300
L’encaix i el desencaix (300 anys de relacions polítiques) Entrevista a Borja de Riquer
Pàgina 5 de 23
Hay que hacer nacional nuestra causa». És a dir, s’havia de portar a tot el país la causa catalana. També actuaven a Madrid els representants de la Junta de Comerç de Barcelona, o bé, més endavant, la gent del Fomento del Trabajo. Però aviat tots aquests
lobbies es van adonar que la capacitat que tenien de fer pressió política era molt reduïda, perquè la manera de fer política a Madrid era molt centralista: el que no era a Madrid i no formava part de l’elit política madrilenya hi pintava molt poc. Per tant, la capacitat de pressió que tenien els fabricants catalans per influir en la política econòmica era molt inferior a la que tenien els grans propietaris castellans i andalusos, els sectors comercials madrilenys o el grup de grans especuladors, que tots eren a Madrid.
El problema del capitalisme espanyol és que eren aquests sectors els que dictaminaven quina havia de ser la política econòmica. I el sector industrial català, que tenia unes necessitats diferents, va topar amb aquests altres interessos. Amb la qual cosa, les elits catalanes, a la llarga, es van adonar que no tenien cap força política i que no els feien cas. Evidentment, no els tractaven a puntades de peu, però no aconseguien variar aquell model econòmic tan poc dinàmic, que per a ells representava una hipoteca: implicava un creixement massa lent, tot anava massa a poc a poc per als interessos industrials catalans.
«Laureano Figuerola és dels pocs catalans que se’n va a Madrid a fer política».
La construcció de l’Estat liberal espanyol va ser complicadíssima, plena d’avenços, retrocessos i canvis sobtats. Ja hem vist que va començar amb les Corts de Cadis, l’any 1812, però es va encallar quan el rei Ferran VII va tornar de l’exili francès i, en comptes d’acceptar la nova Constitució liberal, va restaurar l’Antic Règim absolutista. No li va ser fàcil. Un cop d’Estat del general liberal Rafael de Riego va reinstaurar la Constitució de Cadis i va obrir l’anomenat Trienni Liberal, del 1820 al 1823. Però les forces reaccionàries van tombar aquella revolució, van penjar el general Riego i van permetre que l’Antic Règim s’allargués fins a la mort del rei Ferran, el 1832, i no s’acabés definitivament fins al final de la primera guerra Carlina, el 1840.
Aleshores va començar el període del regnat d’Isabel II, durant el qual es van anar alternant governs liberals, ara progressistes, com el del general Espartero, ara moderats, com els del general Narváez o del general O’Donnell. Però l’any 1868 un cop d’Estat del general Joan Prim va donar pas a l’anomenat Sexenni Democràtic. De tots els canvis del segle XIX, aquesta Revolució de Setembre del 1868 és la que apassiona més tots els historiadors contemporanis.
Com és que aquesta Revolució del 1868 us agrada tant?
Perquè és «La Gloriosa»! De tots els trencaments del segle XIX, la revolució de La Gloriosa possiblement és el més espectacular. En primer lloc, perquè es carreguen la reina, que, descaradament, havia jugat a fer una política partidista amb els sectors més conservadors i reaccionaris, i ara haurà de marxar a l’exili. Allò era un trencament profund. No es tractava de substituir un govern per un altre, sinó que era un canvi de veritat. I en segon lloc, La Gloriosa és molt important perquè hi ha una coalició de govern molt variada, que va des de sectors moderats fins a sectors progressistes i democràtics; és un ventall molt gran de gent. I tot això va crear moltes expectatives.
I, a més, aquesta vegada sí que hi ha molts catalans fent política a Madrid, oi?
Ara sí que hi ha molts catalans, i n’hi ha de moltes menes. Per exemple, hi ha el general Prim i Laureano Figuerola, que són progressistes del mateix partit, i que tenen bones relacions. Però tampoc no són aquests els polítics que defensen més directament els interessos o les demandes dels sectors fabrils catalans. És una visió una mica més complexa.
Tot i que avui el tenim molt oblidat, en Laureano Figuerola sembla que va ser un personatge ben interessant.
Sí, és un personatge molt interessant, perquè és d’aquells catalans que de veritat van anar a fer política a Madrid. I que van ser molt pocs. Al segle XIX, de catalans que s’instal·lin a Madrid per fer política espanyola, i que tinguin arrels i vinculació amb Catalunya, veritablement n’hi ha poquíssims.
A la sèrie televisiva 300, per il·lustrar el Sexenni Democràtic, vam triar les peripècies de Laureano Figuerola, perquè ens va sorprendre un aspecte poc conegut d’aquest personatge tan ignorat. Resulta que Laureano Figuerola era molt aficionat als duels. L’home havia nascut a Calaf el 1816. Als vint anys ja havia fundat la Junta Revolucionària de Barcelona i, als trenta, ja era catedràtic d’Economia a la Universitat de Barcelona. Com que havia viatjat a Anglaterra i havia vist sobre el terreny com funcionava el lliurecanvisme, s’havia convertit en un gran defensor d’aquest sistema econòmic. Però el lliurecanvisme era la bèstia negra dels fabricants catalans i sovint n’hi discutien els postulats. Fins i tot, algunes classes de la seva assignatura a la universitat havien acabat amb soroll i crits.
Diuen que Figuerola tenia un cap extraordinari i una intel·ligència només tan ràpida com la llengua. I això, en ple romanticisme, el portava sovint a batre’s en duel als afores de la ciutat. Ens el vam imaginar vestit a la manera del primer romanticisme: amb els cabells llargs, barret de copa, armilla i levita, i els pantalons ben estrets. I vam pensar que el duel seria de matinada. Després de revisar les pistoles i amagar-se el coll de la camisa blanca per oferir menys claredat a l’adversari, els dos duelistes s’allunyen deu passes i es giren. Enmig d’un gran silenci el contrincant ofès dispara, i falla. Toca el torn a Figuerola. Aquest apunta lentament i, en un gest que encara li remarca més l’arrogància, abaixa l’arma i dispara a fallar. L’honor ja està salvat.
No sabem que Figuerola hagués matat ningú. Però segur que va arribar a Madrid amb l’honor intacte quan el general Prim el va cridar perquè es fes càrrec del Ministeri d’Hisenda del primer govern del Sexenni Democràtic.
I què va fer Figuerola quan va arribar al nou govern?
Primer has de pensar que Figuerola més que polític va ser economista. Potser per això avui és tan desconegut. I, a més, va ser un economista molt ben preparat. De tots els catedràtics espanyols de mitjan segle XIX, possiblement va ser el que estava més al dia de les polítiques econòmiques liberals i de la situació econòmica europea. Va viatjar per tot Europa: va estar a Anglaterra, a Alemanya, a França. Era ben bé un europeu! Allà va estudiar a fons les polítiques lliurecanvistes. I va intentar aplicar aquesta visió europea en la política i en l’administració espanyoles. Però va topar amb moltes resistències. Si avui algú el recorda és perquè va instituir la pesseta com a moneda única. Pensa que fins aleshores a Espanya hi corrien legalment gairebé un centenar de monedes diferents!
Figuerola sí que veia que hi havia un problema amb el mercat espanyol, que era que no n’hi havia. La seva gran aportació va ser que per tal de crear aquest autèntic mercat espanyol de consumidors s’havien de fer algunes polítiques lliurecanvistes; no es podien aplicar només polítiques proteccionistes. Figuerola considerava que, d’entrada, s’havia de protegir la indústria amb uns quants aranzels. Però que s’havien d’anar retirant progressivament. Es començava aplicant uns aranzels del cent per cent; al cap de dos anys els aranzels ja baixaven al vuitanta per cent. I així progressivament. D’aquesta manera s’obligava la indústria catalana a ser més competitiva. Però crec que era una mica il·lús: ja et pots imaginar que els industrials catalans tot això ho veien molt perillós.
Figuerola, va tenir moltes resistències per part dels industrials catalans?
I tant. En realitat va tenir resistències de tots dos costats. El model de Figuerola era un model que estava entremig de les polítiques industrialistes —que volien els fabricants d’aquí— i les polítiques lliurecanvistes —que volien els agraristes espanyols—. Figuerola va intentar fer un tripijoc, però no el van entendre ni els uns ni els altres. I, amb els dos sectors en contra, a la pràctica, el pla de Figuerola no es va poder aplicar. I encara menys en un període tan tens com el Sexenni.
El Sexenni va proposar molts avenços democràtics. Però es van consolidar?
No. Durant el Sexenni Democràtic es van fer concessions polítiques que bona part dels revolucionaris volien, com ara el sufragi universal. I això va fer que a Catalunya guanyessin les eleccions els republicans federals, que aleshores eren considerats l’extrema esquerra. De fet, hi va haver diputats obrers per primera vegada. Això, la patronal ho veia una cosa molt perillosa. Per acabar-ho d’adobar, el general Prim, que era el pal de paller d’aquell govern, va ser assassinat. Alhora va esclatar la insurrecció a Cuba. I, poc després, va començar la tercera guerra Carlina. Aquestes guerres van fer que el govern no pogués complir la promesa que havia fet d’abolir les quintes. A tot això, afegeix-hi una situació de crisi econòmica que venia de mitjan anys seixanta. Governar amb tot això no va ser gens fàcil. Es van produir tants problemes a la vegada que aquell règim es va enfonsar. Gràcies al cop del general Pavía, van tornar els militars conservadors i van restaurar els Borbons al tron d’Espanya, amb Alfons XII. És a dir, va tornar «la pau i l’ordre», que deien ells, però que en realitat volia dir repressió i tornar al poder els de sempre. Aquí es van acabar tots aquells avenços socials i la possibilitat d’un canvi de veritat. I així va començar el període de la Restauració borbònica, que, primer amb Alfons XII i després amb Alfons XIII, va ocupar les últimes dècades del segle XIX i les primeres del segle XX.
«Espanya arriba al final del segle XIX com un imperi arruïnat i com una nació qüestionada».
Fa la impressió que el segle XIX s’acaba sense que s’hagin solucionat gaires problemes, i cap dels importants. Com entra Espanya en el nou segle XX?
L’any 1800, en començar el segle XIX, Espanya encara era una potència europea i tenia un vell imperi colonial. En acabar el segle, després de la pèrdua de les últimes colònies de Cuba i Filipines, l’any 1898, Espanya serà un país de segona divisió d’Europa, sense imperi ni cap mena d’influència política ni a Europa ni enlloc! Espanya queda en gran part aïllada d’Europa, ja no hi participa en res.
Ja no hi pinta res, a Europa?
No hi pinta res! I no solament això. El segle XIX per a Espanya significa que, a més de deixar de ser un imperi, ha passat a ser un Estat liberal però amb molts problemes econòmics, amb molts problemes polítics i fins i tot amb molts problemes identitaris.
Problemes identitaris, també?
Sí. Una vegada vaig escriure un text que parlava d’Espanya al segle XIX i que deia: «
De Imperio arruinado a nación cuestionada». I ho sostinc: si a principis del segle XIX Espanya encara era un imperi, a finals d’aquell segle no solament havia perdut l’imperi, sinó que, en tant que nació liberal, tenia un greu problema d’identitat.
L’any 1992, Borja de Riquer va presentar una ponència al Primer Congrés d’Història Contemporània d’Espanya, a Salamanca, que va tenir molt d’impacte i que després va ser publicada en diversos països. Aquella ponència es titulava «Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas» i defensava que el projecte de construcció nacional espanyol del segle XIX havia fracassat.
En aquella ponència feies servir el concepte de «nacionalització feble», com si Espanya no hagués aconseguit dur a terme el seu projecte nacional.
No, no, és que no ho fa. Pierre Vilar explicava que en aquell segle XIX, que va ser molt complicat arreu d’Europa, és quan es van conformar els estats-nació contemporanis. Hi va haver tres processos diferents o tres maneres diferents de fer-los: hi va haver vells estats històrics, com França o Anglaterra, que es van renacionalitzar, és a dir, van unificar la seva població diversa sota una sola llengua i un sol sentiment nacional; hi va haver territoris nacionals disgregats fins llavors que es van convertir en estats unificats, com ara Itàlia o Alemanya; i, ja a principis del segle XX, hi va haver imperis plurinacionals, com ara l’austrohongarès, que es van disgregar en estats nacionals més petits, com ara Txecoslovàquia o Polònia. Però Espanya, diu Vilar, no va fer res d’això, no ho va fer de cap manera. Vilar diu que Espanya és una «contraexperiència». En un moment en què a Europa s’estan establint els estats-nació contemporanis, Espanya va a la contra.
Com és possible que un país que l’any 1808, en el moment de la invasió napoleònica, va mostrar un sentiment patriòtic tan general i arrelat en tot el territori, només noranta anys després estigués enmig d’una crisi identitària total? Com és que molts sectors van dir aleshores que ja només se sentien catalans o bascos? Què va passar? Mentre que en aquella Europa del segle XIX es construïa la nova Alemanya i s’unificava la nova Itàlia, què havia passat a Espanya? Com és que aquell protonacionalisme, que a Espanya havia existit en el moment de les Corts de Cadis, a finals de segle havia desaparegut? Aquest és el tema que els historiadors estem discutint. I jo defenso que el que va passar aquí va ser que hi va haver una nacionalització dels ciutadans espanyols molt feble, molt precària.
I per què va ser tan precària aquella nacionalització?
L’encarregat d’unificar la ciutadania arreu d’Europa va ser el nou Estat liberal, ja fos a través d’instaurar una sèrie de drets ciutadans universals —el dret de vot, la igualtat davant de la justícia, etc.— o bé a través de fer unes polítiques de socialització i d’homogeneïtzació. I els instruments bàsics van ser l’educació pública nacional, un servei militar obligatori i uniformitzador, i també unes polítiques de símbols comuns i vertebració territorial. Doncs bé: què passa en el cas de l’Estat espanyol? Primer de tot: la política educativa va ser un desastre, perquè els governs no van posar els recursos necessaris per escolaritzar realment la gent. A finals del segle XIX, a Espanya l’analfabetisme infantil era del cinquanta per cent. És a dir, només la meitat dels nois fins als catorze anys estaven escolaritzats.
Això deu ser molt poc si ho comparem amb l’entorn europeu?
Doncs mira: a Itàlia l’escolarització era del vuitanta per cent. A França, del noranta. Això vol dir que Espanya era un país d’analfabets. Quan criden els quintos, per al servei militar, la meitat no saben ni llegir ni escriure. I un vint-i-cinc per cent no parlen castellà. Són nois que tenen de llengua materna el català —o el valencià— el basc o el gallec, i com que no han estat escolaritzats, els costa d’entendre el castellà. Aquesta és la realitat del país. A més, l’Estat va deixar en mans de l’Església gairebé tot l’ensenyament. O sigui que ens trobem que a finals del segle XIX, el cinquanta per cent dels nois no anaven a escola, i dels que hi anaven, ben bé la meitat ho feien en escoles catòliques. T’imagines que en una província com Barcelona, que en aquella època tenia un milió d’habitants, només hi havia un institut, l’Instituto de Barcelona? Després se’n crearà un altre a Manresa, però durant uns anys només hi va haver un sol institut de secundària per a un milió d’habitants!
I aquest és un dels factors que fa que no es consolidi aquell projecte de nacionalització a Espanya?
Exacte, perquè a Europa l’ensenyament anava acompanyat d’uns certs missatges d’adoctrinament, sobretot en els continguts de les àrees d’història, de literatura, de llengua o de geografia. Però a Espanya, si analitzes els llibres de text d’història de l’època són molt tronats, plens d’exaltació de les velles glòries del passat, i del passat castellà, com ara
los reyes godos, la Reconquista, o la
conquista de América. I, en canvi, hi ha molt pocs elements a favor d’un projecte col·lectiu de futur. No hi ha missatges atractius que facin que els alumnes tinguin l’orgull de formar part de la nova nació liberal.
Al problema de l’educació hi has de sumar el fracàs del segon factor de nacionalització arreu d’Europa: el servei militar. En molts països, el servei militar funcionava com un element d’homologació i d’alfabetització. Els estats europeus es gastaven diners i mitjans en la salut dels soldats, en el seu equipament i la seva socialització. És evident que en l’exèrcit francès, o alemany o italià, també hi entraven molts joves analfabets, però en sortien alfabetitzats, i uniformitzats. Això és molt important: del servei militar obligatori, tots els joves en sortien sabent la llengua única de l’Estat, ja fos el francès o l’italià. En canvi, a Espanya, el primer que passa és que al servei militar només hi anaven els pobres, perquè els rics podien evitar-lo pagant una determinada quantitat de diners. A més, com que al segle XIX hi havia tantes guerres civils i colonials, anar al servei militar tenia molt de risc. I els reclutes pobres que no se’l podien estalviar, com feien els rics, veien el servei militar com un «impost de sang». Ja els podien parlar dels símbols de la pàtria, que els soldats ho veien com un impost de sang que ells havien de pagar perquè eren pobres. L’exèrcit espanyol, doncs, tampoc no va funcionar com a instrument de nacionalització.
Aquesta sensació de fracàs amb què Espanya va acabar el segle XIX em sembla que té un símbol molt clar l’any 1898, que és la pèrdua de les últimes colònies de Cuba i les Filipines, oi?
Exacte. En tres mesos de guerra, els americans, que eren aliats dels cubans, es van carregar les flotes espanyoles de Filipines i Cuba, i Espanya va perdre les colònies. Aleshores va ser com si la gent es despertés d’un somni. Què havia passat? Doncs que els havien clavat una pallissa. I la gent va començar a pensar que Espanya havia estat molt imprudent d’enfrontar-se a una de les potències més modernes del món, pensant que amb l’orgull de ser espanyol n’hi havia prou. Ramón y Cajal, gran científic i intel·lectual, té una frase boníssima. Diu: «Ens ha derrotat la ciència, la tècnica i l’educació, perquè nosaltres som un país d’analfabets que hem menyspreat la ciència i la tècnica». I afegeix: «No és que els americans fossin més valents, és que tenien uns vaixells i uns canons que no hi havia color amb els que portàvem nosaltres. I, nosaltres, orgullosos! I mira què ha passat: aquest país ha estat divorciat de la ciència, de la tècnica i de la cultura, i ara ho hem pagat!».
Els espanyols es van despertar d’un somni i es van adonar que vivien en un país endarrerit, un país de gent inculta, amb un índex d’analfabetisme altíssim, un país on no s’havien construït escoles, un país que no s’havia secularitzat, amb una gran presència de l’Església, dels militars i dels valors tradicionals, i un país molt poc modern, amb un liberalisme de ficció, amb trampes, amb frau electoral, ple de cacics. I davant d’aquesta situació —i aquí és on volia anar a parar— en llocs com Catalunya i el País Basc es va estendre la idea que amb aquell tipus de país no s’hi identificaven pas, que amb aquella Espanya de pandereta, no es podia anar enlloc, que Catalunya i el País Basc eren d’un altre món. I és en aquell moment, en el canvi de segle, quan els elements de catalanitat cultural que ja existien es van polititzar. I és quan el catalanisme realment es va convertir en una alternativa política. La crisi del 1898 n’és el detonant. La famosa «Oda a Espanya» del poeta Maragall és un adéu a Espanya: és l’afirmació que d’aquella Espanya els catalans no en volien saber res.
Quan s’arriba a l’any 1900, la societat catalana es troba amb la paradoxa que és una societat bastant dinàmica, amb molta diferència la més dinàmica i la més progressiva d’Espanya, i que, a més, les diferències s’han incrementat al llarg del segle XIX. Catalunya està bastant en pautes europees, sobretot Barcelona, que és una autèntica urbs, però Madrid, no. Madrid és una capital gran però provinciana, una ciutat de serveis, que té molt poca vida cultural, molt poca vida intel·lectual, i que no és atractiva! Aquest és un altre dels problemes del nacionalisme espanyol: que no té un centre dinàmic urbà important que funcioni de pol d’atracció per als catalans. París és atractiu, Berlín és atractiu, Viena, Londres… Però, Madrid? Madrid, no. Què s’hi pot fer, a Madrid, a banda de fer política?
I Barcelona sí que ja és un centre cosmopolita?
Barcelona, molt més. I, en qualsevol cas, la gent de Barcelona mira cap a París. Els artistes, els intel·lectuals, la gent que té inquietuds, se’n van a París. A Madrid no se’ls ha perdut res. Com que no té un centre urbà i cosmopolita atractiu, el nacionalisme espanyol és vist com el nacionalisme fet a la
meseta, un nacionalisme només castellà. I davant d’això, Barcelona no accepta ser una capital de província més, perquè té la convicció que és la capital econòmica i la ciutat socialment més dinàmica, més conflictiva però més dinàmica. I, a més, és un important centre intel·lectual i cultural, perquè les idees europees entren a Espanya per Barcelona, no pas per Madrid. Per tant, Barcelona és el pont amb Europa. I tot això manté Barcelona com una ciutat forta i orgullosa.
Tant per a la burgesia com per a les classes populars?
Per a tothom. Les classes mitjanes i els dirigents obrers i dels partits d’esquerres veuen que les seves similituds són a Europa; a Madrid no troben res comparable. Pensa que a Madrid no apareix el sindicalisme obrer, i encara amb dificultats, fins als anys vuitanta o noranta del segle XIX, quan comença la UGT. A Barcelona, el 1840 ja hi ha associacions sindicals. I el 1855 ja hi ha una vaga general tèxtil. En aquells moments a Madrid no hi ha ni fàbriques. Això és molt important: que Barcelona esdevingui una capital, la capital de Catalunya, és el que li permet mantenir aquesta rivalitat durant aquell contenciós nacionalitzador. I quan en aquella mateixa època emergeixi pròpiament el catalanisme polític, farà de Barcelona el seu element fonamental. Fixa’t sí n’és, d’important: la primera victòria electoral catalanista, l’any 1901, és a la ciutat de Barcelona. El catalanisme no guanya a Vic, per entendre’ns. No, no, el catalanisme guanya a Barcelona. I amb el vot de les classes mitjanes i també de les classes altes, amb el vot dels professionals, dels metges, dels notaris i dels botiguers.
«El segle XX és el segle de la irrupció del catalanisme polític».
La guerra de Cuba va tenir conseqüències profundes, no solament en els esperits, sinó també en les butxaques. En l’episodi de la sèrie televisiva 300 expliquem el cas del moviment anomenat «tancament de caixes», que va ser definitiu per a l’èxit electoral del catalanisme polític en aquelles eleccions de l’any 1901. Com és evident, la derrota de Cuba va tenir un cost econòmic. I per pagar les despeses de guerra, el govern va augmentar els impostos. Com que Catalunya era la comunitat més productiva de l’Estat, també era la que pagava més impostos. Els gremis de comerciants, farts de la pressió fiscal, es van posar d’acord i, com a acte de protesta, van deixar de pagar els impostos. És a dir, van decidir «tancar la caixa». El conflicte es va allargar fins que, al cap de tres mesos, el capità general va fer detenir i empresonar vint-i-vuit comerciants de Barcelona, Sabadell, Terrassa i Vilafranca del Penedès, tots molt coneguts. Van passar quinze dies entre reixes. Finalment, els detinguts van ser alliberats i els gremis van cedir i van tornar a pagar els impostos.
El govern espanyol va interpretar el final d’aquell tancament de caixes dels comerciants catalans com un gran fracàs. Però segurament van fer una anàlisi equivocada, perquè aquell incident va ser l’impuls que faltava per crear el primer partit polític catalanista: la Lliga Regionalista. En les eleccions de l’any 1901, la Lliga va promoure la candidatura anomenada dels «Quatre Presidents», perquè l’encapçalaven els presidents de l’Ateneu Barcelonès, del Foment del Treball Nacional, de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País. I aquella candidatura catalanista va guanyar les eleccions legislatives d’aquell any. Va ser una gran victòria. Però és que sis anys més tard, en les eleccions del 1907, la candidatura de Solidaritat Catalana, una coalició de partits i grups catalanistes, va aconseguir quaranta-un dels quaranta-quatre diputats en joc. Allò sí que va ser una victòria aclaparadora.
Això vol dir que a principis del segle XX, amb la victòria del catalanisme polític a les eleccions, hi ha un canvi de cicle, com si comencés un nou paradigma en aquesta història de les relacions entre Catalunya i Espanya?
Totalment, totalment. El segle XX és el segle de la irrupció del catalanisme polític, amb projectes que volen alhora transformar Espanya i aconseguir autonomia per a Catalunya. El catalanisme del segle XX, tant el més conservador com el més progressista, té clarament aquesta doble visió: primer, és un projecte espanyol, és a dir, un projecte català per a Espanya, un projecte que vol influir i transformar políticament i econòmicament Espanya, des de Catalunya; i segon, és un projecte que vol ressituar Catalunya dins d’una Espanya diferent, amb alguna forma d’autonomia, més radical o més moderada, però amb alguna forma d’autogovern. Aquesta serà la conjuntura que durarà pràcticament tot el segle XX, tenint en compte que hi ha dues dictadures pel mig, que aturen aquest procés.
I en aquelles primeres dècades del segle, generalitzant molt, hi trobem els dos grans projectes catalanistes d’abans del franquisme: el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista, i el projecte catalanista de les classes mitjanes i populars que serà el d’Esquerra Republicana.
I és ara quan entren en joc els dos grans personatges d’aquesta època, Francesc Cambó i Francesc Macià?
Exacte, són ells els que simbolitzen aquests dos vessants del catalanisme.
I són ells els que representen les dues vies del catalanisme de què es parlava a l’època, la «via piemontesa» i la «via irlandesa»?
En part, sí. Francesc Cambó representa el que s’anomenava «la via piemontesa». Cambó era l’home que volia l’hegemonia catalana en la política espanyola; és a dir, que el model econòmic català s’imposés, que Catalunya fos el motor econòmic i al mateix temps que a Madrid es fes política a la catalana.
Què vol dir fer política a la catalana?
Això és una mica complex d’explicar. Cambó representava el nou polític professional, no tan vinculat a les elits reduïdes sinó a interessos més globals i moderns. Cambó considerava que la classe política liberal espanyola era un fre per a la modernització, perquè era una classe política massa vinculada al caciquisme i als sectors més retrògrads de la societat.