2014

2014


Capítol 3. Camins per a la sobirania

Pàgina 16 de 43

CAPÍTOL 3

Camins per a la sobirania

Els camins a recórrer per arribar a la sobirania, en el cas català, no han estat, fins ara, gaire objecte d’interès per als polítics i els estudiosos. No ha de sorprendre que sigui així si considerem que, fins a la dècada dels noranta del segle passat, la ciutadania catalana no ha tingut possibilitats de votar una opció explícitament independentista, amb un cert pes parlamentari i municipal (ERC). Fins aquell moment, els partidaris de la independència de Catalunya sempre havien estat presents al si de la societat catalana, identificats amb un nom o altre, segons les èpoques. El cert és que ha calgut esperar el segle XXI perquè, a més, l’independentisme sigui present a les màximes institucions democràtiques, se’n visualitzi simbòlicament el poder representatiu i la dimensió governamental, a la presidència del Parlament i al govern de la Generalitat de Catalunya, així com en ajuntaments i diputacions del Principat, i aconsegueixi la fita històrica de ser present, alhora, a les institucions d’autogovern balears i en ajuntaments valencians, nord-catalans i de la Franja.

Cal fer justícia, però, a una posició capdavantera com va ser la d’Antoni Rovira i Virgili, qui, en una data tan reculada com el 14 de setembre de 1922, va pronunciar la conferència «Els camins de la llibertat de Catalunya», que encara continua sent tot un referent gairebé únic, quasi cent anys després d’haver-la dictada a l’Ateneu Barcelonès. Hi deia el polític i escriptor tarragoní que Catalunya tenia, davant seu, cinc vies possibles d’accés a la «llibertat nacional»:

a) el camí de la intervenció espanyola (a través de la relació amb els partits polítics espanyols, la intervenció parlamentària i la col·laboració ministerial);

b) el camí interior català (reforçant-se Catalunya endins, amb un interès especial per disposar d’un sistema nacional d’educació);

c) el camí del federalisme ibèric (davant la viabilitat del qual manifesta un escepticisme enorme);

d) el camí internacional (apel·lant a la necessitat de simpaties exteriors), i

e) el camí de la força (no l’exclou, malgrat no desitjar-lo).

Fixada la posició política, en el context immediatament posterior a la redefinició de fronteres que seguí la Primera Guerra Mundial, amb l’accés a l’estatalitat de diferents nacions, Rovira no prescindeix d’entrada de cap camí i es mostra partidari d’una combinació de tots ells, en funció de les circumstàncies de cada moment i de les possibilitats reals d’èxit, sempre amb relació a l’objectiu final. Un segle després, una mirada retrospectiva a la nostra pròpia història nacional i a les estratègies que hi han sostingut les distintes representacions de l’independentisme, els camins per a la consecució de la independència nacional es redueixen, de fet, a dos: la via insurreccional o la via política.

Anar a la pàgina següent

Report Page