2014
Capítol 3. Camins per a la sobirania » La via insurreccional
Pàgina 17 de 43
La via insurreccional
La lluita armada
L’estratègia insurreccional pot adoptar la modalitat de via armada o bé de revolta popular. En el primer cas, la via armada o militar va ser propugnada, els anys vint, per diferents grups i sigles, relacionats bàsicament amb Estat Català. Poc abans, en començar la dècada, Daniel Cardona, amb el «coronel» Xalabarder, organitzà un primer grup que ja feia pràctiques militars. Però també Acció Catalana flirtejava amb la via insurreccional, amb la Societat d’Estudis Militars (SEM), amb el farmacèutic Miquel Baltà al capdavant, la qual disposava d’unes Edicions Militars Catalanes i d’una Escola Militar Catalana, tot òbviament clandestí, amb l’objectiu de formar futurs oficials de l’exèrcit català. La repressió obligà el SEM a reorganitzar-se de nou, ara amb el nom d’Organització Militar Catalana (Ormica), amb Batista i Roca al capdavant.
Francesc Macià, antic militar de carrera, va ser el referent màxim de tots aquests grups, molt influïts per l’experiència irlandesa d’Eamon de Valera i Michel Collins. Els fets de Prats de Molló, al novembre del 1926, van ser els únics qualificables, pròpiament, de «militars», ja que tots els altres, menys vistosos i amb una repercussió limitada, van ser més aviat accions de sabotatge o terrorisme, per dir-ho en termes més actuals. El complot de Garraf contra el tren que transportava el rei Alfons XIII, al juny del 1925, va ser obra del grup La Bandera Negra, entre els integrants del qual hi havia E. Granier Barrera. En proclamar-se la República Catalana (1931), Batista i Roca, juntament amb M. À. Balta i també Rossell i Vilar, organitzà una «guàrdia cívica» com a cordó de seguretat personal del president Macià.
Durant la guerra de 1936-1939, la «columna pirinenca» va aplegar, fonamentalment, els combatents antifeixistes d’orientació independentista, el líder dels quals era el jove estudiant Andreu Xandri, mort en combat. I en els anys posteriors a la victòria franquista, el Front Nacional de Catalunya (FNC) va disposar d’una «secció militar», sota la direcció de J. Martínez Vendrell, de manera que certes accions de propaganda eren fetes per persones que anaven regularment armades. L’independentisme de lluita armada va tenir altres manifestacions, com ara el Front d’Alliberament Català (FAC), amb Carles Garcia Soler, ja a principis dels anys setanta, l’Exèrcit Popular Català (Època) uns quants anys més tard i, a la dècada dels vuitanta, Terra Lliure, amb Pere Bascompte, la qual arribà a tenir una repercussió mediàtica notable i a revestir-se d’una certa mística entre alguns sectors juvenils, superior a la seva incidència real.
Però el recurs a la violència, històricament, tan sols ha tingut la sintonia social adequada i suficient, en altres latituds, quan s’han donat, de forma simultània, alguns supòsits: que, esgotats absolutament tots els recursos i vies, quedava demostrat que ja no en restaven d’altres; que amb la realització d’una o més accions armades, el mal que aquestes produïssin servís per assegurar l’impediment de mals superiors imminents; que l’opinió majoritària de la població —i no tan sols de portaveus o avantguardes que se’n fessin intèrprets exclusius o privilegiats— l’exigís, hi donés suport i hi mantingués complicitat manifesta, com a recurs últim cap a la llibertat nacional, la supervivència com a poble i la preservació de la identitat col·lectiva.
Des de la revolta de Pasqua irlandesa, el 1916, fins a la nit de Tots Sants a Madagascar o a Algèria, passant per la guerra del Vietnam, o bé els casos més recents dels països bàltics o balcànics, són exemples en els quals la via armada, en forma de guerrilla o grups armats clandestins o bé exèrcits o defenses territorials gairebé regulars, ha tingut un paper decisiu o fonamental en els seus processos d’emancipació nacional.
La via violenta, però, mai no ha tingut la complicitat i el suport social mínims imprescindibles al nostre país i, precisament, la seva absència del panorama català és un dels factors positius que més afavoreix la internacionalització de la qüestió catalana. Més enllà de totes les consideracions ètiques que n’avalen el rebuig, aquesta és una via tan morta com inútil. En el context actual de la Unió Europea el recurs violent és absolutament inviable. No sols s’associa a processos clàssics de descolonització extraeuropea, amb el seu corresponent «moviment d’alliberament nacional», sinó que el terrorisme, la via armada, no fa més que perjudicar la viabilitat del projecte que s’assegura defensar, ja que no crea cap simpatia a l’interior del país, ni genera la més mínima complicitat a l’exterior. Ben al contrari, aconsegueix la unanimitat de la seva condemna, en uns moments en què el terrorisme global té el món desenvolupat com a blanc preferent. En democràcia, les úniques victòries possibles són les democràtiques, perquè no hi ha lloc per a les militars. Cap idea política, per legítima que sigui, no val una vida humana, ni tan sols una gota de sang. No la val la independència de Catalunya, però no la val tampoc la unitat d’Espanya.
La revolta popular
Una variant de la via insurreccional, plantejada en algun moment per grups radicals, principalment d’inspiració marxista, ha estat la revolta popular. Aquest camí és tan absolutament impensable com l’anterior, en una societat més aviat acomodatícia i desmobilitzada com la catalana, amb un nivell apreciable de benestar i amb una estructura de país del primer món, de base industrial i tecnificada, moderna i cosmopolita en les formes de vida col·lectiva. D’altra banda, no estem davant d’un estat espanyol feble i en descomposició, mancat de prestigi i reconeixement internacional, i amb unes condicions de vida insostenibles que aboquin la població cap a la misèria. Ben al contrari… Ni sortim d’una guerra contra Catalunya, la tragèdia de la qual ha estat televisada en directe arreu del món —i, doncs, tothom coneix la justesa de la nostra causa—, ni d’una catàstrofe nuclear, ni d’una calamitat de les forces de la naturalesa, ni estem a punt d’alçar-nos per enderrocar cap dictadura.
No som un territori inhòspit en una geografia de localització difícil i amb un nom de país de pronunciació complicada per a qualsevol llengua. No som l’Algèria de principis dels seixanta, ni el Timor de fa quatre dies, ni tenim cap selva a prop on amagar-nos, ni hi ha gent disposada a passar a la clandestinitat, ni cap partit polític català és el vietcong. Som un país democràtic i avançat, que rep cada any desenes de milions de turistes, que incrementa la seva demografia amb població immigrada, atreta precisament per la seva qualitat de vida i les oportunitats de prosperar-hi, que acull empreses estrangeres i que internacionalitza la seva economia de forma incessant, que té una colla d’universitats públiques i privades, superordinadors i sincrotrons, biotecnologia, biomedicina, un circuit automobilístic de renom internacional, el primer parc temàtic europeu i autopistes de peatge… A la societat catalana no hi ha espai, doncs, ni per a la violència, ni per a aventures.