2014
Capítol 6. 2014, l’hora de decidir » De la derrota a l’engany (1714-2006)
Pàgina 39 de 43
De la derrota a l’engany (1714-2006)
El 2014 farà tres segles de l’inici del procés d’uniformització dels territoris de l’actual estat d’Espanya. La mitologia nacionalista espanyola, no sols la franquista sinó també l’actual, presenta el conjunt d’aquests territoris com si ja formessin un tot harmònic, des del segle XV, amb el matrimoni dels reis anomenats «catòlics». En realitat, mai no s’explica que l’Espanya anterior al nostre 11 de setembre no sols era una realitat plurinacional, sinó també pluriestatal. Catalunya, amb les seves pròpies constitucions i institucions de govern, era un país sobirà quant al seu règim interior i cosobirà pel que fa a la política exterior. La uniformització impulsada pel nacionalisme espanyol, d’aleshores ençà, no ha cercat altre objectiu que la institucionalització d’un sol sentiment de pertinença nacional: l’espanyol, entès des de la matriu lingüisticocultural exclusivament castellana.
Des de la derrota catalana del 1714, el nacionalisme espanyol no ha fet altra cosa que anar separant Espanya de Catalunya, fins al punt de fer-la absolutament irrecuperable, emocionalment, en la quotidianitat i els interessos. L’enemic, doncs, de Catalunya no és Espanya, ni menys encara el poble espanyol, sinó el nacionalisme espanyol que ha construït l’única Espanya que és capaç de construir, l’única que tota la història ha demostrat que era possible: la que coneixem des de fa tres segles. No n’hi ha cap més i mai no n’ha existit d’altra.
Alguns investigadors, com ara Ernest Lluch, tot reinterpretant l’etapa postderrota, han permès de veure com, de fet, no és cert el tòpic del desert nacional fins a la Renaixença del segle XIX, sinó que, des del mateix 1714, mai no va deixar d’existir la voluntat nacional i estatal dels catalans vençuts, que enyoraven les llibertats perdudes. Va ser una derrota militar i política, en tota regla, però no pas una derrota dels sentiments, de les consciències i de la voluntat. Ja el 1760, els diputats de les ciutats de l’antiga corona d’Aragó reivindicaven a Carles III la fi de les discriminacions: que s’aixequés la prohibició que els catalans poguessin ocupar càrrecs a l’administració castellana, mentre tot eren facilitats perquè els castellans els ocupessin aquí; necessitat del coneixement del català per part del personal de l’administració de justícia, llengua, a més, de tota la documentació anterior al 1714; recuperació del dret civil valencià, derogat amb l’ocupació; canvi de nom del Consell de Castella pel de Consell d’Espanya i igualtat de tracte entre tots els antics regnes. En aquestes mateixes corts, València reclamà una política fiscal pròpia. La qüestió de l’espoliació fiscal començava a caminar, sobretot tenint en compte que, a Catalunya, des dels decrets de Nova Planta, els impostos s’havien multiplicat per set!
Un segle més tard, els moviments populars que, en forma de bullangues, es produeixen com a revolta social tenen una dimensió antiborbònica que la premsa madrilenya no dubtà a presentar com a «separatistes», ja que si monarquia borbònica s’assimilava a centralisme castellanitzador, l’oposició catalana ho era igualment a aquestes dues realitats. Però tots els intents nascuts a Catalunya amb l’objectiu de bastir una altra arquitectura institucional espanyola, capaç d’integrar i reconèixer la diversitat nacional i lingüística, han anat fracassant sense excepció. Les grans apostes i projectes per refundar Espanya sobre unes bases distintes, realment democràtiques quant a la seva diversitat interna, no han reeixit mai. Les iniciatives de reforma de l’statu quo només han prosperat en moments concrets de crisi de règim, tot i que mai no han arribat a satisfer, plenament, els interessos catalans. Experiències com les de Joan Prim, entronitzant un monarca no borbó, de la casa de Savoia, o la primera República espanyola, amb expressions de federalisme asimètric, van ser efímeres.
El procés de constitució de la Mancomunitat expressa molt bé les enormes dificultats que sempre troba, a Espanya, qualsevol projecte que contingui uns mínims elements de descentralització. No se’n va salvar, tampoc, la segona República, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, molt rebaixat i desfigurat en relació al convingui pels parlamentaris catalans, va anar acompanyada de boicots a productes catalans i tota mena de manifestacions de veritable histerisme anticatalà, a les corts, a la premsa espanyola i al carrer, I, com sempre, Catalunya va haver d’esperar, perquè l’important, en aquell moment, era salvar el nou règim republicà que acabava d’instaurar-se, en un veritable esclat popular. Primer, la República. Després, Catalunya. Però el «després», a Catalunya, mai no li arriba.
Mort el general Franco, la urgència de consolidar un sistema democràtic a Espanya s’imposà per sobre de la prioritat que Catalunya disposés d’un veritable autogovern i un reconeixement polític de la seva identitat nacional. Novament, doncs, el poble català expressava la seva voluntat política, però una solució més adequada a les seves demandes es feia esperar des del punt de vista legal. La integració catalana en un sistema autonòmic de règim comú va significar la dissolució de la seva especificitat nacional, que, fins aquell moment, de grat o per força, era un lloc comú per a tothom. I s’instaurà el «cafè per a tothom».
El 30 de setembre de 2005, les forces polítiques catalanes van acordar un nou Estatut, amb la intenció que fos l’instrument adequat per al redreçament general de Catalunya, als inicis d’un segle que era també un canvi d’època. Però malgrat les promeses públiques de respectar la voluntat democràtica catalana, l’Estatut va ser novament mutilat, com ho havien estat les altres experiències similars anteriors. Ara, però, la retallada legal es produïa com a culminació d’un procés en el qual s’havien alterat les normes del pacte mai no escrit entre Catalunya i Espanya: Madrid concentrava el poder polític, mentre Catalunya, amb un dinamisme superior de la iniciativa privada, es mantenia com a motor econòmic i fàbrica d’Espanya. Tal com X. Rubert de Ventós ha anat sostenint reiteradament, Madrid assegurava a Catalunya el mercat, a canvi que, amb aquest proteccionisme de l’empresa catalana, aquesta renunciés a la política.
Ara, però, ja no existeix un mercat espanyol protegit, sinó que tots hem d’adaptar-nos a un mercat global. No és qüestió de continuar confiant en la protecció de Madrid cap als nostres productes, sinó de competir davant del món i amb tothom, amb les millors condicions possibles. Es tracta de passar del catalanisme d’economia protegida i greuge polític permanent, al catalanisme de la competència, la competitivitat i la mundialització. La derrota i la queixa han de formar part del passat, perquè ara és l’hora del catalanisme de la il·lusió, del projecte i, finalment, de la victòria. Prou de victimisme provincià, confrontació estèril i obsessió malaltissa amb Madrid. A Europa i al món hi ha un lloc per a nosaltres i no podem deixar que passi de llarg, per davant dels nostres ulls, un nou tren nacional d’oportunitats perdudes.
D’altra banda, al llarg d’aquests més de trenta anys de democràcia, la situació general ha canviat radicalment, a causa tant del procés imparable de la mundialització, com de l’onada incessant de població nouvinguda al nostre país. En aquest context, Madrid deixa d’assegurar la competitivitat de l’economia catalana, perquè, de fet, vol desmuntar-ne també la condició de fàbrica i referent econòmic de tot l’estat espanyol, perquè ja hi ha passat a competir, directament, i de forma deslleial. Ha nascut un nou capitalisme espanyol, en el qual la participació catalana hi és del tot tangencial. En aquest context, ja no tenen cap sentit ni els memorials de greuges, ni les inversions multimilionàries en campanyes pedagògiques a Espanya, ni la possible influència davant el govern espanyol de torn. Madrid/Espanya està competint amb nosaltres i ja no tenim cap mercat protegit, perquè el proteccionisme no és possible en la globalitat. El que hem de fer és esforçar-nos per competir en igualtat de condicions amb tothom, començant per Madrid. Mentre paguem, hi tenim dret.
Simultàniament, ha aparegut un fenomen nou, que no sols ha reforçat el model tradicional espanyol, sinó que n’ha reduït encara més la pluralitat i les perspectives. Si abans Espanya era Castella, ara Espanya ha quedat reduïda a Madrid i, alhora, Madrid s’ha quedat Espanya. Espanya és Madrid i Madrid és Espanya. La capital de l’estat s’ha quedat l’estat en règim de monopoli i ha esdevingut així l’única icona política, econòmica i cultural d’Espanya. El lema de la comunitat autònoma madrilenya ho resumeix amb encert: «Madrid, la suma de todos»…
D’aquesta forma es genera la idea «natural» que tot allò que va a parar a Madrid, que es destina a Madrid, que es fa a Madrid, beneficia tothom, que és per a «toda España y para todos los españoles». Quan alguna iniciativa important surt d’allà amb una altra destinació, cap a Catalunya, aleshores ja se’n va «fuera del territorio nacional», en expressió encertada d’Esperanza Aguirre. Aquest sistema de concentració de recursos públics, de seu fiscal i social de les grans empreses, d’infraestructures modernes del transport, de grans grups de comunicació i equipaments de tota mena, no sols perjudica Catalunya, sinó també territoris com ara les dues Castelles, Andalusia, Extremadura i la resta de l’estat. La insolidaritat de Madrid amb tots els altres territoris és clarament escandalosa, però en no ser percebuda així per ningú, formalment no existeix.
Com un eucaliptus, s’ha desertitzat tot l’entorn peninsular, impedint-hi altres punts de competència possibles o bé una concepció policèntrica, multipolar de l’estat: Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla… Madrid és el tot i tot és a Madrid. Així utilitza l’esforç de tots els altres en interès propi, no en vol compartir els beneficis amb ningú més i pretén que tothom adopti la seva identitat cultural i lingüística, la qual es revesteix d’una pàtina de modernitat cultural i tecnològica, gràcies als enormes recursos materials allí destinats.
Aquest monopoli madrileny de l’estat concentra tot el poder econòmic, polític, tecnicocientífic i mediàtic en un sol punt, i també tot el progrés, la prosperitat i la modernitat, amb el pretext que és «la capital». Per als qui de capital ja en tenim una —la nostra—, el centralisme no sols apareix com a antiquat, sinó profundament ineficient, incompetent, no competitiu, i és el principal obstacle per al progrés i el benestar de la societat catalana. És un tap, no un motor, un fre i no un estímul, un obstacle i no pas un suport. La gent constata, cansada de la situació, que el que menys funciona és el que més depèn de Madrid: trens de rodalies, aeroport, energia elèctrica, beques, etc. Si Espanya és això, hi ha fatiga d’Espanya.
La pèrdua d’oportunitats que aquesta situació provoca al nostre país és constant i Catalunya ha anat reculant en favor de Madrid. El nou poder democràtic posterior al franquisme ha facilitat la concentració econòmica cap a Madrid, en detriment nostre. El PIB per capita català, en començar l’etapa de la transició política, era superior al de Madrid, però trenta anys després, Madrid ens supera en més d’onze punts, triplica el nombre de grans empreses que hi tenen la seu i, malgrat l’estat de les autonomies, dobla el pes català en l’àmbit de l’administració pública.
En aprovar-se la Constitució espanyola i el primer Estatut es va demanar a Catalunya que s’esperés en els seus objectius pendents, que no tingués pressa, per no posar en perill la naixent democràcia. Però aquell respecte inicial cap al nostre país, fins i tot una certa enveja sana pel nostre teixit civil, modern i europeista, s’ha transformat en una actitud d’hostilitat permanent contra Catalunya, per part d’un complex entramat on conflueixen interessos i actituds d’alts funcionaris de l’estat, destacats empresaris, potents mitjans de comunicació i sectors ultraconservadors de la jerarquia catòlica, atrinxerats tots ells a Madrid. Els indicis d’una certa voluntat constituent expressada per Rodríguez Zapatero, el 2004, s’han diluït totalment, davant les campanyes del nacionalisme espanyol del PP i la manca de coratge i convicció, al si del PSOE, per fer possible un model distint al de sempre. I la promesa d’acceptar allò que aprovés el parlament català va ser escandalosament incomplerta.
Queda del tot clar que l’administració espanyola vol continuar sent centralitzada i no descentralitzada, que l’economia espanyola i el seu disseny de grans infraestructures volen continuar sent radials i no en xarxa, que Espanya vol que Madrid sigui l’únic actor espanyol en la mundialització i que Barcelona i Catalunya han de subordinar-se a aquest objectiu, que la democràcia espanyola vol continuar sent unitària i no plurinacional. El nacionalisme espanyol, doncs, és el responsable de tots els dèficits democràtics d’Espanya i qui més en paga les conseqüències és Catalunya. No podem esperar més i ningú no té cap dret a continuar enganyant-nos, a l’espera d’un canvi d’escenari que cap indici no fa pensar que pugui produir-se mai. Optar per esperar és optar per continuar perdent oportunitats.