2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » Mimetisme de models d’estratègia nacional
Pàgina 31 de 43
Mimetisme de models d’estratègia nacional
Des de finals del XIX i al llarg de tot el segle XX, el catalanisme polític ha girat els ulls cap enfora, tot cercant casos similars d’altres pobles, en el context occidental, amb els quals Catalunya pogués trobar-hi algun element de relació, coincidència o complicitat. Davant de diferents processos d’emancipació nacional, reeixits o no, sempre hi ha hagut al nostre país un corrent espontani de simpatia cap a aquells pobles sense estat propi que tenien el coratge d’intentar fer un pas endavant en el seu camí cap al reconeixement de la seva personalitat política, amb reivindicació de més sobirania nacional, fos o no amb l’objectiu d’un estat propi.
A més dels fets històrics als quals ens hem referit en pàgines anteriors, la revolta irlandesa de Pasqua (1916) va tenir una gran repercussió aquí, aconseguint un estat d’opinió favorable, de caràcter molt ampli i transversal. Publicacions de Barcelona, Perpinyà o Palma se’n feien ressò, amb una no gens dissimulada simpatia, mentre que, a València, es fundava la Joventut Nacionalista Obrera (1921), d’orientació independentista, i un any més tard, els Pomells de Joventut començaven les seves activitats públiques a Molins de Rei, amb una missa per l’ànima del batlle de Cork, mort en vaga de fam per la independència d’Irlanda.
I, després d’Irlanda, l’interès del poble català es va desviar cap a Txèquia, de manera que l’artífex de la independència, T. Masaryk, va ser tingut per un veritable heroi al nostre país. La tirada catalana cap a la solidaritat còmplice amb els països bàltics ja ve de lluny i l’esclat nacionalitari que va seguir la Primera Guerra Mundial, al cor mateix d’Europa, hi va contribuir enormement. El mateix 1918 ja existia, a Catalunya, per exemple, un Comitè pro Lituània.
Els primers nuclis organitzats d’independentistes catalans, agrupats al voltant de Francesc Macià, els anys vint, a París, són una bona mostra de l’esperit que guiava aquelles generacions de joves inquiets. Els catalans insurgents conspiraven amb irlandesos, egipcis, indis, bascos, canaris i tot, i teixien allà, i amb alguns d’ells també a la llunyana Amèrica, vincles de fraternitat que havien de ser duradors. Els anys republicans són un parèntesi d’il·lusió nacional, als quals segueix la brutalitat de la repressió franquista. La independència d’Algèria (1962), sobretot, i la dels altres països sota colonització francesa, va influir, decisivament, en la mentalitat de les noves generacions d’independentistes, aplegats a l’entorn del PSAN, com també el conflicte del Vietnam, en un context on s’introduïen conceptes nous com ara «socialisme d’alliberament nacional» o bé «alliberament nacional i de classe», amb una terminologia i una estètica formal que creixia sota l’ombra del marxisme revolucionari i certs posicionaments dels països dits «no alineats».
Contràriament a allò que havia ocorregut durant els anys trenta, en què passava a l’inrevés, és en la dècada dels setanta que esclata, a Catalunya, la fascinació pel País Basc. Durant molts anys ha estat el primer referent polític i, entre determinats cercles, continua sent-ho encara, quan en realitat es tracta de situacions molt i molt diferents. I no tan sols per la presència allà d’una opció armada des de fa mig segle, partits il·legalitzats, dirigents polítics empresonats o a l’exili i diaris tancats. L’ancestralitat de la identitat nacional basca hi dóna un caràcter ètnic molt marcat, allunyat del perfil més obert, cívic, inclusiu de la catalanitat, parlant des d’un punt de vista merament formal, simbòlic, cosa que no vol dir que aquests qualificatius positius no hi siguin també aplicables. Al País Basc tens, d’altra banda, la sensació d’un empat permanent, infinit, entre els «uns» i els «altres», circumstància que no es produeix a Catalunya, on tot està més barrejat i les adscripcions nacionals no són tan marcadament ètniques.
A més, amb relació a Espanya, no té res a veure el pes real d’un país i l’altre, així com la preocupació i el malestar que les seves reivindicacions hi puguin suscitar. L’existència d’una llengua nacional, transversal, interclassista, plurigeneracional i apolititzada en els usos normals, com el català, compresa per la immensíssima majoria de la població, parlada per més de nou milions d’europeus en tot el seu domini lingüístic, no és comparable amb el cas de l’euskera i el seu paper a la societat basca. El català vehicula, de fet, una cultura nacional, expressada en clau de modernitat no sols tecnològica, i és expressió també d’una cultura totalment independent de qualsevol altra, com ha demostrat la seva presència a la Fira del llibre de Frankfurt, la tardor del 2007. Els set milions d’habitants de Catalunya són molts més que els dos del País Basc. I és diferent també la importància del producte interior brut de l’un i de l’altre, i distinta l’aportació a les finances estatals en tots dos casos, i el seu volum d’exportació, i el nombre d’empreses existents, i la quantitat anual de turistes que atreuen els dos països.
Justament per tot això, i segurament per algun altre motiu, Catalunya provoca una reacció contrària, a Espanya, molt més visceral que la que hi genera el País Basc, malgrat el fenomen de la violència o, probablement, gràcies al fenomen de la violència allà i la inexistència d’aquesta al nostre país, per paradoxal que pugui semblar. Aquest fet positiu ens fa més poderosos en defensa dels nostres objectius i més perillosos als ulls del nacionalisme espanyol, pel fet que emprem exclusivament procediments democràtics i pacífics en defensa nostra, la qual cosa ens posiciona molt millor per obtenir comprensió i complicitat exterior, o si més no neutralització de bel·ligerància per part de la comunitat internacional.
El Quebec ha suscitat també, de manera intermitent, un gran interès i simpatia al nostre país, sobretot els anys vuitanta i noranta. La defensa aferrissada de la seva llengua, el francès, davant l’impacte de l’anglès ha provocat enveges entre els sectors més preocupats pel futur del nostre idioma. S’han succeït els contactes i acords entre el govern quebequès i el català, i algunes formacions mantenen relacions privilegiades amb el Parti Québécois (PQ), promotor dels dos referèndums per la sobirania, quan era força de govern, amb majoria, referèndums que van ser seguits a Catalunya amb una gran expectació. Ara són hores baixes per al sobiranisme quebequès i, per això, no se’n parla tant aquí, si bé sempre hi és present com un recurs referencial.
A principis dels noranta, va ser l’hora de la desmembració de l’imperi soviètic i de tot el procés d’independització de les repúbliques bàltiques d’Estònia, Letònia i Lituània, països ben diferents entre ells i moltíssim més encara de nosaltres mateixos. Així i tot, alguns catalans vam tenir la sort de seguir, sobre el terreny, l’evolució de la seva marxa cap a la independència, en contacte amb els partits i líders independentistes de cada país. Catalunya, alhora, va situar-se a la primera fila dels observadors internacionals de tot aquell procés, va patir pels esdeveniments que s’hi produïen i va celebrar-ne la victòria final de la sobirania, amb un nivell de simpatia que anava més enllà dels límits previsibles.
Una cosa similar va ocórrer als Balcans, sobretot amb Eslovènia. Personalment vaig poder compartir-hi el goig de la llibertat nacional, els primers dies de la independència, amb entrevista inclosa amb el seu primer president, Milan Kuckan. El cas d’aquest país va ser un exemple relativament «net» d’accés a la sobirania i, sobretot, ràpid, amb una homologació internacional també ben immediata. Molt més dramàtic va ser el cas de Croàcia i el de l’atrocitat del genocidi serbi a Bòsnia, per impedir-ne l’accés a la independència. I més tard va venir l’hora del Timor Oriental i Montenegro i, finalment, també Kosovo, com a exemples de creació d’un estat independent.
Entre els casos en fase de resolució, l’abast i calendari dels quals no és possible de preveure, no hi ha dubte que el més destacat ara mateix, i aquell on és més fàcil que Catalunya s’hi emmiralli, és Escòcia, per motius obvis de proximitat no exactament geogràfica: una societat moderna i tecnificada, una economia competitiva, una nació democràtica, en pau i amb estabilitat, una classe mitjana relativament extensa i una assumpció natural i no acomplexada de la pròpia condició de catalans o d’escocesos. Ara ens cal aquella decisió que Alex Salmond reflectia amb relació als seus compatriotes, en afirmar que «Escòcia ha triat l’esperança i no la por». De tot això, he tingut l’oportunitat de parlar-ne amb ell, sent ja primer ministre escocès, com en diverses ocasions ho he fet amb el lehendakari Ibarretxe i, en el seu moment, vaig fer-ho també amb alguns dels dirigents sobiranistes quebequesos, com ara Louise Beaudoin, ministra d’Afers Estrangers fins a l’any 2003.
En tots aquests processos, el sobiranisme català ha cercat paral·lelismes, similituds i coincidències, no sempre fàcils de detectar. En algun moment, han estat molts els catalans que han assegurat que nosaltres som com ells i que la nostra situació és com la seva, quan, de fet, de situació, no n’hi ha cap d’igual, perquè cap realitat nacional no és idèntica, ni ho és tampoc l’estat del qual es pretén desempallegar cadascú, començant per la seva respectiva cultura, tradició i pràctica democràtica. Els catalans, doncs, no som bascos, ni quebequesos, ni lituans, ni eslovens, ni montenegrins, ni escocesos. Som catalans, que és tota una altra cosa. I no existeixen, per tant, solucions lituanes, ni quebequeses, ni kosovars a problemes catalans que haurem de resoldre nosaltres mateixos. Podem aprendre d’ells, interessar-nos per aspectes concrets de la seva situació i de les seves propostes reeixides, conèixer problemes previsibles i les formes emprades per superar-los o bé evitar-los, podem ser solidaris amb la seva causa, per descomptat, però no som com ells, ni som el mateix que ells.
La veritat és que resulta molt fàcil limitar-te a importar models exteriors, en comptes de cercar mesures efectives per ser aplicades a la teva pròpia realitat. Allò que és realment difícil, però que val la pena d’esforçar-se per aconseguir, és tenir el coratge d’analitzar la societat catalana, la seva composició humana, els seus orígens, la seva diversitat, els seus interessos, les seves emocions, tot el qual té, ben sovint, poc o gens a veure amb el model pres com a referent. Crec que Catalunya, per exemple, té molt més a veure amb Dinamarca, Irlanda, Holanda o Finlàndia, que no pas amb Kosovo, Croàcia o Lituània.
I si alguna proximitat té, és més clara amb Escòcia o el Quebec que no pas amb el País Basc. I, no caldria dir-ho, el nostre no és un país comparable a Occitània o Sardenya o Còrsega o Bretanya o Frísia o la Vall d’Aosta. Ni tampoc amb Baviera, o fins i tot amb la mateixa Califòrnia. Catalunya no és un estat dinàmic, industrialitzat i modern en el si d’una nació gran que comparteix amb d’altres estats, ni tampoc una romanalla de la història que intenta perpetuar-se, a través de manifestacions del folklore popular o mitjançant un idioma que pot tenir els dies comptats.
Nosaltres hem estat, som i serem solidaris amb tots els pobles, totes les cultures i totes les llengües del món, sense ni una sola excepció, i aquesta actitud solidària crec que forma part de la nostra manera de ser nacional, com a poble. Una estratègia intel·ligent d’emancipació nacional, però, ens obliga a triar un camí propi, el nostre, l’adequat als nostres interessos com a país, i que, sobretot, no ens confongui amb d’altres, ni ens prengui pel que no som, mai no hem estat i tampoc no volem ser en el futur. Anar de bracet de certes nobles i digníssimes companyies, doncs, pot arribar a ser-nos perjudicial, perquè ens equipara a situacions que són percebudes o associades sempre a societats en conflicte o bé a singularitats etnicoculturals que pràcticament no disposen de cap mena d’articulació política i no és probable que l’arribin a tenir mai en el futur.
Hem de deixar, doncs, de mirar només els pobles que acaben de convertir-se en estat, aquells que aspiren a fer-ho o aquells que ja saben que mai no hi podran aspirar, per passar a prendre com a model aquells països independents de fa moltes dècades que tenen un pes demogràfic comparable al nostre i altres semblances en el terreny econòmic, tecnològic, cultural o social, que ens els fan més propers que qualsevol altra realitat. Hem d’anar fent sortir la nostra bandera del vedat on està reclosa amb una dotzena llarga de les que voleien al vent, però que la majoria d’europeus són incapaços de poder reconèixer, identificar o adjudicar a cap poble o territori concret, per situar-la al costat de les banderes dels estats que ja hi són i que tothom coneix. Per petits que aquests puguin ser, sempre seran més grans que nosaltres, perquè ells tenen estat i nosaltres no. Hem de decidir-nos a abandonar el nostre emplaçament entre els últims de la fila, fins i tot renunciant a ser els primers dels últims, per avançar i situar-nos entre els mitjanets o els petits dels grans. Dels que ja tenen estat.