2014
Capítol 1. Estat per a Catalunya: del cor al cap » L’independentisme emocional
Pàgina 6 de 43
L’independentisme emocional
La reivindicació de la independència nacional ha estat, a Catalunya, una proposta política que, tot i tenir complicitats emotives en amplis sectors de la societat catalana, no ha anat més enllà, al llarg de la història, d’insinuacions vagues, més que no pas de formulacions rigoroses. Ha aparegut més com a objectiu, en el fons més desitjable —«si pogués ser…»—, que no pas possible, més com a utopia irrealitzable que com a realitat assolible. Ha estat més sovint un estat d’ànim que un estat permanent de l’ànima. I mentre els primers són passatgers, efímers, canviants, els altres es vinculen millor amb la perdurabilitat.
Ha afectat més, doncs, l’àmbit dels sentiments que el de les consciències, gairebé el de les aspiracions més íntimes que no el de les necessitats més públiques, com si fos una qüestió personal, més que no pas una causa col·lectiva. En algun moment, ha pogut fer l’efecte, fins i tot, que el contenciós Catalunya-Espanya se situava a tot estirar al mateix nivell, però freqüentment amb no tanta intensitat i convicció, que un enfrontament Barça-Madrid, un cap de setmana de lliga futbolística, de vespre. Segurament deu ser per això que, fins ara, ens han mancat formulacions serioses i creïbles d’accés a la plena sobirania política, tot un veritable projecte d’emancipació nacional, ben articulat, que defineixi una estratègia possible cap a la independència de la nació catalana i la seva conversió en estat, en el marc de la Unió Europea.
El sentiment de pertinença a la comunitat catalana, la consciència nacional, acostuma a intensificar-se més en condicions d’adversitat col·lectiva o bé, simplement, fora del país. Històricament, aquest sentiment independentista s’ha manifestat a la llunyana Amèrica, on els atzars de l’exili polític o l’emigració econòmica han dut tants milers de catalans, o bé, en l’actualitat, per terres d’Espanya, sigui per motius professionals, acadèmics, turístics o de simple relació amistosa. És allà on, malgrat el pas del temps, la vigència de l’enfilall de tòpics, prejudicis i desinformacions, malèvoles o fruit de la ignorància, es mantenen inalterables a propòsit dels catalans, de segles ençà.
El fet de comprovar, en primera persona, l’existència de la catalanofòbia provoca una actitud d’afirmació nacional, de dignitat catalana, que fa tancar files i que es manifesta, ben sovint, amb una resposta independentista inesperada en altres condicions, no gaire elaborada des del punt de vista polític o ideològic, potser molt primària i tot, però real. És en aquestes circumstàncies concretes, o bé com a simple saturació de tant d’anticatalanisme acumulat, expressat per la via política, esportiva, empresarial, associativa, comercial, cultural, econòmica, mediàtica o en episodis de la quotidianitat més aparentment inofensiva, que es produeix, freqüentment, una reacció nacional espontània que s’expressa en clau independentista. És just no oblidar que aquesta reacció no fa excepcions ideològiques i, doncs, sigui d’esquerres, de dretes o de centre, el compatriota en qüestió, l’expressió d’impotència «amb Espanya no hi ha res a fer», acostuma a ser la conclusió habitual, després de picar reiteradament en ferro fred.
Referides a posicions d’espanyols progressistes o conservadors, tant se val, «tots són iguals», «no ens entendran mai», «sempre ha estat així» són algunes de les exclamacions normals en contextos fàcils d’imaginar i que tothom ha viscut personalment, en algun moment, en qüestions relacionades amb Catalunya. S’ha de reconèixer, però, que aquestes reaccions se situen, normalment, molt més en el terreny de les contestes psicològiques que no pas pròpiament en el de les respostes argumentades políticament: són més sentimentals que no pas ideològiques. De vegades apareixen gairebé com una mena d’amenaça de ruptura secessionista, com l’exteriorització d’un rampell momentani, talment un cop de geni irreflexiu, ocasionat per una fatiga reiterada davant la impossibilitat de superar o redreçar una situació desfavorable: «Perquè no pot ser, que si no…!».
Fa l’efecte que, durant molt de temps, s’ha cregut que la idea d’una nació catalana sobirana, d’un estat català, no tenia res a veure amb la política, era una meta impossible d’assolir i, per tant, no hi ha hagut espai per a res que no fos el plany, la resignació o la impotència o, fins i tot, l’enveja sana cap a altres nacions amb processos reeixits d’accés a l’estatalitat. Paradoxalment, però, enlloc com al nostre país no hi ha hagut i no hi ha, tradicionalment, tant d’interès, tanta simpatia i tanta solidaritat amb les diferents causes nacionals pendents de resoldre’s, arreu del món. Des del missatge dels catalans a Pamell i a tot el poble irlandès (1886) o al rei dels hel·lens Jordi I (1897), per la qüestió de Creta, pel cap baix, fins al referèndum d’autodeterminació de Montenegro (2007) o el Kosovo dels nostres dies, no hi ha hagut procés d’emancipació nacional al món que no hagi merescut l’atenció i la complicitat, sovint apassionada, de la societat catalana.
En certa manera, sembla talment com si, conscients de la nostra incapacitat, fins ara, per aconseguir de convertir-nos en un poble lliure i sobirà, ens identifiquéssim amb la lluita d’altres pobles, més valents o decidits que nosaltres, com si la seva causa fos la nostra, projectant sobre ells la solució triomfant de la nostra pròpia situació irresolta. Cal no passar per alt, per exemple, com, en els processos de desaparició de l’URSS i de Iugoslàvia, va produir-se un comportament distint de la majoria de la societat espanyola i catalana, juntament amb els seus mitjans de comunicació, de forma que, mentre en el cas espanyol la identificació de l’opinió pública es produïa amb el posicionament unitarista soviètic o iugoslau. En el cas català, contràriament, la simpatia «natural» es canalitzava cap a les nacions que volien alliberar-se d’allò que l’opinió pública espanyola volia mantenir.
Fins ara, doncs, la independència catalana no ha estat un objectiu que hagi aparegut com a necessari, possible i atractiu. A això, hi ha ajudat el fet que mai no s’hagi plantejat, seriosament, tot el procés d’accés a la sobirania, el programa de transició, les mesures a adoptar en tot el període de desconnexió institucional amb l’estat espanyol, com això influiria en l’activitat econòmica, en la vida acadèmica, els serveis socials, el règim de pensions, etc.
No és estrany que, com a fenomen social, s’hagi mantingut durant dècades com a independentisme permanentment latent, gairebé íntim, més secret del cor que secret d’estat, i no com a independentisme visible, present en l’espai públic. Fins als nostres dies, en el recurs a la «Catalunya independent» cal buscar-ne l’origen molt més en l’estómac, com a sortida immediata del català emprenyat, o en el cor, com a aspiració tan romàntica i platònica com impossible, que no pas en el cap o la butxaca, com a resultat d’un procés lògic i racional, basat en la conveniència col·lectiva, l’interès nacional i la voluntat democràtica. En certa manera, podríem dir que els membres de la societat catalana actual faran un procés a la inversa, però coincident amb el resultat. Per als catalans d’origen, aquells bàsicament motivats per qüestions simbòliques, culturals o lingüístiques, «identitàries» si es vol dir així, el camí a recórrer serà del cor al cap, del sentiment a la necessitat. Per als altres catalans, amb no gens o no gaire consciència nacional, sovint catalans d’adopció i per decisió pròpia, el trajecte serà just el contrari: del cap al cor, de la necessitat de viure millor al sentiment d’afecte cap al país que et permet fer possible el teu propi somni personal.