300
300 anys d’èxits econòmics (i una mica més i tot) Entrevista a Jordi Maluquer de Motes
Pàgina 12 de 21
300 anys d’èxits econòmics
(i una mica més i tot)
Entrevista a Jordi Maluquer de Motes
El professor Jordi Maluquer de Motes recorda un dia de l’any 1977 que va dinar amb l’il·lustre economista reusenc Romà Perpinyà Grau. Maluquer de Motes aleshores era un jove professor, i Romà Perpinyà, un dels economistes més prestigiosos del país. Format a Alemanya als anys vint i trenta, Perpinyà havia publicat el 1935 De economía hispana, un llibre que va tenir un impacte enorme, i en el qual l’autor deia que «la política española considera a España como una economía organizada alrededor de un centro director que se identifica con Madrid, que es una ciudad artificial. Esta sola constatación muestra los continuos errores y fracasos de una política empeñada en suscitar flujos económicos desde todo el territorio hacia el lugar central, imposibilitando el desarrollo de la periferia que se orienta de una manera natural hacia el exterior».
Durant aquell dinar, el jove Maluquer de Motes li va preguntar si, després de tants anys, encara mantindria aquelles idees sobre la política econòmica equivocada dels governs espanyols. I el vell economista, que després de la Guerra Civil havia estat un membre prominent del Consejo de Economía Nacional, creat pels franquistes, i de l’Instituto de Estudios Políticos, que controlaven els falangistes, li va respondre: «He canviat moltes de les idees de la meva joventut al llarg de la vida però en aquest punt no modificaria absolutament res. Més encara, estic segur que d’aquí a quaranta anys es podrà escriure exactament el mateix».
«Catalunya fa mil anys que és una regió econòmica d’Europa».
Europa s’estructura en estats, però també en àrees econòmiques que, de vegades, transcendeixen els estats. Quin tipus de regió econòmica és Catalunya?
Catalunya és una de les regions potents, grans, importants d’Europa. Però la potència de Catalunya com a regió econòmica europea no ve únicament del protagonisme molt destacable que va tenir en el procés d’industrialització, sinó que en gran part ja és herència de molt abans. Ja fa gairebé mil anys que és un espai econòmic important. Quan gran part de les economies de l’Europa Occidental es van especialitzar en el comerç i en la producció de manufactures, durant la primera meitat del segle XIX, Catalunya ja anava per davant almenys mig segle. De fet, a l’edat mitjana, mentre que la majoria de les societats d’Europa i del món eren economies agràries molt poc complexes i molt poc sofisticades, l’economia catalana ja havia superat aquest nivell.
Per tant, als segles XIV i XV Catalunya ja era una regió econòmica europea?
No solament una regió econòmica ben definida, sinó un espai econòmic molt important. De fet, Catalunya va ser la creadora del dret marítim, a través de la institució del Consolat de Mar al segle XIII, perquè tenia un gran protagonisme en el comerç internacional. La major part de les regions europees estaven tancades sobre si mateixes i eren habitades per agricultors que produïen per sobreviure i generar rendes per a la noblesa terratinent. En canvi, la major part dels habitants de Catalunya produïen per al mercat i també per comerciar amb l’exterior.
Les raons es podrien discutir, però jo crec que tenen molt a veure amb les característiques naturals. Tal com és el territori català, fa molt difícil una economia de subsistència. El país té una dotació de terra limitada i escassament apropiada per a la producció de cereals; al contrari que la meseta, que Andalusia i que la major part d’Europa central, occidental i oriental. Catalunya no disposa de bones condicions per produir cereals, que era la base de l’alimentació de l’ésser humà, i compensava aquesta carència amb conreus arbustius molt ben adaptats a les condicions de sol i de clima, la qual cosa suposava notables produccions de vi i aiguardent, oli, fruita i fruita seca, i amb producció de manufactures (tèxtil, paper, armes de ferro, eines i instruments…).
Tot això l’obligava a vendre, a buscar mercats exteriors, perquè ningú no es pot alimentar només d’aquests productes. Calia cercar a l’exterior, a través de les importacions, el blat i altres cereals necessaris per a la supervivència i intercanviar-ho amb les produccions pròpies. A més, això també ho va facilitar el fet de ser un territori molt obert: una zona de pas entre Àfrica i Europa, i entre la península i el continent, i molt ben comunicada per via marítima, que ha estat la via de transport de mercaderies més barata en la història de la humanitat. En resum: l’economia catalana és una economia molt comercial, molt oberta i orientada als intercanvis comercials exteriors —avui en diríem molt internacionalitzada— ja des de fa mil anys. I és precisament per aquesta història antiga que Catalunya es va col·locar ben aviat en una posició de sortida molt favorable en la cursa per a la industrialització.
Per què es produeix aquest procés d’industrialització?
En les economies en les quals domina l’autosuficiència camperola no hi ha intercanvis i, per tant, no hi ha préstecs ni inversions ni creixement. En canvi, en les economies de mercat, allí on s’han introduït relacions de compra-venda, allà sí que es pot produir un creixement gràcies al fet que els productors poden especialitzar-se en aquelles activitats productives per a les quals disposen de condicions més adequades. Quan existeix la possibilitat d’especialitzar-se, cadascú tria allò en què és més eficient. En les societats on no hi ha intercanvis, tothom s’ho ha de fer tot: tant si es disposa de coneixements suficients i de bones condicions naturals i econòmiques, com si no, cal mirar de produir tots els aliments, fer roba i calçat, construir eines i mobles, aplicar-se a la construcció de la casa, els graners o la cort. En les economies de mercat, en canvi, hi ha especialització productiva, divisió del treball, increments continuats de la productivitat i, per tant, creixement econòmic.
I per què es produeix aquest procés d’industrialització en algunes regions europees i en d’altres no? Per què a Catalunya?
Catalunya va formar part d’aquell grup de regions europees que, fa tres-cents anys, quan hi va haver l’oportunitat d’incorporar noves tecnologies i especialitzar-se en la producció de manufactures, van començar a produir-ne i a exportar a gran escala. Algunes regions ho van fer, i d’altres, no. De manera que hi va haver territoris que van créixer i van ser protagonistes d’aquells grans canvis que coneixem com a procés d’industrialització. Hi ha moltes regions d’Europa que fa dos-cents cinquanta anys eren si fa no fa com Catalunya, en funció de la dotació de terra i del seu grau de fertilitat, i, en canvi, avui són economies molt més petites. Galícia, posem per cas: amb dimensions físiques semblants a Catalunya, l’any 1787 tenia una població superior a la catalana en un cinquanta per cent. Però, actualment, en termes demogràfics i econòmics, és molt més petita: la població de Catalunya és 2,7 vegades la de Galícia, i el PIB de Catalunya és 3,4 vegades el de Galícia. Això vol dir que a Catalunya hi ha hagut un creixement molt més gran que no a Galícia. En aquests dos-cents cinquanta anys, Catalunya ha tingut un creixement molt superior al de la majoria de regions d’Europa. I per això forma part d’aquest club selecte de les economies que han crescut molt.
Quines són les regions que formen part d’aquest club selecte?
Està molt clar. A Itàlia: la Llombardia, el Vèneto i el Piemont. A França: el centre —és a dir, París i l’Illa de França— i la regió del Roine-Alps —és a dir, Lió i Grenoble—. Per descomptat, l’àrea de Londres. I a la península Ibèrica, Catalunya. A Alemanya el creixement és molt més dispers i molt més equilibrat, segurament per raons històriques i geogràfiques: Alemanya és un Estat molt nou —encara no té dos-cents anys— i es troba en una posició molt central del continent. Això li dóna la capacitat de generar fluxos de comerç en totes direccions. En el cas de la península Ibèrica la geografia també ha afavorit molt Catalunya, perquè és la regió econòmica de la península més propera als grans mercats europeus. Catalunya té uns avantatges de localització molt importants.
Jordi Maluquer de Motes (Barcelona, 1946) és expert en la història contemporània de l’economia catalana i espanyola. Ha investigat i escrit nombrosos textos sobre la industrialització, el creixement econòmic, el comerç internacional o els sistemes nacionals i regionals d’R+D. L’any 1985, juntament amb Jordi Nadal i Albert Carreras, va encunyar l’expressió «Catalunya, la fàbrica d’Espanya» arran d’una gran exposició sobre la industrialització catalana a l’antic mercat del Born de Barcelona. El 1998 va rebre el Premi Joan Sardà al millor llibre d’economia per Història econòmica de Catalunya. Segles XIX i XX. És codirector dels sis volums de la Història econòmica de la Catalunya contemporània i dels darrers volums de la Història de Catalunya de Pierre Vilar. Actualment, és catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, i va assessorar el capítol sobre economia de la sèrie 300.
A la sèrie de televisió, per entendre més bé la història d’aquí, en cada capítol comparem Catalunya amb algun altre país europeu. En el capítol sobre la història de l’economia, Jordi Maluquer de Motes no va tenir cap dubte: havíem de comparar Catalunya amb la Llombardia italiana.
S’assemblen tant, Catalunya i la Llombardia, Barcelona i Milà?
Tenim un punt de semblança molt important ja que en els dos casos són les dues regions més industrialitzades i més internacionalitzades dels seus respectius estats, i de les quals aquests depenen molt. Ni Espanya ni Itàlia no podrien mantenir els processos de creixement que han tingut en els últims cent cinquanta anys, si no disposessin d’economies motores com la Llombardia, a Itàlia, i Catalunya, a Espanya. Ara bé, també hi ha diferències. La Llombardia és més gran que Catalunya, tant en població com en l’economia, però Milà és més petit que Barcelona. El que passa és que mentre gran part de les forces productives de Catalunya s’acumulen a la conurbació de Barcelona, a la Llombardia hi ha tot un sistema de ciutats, com Bèrgam, Varese, Brescia, que conformen un territori més equilibrat. Però sí que tenen bastants elements en comú, per exemple el fet de tractar-se de territoris fronterers amb altres estats.
Potser una altra de les diferències és la capacitat financera. En aquest àmbit, Milà és molt més potent que Barcelona. Com afecta l’economia catalana aquesta falta de capacitat financera?
Jo diria que de cap manera. Avui això és una qüestió poc rellevant. Les relacions financeres es fan bàsicament per internet, no pas per situacions de presència física. Per altra banda, si quantifiquéssim el pes financer de les entitats espanyoles, no és tan clar que la capital sigui Madrid; més aviat, la capital és Barcelona. El banc més important d’Espanya és CaixaBank. El Banc de Santander i el BBVA són més grans, però perquè tenen més presència internacional, mentre que al mercat espanyol, la Caixa hi té una presència més important. Avui, dels quatre o cinc grans grups financers que han quedat a Espanya després d’aquesta terrible crisi, n’hi ha dos amb seu central a Catalunya, CaixaBank i Sabadell, que figuren tots dos prou dignament en el rànquing de les entitats financeres més grans i més solvents d’Europa.
Un altre factor diferencial que mostrem al programa és que Milà té una capacitat d’influència política sobre Roma i sobre les polítiques econòmiques de l’Estat italià que Barcelona històricament no ha tingut.
Això és cert. Barcelona no ha tingut gaire influència, més aviat al contrari. I aquesta sí que és una diferència molt gran amb el cas de la Llombardia respecte d’Itàlia. Els motius poden ser interpretats de moltes maneres. Però és bastant obvi que la influència que tenen les classes dirigents, tant a Itàlia com al conjunt d’Europa, sobre les polítiques econòmiques dels seus respectius estats, els catalans no la tenen. A Espanya hi ha un predomini de grups socials molt lligats a l’Estat i a la burocràcia, entre els quals el paper dirigent dels catalans és força baix. Qualsevol iniciativa que es promogui des de Catalunya sembla que sigui condemnada a rebre com a resposta una negativa. Però això vol dir simplement que aquí hi ha un conflicte, un gran conflicte i de fa molt temps, que a Itàlia no hi és.
«El cadastre va ser una represàlia, però va ser molt favorable per a l’economia catalana».
Les relacions econòmiques i comercials entre Catalunya i Espanya són molt antigues. Però les relacions polítiques tal com les entenem ara, no tant. De fet, el ple domini polític del govern espanyol sobre el territori català comença justament el 1714. En la sèrie de televisió expliquem que una de les primeres decisions polítiques que la nova administració borbònica va aplicar sobre la vida econòmica catalana va ser l’establiment d’un nou impost, el cadastre. La història comença quan Andreu Queralt, un propietari rural del poble de Cabra, avui Cabra del Camp, a l’Alt Camp, deixa en herència les terres de la Plana del Fregaire, un tros de camp molt productiu. Això passava el 1715. Fins aleshores, per aquella terra només s’havia de pagar la quístia, que era un impost local, relativament reduït. Però ara, amb la nova administració, els hereus i la viuda haurien de pagar un nou impost, el cadastre. I aquest sí que era important.
Per assegurar-se que tothom declarés exactament les propietats que tenia, un cos de geòmetres reials va viatjar per tot el territori amb l’objectiu de mesurar la dimensió de les terres de cadascun dels propietaris. Sabem que a la vila de Cabra hi va anar un tal Joan Pau. I segons el mesurament que en va fer aquell geòmetra, les terres de la Plana del Fregaire feien deu jornals, l’equivalent d’unes quatre hectàrees actuals. Si avui us passegeu per aquesta magnífica plana de l’Alt Camp, com va fer el guionista del programa, l’Eloi Vila, és evident que aquesta terra fa molt més de quatre hectàrees. Però, sorprenentment, la mesura que va deixar escrita en Joan Pau, al Llibre de Recanació Cadastral de Cabra, que es pot consultar a l’Arxiu Comarcal de Valls, és exactament de deu jornals.
Per sortir de dubtes, vam consultar el Llibre de Vàlues de Cabra, que era una mena de registre de la propietat del poble que servia per fer pagar l’impost local de la quístia. I vet aquí que, segons aquest llibre municipal, els propietaris de la Plana del Fregaire el 1712 van enregistrar aquella propietat declarant que mesurava vint jornals; és a dir, el doble de la mesura consignada deu anys més tard per pagar el cadastre. Segons això, aquella família havia amagat la meitat de la propietat. Com que ja no ens en refiàvem, vam anar a l’única font fiable de veritat. A l’Arxiu Diocesà de Tarragona, s’hi guarda el testament d’Andreu Queralt, l’amo de la Plana del Fregaire, que al principi de la història fa testament. I segons un inventari de les propietats que en va fer la viuda, la Plana del Fregaire no feia ni deu ni vint jornals, sinó quaranta! Ho vam fer mesurar per un topògraf i, efectivament, la Plana del Fregaire avui encara fa aquells quaranta jornals. Per tant, aquella família eren uns defraudadors compulsius: per pagar l’impost local només declaraven la meitat de la propietat, i per pagar el cadastre només en declaraven una quarta part! Algú va enredar aquell pobre geòmetra reial, en Joan Pau, i li va fer mesurar només una quarta part de la propietat.
El cadastre s’ha convertit gairebé en un mite a la història del país, com l’emblema que mostra que la nova política després del 1714, la Nova Planta, subjugava i exprimia els catalans. Va ser així?
En realitat, el cadastre va ser un impost molt favorable per a l’economia catalana. El que passa és que la imposició d’aquest impost sí que va ser un acte de represàlia. Però, curiosament, com a càstig es va imposar un nou sistema fiscal que, des de la perspectiva de la modernitat i de la capacitat de generar creixement, era molt millor que el que tenien a la resta d’Espanya. Per tant, va ser un càstig una mica relatiu, perquè, en realitat, va acabar afavorint el creixement econòmic, i afavorint-lo molt. El cadastre va ajudar a impulsar la industrialització catalana i, d’aquesta manera, va donar avantatges sobre altres zones d’Espanya que no tenien aquest impost.
Per què aquest impost és tan favorable?
Perquè és directe i perquè és molt més equitatiu; és a dir, grava tothom segons la riquesa que produeix. En canvi, a bona part d’Espanya, especialment als territoris de la corona de Castella, els impostos eren indirectes i descansaven sobre el consum. Això feia que els grups més privilegiats, com la noblesa i l’Església, pràcticament no paguessin impostos, o en paguessin molt pocs, i la resta de la població en pagués molts: uns pocs s’ho quedaven tot i la majoria restava sense res. D’aquesta manera, aquell sistema fiscal impedia el naixement i la consolidació d’una classe mitjana, que és la llavor de l’emprenedoria i la base del creixement econòmic modern: no hi havia mercat, ni hi havia iniciatives empresarials perquè la gent era massa pobra i no podia disposar dels recursos mínims per posar en marxa un negoci o una petita empresa. Tampoc no tenia gaire capacitat de consum, la qual cosa dificultava l’ampliació de la demanda interna. Una societat més equilibrada, més equitativa, és més potent com a generadora de creixement. I el sistema d’impostos que van aplicar a Catalunya ho va facilitar.
També és veritat que la societat catalana —i això ve de molt antic, i tal vegada mai no s’acaba d’explicar del tot bé— no tenia una classe nobiliària comparable a la de la resta d’Espanya, ni comparable a la de la resta d’Europa. Per això, ja abans del 1714, la societat catalana era una societat molt menys desigual, alhora que més burgesa i més emprenedora.
I aquest impost, el cadastre, com el va rebre la població? Sabem com van reaccionar?
Hi va haver una certa resistència, particularment a l’inici. Però al llarg del segle XVIII no hi ha protestes ni mobilitzacions en contra del cadastre. Perquè, repeteixo, el cadastre és un impost molt favorable. A més, com que hi havia inflació, cada any es pagava menys en termes reals. Si tocava pagar cent sous —o qualsevol altra quantitat— al cap dels anys aquesta xifra anava tenint menys importància en relació amb els sous i els salaris, d’una banda, i amb els béns i els serveis produïts, de l’altra. És a dir, la contribució estava congelada, no augmentava proporcionalment al creixement de la renda. Com que els diners perdien valor de compra perquè augmentaven els preus, en termes reals amb el pas del temps s’anava pagant cada vegada menys.
Vols dir que per a aquell camp, la Plana del Fregaire, el que li tocava pagar a la viuda era el mateix quan el va heretar que al cap de trenta anys?
Però, en canvi, els beneficis que s’obtenien de la terra, van augmentar molt, perquè va millorar la producció i perquè van apujar els preus. Amb el sistema d’impostos aplicat a la corona de Castella no hi havia un impost directe, com el cadastre, sinó impostos sobre les transaccions comercials, en certa manera semblants a l’IVA actual. Els contribuents eren gravats en funció del comerç dels productes i, per tant, segons els preus de les transaccions. Així que, a mesura que augmentaven els preus, també creixia la càrrega tributària. A Catalunya, amb el cadastre, això no passava: encara que augmentessin els preus no augmentava la recaptació de manera equivalent. Per tant, la inflació jugava a favor del contribuent: cada vegada es pagava menys en termes relatius.
A partir del 1714, Catalunya forma part de l’administració espanyola a tots els efectes. En quina mesura aquesta pertinença i aquesta dependència de l’Estat espanyol n’ha condicionat l’evolució econòmica?
Jo diria que en ben poca, perquè, com deia abans, aquest procés d’especialització de l’economia catalana és molt més antic. Catalunya ja exportava teixits, ferro, paper i armes l’any 1300, el 1400 i el 1500. És a dir: molt abans de la industrialització pròpiament dita, Catalunya ja és un cas del que se’n diu
protoindustrialització. Això també passa en altres llocs d’Europa. Alguns dels espais econòmics europeus es van industrialitzar a través de la modernització d’unes estructures productives anteriors, que ja estaven especialitzades en la producció de manufactures més que no pas en la producció agrària. Quan diem que Catalunya exportava aiguardent, vi i oli, també estem parlant d’una indústria: s’exportava aiguardent i vi, no pas raïm, i s’exportava oli, no pas olives. Aquí ja hi havia una forma d’indústria.
No sabem què hauria passat si Catalunya no s’hagués integrat a Espanya, ni té gaire sentit especular-hi. Però el més probable —si es poguessin fer afirmacions sobre la probabilitat de coses que no han existit— és que Catalunya hauria mantingut, com ja tenia abans, una estructura productiva molt basada en la producció de manufacturats, i hauria disposat, per tant, d’una preparació òptima per a la industrialització. Si és cert que la clau del creixement econòmic resideix en la dotació de capital humà, podem afirmar que la gent d’aquí ja sabia produir manufactures molt diverses i estava acostumada a fer-ho per vendre-les a la resta del món. En el moment de la industrialització, va passar a fer-les amb màquines. La industrialització, en gran part, no és sinó l’ampliació de la producció anterior de manufacturats feta des d’aleshores amb les noves tecnologies creades a la Gran Bretanya al darrer terç del segle XVIII, molt més eficients que els sistemes tradicionals. En comptes de fer servir la filosa i el teler manual, es va passar a fer servir la màquina de filar i el teler mecànic, que eren molt semblants als procediments manuals, però amb una productivitat molt més alta.
Però quan s’inicia el procés d’industrialització, en algun moment del segle XVIII, Catalunya sí que ja formava part totalment d’Espanya. Quin paper té aquesta pertinença espanyola en aquest procés que ha engegat Catalunya? Dit d’una altra manera: el 1714 es produeix un canvi institucional. Com afecta aquest canvi polític i administratiu en el procés cap a la industrialització que s’iniciaria unes quantes dècades més tard?
La pertinença a l’Estat espanyol efectivament suposava condicionaments molt importants, en el sentit que això definia el marc institucional, les lleis, les normes. Aquestes regles del joc definien les relacions amb la resta d’Espanya i, indirectament, amb les possessions d’Espanya fora d’Europa, principalment a Amèrica. Si no hagués format part d’Espanya, tal vegada no s’hauria pogut exportar tan fàcilment cap al mercat peninsular. Potser s’hauria fet cap a altres mercats, per bé que això no era fàcil en una època en què els mercats estaven molt tancats i eren molt restringits.
La pertinença a Espanya, per tant, dóna a la indústria catalana un mercat peninsular i un mercat colonial…
No al principi del segle XVIII, però sí més endavant.
«Catalunya és la fàbrica d’Espanya».
Però també implica que Catalunya està subjecta a una legislació que ja no es fa des d’aquí. Això ha provocat malentesos i desavinences entre la societat catalana i els governants espanyols?
Sí. Hi ha hagut disparitat de criteris; hi ha hagut conflictes, fins i tot. Però en línies generals, la política econòmica aplicada al sector industrial al llarg del segle XIX pels governs espanyols no és gaire contrària a allò que l’empresariat català definia com les seves prioritats. Una altra cosa és si aquestes polítiques eren les millors possibles per a la industrialització i el creixement del país —i podria ser que no—. Però sí que eren bones per al negoci dels que feien negocis. És a dir, els fabricants catalans que tenien empreses i que demanaven protecció aranzelària, bàsicament la van tenir.
Això és el millor que podia passar per al creixement de l’economia i de la societat catalanes? Tal vegada, no. De fet —i ara marxo molt del període de què parlem— quan s’obre d’una manera total l’economia catalana a l’exterior, que és el dia que s’entra a la Unió Europea —aleshores la Comunitat Econòmica Europea—, l’1 de gener de 1986, tots els pronòstics avançaven que l’economia catalana patiria moltíssim i que Catalunya registraria una evolució negativa, perquè era una economia que depenia del mercat espanyol. Va ser exactament al contrari: mai no hi ha hagut un creixement tan intens com el que hi va haver els primers anys després de la integració a la CEE. Els fluxos de comerç cap a la resta d’Espanya es van mantenir i els fluxos de comerç cap a la resta d’Europa van créixer espectacularment. En canvi, al País Valencià, per exemple, que l’any 1986 tenia una economia molt orientada cap a l’exportació, quan es va obrir el comerç amb Europa gràcies a la integració a la CEE, va fer una evolució contrària: la producció industrial i les exportacions valencianes van caure en termes relatius als totals espanyols, mentre que a Catalunya no van parar de créixer.
Tornant al segle XIX: és cert que donava seguretat el fet de disposar del mercat espanyol d’una manera protegida, però no sabem si aquesta dependència d’Espanya era condició
sine qua non per a aquest procés de creixement, o més aviat va ser un règim limitador que perjudicava les relacions amb la resta d’Europa. No podem afirmar ni una cosa ni l’altra. El que podem assegurar és el que va succeir: es va produir una integració molt gran del sistema industrial català en el conjunt del mercat espanyol. És una veritat indiscutible que la industrialització catalana, sobretot al segle XIX, està molt orientada al mercat interior. Ja ho dèiem en aquella exposició que vam fer amb el Jordi Nadal, al Born, l’any 1985: «Catalunya, la fàbrica d’Espanya». Així va ser. Tot el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, l’economia catalana és exactament una economia industrialitzada orientada al conjunt del mercat espanyol. I poca cosa més.