2014
Capítol 6. 2014, l’hora de decidir » Democràcia és voluntat
Pàgina 40 de 43
Democràcia és voluntat
El 2014 tindrà lloc la commemoració dels tres-cents anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes del borbó Felip V. Tot i que aleshores Catalunya va perdre la seva sobirania, institucionalitzada mitjançant les seves pròpies constitucions, la seva condició de veritable subjecte polític ha estat permanent durant tots els esdeveniments històrics produïts des de llavors i, el que és potser encara més important, el poble català sempre ha expressat la seva voluntat de ser. No és aquesta una data per a la nostàlgia d’una època que no vam viure, sinó per al reconeixement de la voluntat persistent del poble català per recuperar la sobirania perduda en la derrota politicomilitar. El reconeixement d’aquesta voluntat de ser és inseparable de l’origen de tots els patriotismes i, alhora, l’exercici lliure d’aquesta voluntat és la màxima expressió de la democràcia. No hem de commemorar, per tant, la culminació d’una derrota, sinó l’inici d’una voluntat que ha persistit fins als nostres dies, a despit de totes les adversitats.
Durant tres segles, d’acord amb la nostra tradició democràtica pactista, no hem fet altra cosa que proposar projectes que feien compatible la nostra voluntat de ser nacional amb la nostra voluntat de convivència conjunta amb la resta de l’estat, sobre la base del reconeixement i el respecte mutus. Però mai, ni en una sola ocasió com a excepció, no ha prosperat cap d’aquests projectes de convivència sota un mateix paraigua, però de colors plurals. Quan no han estat directament rebutjats, han estat profundament desfigurats, i quan, malgrat la timidesa dels passos avançats, han entrat en vigor, finalment han estat derogats.
L’estat espanyol ha trencat sense ambigüitats l’equilibri tradicional entre un centre polític i una Catalunya dinàmica i productora, afavorint el caràcter economicofinancer de Madrid, a partir de la privatització de les grans empreses estatals. El nacionalisme espanyol rebutja Catalunya, perquè és un element aliè a la seva configuració unitarista i uniforme. Des del Decret de Nova Planta fins a la LOAPA, passant pel franquisme i la campanya anticatalana del PP contra el nou Estatut, el nacionalisme espanyol, amb tota l’estructura d’estat com a aliat, ha intentat la provincianització més barroera de la llengua, la cultura, l’economia i la nació catalana mateixa.
La irresponsabilitat del nacionalisme espanyol és tan desproporcionada que ha procurat aturar també el creixement econòmic català, sense aturar-se a pensar si això perjudicava el progrés general espanyol. Avui, malgrat la tradicional discriminació inversora de l’estat a Catalunya i el dèficit fiscal que aquesta suporta, el nostre país continua sent el referent productiu i exportador de l’estat, malgrat que tots els governs espanyols han tractat de subordinar el creixement català al de Madrid. L’opinió pública catalana, fins la menys informada, ha pogut adonar-se’n: a més de l’establiment de grans empreses a la capital de l’estat, amb l’opa de Gas Natural o bé amb l’escandalós model aeroportuari actual que potencia Barajas i en fa obligatòria l’escala per a vols transoceànics, en detriment de tots els altres aeroports, particularment el Prat, al qual condemna a un paper marginal i fràgil. La recent implicació de l’empresariat català en la demanda de més instruments per al progrés del país és indicativa de fins a quin punt, com més va més, s’estén la convicció que amb el nacionalisme espanyol com a obstacle permanent, Catalunya no podrà avançar mai.
No podem resignar-nos, amb passivitat, a la subordinació del progrés que ens cal, a una economia espanyola de poc valor afegit (salaris baixos, mà d’obra intensiva, formació deficient, turisme, construcció), perquè això no és, de cap manera, allò que convé a la nostra economia, que sempre ha estat dinàmica, exportadora i amb neguit innovador, i que ara necessita avançar cap al coneixement, la recerca, l’alta tecnologia, la qualitat, el valor afegit. Les nostres necessitats en matèria de política econòmica i de les infraestructures imprescindibles per dur-la a terme, però, mai no han estat una prioritat per a cap ministeri espanyol. Justament, l’Estatut del 30 de setembre intentava redefinir el model de relació, política i econòmica, entre Catalunya i Espanya, tenint en compte les noves condicions de la globalització, però el nacionalisme espanyol ho va impedir de nou.
Amb tres-cents anys de deslleialtat permanent cap a Catalunya, per part del nacionalisme espanyol, que és qui controla Espanya, ja n’hi ha prou. Ningú no hauria invertit tant i durant tant de temps en una iniciativa que sempre ha fracassat. Ha arribat ja l’hora de reconèixer, sense embuts, que no hi ha cap possibilitat que es produeixi un canvi de situació favorable als nostres interessos. I que ja no té sentit continuar comportant-nos com si res, sent maltractats per un estat que no ens respecta i, a més, abocant ingènuament energies i recursos a fer pedagogia a Espanya, inútilment, d’una realitat que Espanya no vol conèixer, ni aprendre, ni estimar.
El cert és que amb tantes dècades de pedagogia catalana activa a Espanya, si encara no han aprovat l’assignatura, ja no l’aprovaran mai. Val més, doncs, que ho assumim amb naturalitat i que acceptem que, en realitat, la inversió en pedagogia, a propòsit d’allò que més ens convé com a poble, on hem de fer-la és a l’interior del nostre país. És el moment de dir prou, doncs, a una situació que fa tres segles que patim i que impedeix que tirem endavant els projectes que ens convenen i que fa que no estiguem en condicions d’aprofitar totes les oportunitats que se’ns presenten.
Si continuem depenent de Madrid, continuarem instal·lats en un carreró sense sortida. L’esgotador, frustrant i desmobilitzador procés estatutari que ha patit la societat catalana ha servit per comprovar, amb tota la cruesa, la bel·ligerància i la intolerància del nacionalisme espanyol, representat pel PP, però amb la desoladora connivència, sobretot per omissió i per silenci, dels sectors espanyols autoconsiderats «progressistes». No és moment, però, de passar comptes amb Espanya, d’actualitzar el memorial de greuges permanent o de publicitar el darrer dels desafectes o l’última injustícia.
Ha arribat el moment de permetre als catalans d’avui que puguem expressar, a les urnes, lliurement, quina mena de relació volen mantenir amb Espanya, si és que volen mantenir-n’hi cap de diferent a la que tenim amb qualsevol altre estat. Tenim no només el dret, sinó sobretot la necessitat de decidir si creiem que hem de continuar amb el vincle de dependència actual, que ja sabem quines conseqüències tan negatives ens comporta, o bé si som del parer que hem arribat ja a la majoria d’edat i, doncs, preferim governar-nos nosaltres mateixos, directament, a dintre d’Europa, fent que totes i cadascuna de les decisions, sobre els grans temes de la quotidianitat i del futur, depenguin de nosaltres i no de Madrid.
El 2014 no és tant una data per a la sobirania, com una data per a la democràcia. Catalunya es troba vivint a l’interior d’un estat amb un dèficit democràtic greu, ja que la democràcia espanyola no inclou el reconeixement de la plurinacionalitat interna, ni en la seva concepció política, ni formant part de la cultura democràtica dels seus ciutadans. Avui, però, aquest dèficit històric s’ha anat engrandint, més encara, en el marc de la globalització i les societats obertes. El nacionalisme espanyol sempre ha estat un obstacle insalvable per al dinamisme econòmic, social, cultural i democràtic de la societat catalana i, n’estic convençut, també de l’espanyola. En els nostres dies, però, el divorci del nacionalisme espanyol i les necessitats de Catalunya ja supera tots els límits i la convivència es fa impossible. Per això cal reaccionar, no pas criticant, sinó liderant.
La commemoració de la caiguda de Barcelona s’escaurà el 2014, efectivament. Però, en aquella data, s’haurà acabat també l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut, relativa a la inversió pública de l’estat espanyol en matèria d’infraestructures, així com la recepció dels fons de cohesió europeus. L’any abans serà el darrer de l’arribada d’aquests fons a Catalunya i, a partir d’aquell moment, o bé ja no se’n percebran més o, en tot cas, la davallada serà absolutament dràstica. Tot un cúmul de circumstàncies, per tant, que permetran que la societat catalana pugui girar els ulls enrere i fer el seu propi balanç i, alhora, mirar el futur tot decidint quin és el camí que més li convé.