300
L’encaix i el desencaix (300 anys de relacions polítiques) Entrevista a Borja de Riquer
Pàgina 6 de 23
Vols dir els polítics de la Restauració, com Cánovas i Sagasta?
Exacte. I Cambó volia implantar allò que a Espanya es començava a anomenar
la nueva política, que volia dir escombrar la política dels vells partits i anar a buscar una certa democratització de la vida pública. Amb aquestes idees Cambó va topar primer amb la resistència notable de les elits polítiques espanyoles, que ho veien com un perill, perquè les víctimes principals serien elles mateixes. Però el projecte de Cambó també incloïa l’element catalanista, l’autonomia per a Catalunya. I aquí els polítics espanyols s’hi van tancar en banda, amb la idea que Espanya era indivisible. Llavors els sortia l’espanyolisme més ranci. Per tant, Cambó despertava inquietuds i reticències tant pel seu projecte reformista com per les aspiracions catalanistes. I entre una cosa i una altra, van aconseguir fer-lo fracassar.
D’aquest període de Cambó, podríem dir que el gran èxit va ser la Mancomunitat del 1914?
Sí, però hi ha una cosa molt important que s’ha de tenir en compte. La Mancomunitat s’aconsegueix més per la via dels passadissos que per la via parlamentària. La Mancomunitat era un projecte del govern de Canalejas. Es tractava de fer una reforma de la llei d’administració local que permetés que una nova institució, la Mancomunitat, assumís les competències de les quatre diputacions provincials. Només això: es tractava de tenir les mateixes competències que tenien les diputacions però mancomunades en una sola institució. Aquesta reforma de la llei va quedar aturada per l’assassinat de Canalejas, el 1912. Però ja es veia que aquella llei no podria ser aprovada del tot a les Corts espanyoles. Aleshores els parlamentaris catalans van fer política de passadissos amb el nou cap de govern, Eduardo Dato, i d’aquesta manera van aconseguir que almenys una part d’aquella reforma s’aprovés a través d’un decret llei i així no hagués de passar pel Congrés. Per tant, la Mancomunitat va sortir endavant fruit d’un pacte de passadissos i no pas d’un acte parlamentari. Això va provocar reticències, i molta gent va rondinar. Però ja era la política del
peix al cove: de moment, la Mancomunitat seria simplement la unió de les quatre diputacions, sense cap més atribució, però de moment «això ja ho tenim».
I a la banda del fracàs d’aquest període de Cambó hi hem de posar l’Estatut frustrat del 1919?
Sí, perquè això sí que es va haver de discutir a les Corts. I els parlamentaris catalans es van trobar davant d’un debat molt essencialista. Els parlamentaris espanyols els acusaven dient: «
Ustedes están rompiendo España».
Tal com l’expliquem a la sèrie, la història d’aquell Estatut frustrat del 1919 va començar amb una reunió al palau d’Oriente de Madrid entre Francesc Cambó i el rei d’Espanya, Alfons XIII. Aleshores, el polític català era ministre de Foment del govern d’Antonio Maura, i ell i el monarca s’entenien prou bé. En aquella trobada, Alfons XIII li va confessar que estava espantat: el comunisme s’estenia per Europa i les monarquies europees estaven en perill. I va oferir un pacte a Cambó: li demanava que li fes costat i a canvi li prometia que donaria suport a un Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Durant les setmanes següents, la política catalana va viure una cursa contra rellotge. Vuit representants de la Mancomunitat es van tancar per redactar les bases del futur Estatut. Tothom tenia la sensació que, per primera vegada, la classe política espanyola estava a punt per escoltar.
Per què es va frustrar aquell Estatut?
Aquell projecte d’Estatut que van presentar a les Corts era bastant avançat, blindava moltes competències i en alguns aspectes era sobiranista. Però quan van presentar el projecte al Congrés, el debat no es va centrar en analitzar i debatre les diverses competències. Els
picos de oro que van sortir a parlar, com Alcalá-Zamora i, sobretot, Maura, van acusar l’Estatut de crear una situació de privilegi diferenciada, i que el govern espanyol no pogués fiscalitzar la gestió dels catalans. Deien que el que volien els catalans era una cessió de sobirania, per construir una mena d’Estat propi. «
Y eso no lo podemos aceptar de ninguna manera», cridaven des de la tribuna, «
porque ustedes son españoles». Allà es va sentir aquella frase tan genial de Maura, que deia: «
No se puede renunciar a la madre. Y la madre es España». És a dir: vostès són espanyols, els agradi o no els agradi, i sempre seran espanyols.
Però per sota d’aquell debat identitari, vols dir que no hi havia una defensa d’interessos concrets, com ara una fiscalitat que era molt beneficiosa per a l’Estat?
En part sí, però jo crec que més que fer comptes i balances fiscals, hi pesava més l’element de defensa identitària, ideològica. A més, en aquell moment hi havia una certa preocupació entre els militars, que ja s’havien convertit en els
defensores de la patria. I, d’altra banda, el mateix rei que havia animat Cambó a tirar endavant el projecte d’Estatut, es va fer enrere. Quan les diputacions castellanes —que van tenir un paper molt actiu contra el projecte d’Estatut del 1919— van anar a queixar-se-li i dir-li que allò no es podia acceptar, Alfons XIII els va dir que tenien tota la raó i que l’Estatut no s’acceptaria. Què et sembla? El rei que havia animat Cambó a tirar endavant l’Estatut per solucionar el problema català, tan aviat hi ha una mobilització anticatalana es fa enrere! Cambó es va adonar que el rei l’havia enredat. I això va mostrar que en aquell règim la qüestió catalana no podia trobar una solució mínimament potable per la via parlamentària. Tan bon punt es feia un debat obert, les forces espanyoles, que eren majoritàries, es mostraven profundament espanyolistes i antiautonomistes.
Això és el que porta al convenciment que la «via Cambó» ha fracassat. Cambó podrà ser ministre del govern espanyol i tot el que vulguis, però la Mancomunitat no incrementarà cap de les seves competències, ni una mica. La Lliga estarà present amb cinc ministres, en tres governs diferents, però ni així aconsegueixen ampliar les atribucions ja migrades de la Mancomunitat. Aquest és el balanç. I llavors comença a haver-hi una reacció a Catalunya contra Cambó. Fins i tot molta gent de l’òrbita de la Lliga li diu: «De què ens ha servit que estiguessis tantes vegades de ministre? Quin és el balanç de la nostra estada al govern? No hem avançat gens, continuem amb la mateixa Mancomunitat de sempre. Per això hem d’anar al govern i fer tots aquests números?».
«La via piemontesa i la via irlandesa».
Amb la dimissió de Cambó, l’any 1923, es va acabar el que s’anomenava la «via piemontesa». El nom venia del Piemont. Aquesta regió del nord d’Itàlia, amb Torí de capital, avui encara és una de les regions més riques i industrialitzades del país, amb algunes marques que són icones universals: les màquines d’escriure Olivetti, el vermut Cinzano o els cotxes de la FIAT. A mitjan segle XIX el Piemont s’assemblava una mica a Catalunya: era una regió que s’estava industrialitzant, que necessitava un bon mercat interior i una política moderna. La diferència fonamental entre les dues regions era que aleshores el Piemont era un regne independent. No per gaire més temps. L’any 1861, els piemontesos van liderar la unificació dels diferents territoris independents de la península Itàlica en un sol Estat, sota la monarquia piemontesa dels Savoia. I així va néixer la Itàlia contemporània. Els piemontesos van aconseguir fer-se un Estat a mida i dirigir des d’aleshores la política econòmica segons les seves necessitats. I això va durar molts anys, fins al punt que deien que, encara als anys seixanta del segle XX, els governs de Roma devaluaven la lira quan els trucava Gianni Agnelli, l’amo de la FIAT. I, per proximitat, d’aquesta voluntat de fer-se un govern a mida, d’intentar intervenir en les decisions polítiques i d’influir en els governs de Madrid per part del catalanisme polític se’n va dir la «via piemontesa».
Però quan la via piemontesa de Cambó va fracassar, alguns intel·lectuals espanyols van començar a parlar dels temors que a Catalunya aparegués una «via irlandesa». En aquella època, justament l’any 1922, després d’haver estat segles sota la dominació britànica, Irlanda es va independitzar i es va constituir en l’Estat Lliure d’Irlanda. Era l’alternativa independentista i a Catalunya ja hi havia un líder per encapçalar aquesta «via irlandesa».
Aleshores va arribar el moment de Francesc Macià, l’altre gran personatge d’aquestes primeres dècades del segle XX.
Francesc Macià tenia vint anys més que Cambó però va irrompre en la política catalana i espanyola en el mateix moment, les eleccions de l’any 1907. Macià es va presentar com a candidat a diputat en la mateixa llista de Solidaritat Catalana i va sortir diputat per Barcelona i per les Borges Blanques, pels dos llocs. Macià era un home molt popular. Havia estat tinent coronel de l’exèrcit però va deixar la carrera militar en protesta pels fets del
Cu-Cut. Aquest incident va passar el 1905. El
Cu-Cut era una revista satírica catalana que sovint es reia dels militars. Un dia, un grup d’oficials van entrar a la seu de la revista i la van destrossar, enfadats per una vinyeta que havien publicat. Els caps militars van signar un manifest en defensa dels assaltants, Macià s’hi va negar i va dimitir.
Aquella dimissió de Macià li va donar molta fama. Durant bastants anys, Macià va fer de diputat i se’l considerava un home de l’òrbita de la Lliga, independent però catalanista. Però a partir de l’any 1917 va començar a ser crític amb la política de Cambó. El fracàs de l’Estatut del 1919 va ser la prova que aquell estil no funcionava, i Macià es va apropar als grups de joves nacionalistes i va crear un nou partit: Estat Català. La idea d’aquest partit era fer un Estat propi per a Catalunya, semblant a l’Estat Lliure irlandès que acabava de néixer. Per tant, es va apropar a la via que defensava que només s’aconseguiria un Estat català amb la força —entre cometes, que no vol dir la violència—. Perquè la via de participació en la política espanyola de Cambó havia estat un fracàs, com ho havia estat la presència de diputats irlandesos a la Cambra dels Comuns: tampoc no van aconseguir res.
Tornant un moment a Cambó: el seu fracàs va ser l’últim intent d’això que en diem la «via piemontesa»? Mai més el catalanisme no intentarà canviar la política espanyola des de dins?
En part sí, perquè els projectes dels anys trenta d’Esquerra Republicana ja seran diferents. I fins i tot jo diria que el projecte pujolista dels anys vuitanta i noranta del segle passat, tot i que s’assemblaven una mica en alguns aspectes, també va ser diferent. Pujol i Convergència mai no van ambicionar controlar el govern espanyol. Sí que volien ampliar les competències catalanes i influir en la política espanyola, però no dirigir-la, que és el que pretenia Francesc Cambó.
Pujol mai no va voler tenir ministres al govern espanyol, per exemple.
Segurament per l’experiència fallida de Cambó. Pujol en sap molt, d’història, i sempre va pensar que no s’hi podia jugar una altra vegada a allò de tenir presència als governs de Madrid. I fixa’t que l’«operació Roca», de l’any 1986, aquella operació en què Miquel Roca va intentar fer un projecte per a Espanya, va fracassar. Allò sí que era una resurrecció de la política camboniana, i com va fracassar!
El projecte d’Esquerra Republicana de Macià, de l’any 1931 al 1936, va ser diferent. Era un projecte bàsicament autonomista, però a través d’un pacte solidari amb les esquerres espanyoles. Va partir d’un avantatge: el trencament del règim monàrquic el 1931. L’abril d’aquell any hi va haver un trencament seriós, no com passaria després a la Transició. Aleshores va ser un règim que es va enfonsar. Per tant, tot estava per definir. S’havien de crear unes noves regles del joc. I Macià es va avançar, amb un acte de gran audàcia política, proclamant la República Catalana. Pensava que, a partir d’allà, ja negociarien. Però ja partia d’un fet consumat, que era la proclamació d’aquella República Catalana. Llavors van venir els estira-i-arronses, que també van ser molt criticats pels sectors més nacionalistes que fins i tot van acusar Macià de traïdor perquè consideraven que aquell era el moment de trencar amb l’Estat espanyol. Però es va acabar imposant un cert possibilisme: primer calia estabilitzar el règim republicà i això implicava el reconeixement de Catalunya, però dins d’una República Espanyola.
El que em sembla significatiu és que en aquell moment hi hagués un consens social tan gran a favor d’aquella República Catalana. En a penes trenta anys, el catalanisme va fer un salt immens: va passar de ser un moviment lleugerament reivindicatiu a ser un moviment clarament independentista, en només trenta anys! Com és això?
Jo diria que aquest salt el catalanisme el va fer gràcies a la dictadura de Primo de Rivera. Les dictadures serveixen de molt! Ho deia amb molta ironia un polític comunista molt intel·ligent, Joaquim Maurí, que va ser fundador i líder del POUM. En Maurí es preguntava: «Qui no és independentista davant d’una dictadura? La dictadura de Primo de Rivera ens ha fet independentistes a tots!». I tenia raó, perquè la dictadura de Primo de Rivera va ser tan repressiva i tan brutal, que va fer que tothom es radicalitzés. La dictadura va fer disbarats: hi ha moments que prohibeixen les sardanes, les sardanes! O posen a la presó els membres de la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona perquè han fet la seva guia interna jurídica en català. No és que els destitueixin sinó que els envien a la presó! Els membres de la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona! Pots comptar qui hi havia a la Junta en els anys vint: els advocats dels millors despatxos de Barcelona! És una cosa tan exagerada que fa que molta gent es radicalitzi cap a posicions que en aquell moment potser no eren radicalment independentistes, però sí que eren sobiranistes.
I això explica que unes eleccions purament administratives, com eren les municipals de l’any 1931, es convertissin en un plebiscit en què la gent votava o bé a favor del continuisme monàrquic que representava la Lliga o bé a favor de la nova República. I resulta que va guanyar amb molta diferència la candidatura encapçalada per l’home més radical del nacionalisme, en Macià. És com si avui guanyés en Jonqueres, m’entens? No va guanyar el partit d’Acció Catalana, que seria com la Convergència de Mas. Va guanyar ERC, i de pallissa! Va guanyar l’home perseguit per la dictadura, l’home que havia muntat aquell número de Prats de Molló —que no deixava de ser una insensatesa allò d’intentar envair Catalunya des de França—. La gent va votar l’home més radical del moment.
Però Macià no va poder aplicar del tot la seva idea sobiranista. Per què?
No, no ho va poder fer. Aquella voluntat sobiranista és la que va intentar fer efectiva la Generalitat republicana, però al final es va imposar un cert pragmatisme. Van posar pel davant la consolidació d’una República d’esquerres, a través d’un pacte amb les esquerres espanyoles. Es van adonar que potser sí que a Catalunya hi havia una massa d’opinió majoritàriament prorepublicana. Però que, en canvi, en el conjunt d’Espanya, el nou règim era molt feble. I que en el cas hipotètic que Catalunya se separés de l’Estat es podien trobar amb una Espanya on les dretes tornarien a manar ràpidament i enviarien els militars per frenar la secessió catalana. Per tant, amb un cert realisme, van optar per apuntalar un nou règim, sense monarquia ni l’extrema dreta espanyolista ni els terratinents, i amb la possibilitat de fer reformes polítiques i socials que poguessin beneficiar Catalunya. I va predominar la idea que amb aquella nova Espanya, amb l’Espanya republicana, sí que es podrien entendre. I ja no caldria separar-se’n.
El que passa és que després hi va haver grans discrepàncies, com ara en la discussió de l’Estatut. Els catalans havien fet un projecte d’Estatut, l’any 1931, pensant en una Espanya federal. I al final es van quedar amb un Estatut molt migrat, dins d’una Espanya que no era federal, i sense sobirania! Però ho van acceptar també com un mal menor, sobretot perquè veien que la vida política del nou règim era molt fràgil.
«No hi ha hagut un intent de comprensió de la realitat catalana».
Em sembla que ara han sortit dos elements que són com dues constants que es repeteixen en aquesta història de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya: primer, la pressió dels militars, que vol dir que sempre es té en compte que hi ha els militars vigilant; i, segon: que els polítics catalans sacrifiquen part de les aspiracions populars per un bé que consideren superior, en aquell cas, la República. Aquests dos elements oi que es repeteixen de la mateixa manera l’any 1977, durant la Transició posterior al franquisme?
Tot això es trasllada, però amb algunes diferències. En aquell nou període no hi va haver cap ruptura sinó una transició. I el franquisme encara era present i, en alguns llocs, com ara a l’exèrcit, molt present. La gent pensava: no podem articular un trencament perquè no ens deixaran; per tant, hem d’intentar fer el màxim possible en les condicions actuals. I van acceptar la idea que la Constitució era un text flexible i interpretable; que allò només fixava uns mínims però que el temps permetria fer interpretacions més laxes, més obertes; i, fins i tot, reformar-la. O sigui que la idea que tenien era que la Constitució era un punt de partida. El problema ha estat que les dretes espanyoles, els que venien del franquisme i els seus hereus, han interpretat la Constitució com un punt final, com el màxim que podien concedir.
Els polítics catalans i una part de les esquerres van pensar que molts aspectes de la Constitució, com ara el disseny territorial de l’Estat, amb el temps es podria reformar. I que allò de «l’Espanya de les autonomies» es podria revisar. La Constitució ho possibilitava, ho permetia. Però què ha passat, en realitat? Primer, que en tota l’etapa socialista aquest tema va estar totalment postergat i, fins i tot en alguns aspectes, van fer una lectura restrictiva i centralista del títol VIII. I, després, aquesta lectura encara la va fer més el PP quan va arribar al govern, i d’una manera molt clara en el segon moment Aznar, del 2000 al 2004.
Això explica l’Estatut del 2006. L’Estatut «Maragall» és l’intent més clar d’intentar treure el màxim profit de la Constitució espanyola des d’una lectura avançada, transformadora i federalitzant. És un text de màxims, i amb aquesta idea maragalliana d’anar cap a la federalització de l’Estat en una Espanya plurinacional i de federalisme asimètric. Tot això la Constitució ho podia permetre! Però el PP hi va estar absolutament en contra i va muntar una campanya des del primer moment. Mentre que el PSOE, com que hi havia aquella promesa que havia fet en Zapatero, va navegar de mala manera. I quan el projecte d’Estatut va arribar a les Corts, Alfonso Guerra li va
passar el ribot i el va desnaturalitzar bastant. I la
puntilla final va ser el Tribunal Constitucional. Fixa’t que de nou ens trobem amb el fet que a través del debat parlamentari espanyol no es pot anar més enllà, com ja havia passat gairebé cent anys abans amb la Mancomunitat.
Per tant, què fem? Davant d’això, què fem? Ens resignem?
Aquest punt en què s’ha arribat amb l’Estatut del 2006 és el punt que mostra que l’Estat espanyol no anirà mai més enllà?
Ja t’ho he dit abans: mai no es pot dir mai en la història, és una paraula que no podem fer servir. I en política encara menys. Recorda el comte de Romanones!
Des del punt de vista d’historiador, per què creus que ha estat tan difícil al llarg d’aquests tres-cents anys això que en diem l’encaix de Catalunya i Espanya? Per què és tan complicat?
Perquè històricament Espanya i Catalunya han estat societats diferents. Sempre diem que per part d’Espanya no hi ha hagut un intent de comprensió de la realitat catalana, i penso que és veritat. De vegades, jo he intentat comprendre la realitat espanyola, però el pensament espanyol de vegades et fa molt difícil el diàleg. Si ja d’entrada et trobes que et diuen que només hi ha una identitat, que és l’espanyola, que només hi ha una nació, l’espanyola, i que, per tant, t’agradi o no t’agradi, tu ets espanyol… Això és una creença, és com ser catòlic o no ser-ho. Ningú no m’hi pot obligar; això és el que feia en Franco. Si jo en tinc una altra, d’identitat, no solament l’han d’acceptar sinó que han de reconèixer-la. I, a partir d’aquí, podrem pactar. Però si ja d’entrada no et reconeixen la teva identitat, el diàleg es fa molt difícil.
De tot això, la història què ens n’ensenya?
La història ens ensenya que hem passat per tota mena de circumstàncies, etapes desfavorables i etapes favorables, però que malgrat tot hem sobreviscut, ens n’hem sortit. I no era senzill. Ha estat gairebé el miracle català. Això vol dir que hi ha un sentiment de poble que resisteix tota mena de proves.
Valldoreix, desembre del 2013