2014

2014


Capítol 2. Raons per a la sobirania » Garantia de continuïtat lingüística i cultural

Pàgina 13 de 43

Garantia de continuïtat lingüística i cultural

Són molts els catalans que estan convençuts que, en una Catalunya independent, el futur de la llengua i la cultura catalanes estaria assegurat, sense cap dubte. El tema és, realment, complex, de fet, sembla probable que, més tranquil·litat que no pas ara amb vista al futur, més confiança pel que fa a l’expressió nacional de la cultura en l’esdevenidor, més seguretat, millors condicions per no haver d’anar permanentment amb l’aigua al coll lingüístic, és d’esperar que les tindríem.

La història, però, té exemples per a tot. Passant per alt el cas dels països llatinoamericans, independents en espanyol o en portuguès, però no en les seves llengües autòctones, Irlanda, posem per cas, ha estat i és independent en anglès. El gaèlic té l’aurèola mítica de la declaració d’independència durant la revolta de Pasqua de 1916, és parlat a la costa oest de l’illa, té un cert estatus de reconeixement oficial a la Unió Europea que ja voldríem, però, per al català, l’aprenen els dirigents del Sinn Féin i els membres de l’IRA a la presó, com a gest d’afirmació nacional, els noms dels partits polítics i dels màxims càrrecs institucionals són en gaèlic i sembla que, darrerament, comenci a reviscolar. Però «la» llengua per viure a Irlanda, avui, no és el gaèlic, sinó l’anglès, de tal manera que aquesta nació s’ha convertit en un dels primers països receptors d’alumnes que hi van a aprendre… anglès! I, malgrat aquesta circumstància lingüísticament adversa per al seu idioma, això no els ha acabat convertint en menys irlandesos que els seus avantpassats, ni tampoc en més proanglesos que els seus avis, sinó més aviat tot el contrari.

Un exemple ben diferent a aquest, el constitueix el cas d’Israel. Als jueus els va costar dos mil anys tenir estat. Quan ho aconsegueixen, el 14 de maig de 1948, l’hebreu és una llengua exclusivament litúrgica, reservada per a les cerimònies de culte, a la diàspora jueva, arreu del món. Aquest era l’únic ús comú de l’hebreu que tenien, entre ells, les diverses comunitats jueves, en els diferents continents. Recollint la tasca capdavantera d’Eliezer ben Yehudà, el Pompeu Fabra israelià, modernitzador de l’hebreu i impulsor del seu ús per a tots els àmbits de la quotidianitat, l’estat d’Israel ha aconseguit, en seixanta anys, fer de l’hebreu l’idioma comú i emblemàtic de cohesió social i identificació col·lectiva, el punt de trobada lingüístic per als milers de jueus arribats al seu territori, al llarg dels anys, amb les seves pròpies llengües, les dels països d’origen.

Em refereixo no sols al jiddisch o al judeoespanyol, sinó també a l’anglès, el rus, l’espanyol, el francès, l’alemany, el portuguès, l’italià, l’holandès, el lituà, l’ucraïnès, el polonès, o l’àrab, entre altres. La independència d’Israel els ha permès, doncs, que l’hebreu fes el pas de llengua religiosa a llengua nacional i, amb aquest objectiu, els milers de «nous israelians» que hi van arribant són acollits en escoles d’adults especials, les ulpanim, on se’ls fa una immersió intensiva en hebreu, durant uns mesos.

La independència de Catalunya hauria de donar, sens dubte, garanties de futur a la llengua catalana, en circumstàncies clarament més favorables a les que té en l’actualitat. Però seria un error gravíssim pensar que la plenitud i normalitat de l’ús de la llengua catalana s’aconsegueix, en un batre d’ulls i només a cops de llei, un cop proclamada la independència, sense tenir en compte realitats socials i hàbits lingüístics molt consolidats i obstacles històrics, no gens fàcils de remoure. Hem de tenir la valentia suficient per imaginar-nos quin pot ser l’estatus òptim per a la llengua catalana. I hem de fer-ho amb realisme, però també amb optimisme. Tot escenari de monolingüisme català queda ja absolutament descartat. A les llars catalanes d’avui, cada dia, s’hi parlen poc més de 300 llengües diferents, per part de persones de 180 nacionalitats distintes. Qui tingui al cap una futura societat catalana que només parli català, sincerament, viu en un altre món.

És en aquest context de multilingüisme creixent, que no farà més que afermar-se en el futur, que hem d’assignar un rol específic per al català. Crec que aquest no pot ser altre que el d’idioma-punt de trobada, l’instrument comú per a la relació individual amb la societat i entre els membres d’aquesta, l’eina de comunicació general per a tothom i, alhora, d’identificació col·lectiva davant d’altres comunitats culturals o nacionals. El català ha d’aspirar a ser els fonaments de la casa nacional i les parets mestres de l’edifici lingüístic col·lectiu, sabent que, per dins, cadascú s’organitzarà la vida domèstica al seu gust: hi haurà qui hi farà reformes, envans que saltaran, la distribució interior no coincidirà probablement amb la d’altres pisos del mateix replà i sempre hi haurà qui canviarà els colors de les persianes que donen al carrer.

Però només hi haurà una sola casa i serà la mateixa per a tothom, clarament identificada de lluny i de prop, per no ser confosa amb d’altres. Una casa amb els mateixos fonaments, ben arrelats terra endins, i amb les mateixes parets mestres que no es podran tocar perquè, en cas de fer-ho, podria perillar l’estabilitat general de tota la construcció. Tothom, doncs, sabrà català i l’utilitzarà en la seva activitat pública en tots els àmbits d’ús i el trobarà pertot sense excepció, amb normalitat absoluta, sabent, però, que a nivell personal o familiar el català conviurà també, amb naturalitat, amb una o bé més d’una altra llengua de les parlades al país.

El castellà, d’altra banda, ja no se n’anirà de Catalunya. Pensar el contrari és desconèixer on som. El castellà, com el francès al nord, va entrar al Principat, a les Balears i al País Valencià, com un gest de força, amb l’exèrcit ocupant. En realitat, ho ha fet unes quantes vegades, amb la diferència, però, que, després del primer cop, el castellà ja hi era. Hi era a través de tota l’estructura uniformitzadora de l’estat. A través d’una tirallonga inacabable de decrets, repetida un cop i un altre, imposant el castellà en tots els àmbits i expulsant-ne l’idioma del país. A través de l’escola monolingüe espanyola on només existia un sol idioma i en la qual era castigat l’ús fins i tot informal del català, amb procediments humiliants i càstigs vexatoris per als infants que se saltaven la norma. A través de tots els poders de l’estat, l’administració, l’exèrcit, els jutjats, la policia. A través del DNI i del passaport, del llibre de família, del carnet de conduir, de la moneda, les pòlisses i els segells. Hi era al servei militar i al registre civil, a cal notari i als grans mitjans de comunicació escrits. Hi era el castellà i el català no.

Després van començar a arribar milers i milers de persones de diferents punts d’Espanya, buscant a Catalunya allò que la seva terra d’origen els havia negat: feina, futur, dignitat, possibilitats de prosperar. I aquest canvi demogràfic tan profund es va produir en castellà, amb el castellà posat a sobre, i els nouvinguts es van trobar amb el català prohibit, perseguit, condemnat al silenci públic. Mai no l’han deixat, el castellà, tot i que també han assumit el català com a cosa pròpia, seva o dels fills o dels néts. I ens hem barrejat els uns i els altres, fins a ser «nosaltres». I també ara, en la darrera onada humana de nouvinguts llatinoamericans, el pes del castellà s’ha reforçat novament al nostre país, quan encara el català no ha sortit de la seva condició d’idioma minoritzat.

Hi ha vint estats al món, en tres continents, on l’espanyol és la llengua oficial, la primera llengua, doncs, de dret i de fet. No n’hi ha cap, llevat d’Andorra, on ho sigui el català, un idioma que no vol competir en l’àmbit internacional amb el castellà, ni aspira a substituir-lo en l’oficialitat exclusiva a Espanya, l’Argentina o la Guinea Equatorial, ni té pensat de compartir-ne la doble oficialitat a Extremadura, Ceuta o Melilla. Però sí que està decidit a recuperar la seva condició de llengua nacional, de llengua de tots, de primera llengua, en el país que la va veure néixer. I perquè això sigui possible, el castellà haurà de situar-se en un digníssim segon lloc, amb la cobertura legal corresponent. El lloc que li correspon, que no és el mateix que el català, ni la mateixa presència pública, ni el mateix impacte emocional, ni la mateixa força identificadora. Sabent que això no serà cosa de quatre dies, perquè per més independent que Catalunya sigui, ni els hàbits lingüístics, ni la presència normal del català, acompanyat d’altres llengües, en tots els àmbits sense excepció, no serà fàcil ni ràpid. Sobretot en els productes de consum, l’àmbit socioeconòmic i les noves tecnologies…, i en les mentalitats i les actituds dels parlants. Però serà.

Hem de ser pràctics. I la realitat d’avui és que, al sud dels Pirineus, tots els catalanoparlants sense excepció sabem castellà, com al nord tots sabem francès. Aprofitem-ho, doncs. No ho visquem amb angoixa, com un problema, talment un drama, sinó com una oportunitat i una eina. Entendre els altres, saber parlar com els altres, no només ens fa més cultes, augmenta la nostra visió del món, ens amplia horitzons i perspectives, sinó que ens fa més forts, perquè ens dóna el mateix nivell de coneixements que ja tenen els altres, cosa que a ells no els passa, perquè a Espanya la gent no sap català, ni sembla que hi hagi gaires ganes de saber-ne.

Aquesta circumstància ens reforça a nosaltres i els afebleix a ells. No sols els entenem, els ho entenem tot, sinó que podem fer servir l’espanyol com a instrument eficaç per als nostres projectes, com a aparell de propaganda de les nostres idees, a dins i a fora del país, com a vehicle de suport a la nostra causa col·lectiva allà on sigui més convenient. No ens turmentem, doncs, recordant els motius històrics pels quals sabem castellà, ni caiguem en el ridícul d’afirmar que no comprenem aquest idioma, perquè resulta que sí que el comprenem, perquè els catalans sabem idiomes.

Anar a la pàgina següent

Report Page