentables, però ara ja estaven superats. Per tant, no es podia criminalitzar aquell poder revolucionari, perquè si se’l criminalitzava es criminalitzava també la derrota del feixisme. I encara menys en unes condicions bèl·liques cada cop més adverses, que requerien tota l’energia per enfrontar-se als franquistes. Aquesta va ser una gran batalla ideològica i política. I tot això va generar una cultura que reconeixia els crims però els trobava justificats per les circumstàncies.
Aquest tema de la violència a la rereguarda és molt complex, i ni molts menys penso que en pugui dir la darrera paraula. La frontera entre el que justifica la revolució i el que no pot justificar, entre el que permet la revolució i el que no pot permetre, és molt prima. I és tan prima que sovint qui ha de decidir si una cosa és revolucionària o no és un milicià armat: i, esclar, per a ell tot és revolucionari. Els mecanismes de control no hi són. I s’obren les portes a les venjances, a l’extorsió, a la delinqüència, i que matin personatges com en Graupera.
Pierre Vilar va defensar durant molts anys que la Guerra Civil concentrava totes les tensions del segle XIX. I, d’alguna manera, passa això: afloren totes les tensions que havien estat contingudes fins llavors.
I novament ho fan d’una manera violenta.
D’una manera extremament violenta. Perquè irrompen a conseqüència d’un cop d’estat duríssim que pretén liquidar la República, emparant-se d’una fal·làcia que després esdevindrà obsessiu dogma de fe: l’amenaça del
rojo-separatismo. Les respostes a aquesta acció que no només trenca les regles del joc sinó que pretén exterminar els jugadors, són radicals, no contingudes. És evident que si no hi hagués hagut el cop d’estat no s’hauria desfermat la violència posterior.
I no sortim d’aquest bucle històric: que no hi ha manera de gestionar el conflicte si no és a través de la força i la violència.
En aquest sentit, jo crec que el cas del jutge Quintana mostra com s’intenta reconduir —o reconstruir— democràticament la revolució, la qual cosa és molt difícil. Crec que seria realment interessant fer un estudi comparatiu de les rereguardes europees quan hi ha una guerra. A Anglaterra, per exemple, quina situació de drets i llibertats hi havia a la rereguarda durant la Segona Guerra Mundial?
No en tinc ni idea, m’imagino que totes les rereguardes de les guerres són molt dures. Però en el cas d’Anglaterra, a la Segona Guerra Mundial, per exemple, és una situació legitimada per un poder legal i democràtic.
Doncs això és el que es torna a fer amb el govern de la Generalitat. Al setembre del 1936 es forma un govern de concentració i es dissol el Comitè de Milícies Antifeixistes. A partir d’aquest moment, quan la Generalitat recupera el control de l’ordre públic, la violència baixa radicalment. Es posa data de caducitat a les patrulles de control dels milicians i el govern comença a prendre mesures repressives i de protecció de les persones, dels béns i les propietats.
«L’historiador no ha de justificar res, ha d’explicar».
Avui encara resulta incòmode parlar d’aquesta violència a la rereguarda durant la Guerra Civil?
Ara ja no. Cada vegada s’ha anat estudiant més, hi ha hagut més fonts disponibles i una obertura metodològica en la manera de tractar-la. Es coneix millor però encara falta. Però sí que és cert que aquí topem amb una cosa que va més enllà de la història: la idea que aquella era una violència que «es podia justificar», que podia tenir coartades ideològiques. Què vol dir això? A veure: l’historiador no ha de justificar res, l’historiador ha d’analitzar i explicar. En el moment en què vols justificar, i no pas analitzar, estàs assumint altres papers. I certament hi va haver una tradició d’esquerres que justificava aquella violència de la rereguarda. La justificació de la violència derivava de la sacralització de la República i de la idealització de la victòria sobre el feixisme. Però obviava l’anàlisi històrica. Fins que va quedar ben clar que el coneixement històric és necessari i indispensable, no només perquè permet entendre la complexitat del passat, sinó també perquè permet repensar críticament la pròpia tradició, sense renunciar-hi, al contrari.
També és cert que fa vint anys tampoc no coneixíem com va anar la dinàmica de la rereguarda tal com la coneixem avui. Els estudis de la Guerra Civil comencen a créixer a partir dels anys vuitanta. Vist en perspectiva encara són pocs anys.
Però són coses que no s’havien estudiat a fons perquè resultaven incòmodes des del punt de vista polític o ideològic?
En el seu moment, potser sí. En la cultura antifranquista, la memòria de la República va estar sacralitzada i mitificada, és cert. Però és que la República ha sigut l’únic Estat democràtic que hem tingut, fins al 1978! I la República va ser rebuda amb una alegria enorme. Mira les fotos de la gent que anava per la Rambla de Barcelona. Mostren una gran satisfacció, com dient: «Finalment!». Finalment, què? Doncs que finalment no manen els de sempre. Quan cridaven «Visca Macià, mori Cambó!» volien dir això: finalment manen uns altres. És que això no havia passat mai! L’Estat espanyol sempre havia sigut propietat «dels de sempre». Estava muntat així.
I per això a l’historiador d’esquerres l’incomodava estudiar les contradiccions d’aquell procés?
Mira, comences des de la sacralització ideològica que envolta aquell moment. Però aleshores passes a analitzar i a estudiar què va passar i t’adones que la realitat és molt més complexa. I s’acaba la sacralització. En aquest sentit, la memòria és una cosa, i la dinàmica històrica n’és una altra. Una cosa és que et puguis identificar o no amb la República i amb el que va suposar aquell règim, i això és una opció ideològica legítima. I l’altra és que quan et poses a analitzar-la i a explicar-la ja no la pots sacralitzar, de cap manera. Jo crec que aquí encara ens falta molt camí per recórrer.
Després del cataclisme que va representar la guerra, arriba el franquisme. I, de cop, sembla que s’acabi tota aquella violència que havia acompanyat el país durant tants anys. El franquisme parla dels anys de pau. Però hi ha pau de veritat?
No, no. Amb el franquisme, la violència es transforma, es legalitza i s’instal·la al moll de l’os, no només del Règim sinó també de la societat. No hi ha una pau de veritat, hi ha la pau dels cementiris. El que passa és que la violència és intrínseca. La violència del franquisme deriva d’un projecte d’extermini de l’enemic —és a dir, de tots els que no són com ells— que els franquistes ja tenen quan fan el cop d’estat. Des que hem pogut estudiar les ordres del general Mola, el «director» dels colpistes, ho sabem perfectament: calia no deixar viu cap dirigent identificat amb la República, calia exterminar tota l’elit dirigent i totes les persones significades, calia decapitar la República. Això és incontestable: les notes del general Mola ho expliciten fil per randa. I els comunicats que fa te’ls has de llegir dues vegades per creure-te’ls. Deia això? Doncs sí, deia això. I no només ho deia sinó que es va dur a terme de manera implacable durant la guerra.
Aquell projecte d’extermini va fer que la guerra ja fos una guerra d’extermini. I quan es va acabar no va venir la pau, va venir «la victòria», que és una cosa molt diferent. Què vol dir la victòria? Vol dir que la societat queda dividida entre franquistes i no franquistes i s’organitza en base a l’exclusió social radical dels que havien estat identificats amb la República o eren considerats «desafectes». I sobre aquests cau una violència i una repressió duríssimes, com a instruments de càstig i de control, i que es materialitzen en coses que van des de la impossibilitat d’accedir a llocs de treball fins a la detenció i la tortura. Per tant, s’instaura la por, s’instaura el terror. I una societat en la qual s’instauren la por i el terror és una societat que es desmobilitza.
El franquisme implanta aquesta societat del terror amb unes forces policials que ara sí que seran eficaces. Crec que les forces policials es fan realment fortes durant el franquisme; i quan els governadors civils exerceixen realment les funcions d’ordre públic, sense interferència de l’autoritat militar, és durant el franquisme. I les exerceixen de manera absolutament implacable. Es permet l’actuació amb total impunitat de policies i guàrdies civils, sense cap control judicial, o amb un control judicial de paper, ja que en definitiva era un braç del govern. Es tortura sense límits. L’estat de guerra es manté fins al 1948, i fins al 1969 encara qualsevol persona podia ser jutjada en consell de guerra per la seva activitat durant la República. Trenta anys després! Quina pau és aquesta? Era la pau de la subjugació per aconseguir fer callar la dissidència, anul·lar la discrepància i viure en la misèria de la postguerra. Però, així i tot, esclaten conflictes: ja hi ha vagues l’any 1945, el 1946, el 1947, el 1951. El 1957 hi ha la segona vaga de tramvies a Barcelona. I després ja vindran tots els moviments reivindicatius dels anys seixanta i setanta.
I totes aquestes vagues ja no tindran un caràcter violent?
Les vagues com a tals, no: la violència vindrà per l’acció policial.
Però la lluita antifranquista és bàsicament no violenta. Això vol dir que la societat ha canviat?
I tant que ha canviat. Aquí hi ha hagut un canvi social, i tant. La societat catalana no és la mateixa el 1970 que el 1940. Hi ha una nova generació que no ha viscut la guerra, que no beu en la cultura anterior, i que de mica en mica també va perdent la por.
És molt important l’aposta que fa en aquell moment el Partit Socialista Unificat, el PSUC, per la via pacífica?