2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » La creació de la República de Catalunya i l’escena internacional
Pàgina 35 de 43
La creació de la República de Catalunya i l’escena internacional
L’experiència de la història ensenya com és molt més fàcil el reconeixement d’un nou estat si, abans, ja s’ha produït el coneixement d’un vell país. Reconèixer diplomàticament un nou ens sobirà, en el paisatge internacional dels estats, resulta molt més senzill si aquest reconeixement es produeix, precisament, com a culminació d’un procés previ de coneixement del país en qüestió. De coneixement de la seva simple existència, dels trets essencials de la seva història, de la seva cultura i llengua, de la seva realitat econòmica i social, de la seva estructura política, jurídica i administrativa, del seu sistema de partits, sindicats i organitzacions empresarials, del seu panorama comunicatiu, dels seus atractius com a país, de la seva possible contribució a la pau i a l’estabilitat mundials, etc.
Qualsevol país que aspiri, doncs, a un reconeixement de la seva sobirania per part d’altres estats ha de desplegar, abans, un intensíssim treball en l’escena internacional per anar teixint complicitats per procediments diversos i preparar el terreny diplomàtic per a l’hora de la veritat, per al moment de la proclamació democràtica de la pròpia sobirania nacional. Com ja assenyalava Rovira i Virgili, ens cal prestigi i simpatia a l’exterior, perquè la nostra causa pugui obrir-se camí. A partir de la proclamació sobiranista, són tres els escenaris on la nova diplomàcia sobirana ha d’actuar per obtenir el màxim d’èxits, en el termini de temps més breu possible: reconeixement del nou estat per altres estats, participació del nou estat en els diferents organismes internacionals existents (ONU, UE, UNESCO, OTAN, CSCE, Consell d’Europa, etc.) i vinculació del nou estat amb els diferents tractats i convenis internacionals signats fins aquell moment, en particular els signats per l’estat del qual formaven part fins a la data de la proclamació d’independència.
El reconeixement internacional d’un nou estat, per altres estats ja existents i homologats internacionalment, és la condició indispensable per poder-hi establir relacions diplomàtiques, econòmiques, culturals o militars. Al costat de requisits de sentit comú, com ara disposar d’un territori precís, amb una població concreta i amb una estructura juridicopolítica determinada i estable, un factor essencial per a una bona predisposició internacional és que el nou estat adopti mesures jurídiques i polítiques de reconeixement i protecció dels drets de les minories. La viabilitat del nou estat i la seva voluntat duradora en el temps han de procurar quedar paleses ja en els primers contactes oficiosos, no creadors de drets, que es mantinguin amb estats que no n’hagin procedit encara al reconeixement oficial.
Els primers moments són molt importants i, si bé cal actuar amb decisió, això no ha de voler dir precipitació, sobretot en les mesures inicials que s’adoptin en matèria de defensa, energia, medi ambient o inversions estrangeres. Si l’accés a la sobirania es fa d’acord amb el regne d’Espanya, el reconeixement de la independència de Catalunya, per part d’aquest, té una força simbòlica colossal que facilita enormement el reconeixement progressiu, en cascada, per altres estats. En cas contrari, si es tracta d’una declaració unilateral de sobirania, haurà estat imprescindible activar tots els mecanismes dels espais de complicitat, de manera que la diplomàcia oficiosa catalana hagi pogut actuar amb prou eficàcia per aconseguir el suport de determinats països.
En aquestes alçades de la història, crec que és sobrer d’entrar a donar pistes sobre quins poden ser, davant una hipotètica declaració de sobirania a Barcelona, els països més propensos a un reconeixement de la independència de Catalunya. Fer el pas a reconèixer la nova República de Catalunya pot tenir motivacions molt diverses, que van des de la complicitat o la sintonia, fins a l’interès o l’agraïment, sense menystenir-hi el desig de passar comptes amb Espanya per històries passades o per afeblir el seu paper en l’escena internacional, en un o més d’un àmbit concret. Que hi ha de tot, a la vinya del senyor…
Pel que fa a l’ingrés en els diferents organismes internacionals, cadascun d’aquests té les seves pròpies normes a l’hora d’admetre oficialment l’entrada d’un membre estatal nou. En uns casos es tractarà d’una integració nova de trinca, que haurà de passar per tots els procediments previstos en les noves incorporacions, mentre que en d’altres, probablement, l’entrada podrà ser gairebé automàtica, entesa com a simple ampliació de la presència prèvia, ja consolidada i admesa, d’Espanya com a estat membre. Pel que fa a les Nacions Unides és imprescindible el vot favorable de la majoria del Consell de Seguretat, vot que haurà de ser ratificat, posteriorment, pels dos terços dels membres presents i votants de l’Assemblea General. Això no obstant, la pertinença a les Nacions Unides no és un requisit necessari per poder participar en organismes internacionals sectorials, especialitzats o tècnics. Justament, la participació catalana en algun d’aquests organismes supranacionals sectorials, ara o més endavant, pot servir, alhora, per evitar obstacles en el moment de demanar l’entrada a l’ONU.
L’alteració de fronteres en el si mateix de la UE pot venir ocasionada per un d’aquests tres factors:
A) Incorporació d’un nou territori, no integrant de la UE fins a aquell moment, a un estat que sí que ja n’és membre. Aquest és el cas de la integració, el 1990, de la República Democràtica Alemanya a la República Federal Alemanya, directament, sense haver hagut de passar tot el llarg tràmit d’ingrés, de bon començament, amb els requisits corresponents que s’exigeix a tots els aspirants a pertànyer a la UE. I això es féu així, per la via ràpida, passant per sobre de la realitat socioeconòmica existent a l’altra banda del mur de Berlín, la seva estructura juridicoadministrativa i la cultura política que hi havia estat hegemònica fins aquell moment.
B) Canvi de pertinença d’un territori determinat que passa d’un estat membre de la UE a un altre estat, també membre, sense que això posi obstacles, en cap moment, a la seva europeïtat política, de ple dret. Justament aquest escenari és previst en els acords de Stormont, el 1998, davant la possibilitat que Irlanda del Nord pugui abandonar la seva pertinença al Regne Unit de la Gran Bretanya (UE) per passar a integrar-se a la República d’Irlanda (UE), sense que, per aquest fet, perdi un sol instant la seva condició de territori de la UE.
C) Conversió en nou estat sobirà d’una part del territori d’un estat ja membre de la UE i, doncs, integrat també a la UE, fins al moment de la independència, com podria ser, en el futur, el cas de Catalunya (Regne d’Espanya) o bé d’Escòcia (Regne Unit). Si com a territoris integrats en l’actualitat a la UE, complint les condicions de caràcter econòmic, jurídic i democràtic que s’exigeixen per ser-hi, ningú no en qüestiona la pertinença, tampoc no hauria de ser qüestionada aquesta, per un canvi de sobirania estatal, d’Espanya a Catalunya, de la Gran Bretanya a Escòcia, ja que aquesta circumstància no modificaria, en absolut, allò que hauria estat permanent, en tot moment: el fet de formar part de la UE, primer com a espanyols o britànics i, a partir de la independència, com a catalans o escocesos.
Altrament dit, allò que els catalans perdríem, amb la independència, seria la nostra condició legal de súbdits espanyols —per passar a convertir-nos en propietaris d’un passaport català—, però en cap cas de ciutadans europeus, condició que hauríem mantingut i mantindríem. Deixaríem de ser espanyols, en un moment determinat, però mai de ser europeus. Canviaria l’estat al qual pertanyeríem, però en tots dos casos, la Unió Europea seria la mateixa. Canviaríem d’estat, però no d’Unió Europea, perquè els canvis d’estatalitat s’haurien produït a l’interior de territoris integrants de la UE.
Amb relació als tractats o acords de caràcter internacional, és obvi que l’acceptació dels compromisos legals contrets per Espanya en l’àmbit internacional, per part del nou estat català, tranquil·litzaria les possibles inquietuds, pors o recels dels altres estats, en la mesura que seria un gest oficial de garantia de continuïtat jurídica, sense trencaments innecessaris en l’àmbit de la legalitat. Seria un factor d’estabilitat, seguretat i confiança, davant l’opinió pública d’arreu, que la República de Catalunya es considerés continuadora dels tractats i acords signats pel Regne d’Espanya, ja que això aplanaria també el camí per al reconeixement internacional, tal com la UE ja va exigir per reconèixer Eslovènia i Croàcia, el 1991, amb relació a l’antiga Iugoslàvia.
L’acceptació de la vigència i continuïtat dels tractats signats per Espanya, precisament, podria ser apel·lable amb relació a la pertinença de la Catalunya independent a la UE, a partir d’un raonament inatacable: en el moment de l’ingrés d’Espanya a la UE, dintre el nou estat membre de l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, hi era Catalunya, perquè en aquell moment, el 1986, el territori de l’Espanya acabada d’entrar a l’Europa política incloïa també el territori de Catalunya, i la nova República desitjaria no modificar el seu estatus de pertinença, efectiu ja des de l’any 1986.
Deixant de banda aquells tractats que, hipotèticament, no tinguessin cap interès particular per al nou estat, perquè la temàtica o l’abast territorial quedés absolutament al marge del nostre país, o bé perquè ja haguessin prescrit en el temps, Catalunya hauria de sol·licitar l’admissió com a estat sobirà si el tractat comportés la participació en un organisme internacional, en cas que no se’n considerés efectuat l’ingrés de manera automàtica, com a continuïtat jurídica de la presència espanyola que, fins aquell moment, comprenia també la catalana.
La successió automàtica i, doncs, la ratificació instantània dels acords també tindrien sentit en bona part dels tractats signats per Espanya i dels quals la República Catalana se’n sentís també hereva legal i, doncs, moralment cosignant. Segons la naturalesa dels tractats en vigor, però, n’hi hauria encara alguns que Catalunya podria optar per renegociar, puntualment, en aquest o en altre dels seus termes o per optar lliurement per assumir o bé no en la seva integritat. Davant un escenari de rebuig de determinats acords internacionals, subscrits per Espanya, sempre quedaria la porta oberta a la negociació bilateral amb els estats o organismes internacionals afectats pels tractats en qüestió.
Per altra part, els atributs de la sobirania nacional, atentament vigilats en la seva expressió primera pels actors internacionals, adquireixen així mateix una transcendència cabdal. I al costat del pes jurídic i el rigor legal sobre el qual es fonamentin aquests atributs, no és pas menor la seva càrrega emocional, particularment intensa en els primers moments. Una combinació intel·ligent de serietat i emoció ha de permetre la legitimació internacional del nou estat, amb vista a l’exterior, però també la cohesió del seu teixit social, a l’interior.
Com en la majoria d’aspectes, la situació és distinta en cas que la independència sigui pactada amb Espanya, que si es produeix sense acord de la banda espanyola o, hipotèticament, amb l’oposició activa i hostil d’aquesta. El dret internacional hauria d’intervenir, en aquest cas, per estudiar els punts en conflicte entre els dos estats, l’espanyol i el català, l’estat que ja hi era i l’estat que just comença a ser-hi. Allò habitual, el principi comunament admès arreu, és que l’àmbit territorial d’un estat que se separa d’un altre conservi la integritat dels territoris que ja posseïa en el moment de la secessió i que, generalment, tothom ja els identificava com a pertanyents a l’ens nacional en qüestió, en la seva fase preestatal, un territori amb nom i gentilici coneguts: Catalunya, catalans, catalanes.
Si en l’etapa dependent el govern del país —territorialment delimitat legalment i en l’imaginari col·lectiu i reconegut com a tal dins i fora—, hi exercia amb regularitat les seves competències legals, cap obstacle no hauria de ser posat per dubtar de la capacitat de poder-ho fer ara, en la fase no dependent. Ni tampoc per garantir, absolutament, el dret de pas, l’absència real de fronteres, la lliure circulació de persones i mercaderies entre, i per, Catalunya i Espanya, com a estats integrants, a més, del «territori Schengen».
El naixement de l’estat de Catalunya fa néixer també una nacionalitat catalana, no ja en el domini sociocultural, ja existent, sinó sobretot en el jurídic, atès que es tracta d’una ciutadania estatal nova, en el panorama internacional. Aquesta nacionalitat, com totes les altres, d’acord amb allò que estableix el dret internacional, crea uns vincles legals de drets i deures entre els individus i l’estat, ja que estableix també les condicions i el procediment d’accés, renúncia o pèrdua de la nacionalitat, un cop la legalitat espanyola haurà perdut tot valor jurídic a Catalunya.
Diverses són les situacions més destacades a les quals haurà de fer front, amb encert, la naixent República Catalana. El reconeixement dels drets de les minories, drets que un estat català haurà de respectar, que hauran de ser garantits amb la cobertura legal pertinent, per tal que la Catalunya independent se situï dintre dels estàndards convencionals existents i no pugui haver-hi el més mínim dèficit democràtic pel que fa a drets i llibertats. Els drets lingüístics bàsics dels ciutadans de llengua espanyola, per exemple, s’hauran d’assegurar, particularment pel que fa a l’ensenyament de l’idioma i a la possibilitat de transmetre’l als descendents.
Un altre dels punts fonamentals són les normes d’accés a la nacionalitat per part de la població nouvinguda que, fins al moment de la independència, no hagués adquirit encara la ciutadania espanyola, a causa del caràcter restrictiu imposat pel Regne d’Espanya per obtenir el passaport espanyol. Una normativa més àgil d’adquisició de la nova ciutadania catalana aplanaria el camí a la incorporació de nous protagonistes a la nova República, ja des del seu mateix naixement com a estat, en contrast amb la lentitud del calvari burocràtic imposat per la normativa legal espanyola a les persones que aspiren a esdevenir-ne ciutadans.
Pel que fa al marc institucional, polític i administratiu, Catalunya disposarà, en el moment de la seva independència, d’un corpus normatiu integrat per un conjunt de lleis ordinàries i decrets, aprovats pel parlament i el govern, que, juntament amb els hàbits reglamentaris de la cambra catalana, faran les funcions, a l’inici de la sobirania, de Constitució catalana. Encara que, al principi, les institucions de govern seran les mateixes en l’etapa de sobirania que en la de l’autonomia, caldrà elaborar, més endavant, una constitució que sigui la norma bàsica de la nova República sobirana, la preparació de la qual correspondrà al Parlament de Catalunya, com a representant suprem del poble català. Una possibilitat a tenir present és que es procedeixi a l’elecció d’un nou Parlament constituent, escollit a aquest efecte, en un termini prudent després de la proclamació de la sobirania.
La implicació ciutadana en el procés d’aprovació d’una Constitució és enormement positiva, fins i tot en el cas que la seva elaboració no sigui immediata, pel fet que aquesta és una tasca fonamental, a compartir, però, amb altres urgències nacionals també igualment importants. El procés pot ser un xic lent i, probablement, també feixuc en un context de prioritats diverses, totes les quals apareixeran com a imminents. Però caldrà adoptar una llei electoral nova, establir que la sobirania de Catalunya rau en el poble català, incorporar-hi drets socioeconòmics, culturals i democràtics, en una línia innovadora de modernitat civil, així com l’hegemonia prioritària i emblemàtica del català com a llengua nacional, bo i respectant els drets lingüístics de la llengua espanyola, entre altres.
L’estructura de l’administració autònoma catalana és, ara mateix, una veritable estructura d’estat, a la qual caldrà fer-hi poques modificacions perquè continuï sent útil en la nova etapa sobirana, llevat d’allò pertocant a la justícia, la defensa o la diplomàcia, àmbits que hauran d’adaptar-se a una realitat institucional del tot nova. L’accés de Catalunya a la independència estatal i la seva conversió legítima en República sobirana deixarà la legislació espanyola sense cap efecte legal ni força d’obligar en territori català, així com Catalunya totalment al marge de les disposicions dels diferents organismes d’aquest àmbit, com ara el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial espanyols. Contràriament, els tribunals «interns» catalans, però, mantindran la seva jurisdicció, si bé caldrà una veritable reorganització de tot l’aparell judicial, així com l’adopció de mesures sensates per resituar els funcionaris catalans de l’administració espanyola a Catalunya, perquè encaixin en el nou ordre institucional català.
Un dels temes clau en l’arquitectura institucional de qualsevol estat sobirà és la defensa nacional, un aspecte aquest al qual el catalanisme polític ha prestat històricament poca atenció, per no dir gens d’interès, llevat de comptadíssimes i honroses excepcions, fins als nostres dies. Competència exclusiva del Regne d’Espanya, el futur estat de Catalunya haurà de disposar d’una estructura professional bàsica de defensa nacional, per garantir la pròpia seguretat dels habitants del seu territori, així com el control dels interessos estratègics de la República. També en aquest àmbit serà imprescindible l’adopció de mesures clares i segures que tranquil·litzin l’opinió pública internacional i que li inspirin confiança absoluta sobre el capteniment del nou estat, en el terreny militar.
Diversos són també els escenaris en els quals pot produir-se l’encaix de la sobirania catalana, en l’àmbit de la defensa. D’una banda, la continuïtat gairebé estricta de la situació actual, amb una mena de partenariat catalanoespanyol, com a simple prolongació dels acords existents amb l’OTAN i els Estats Units, tot i que, en el nou format d’un estat català, constituiria una laminació de la sobirania de Catalunya, impossible de mantenir i, doncs, inviable. Així mateix, l’equipament en armament i en recursos militars de la República de Catalunya, amb la participació simultània en les aliances internacionals essencials per al manteniment de la seguretat nacional, seria difícilment sostenible, des del punt de vista estrictament pressupostari.
Si es descarten el manteniment de statu quo actual, corregit per la nova sobirania, i també la independència amb aliances, cal imaginar noves formes de defensa, més adequades a les necessitats i possibilitats del futur estat. La neutralitat no armada i les missions de pau serien dos escenaris militars més adients i realistes per a la nova República. Deixant inequívocament clar l’arrenglerament diplomàtic de Catalunya amb el món occidental, que inclou la possibilitat d’acords militars en situacions d’emergència, el territori català i la defensa nacional haurien de quedar fora de tota participació militar activa directa o en el si d’aliances. La càrrega financera d’aquesta solució, que hauria d’incloure l’existència d’una estructura militar pròpia, és del tot compatible amb el cost global de la sobirania.
La participació de tropes catalanes entre el contingent de cascos blaus de l’ONU, tot i el seu cost econòmic no negligible, tindria un retorn positiu. Avalat sens dubte per la intensa tradició cultural de cooperació i solidaritat de la societat catalana, aquest compromís de l’estat de Catalunya, en el terreny militar, mitjançant missions oficials de manteniment de la pau, seria ben rebut per l’opinió pública internacional i ajudaria a la percepció d’una imatge favorable del nostre país, en els seus primers passos com a estat, per visualitzar-se com a nació sobirana, amb un estil propi. Hi contribuiria també la manca d’un passat colonial català recent i l’absència de qualsevol interès militar, econòmic, territorial o estratègic en les zones on es produís la presència de forces catalanes.
Això podria convertir la República de Catalunya, a través de la seva defensa nacional, de caràcter professional, en un instrument internacional de prestigi, en l’àmbit de les missions de pau, la interposició mitjancera en territoris en litigi, la intervenció humanitària davant calamitats naturals, o com a conseqüència de conflictes armats, i el manteniment de l’ordre democràtic en processos electorals. La defensa nacional de Catalunya podria, amb la seva actuació efectiva i neutral, ser dipositària de la confiança de les diferents parts en conflicte, un cop constatat el seu perfil humanitari en diferents actuacions que li fossin encarregades per les Nacions Unides o bé per la Unió Europea.