2014
Capítol 2. Raons per a la sobirania » Millora del benestar i la qualitat de vida
Pàgina 14 de 43
Millora del benestar i la qualitat de vida
La idea que en una Catalunya independent tots viuríem millor que ara és majoritària entre els catalans, al marge de si aquesta possibilitat la veuen viable des del punt de vista pràctic, recomanable des del punt de vista polític o desitjable des del punt de vista emocional. Així apareix a les enquestes, quan es demana si creuen que, administrant-nos nosaltres mateixos, el benestar general de la societat, la qualitat de vida, l’horitzó de més oportunitats d’èxit serien clarament superiors comparats amb els d’ara.
Alliberats del pes feixuc de l’escandalós dèficit fiscal que ara patim i de tots els obstacles amb què tradicionalment ha perjudicat el nostre progrés el centralisme uniformista espanyol —polític, econòmic i cultural—, augmentaria la nostra qualitat de vida i també serien més positives i optimistes les perspectives de futur. Crec que aquesta és una convicció força general, fins i tot per sobre d’ideologies polítiques, que també comparteixo. Molts dels que, en l’actualitat, són partidaris d’una Catalunya independent es basen per ser-ne, precisament, en criteris de millor benestar, quan constaten que la pertinença a Espanya ens comporta moltes més càrregues i maldecaps que no pas beneficis i oportunitats.
Ja no es tractaria d’administrar nosaltres sols els nostres recursos, establint les prioritats que consideréssim convenients, sinó també d’administrar-nos millor. La sensació que Espanya, històricament, inverteix poc a Catalunya, en relació amb els impostos que paguem i al que realment necessitem, i que el poc que hi inverteix ho administra malament, amb incompetència inqüestionable, trobaria, avui, un consens ampli. Tot allò que a Catalunya porta la «E» d’Espanya no va ni amb rodes: la Red Eléctrica Española, Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, l’Alta Velocidad Española, l’Asociación Española de Navegación Aérea…
La fatiga d’allò que depèn d’Espanya va esdevenint, imperceptiblement, en les consciències de la gent, fatiga d’Espanya, directament. Si a això hi afegim l’actitud massa freqüent d’arrogància fatxenda i provocadora, de format colonial, de més d’un alt càrrec del govern espanyol, amb relació a Catalunya, el nombre de catalans emprenyats, desafectes a Espanya, cansats d’Espanya, va en augment, com hi va la sensació de ser cornuts i alhora haver de pagar el beure. Com ha passat amb tantes altres nacions al llarg de la història, ja no es tracta que la nació sense estat esperi, demani o reivindiqui que la nació de l’estat ens governi millor, que no ens continuï governant malament, sinó senzillament que deixi de governar-nos.
La constatació de la impossibilitat d’una solució espanyola per als problemes catalans va guanyant com més va més adeptes, de tota edat, condició, origen i ideologia. Justament, aquest sobiranisme pràctic, aquest catalanisme del benestar, aquest independentisme de la quotidianitat, constitueix un dels fenòmens de canvi més destacats en el si de la societat catalana contemporània. És un fenomen nou perquè arriba a la conclusió que la dependència en tots els àmbits, la manca de poder decisori, discrimina Catalunya, però no pas una Catalunya romàntica i idealitzada, sinó el país real, la nació integrada per persones de carn i ossos, noms i cognoms, tots els quals apareixem a la guia telefònica d’enguany. La reacció no és davant un enfilall d’esdeveniments històrics adversos, patits per Catalunya segles enrere, sinó ara mateix, en els nostres dies. I els protagonistes-víctimes no són llinatges egregis que donen nom a avingudes, sinó els que viuen i treballen avui a Catalunya i han fet d’aquest país l’indret on dissenyar un futur digne i ple d’oportunitats per a ells i els seus.
Més enllà de l’independentisme patriòtic clàssic (llengua, cultura, història, símbols), aquest és un sobiranisme nou, perquè té uns protagonistes nous i unes motivacions també noves. En certa manera, per expressar-ho de forma entenedora, és un sobiranisme que es mou per interès com ja s’expressava en el catalanisme polític fundacional al segle XIX. Però què sinó l’interès, l’interès per procurar viure millor, explica la independència de la pràctica totalitat de països del món, per no dir de tots els països del món? Els referents de la independència dels països americans, davant d’Espanya, la Gran Bretanya o Portugal, no eren altra cosa que espanyols, britànics o portuguesos, de cor i de cultura, just fins al moment que van deixar de ser-ho, fins a l’instant que van decidir que els convenia no ser-ho més, per passar a ser tota una altra cosa que els interessava més de ser, perquè hi sortien guanyant en tots els camps, ells i les seves famílies.
Mentre hi ha la sensació que els interessos propis són reconeguts, preservats i atesos, les coses van bé. Però deixen d’anar-hi quan resulta que allò que una minoria ja havia advertit —per exemple, quan és el cas, en el terreny lingüisticocultural— esdevé una evidència clamorosa en tots els àmbits, més particularment tangibles, materials, físicament constatables, però, pel conjunt de la societat.
Parlava de protagonistes nous. Sectors populars i classes mitjanes, al marge de si són catalans d’origen o bé d’adopció, sovint castellanoparlants a casa, poc o gens concernits per les qüestions lingüístiques o culturals, incòmodes i cansats davant el debat idiomàtic català-castellà, s’adonen ara de la injustícia que significa, pel simple fet de ser catalans, de viure a Catalunya, que les ciutats on resideixen amb les seves famílies tinguin menys drets, oportunitats i prestacions socials que ciutats espanyoles amb un nombre similar d’habitants, o fins i tot clarament inferior.
I això es tradueix en menys llits públics en centres sanitaris, menys ordinadors per aula, menys places en centres de dia o en residències per a gent gran, menys equipaments esportius o culturals per nombre d’habitants, preus menys assequibles en el transport públic, accés més car a museus i altres ofertes culturals, al costat de determinades gratuïtats inexistents i impensables, ara, a Catalunya: escoles de música, autovies de circulació ràpida, ensenyament d’idiomes per a la població adulta, llibres de text per a tots els estudiants en el període d’escolarització obligatòria, dentista, carnet de conduir per als joves, enterraments…
Un altre sector, fins ara discret, per no dir habitualment silenciós, i generalment no gens partidari de la reivindicació, la queixa o la crítica pública al govern espanyol, és l’empresariat. Comença a ser habitual que destacats membres d’aquest àmbit socioeconòmic —a Catalunya tenim mig milió d’empreses— trenquin un mutisme quasi ancestral i qüestionin obertament l’actual estat de coses. Són més conscients que ningú, perquè ho pateixen diàriament en la seva activitat professional, de com la política espanyola, sense adjectivació ideològica, no sols no ha prioritzat mai Catalunya en les seves estratègies de futur, sinó que, directament, la discrimina i la perjudica, perquè la prioritat d’Espanya no és Catalunya sinó l’àrea de Madrid.
L’escandalosa manca d’inversió regular en infraestructures impedeix la modernització del país, no ens permet ser una economia tan competitiva i oberta com ens caldria, no aprofita la circumstància de disposar d’un emplaçament geogràfic privilegiat ja que prioritza les connexions amb Madrid —centre únic i indiscutible de l’univers espanyol— i no pas amb el corredor mediterrani i França endins. Constaten, doncs, la realitat més crua que fins ara no veien o no volien veure: que Catalunya no és per a Espanya altra cosa que una fàbrica permanent i segura d’impostos, el polígon industrial de Madrid, i Espanya la mà foradada, el fre, l’obstacle, la barrera que impossibilita que tinguem un nivell de creixement i progrés general, propi d’una societat líder com la que podríem ser i volem ser encara.
I que el nivell actual d’inversió en recerca, en multilingüisme, en innovació, en tecnologia, en biomedicina, en mesures per incentivar la iniciativa empresarial no farà possible mai que siguem una societat capdavantera en res i sí, contràriament, que anem perdent pistonada i que, en el millor dels casos, el màxim a què podrem aspirar és a fer un resultat discret a la lliga autonòmica, naturalment espanyola. I que dintre d’Espanya no ens espera altre paper possible que la subalternalitat, la subordinació i el subsistema. I, això sí, sempre pagant. Nosaltres, és clar.
El rebuig a publicar les balances fiscals, per part de tots els governs espanyols de tots els colors, n’és la prova més flagrant. Aquest constitueix el secret d’estat més important del Regne d’Espanya, ja que, en cas de fer-se conèixer les dades reals, es posaria fi a la gran manipulació de la realitat, s’acabarien de cop tots els tòpics. L’evidència de l’aixecada de camisa de què som objecte, simultània amb l’acusació indecent d’«insolidaris» referida als catalans, dispararia el nombre d’independentistes, sense necessitat de gaires discursos patriòtics.
Si, algun dia, s’arriba a saber la magnitud extraordinària de l’espoliació a Catalunya, del negoci que fa Espanya amb l’esforç fiscal dels catalans —de tots els catalans, dels que parlen català a casa, dels que parlen castellà, dels que parlen les dues coses alhora, dels que parlen altres llengües i dels que no parlen—, la necessitat de la independència esdevindria irreversible. La urgència de tallar amarres amb l’aprofitament injust i indecent del treball, la suor i l’esforç de tanta i tanta gent treballadora, privada d’un nivell superior de benestar pels privilegis que té Espanya sobre els nostres diners, es convertiria en majoritària, sense cap dubte.
Un tercer col·lectiu identificable el constitueix una elit intel·lectual, reduïda pel nombre d’integrants, però significativa per la seva capacitat d’influència al si de la societat catalana, com és el cas de certs professors universitaris i professionals liberals, escriptors, articulistes d’opinió i tertulians, que arriben al sobiranisme de manera inesperada, gairebé en contra de la seva voluntat, exhausts de predicar-hi en contra i d’intentar un discurs conciliador amb Espanya que, allà, ningú no escolta, perquè només s’hi sent el trull de la catalanofòbia visceral, irracional i sectària. I els que escolten i comparteixen el missatge de mà estesa són pocs, es fan sentir encara menys i no disposen de cap plataforma d’expressió política o mediàtica, perquè el microclima, en realitat millor seria parlar de macroclima, en aquest cas, els és obertament desfavorable, per no dir hostil. És així de cruel, però és així.
Des d’aquest tercer grup hi ha qui es planteja, en veu alta, que potser ja ha arribat l’hora de fer un pensament, quan resulta que es comprova el següent: que et fan la vida impossible, que te la fan en tots els àmbits, que te la fan cada dia i que, a més, ja fa tres segles que dura la broma. Bona part dels integrants d’aquest grup de nous sobiranistes malgré eux procedeixen d’una tradició ideològica progressista, d’una certa esquerra apàtrida, esforçada durant molt de temps a presentar-se com a ciutadans del món, anacionals, consideracions que expressaven, en realitat, una incomoditat evident amb tot l’univers nacionalitari…, català, però que en canvi feien els ulls grossos, es mostraven comprensius o donaven cobertura ideològica, conscientment o no, al nacionalisme espanyol.
Ara tenen la sinceritat de confessar obertament, d’entrada, que ni són ni s’han considerat mai nacionalistes, sobiranistes o independentistes, i potser ni tan sols catalanistes. I s’adonen, amb sorpresa, que mai no haurien imaginat que acabarien dient el que diuen i que, probablement, a més d’un el disgusti i tot arribar a la conclusió a què, finalment, ha arribat, però que no té cap sentit continuar suportant aquesta situació tan desfavorable per als catalans i que, en definitiva, ja n’hi ha prou d’aquest color.
Aquests tres grups humans que he intentat descriure, sumats als catalans que sempre han estat compromesos a millorar l’estat de la llengua i la cultura catalanes i també a accedir a nivells ambiciosos d’autogovern per assegurar una millor qualitat de vida material, cultural i democràtica, així com igualtat d’oportunitats perquè tothom pugui prosperar, són clarament majoria a la societat catalana. Segurament que molts d’ells són sobiranistes i no ho saben. Ni tan sols en tenen la més mínima sospita i no és descartable que n’hi hagi més d’un a qui sabria greu descobrir-ho. N’han arribat a ser sense adonar-se’n, enduts per la naturalitat de les coses quotidianes. I tots alhora, en algun moment, assalariats, empresaris, intel·lectuals, acaben preguntant-se quin valor afegit té, en els nostres dies, Espanya per als catalans, què representa de bo i de positiu, en l’actualitat, Espanya per als catalans, en definitiva, què hi guanya Catalunya, avui, formant part d’Espanya.
Potser no tots saben que del fet de no dependre de Madrid se’n digui «independència» i de governar-nos directament «sobirania», i pot ben bé ser que, en un primer moment, fins i tot s’espantessin en adonar-se’n. Però creuen que Catalunya no pot més, que Catalunya no aguanta més, que Catalunya necessita més, que Catalunya es mereix més, que Catalunya vol més. I que si Madrid no s’avé a facilitar-nos els instruments per resoldre els nostres problemes i satisfer les nostres necessitats, farts d’aquesta situació insostenible, que tant perjudica el nostre present i condiciona negativament el futur dels nostres fills i néts, Catalunya haurà de tirar pel dret i dotar-se ella mateixa de les eines que necessita, per viure millor.
Alguns analistes espanyols i alguns polítics de la mateixa nacionalitat han fet observar, maliciosament, com a argument preventiu i dissuasiu davant les aspiracions de catalans i bascos, que les coses no anaven prou bé a alguns dels països bàltics o balcànics que han accedit a la independència els darrers anys i que no tot eren flors i violes. En alguns àmbits, segur que tenen tota la raó. Però això és degut, precisament, al fet que avui són independents i abans no n’eren? La culpa dels seus problemes la té la independència? Tan bona era, posem per cas, la seva situació econòmica quan no eren un estat sobirà? És que països com Romania, Bulgària, Albània i la mateixa Rússia, independents de molt temps abans, constitueixen un exemple mundial de país a imitar i a seguir, d’economia forta, estructura empresarial sòlida, moderna i competitiva, qualitat de vida elevada, democràcia participativa, amb un nivell de renda per capita dels més capdavanters del món i model de no-corrupció? La resposta és òbvia: no.
Tot i tenir el convenciment que amb la independència viuríem millor, fins i tot en el cas improbable que no fos així de manera immediata, hi ha motius no estrictament materials que poden avalar la tesi sobiranista. Si els estats sobirans que tenen problemes —i quin país no en té?— no estan disposats a deixar de ser països independents, deu ser perquè també valoren positivament el goig de la sobirania, el gaudi de ser responsables únics de les seves decisions, la satisfacció que són ells i només ells qui, amb els seus recursos i els seus instruments, determinen què els cal i què han de fer, administren el seu present i preparen el seu futur, lliurement, sense dependre de ningú, com a poble adult, madur i responsable.
I si s’equivoquen, són ells els que s’equivoquen, amb els seus diners, i no altres els que ho fan amb els seus recursos a la seva butxaca i els seus projectes congelats, aturats o negats, a centenars de quilòmetres de distància. Ells i només ells assumeixen la responsabilitat del seu destí col·lectiu. Després de la independència, només nosaltres, els catalans, serem els únics responsables de Catalunya, el desenvolupament i la prosperitat de la qual només estarà a les nostres mans i dependrà de la nostra capacitat per administrar el país. Aquesta convicció explica per què, justament, en països com Escòcia o el Quebec, hi ha una part notable de la societat que prefereix desvincular-se del Regne Unit de la Gran Bretanya i del Canadà, respectivament, malgrat que ningú no qüestioni que es tracta d’estats «seriosos», de cultura democràtica arrelada, econòmicament pròspers i amb governs estables.
En aquest sentit, els darrers temps s’està produint un canvi important a la nostra societat. La majoria dels catalans volen més poder per a Catalunya i, tot i que no optin encara per la independència, com confirmen els diferents sondeigs, sí que, a poc a poc, han acabat per no creure’s que l’autonomia pugui resoldre, de debò, els problema del país. A més, la constatació del poc poder real que té Catalunya, en tema bàsics de la quotidianitat, ha contribuït també a l’augment del descrèdit de la política que estem patint. D’altra banda, segons dades oficials, el mes de juny del 2006 es declaraven favorables a la independència de Catalunya el 13,6% dels ciutadans, xifra que al gener del 2008 ha augmentat al 19,4%, amb un increment, doncs, del 5,8 en tan sols dos anys i mig.