2014
Capítol 1. Estat per a Catalunya: del cor al cap » Un nou catalanisme, un nou sobiranisme
Pàgina 10 de 43
Un nou catalanisme, un nou sobiranisme
El catalanisme és el patriotisme dels catalans, és com en diem a Catalunya d’allò mateix que, en altres països, anomenen patriotisme. De qui s’estimava Catalunya, la llengua catalana, la cultura, la terra, els seus interessos, el dret, els drets, l’economia, l’empresa i els productes catalans, sempre n’havíem dit un «catalanista» i, habitualment, aquesta era una de les nobles acusacions que la dictadura franquista incorporava, com a perilloses per al seu règim, en la fitxa policial de tantes i tantes persones, A algunes, fins i tot, els va costar la vida davant d’un escamot d’execució, cosa que acostuma a passar amb els patriotes de tots els països, en qualsevol règim d’ocupació, arreu del món, i en qualsevol període de la història.
Doncs bé, en aquests moments, a la Catalunya dels nostres dies, estan ocorrent dos fenòmens simultanis, amb protagonistes socials distints, que estan transformant la fesomia tradicional del catalanisme. Fins ara, el catalanisme, el patriotisme català, no havia apostat mai, de manera majoritària, per la independència de Catalunya, de tal manera que el sobiranisme hi era minoritari i hi ocupava posicions marginals, excèntriques, utòpiques, lluny dels sentiments, si més no públicament verbalitzats, de la majoria dels catalanistes. D’un temps ençà, però, estem davant d’una progressiva sobiranització del catalanisme, com a conseqüència de la lenta i creixent assumpció de les tesis sobiranistes per part de sectors acabats d’arribar en aquesta posició, sectors procedents del federalisme, de l’autonomisme i d’un nacionalisme vaporós que mai no havia concretat els seus objectius polítics finals.
A l’interior de formacions polítiques que no són ni han estat mai independentistes, com Convergència (CDC), s’han constituït corrents explícitament sobiranistes, entre els quals hi ha fins i tot antics membres del govern català que, de moment, no surten de l’armari nacional i es mantenen en l’anonimat. No representen, per tant, el partit, sinó tan sols un sector, una part d’aquest, ja que se situen, de fet, al marge de la doctrina, el programa electoral, les posicions oficials i les declaracions dels líders del seu partit i coalició (CiU), que, sense ambigüitats, continuen encara avui manifestant-se de manera reiterada contraris a la independència de Catalunya, contraris a la possibilitat que Catalunya tingui el seu propi estat i així ho fan constar, explícitament, particularment a la premsa espanyola i a la internacional, més que no pas a la catalana.
Són significatives, en aquest sentit, les posicions dels dos líders d’aquesta federació «nacionalista». Per una banda, el cap de files a Madrid, de la branca democristiana, s’ha declarat contrari a la independència de Catalunya, tot manifestant que, en una consulta popular, votaria negativament a la possibilitat que Catalunya tingués un estat propi. I, al seu torn, el president actual de CiU, del sector liberal, ha assegurat que acceptaria la sobirania de Catalunya, sempre que aquesta tingués el suport de dos terços de la societat catalana —només faltaria…! Aquesta presa de posició no té res a veure amb les conviccions pròpies d’un sobiranista, ni de tota la vida ni convers de nou, sinó amb el respecte degut a l’opinió del poble, expressada democràticament a les urnes i de forma lliure. És la posició d’un demòcrata, però no la d’un sobiranista. Acceptes allò que volen els altres, la majoria, encara que no coincideixi amb el que tu vols.
Alcaldes, regidors, presidents de diputació i consellers comarcals, pertanyents a tots els partits catalans de tradició democràtica (CiU, PSC, ERC, IC), signen manifestos favorables al dret a decidir de la nació catalana. Gent del món de la cultura, la universitat, l’empresa i professions liberals en general s’agrupen a l’entorn de plataformes com ara Sobirania i Progrés, i juristes, acadèmics i advocats constitueixen un Cercle d’Estudis Sobiranistes, amb la intenció de reforçar el sobiranisme amb aportacions de caràcter més jurídic o legal, mentre la Plataforma pel dret a decidir opta per la via de la mobilització popular, amb vocació i pràctica transversals. Els uns i els altres recorren el país, amb actes públics de format divers, amb la intenció de difondre-hi la bona nova de la necessitat d’una Catalunya sobirana. El catalanisme, doncs, es va fent sobiranista, es va tenyint de sobiranisme, es va desplaçant cap al sobiranisme, com a estació d’arribada, procedent de les més diverses estacions de sortida.
D’altra banda, el segon fenomen absolutament inexistent fins ara, que cal tenir en compte, és que comença a manifestar-se un sobiranisme de nou encuny, la novetat del qual resideix no sols en la identitat dels seus promotors —sobretot, però no exclusivament, sectors socials procedents de la immigració peninsular de la postguerra, sectors autòctons del teixit socioeconòmic i empresarial i certes individualitats del món intel·lectual—, sinó en la singularitat que representa el fet que aquest nou sobiranisme no ha passat mai pel catalanisme lingüístic i cultural, no s’ha sentit implicat en la tradició del catalanisme clàssic, més de caràcter simbòlic i històric, ni se’n sent hereu o concernit, perquè no ho considera cosa seva. No són socis d’Òmnium Cultural, potser ni tan sols saben què és, ni pertanyen a la Plataforma per la Llengua, que probablement mai no han sentit ni anomenar, ni conserven el més mínim record èpic de la Crida.
Es tracta de persones que mai no han estat vinculades a cap entitat cultural catalanista, ni de defensa de l’idioma, a les quals no els treu el son que tinguem o no una selecció nacional de tal esport o tal altre, que en cap moment no els ha passat per la barretina d’enganxar-se el CAT a la matrícula del cotxe i no cal dir de tapar-ne la «E» obligatòria, que mai no han penjat cap senyera al balcó en dates assenyalades, entre altres coses perquè no en tenen cap a casa, i que no serien capaces d’entonar sencer Els Segadors, de principi a final. És gent que no vibra quan reviu els mots de Pau Casals a l’ONU o que va considerar un fet menor, anecdòtic, a tot estirar simpàtic, sense cap lligam afectiu amb ells, la integració d’Andorra a les Nacions Unides, amb un discurs en català, ni han arribat a sentir cap emoció particular davant cap estímul patriòtic de caràcter simbòlic, sinó més aviat el contrari o, en el millor dels casos, simple indiferència, fatigats sempre, això sí, davant l’atzucac permanent del debat dit «identitari», reduït, però, generalment a la llengua i als símbols.
Per a aquest nou sobiranisme —en realitat, nou catalanisme, nou patriotisme català, de fet— més que no pas el cor o bé l’estómac, els pesa la butxaca i el cap, és a dir, el desig de viure millor, més progrés, més qualitat de vida, més modernitat, més garanties de futur, més obertura al món, menys tutela de l’estat, per a ells i per a tots i cadascun dels membres de la seva família. I han arribat a la conclusió que, havent-se demostrat tot això impossible en el marc espanyol, ja no queda altra via que no sigui la plena sobirania. Els uns i els altres, tanmateix, procedents de punts de partença ben distints, acaben per fer cap a la mateixa destinació: la independència de Catalunya, com a darrer recurs per explorar, al qual acollir-se, perquè tots els altres intents de solució emprats fins ara han fracassat. Tots.
És el primer cop a la història que comença a haver-hi gent diversa, de procedències diverses, ideologies diverses, classes socials diverses, edats diverses, professions diverses, cultures i llengües diverses, amb discursos i raons diverses, que es plantegen, seriosament, la mateixa solució: la possibilitat i conveniència que Catalunya sigui independent. Els uns ho fan perquè tenen necessitat de pàtria, d’assegurar el futur de la nació. Els altres perquè tenen urgència d’estat, amb nació o sense. I aquesta és una oportunitat que no podem desaprofitar. Alguns, a més, estem disposats a dedicar-hi el millor de les nostres energies i capacitats per contribuir a fer-ho possible.
Es tracta, en definitiva, d’articular un veritable projecte nacional, atractiu per a tota la societat, per als que ho defensen pensant amb el cor, amb l’estómac, amb el cap o amb la butxaca, però que, sigui pel que sigui, també ho defensen, perquè la independència és cosa de tots. Personalment, no em fa cap gràcia fer d’independentista. Ho considero una etapa transitòria, accidental, provisional, de la meva vida i del meu país, que ja fa massa temps que dura, per al meu gust. Fins i tot em cansa, m’esgota. Confio poder deixar de ser-ne perquè, de fet, el que sí que de debò em fa il·lusió, el que realment vull, allò pel qual lluito és per ser independent, perquè la meva nació sigui independent, sobirana i lliure. Com les altres.
Tinc ganes de dedicar-me a altres coses, però mentrestant continuaré lluitant per fer-ho possible, perquè sé molt bé que mai no farem realitat el somni si no ens ho proposem. Mai no arribarem al final del camí, si no comencem a caminar. No saltarem mai la paret, si no estem disposats a saltar-la i a córrer, també, els riscos personals que aquesta decisió pugui comportar-nos. Asseguts còmodament al sofà de casa, escarxofats com si cada dia fos dissabte a la tarda, no farem mai res. Quan un poble decideix que vol ser lliure, quan pensa en la seva llibertat, quan és capaç d’imaginar-se-la, ja és una mica lliure. Mai més, doncs, ni un gest del nostre braç, ni una paraula de la nostra boca, ni un euro de la nostra butxaca que, des del punt de vista polític, no vagi destinat a aquesta causa col·lectiva: la independència de Catalunya.