300
La identitat dels catalans (i per a què serveix la història) Entrevista a Josep Fontana
Pàgina 18 de 21
La identitat dels catalans
(i per a què serveix la història)
Entrevista a Josep Fontana
En què s’assemblaven Margaret Thatcher i Nikita Khruixtxov? A primera vista, en no gaires coses. L’una va encaminar el Regne Unit cap al capitalisme més salvatge; l’altre va començar a allunyar la Unió Soviètica de l’estalinisme més agressiu. Però a Josep Fontana li agrada explicar que tots dos coincidien en una cosa: tenien por dels historiadors. Khruixtxov deia, i Thatcher ho hauria signat ella mateixa, que «els historiadors són gent perillosa, capaços de tombar-ho tot de cap per avall. Convé vigilar-los».
Josep Fontana (Barcelona, 1931) és segurament l’historiador més prestigiós dels que avui continuen investigant i escrivint. Amb vuitanta anys va publicar Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, una obra monumental plena d’energia i de compromís amb el moment actual, que intenta analitzar com és que les esperances d’igualtat, justícia i repartiment de la riquesa amb què es va derrotar el feixisme l’any 1945 no s’han complert; és a dir, per què el món s’ha encaminat cap on som ara. És una manera d’entendre la història: analitzar el passat per pensar sobre el present. I això l’ha guiat durant tots aquests anys d’ofici.
Per a què serveix, doncs, la història?
Per a què ha de servir la història? La història es fa servir per a molts usos. I, evidentment, els governs tenen la temptació de fer-la servir per adoctrinar. Precisament els estats-nació moderns han fet servir la història per crear les seves històries nacionals. Però hi ha una altra funció de la història que és la funció de fer pensar la gent, de fer-los dubtar de totes les veritats admeses, de fer-los descobrir la pluralitat de les possibilitats, i de fer-los veure que les coses no estan posades una al darrere de l’altra en una línia recta, sinó que tot plegat és molt més complex. Aquesta és la funció que volem que faci la història els que pensem d’aquesta manera. Això és el que jo he après dels meus mestres. I a mi em sembla que és el que dóna sentit al meu treball.
«Fer història és una cosa que si no serveix per ajudar el país, com deia Jaume Vicens Vives, o per ajudar la gent, com deia Pierre Vilar, no serveix per a res».
Josep Fontana no en va tenir ni un ni dos, sinó tres mestres d’història. Fins al punt que Manuel Sacristán, pensador de gran categoria, sovint li deia: «Deixa de presumir de tenir tres mestres: que no veus que això és un escàndol? Perquè la majoria d’espanyols no n’hem tingut ni un!». I, a més, resulta que els que van ser els seus mestres són els tres grans referents de la historiografia catalana del segle XX: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar.
Ferran Soldevila (1894-1971) és el punt de partida de la historiografia catalana contemporània. L’any 1935 va escriure una història de Catalunya —finançada per Francesc Cambó— considerada la primera síntesi escrita des de la consciència del fet nacional i allunyada dels pressupòsits romàntics del segle anterior. Jaume Vicens Vives (1910-1960) va ser el gran historiador català de la postguerra. De tarannà conservador, va estudiar i definir la força industrial de Catalunya com el gran motor de l’Espanya contemporània. I, finalment, Pierre Vilar (1906-2003), historiador francès, amb la seva obra Catalunya dins de l’Espanya moderna es va convertir en la referència necessària de tots els historiadors catalans actuals. Ell va introduir el materialisme històric marxista en la historiografia catalana i va defensar la idoneïtat d’aplicar el concepte de nació per a la realitat històrica de Catalunya. D’ell és aquella famosa resposta que va donar quan li van preguntar: «Creu que Catalunya és una nació?». I Vilar va respondre: «No ho crec, ho penso».
Quan vaig conèixer Ferran Soldevila, ell venia de l’exili i no ensenyava en cap lloc oficial. Feia unes classes dels Estudis Universitaris Catalans, que eren clandestines, i que es feien al menjador de casa seva, a Sant Gervasi. Molt sovint érem dos, l’Enric Lluch i jo. I, de vegades, jo sol. Soldevila era un home amb la bona tradició acadèmica de la història de Catalunya, i amb la consciència d’un exiliat que no havia renunciat a les seves conviccions. Amb ell vaig descobrir que això de la història podia ser una cosa molt més viva del que m’havien estat ensenyant al batxillerat —tots aquells rotllos de la llista del reis gots, per exemple.
I què volia dir que la història podia ser més viva?
Molt més engrescadora, perquè parlava dels problemes dels homes i les dones. Soldevila et feia estudiar un document i et feia pensar en què passava allí. No t’explicava el que havia passat, sinó que t’incitava a llegir un tros d’una crònica, o un fragment d’un document, i pensar sobre què volia dir allò. Aquest és l’estímul que em va fer començar a pensar que això de la història podia ser interessant.
Quan jo ja estava decidit a estudiar història em vaig trobar amb Jaume Vicens Vives. En una carta que guardo, Vicens em deia que això de la universitat i de la ciència històrica estava molt bé, però que el país era més important, i que es podia servir el país a través de la ciència històrica. Aquesta idea de Vicens, que això de la història pot servir per fer país, era una cosa que jo ja sentia. I això ens va fer lligar molt aviat. Evidentment, ell i jo teníem concepcions polítiques molt distintes i topàvem sovint. Però em vaig trobar amb una persona que, tot i ser un gran especialista en història medieval, es va llançar d’una manera molt atrevida a fer coses d’història contemporània de Catalunya simplement perquè no n’hi havia, i perquè considerava que era important que la gent d’aquí hi reflexionés.
El cas és que quan li vaig dir a Vicens que volia fer una tesi sobre el segle XIX em va dir: «Vagi a París a veure Pierre Vilar, digui-li que és deixeble meu, perquè l’orienti». Jo aleshores feia de professor a Liverpool i des d’allà li vaig escriure una carta que devia tenir l’exaltació pròpia de la joventut. I Vilar em va contestar amb una carta admirable, un dels tresors que guardo, on em donava idees sobre la tesi que volia fer, però sobretot m’explicava que ell es dedicava a la història perquè pensava que això podia servir per ajudar la gent. «Si jo no cregués que això que faig —m’escrivia Vilar— no pogués servir per ajudar la gent en els seus combats, no em dedicaria a aquestes coses». Però al mateix temps, Vilar també em feia aquesta reflexió: això no es pot fer purament amb sentiments, s’ha de fer amb erudició i amb coneixement. I em va escriure una frase que jo conservo com una idea clau en la meva formació: «No és una ciència freda el que volem, però és una ciència».
La meva formació essencial té molt a veure amb aquestes experiències. I m’ha ensenyat des del principi que fer història és una cosa que si no serveix per ajudar el país, com deia Vicens, o per ajudar la gent, com deia Vilar, no serveix per a res. Si només serveix per entretenir-se no serveix per a res. Ha de servir per fer pensar, no per adoctrinar, no per dir a la gent que les coses són així, sinó per fer-los dubtar, per fer-los pensar! Serveix per dir-los: no facis cas de res del que et diguin ni del que llegeixes als diaris. Escolta, mira, dubta i pensa per compte teu.
Trobo molt bona aquesta frase de Pierre Vilar: «No és una ciència freda el que volem, però és una ciència». Això em porta a la idea de si la història pot ser objectiva o sempre es fa des d’algun lloc?
A veure:
objectiu és un terme tan perillós com un altre que s’usa sovint,
natural. Aquestes són paraules malsanes. Des del moment en què la història és una cosa que parla de tu i dels teus, és impossible que no sigui subjectiva. Una altra cosa és que respectis la veracitat o que la manipulis. Però, objectiu? La història no és com l’estudi de les formigues, que les pots veure des de fora sense que t’importin. En la història hi estàs ficat a dintre. I si hi ha gent que mor o que sofreix, tu ho has de sentir. És impossible que t’ho miris objectivament, des de fora. Per tant, la història sempre és subjectiva perquè tu ets allí. Una altra cosa és que puguis ser veraç o un manipulador. Per tant, si jugues sense trampa, mostrant tot el que és favorable a la teva tesi, però també el que és desfavorable, seràs com realment ha de ser un historiador. Això vol dir ser objectiu? No és el que entén la gent. Quan es diu «objectiu», el que entén la gent és que estàs pel damunt de les coses. I ningú no està pel damunt de les coses. Per exemple, aquests dies un s’ha d’enfrontar sovint als que et condemnen com a nacionalista, ignorant que ells mateixos viuen instal·lats en el nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no han de defensar perquè el tenen garantit pel govern i per la Guàrdia Civil.
Per tant, totes aquestes coses s’han de manejar amb molta prudència. La història és una eina necessària per entendre on som a partir de com hi hem arribat. Però es pot usar de formes molt distintes. I, per tant, pot ser malsana, manipuladora, reveladora, estimulant… tot depèn de l’ús que en facis. La història és com un martell: és una eina per construir però també pot servir per fer mal.
I quin ús n’estem fent, de la història, a Catalunya, en aquest 2014?
Ara entraríem en un panorama massa complicat i no tinc ganes d’entrar-hi. Se’n fan molts usos diferents, depèn de qui i depèn de com. Tingues en compte això: els estats tendeixen a manipular la història. I la història, com una eina independent i amb sentit crític, només acostuma a aparèixer en els marges del poder establert. Els poders tendeixen a voler controlar la història, això és una cosa ben sabuda. Ja ho deien tant Khruixtxov com la senyora Thatcher: els historiadors s’han de controlar.
«El concepte de nació ha estat usat, abusat i maltractat. Tothom el fa servir per a allò que li convé».
Josep Fontana és un d’aquests historiadors amb els quals el poder no s’hi deu sentir gens còmode, tant per la seva mirada crítica com per la seva posició política insubornable. Va començar investigant el final de l’Antic Règim a La quiebra de la monarquia absoluta, 1814-1820, publicat el 1971. Però aviat es va convertir en un dels principals experts en la història d’Espanya del segle XIX. Bona prova són La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868, que constitueix el volum cinquè de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, de l’any 1988, i La época del liberalismo, dins la Historia de España dirigida per ell mateix i Ramón Villarés, publicada el 2007. Però al llarg d’una trentena de llibres també s’ha preocupat de la reflexió i la divulgació de la història.
Va assessorar l’episodi de la sèrie 300 dedicat a la identitat col·lectiva dels catalans. És un tema sobre el qual ha treballat i reflexionat molt. El seu pensament l’ha recollit a La construcció de la identitat, publicat el 2005, i a Pierre Vilar i la història de Catalunya, una joia que va escriure fa dos anys i que servia de presentació per a la reedició d’un text de Pierre Vilar. Però jo diria que, sobre la identitat dels catalans, encara no n’ha escrit l’última paraula.
De què parlem quan parlem d’identitat?
Quan dic identitat estic parlant del sentit col·lectiu d’un grup de gent que creuen i pensen que tenen uns elements en comú. La identitat pot ser de molts nivells, com és lògic. Per exemple, si parlem del Barça, és evident que els culers són una gent que tenen un sentit d’identitat de grup. Però quan jo parlo d’identitat parlo d’un poble, és a dir, d’un conjunt de gent que comparteixen una cultura i una visió del món i de la vida.
I nació?
Nació? Saber què vol dir nació avui és tan difícil que val més no ficar-s’hi. Per una raó elemental: perquè és un concepte que ha estat usat, abusat i maltractat. I tothom el fa servir per a allò que li convé. De fet, en els estats moderns el concepte de nació ha estat capturat pel concepte d’Estat-nació. Els estats antics de l’època de l’absolutisme no tenien cap problema per definir-se: un Estat era un conjunt de súbdits d’un rei, el qual rebia el poder de Déu. No hi havia cap problema. Però quan es funden els estats moderns, que tenen un govern representatiu, s’ha de crear alguna forma de justificar per què exerceix el poder sobre gent molt diversa. Aleshores, l’Estat modern captura la idea de nació com una cosa natural i es fabrica unes històries inventades que fan creure que des de sempre hi ha hagut una comunitat comuna als seus súbdits d’avui.
Els estats s’han legitimat gràcies al fet que s’han definit ells mateixos com una nació?
L’Estat es justifica dient-se nació. És absurd. En el territori de la monarquia francesa, per exemple, abans que França es convertís en un Estat-nació, s’hi parlaven un munt de llengües diferents. Al segle XVII, en l’època de Lluís XIV, es calcula que només un terç dels habitants del regne parlaven francès. Hi havia cultures i identitats diferents. Però des de la Revolució francesa en endavant, l’Estat fabrica la imatge que França és una nació que ha existit des de la prehistòria: com una criatura que s’ha anat conformant i que amb el pas dels segles s’ha anat fent adulta. Fixa’t que la pàtria aquesta que representa l’Estat-nació sempre és una dona, sempre és la mare, a Anglaterra, a França, a Alemanya o a Espanya.
Tot i que el nom de pàtria, etimològicament, deu venir de pare, no?
Sí, però sempre s’identifica amb la mare. I la relació natural del súbdit és amb aquesta mare que és la pàtria. En qualsevol cas, el què és l’Estat sí que està clar. És una entitat que té el control polític del conjunt dels ciutadans. Aleshores, aquest Estat que en l’època anterior era una monarquia de dret diví, en aquells moments es converteix en una nació que es legitima dient: tots tenim una identitat comuna.
I aquesta idea d’Estat-nació com es construeix a Espanya?
Avui s’estan dient disbarats com ara que la unió de les corones de Castella i Aragó, el 1469, ja va formar una nació. I això faria que Espanya fos la nació més antiga del món. Són animalades sense sentit. Quan es forma aquella unió, les entitats distintes que s’agrupen tenen llengües diferents, legislacions diferents, monedes diferents. Quan Catalunya s’integra, per raons d’herència, en la corona espanyola, ja és una entitat molt consolidada. Com a mínim, des del segle XIV Catalunya era ja el més semblant a un Estat-nació modern. Tenia unes estructures molt sòlides que li donaven un caràcter tan especial que feia gairebé impossible la fusió amb la monarquia de Castella. Catalunya era un Estat que tenia un sistema de govern establert per constitucions votades i pactades en Corts, amb un acord entre els representants elegits i el rei. I aquest rei no tenia cap autoritat per legislar per compte seu. En canvi, Castella era una corona on les Corts havien estat desnaturalitzades i on el rei sí que tenia la potestat de legislar per compte seu. Fondre tot això va ser enormement difícil. Des de la monarquia hispànica sempre hi va haver l’obsessió d’igualar la legislació de Catalunya amb les lleis de Castella. Era una obsessió constant. I quan la gent d’aquí va trobar impossible de seguir funcionant d’aquella manera van esclatar els conflictes: les Torbacions Catalanes, en l’època de Felip II, la guerra de Secessió —la dels Segadors, del 1640— amb Felip IV, o la guerra de Successió, que va guanyar Felip V. I el problema sempre va venir de la manca de respecte per aquest sistema diferent que tenia Catalunya.
«El 1714 s’acaba l’Estat català però no pas la nació catalana».
Al final de la guerra de Successió, el 1714, tot aquell sistema polític català desapareix definitivament?
Aquell sistema en teoria desapareix el 1714. Però no desapareix del tot. El 1714, a Catalunya s’anul·la tot l’aparat polític —les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent— però es deixa el dret civil. I el dret civil té molts elements de les formes de vida del passat. De manera que malgrat que el 1714 es fa un tall, segueixen havent-hi unes coses molt importants que sobreviuen.
Aleshores, tot el segle XVIII es passa amb problemes. Des de Madrid es queixen dient que «aquesta gent sempre està reivindicant el seus drets…!». Però és que les característiques que diferenciaven el sistema català del castellà eren molt serioses. I no solament es referien a qüestions d’organització política, sinó també a drets que afectaven directament la gent. Per exemple, segons el sistema polític català ningú no podia ser detingut, ni castigat ni molt menys executat sense judici. Això no funcionava així a la corona de Castella, on una ordre de les autoritats podia provocar un càstig o una execució. Aquesta era una gran diferència. Un altre exemple d’un dret que va perviure molt llargament en el sistema de drets i llibertats català: ningú no podia ser obligat a fer la guerra si no era en un conflicte per a la defensa del propi país i essent-hi el rei present. Això és una cosa que data de l’edat mitjana, d’un usatge anomenat
Princeps namque. Doncs bé: durant tot el segle XVIII i fins a mitjan segle XIX és impossible de fer anar la gent de Catalunya al servei militar forçat. La gent no ho accepta perquè entén que hi ha un vell principi que protegeix els seus drets. Els que han d’anar a la guerra són voluntaris contractats.
Per això tu sempre has defensat que el 1714 s’acaba l’Estat català però no pas la nació catalana?
La nació no s’acaba si entenem com a nació l’existència d’un conjunt d’homes i dones que se senten formant part d’una comunitat, que parlen una llengua i que tenen tot un seguit de costums en comú. La pervivència d’aquell dret civil significa que té unes normes pròpies que regulen els casaments, les herències, els tractes comercials, les relacions d’explotació de la terra. Tot això funcionava amb un tipus de dret que era propi d’aquí i diferent del dret castellà. I encara avui seguim tenint, per exemple, la supervivència d’un dret del règim matrimonial i d’herències que és diferent del castellà.
I aquesta nació que segueix viva després del 1714, d’on ve? Com s’ha format? Com es formen les nacions?
Les nacions es van formant amb el temps i creen unes empremtes que duren. En el cas de la nació catalana, ja la tens ben reconeguda en la
Crònica de Ramon Muntaner, a principis del segle XIV. En aquesta crònica trobaràs el ple reconeixement que aquest és un poble que parla la mateixa llengua. Això és una cosa que no passa en altres bandes: que tots parlin la mateixa llengua no és veritat ni per a la corona de Castella ni per a la corona de França. En el Principat, en canvi, tots parlen una mateixa llengua. Aquí tots tenen unes coses en comú i un sentit d’identitat. A més, amb el temps aquesta comunitat crea un sistema polític que afecta no solament la forma com es governa sinó que inclou també tot un seguit de drets i de llibertats que afecten tothom. Això, evidentment, crea el sentiment que aquelles coses formen part de la seva cultura i de la seva identitat.
Això vol dir que aquelles constitucions que fixaven els drets i els deures formaven part d’això que en diem la identitat?
Exacte, estaven assumides per la gent com a pròpies. En els diversos conflictes amb el rei, la gent es revoltava en defensa d’aquelles constitucions perquè pensava que eren la garantia d’uns drets i d’unes llibertats que ells tenien. I no pas perquè mitifiquessin la Generalitat o el Consell de Cent, sinó perquè pensaven que aquell sistema els garantia uns drets i unes llibertats.
I per això va ser tan important perdre-les el 1714?
És important haver-les perdut. Però per a mi hi ha una cosa que també és important i que no sempre es té en compte: el 1714 només es liquida el que en diríem l’aparat polític. En canvi, la idea d’igualar les lleis amb les de Castella no es compleix, en bona part perquè, com deia abans, van deixar viure el dret civil, que definia i regulava moltes coses de la vida.
Aquesta pervivència del dret civil català ens permet explicar una cosa que a mi sempre m’havia resultat molt misteriosa. Durant el segle XVIII es continua editant fora d’Espanya un repertori de jurisprudència catalana del segle XVII, com el
De pactis nuptialibus, de Fontanella, sobre dret matrimonial. Aquests textos es continuen publicant a França i a Suïssa. Per què? Doncs, senzillament, perquè el dret civil català perviu després del 1714. Són tot un seguit de coses que han sobreviscut fins avui, malgrat que, com és lògic, l’aparició a partir del segle XIX d’uns codis d’abast espanyol modifiquen moltes coses i en debiliten moltes altres. Però al segle XVIII aquesta persistència del dret civil fa que es mantinguin uns costums, que es mantinguin unes formes, que fan que hi hagi diferències molt notòries amb el que passa a Castella.
Per tant, al segle XVIII, Catalunya era molt diferent de Castella i de la resta dels territoris de la corona hispànica?
I tant, i al segle XIX continua sent molt diferent. I és una de les coses que estranya i de vegades molesta. «Aquesta gent que volen seguir sent diferents!», diuen. Doncs d’alguna manera això segueix fins al segle XXI.
«La persistència de la memòria col·lectiva és un fet crucial».
A Josep Fontana li agrada recordar que la Barcelona del 1700 era una societat «rica i pròspera, sense gaires desigualtats socials, oberta al món, plena d’estrangers i passavolants», amb un govern participatiu i amb un projecte social i econòmic que l’apropava més a Holanda i Anglaterra que no pas a Castella, que encara era una societat rural i de grans terratinents. Aquella Barcelona va ser la que va caure el 1714. Però moltes d’aquelles característiques, convertides en signes identitaris, van perviure. I aquesta persistència encara avui resulta sorprenent.
En el programa de televisió expliquem la història de la fortalesa de la Ciutadella. Acabada la guerra, la nova administració borbònica va fer enderrocar un miler de cases del barri de la Ribera per construir una gran fortalesa. En aquell moment va ser la fortalesa urbana més gran d’Europa, amb gairebé vuit mil soldats destacats. I el més significatiu del cas és que aquella fortalesa no apuntava els canons cap a la plana sinó cap a la ciutat. Perquè no la van construir per defensar Barcelona sinó per controlar-la i per reprimir-la. Si heu llegit la novel·la Victus, de Sánchez Pinyol, ja coneixeu l’enginyer que la va dissenyar, Pròsper de Verboom.
La Ciutadella es va convertir en el símbol de la repressió i del terror d’Estat, una mica com passava amb la presó de la Bastilla, a París, o amb la Torre de Londres. I per als barcelonins es va convertir en l’objectiu a batre. Hi va haver molts intents de rebentar-ne les muralles i tirar-la a terra, però el més significatiu va tenir lloc el 1841. Ja havien passat cent vint-i-cinc anys des de la construcció de la fortalesa però els ciutadans de Barcelona no se n’havien pas oblidat. La milícia nacional, que va participar en aquell intent d’enderrocament, va escriure un manifest en què deia que ho havien fet «porque quisimos devolver las propiedades que el más feroz de los despotismos arrebató del dominio de nuestros abuelos» i «porque somos libres, porque somos catalanes».
Tot i que havien passat sis generacions, aquells barcelonins no havien oblidat la derrota del 1714!
Fixa’t en una cosa. Jo crec que aquesta persistència de la memòria serveix per explicar i legitimar la diferència. Existeix una cosa que és aquesta diferència, aquest «ser diferents»: parles una llengua, tens uns costums, fas coses diferents en coses tan diverses com els costums de Nadal, en què nosaltres celebrem el menjar del dia de Nadal com una ocasió de reunió familiar, mentre que a la major part d’Espanya la festa es fa la nit abans. Són costums propis i diferents. Aleshores, la memòria hi dóna sentit, apareix com a legitimadora de tot això. La memòria et recorda que has nascut amb uns costums i amb una forma de vida: des de petit t’ho han ensenyat, ho has viscut en família. Tot això forma part d’aquesta identitat. I la legitimes amb la memòria. Et dius a tu mateix: som una gent distinta i avui conservem aquesta diferència perquè sempre hem estat així.
Pensa una cosa: la prova de foc de la memòria col·lectiva la tens justament en el que passa al final del franquisme. El franquisme ha estat un llarg període en què ha estat impossible fer propaganda catalanista i en què l’escola ha intentat fer un rentat de cervell espanyolista. Però acaba el franquisme i immediatament tens la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 en què surten centenars de milers de persones reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia! Això ha perviscut durant tots aquells anys. Totes aquestes bestieses que diuen ara, pretenent que el sentiment identitari actual es deu al fet que hem viscut uns anys en què els governs de Convergència han estat educant la gent… això és estúpid. Quan es produeix aquella gran manifestació, vol dir que tot allò es mantenia viu. I com és que es mantenia viu? Doncs perquè és una cosa tan important i tan profunda, que existeix sense que hi hagi d’haver cap injecció de cultura que vingui des de dalt; que és el que explica que el rentat de cervell que va intentar el franquisme no servís de res. Aquesta capacitat de la memòria col·lectiva per mantenir-se i persistir, per a mi, és un fet clau, crucial.
I aquesta memòria identitària que perviu, com es transmet? A través de la família?
Efectivament, això és el que m’importa remarcar. A aquells membres de la milícia nacional que deien que havien enderrocat la Ciutadella «
porque somos libres, porque somos catalanes», ningú no els havia explicat la història a l’escola, ni ho havien llegit en cap manual d’història de Catalunya. Aquella gent recordava que Felip V va prendre les cases de la Ribera per construir la Ciutadella gràcies a una memòria viva que es transmet a través de les famílies i que forma part de la cultura popular. Pensa que el record popular de la guerra del 1714 com una derrota nacional i la visió de Felip V com un enemic del poble català es mantindrà fins al segle XX. I donarà lloc a tradicions populars tan curioses com la de posar a la porta de la comuna un rètol que deia «Can Felip V». Això encara ho he vist jo.
I el nou règim borbònic, després del 1714, no va intentar esborrar aquella identitat diferent?