2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » Identitat i identificació
Pàgina 24 de 43
Identitat i identificació
La incomunicació entre els pobles, el desconeixement de les llengües que parlen els altres, la ignorància de les altres cultures, com a paisatge habitual de la majoria de la humanitat, pertany a una altra època. La mundialització de la informació, la possibilitat d’estar al corrent d’allò que passa a l’altre extrem del planeta, en temps real, ha canviat profundament els esquemes mentals de les persones. Cada cop hi ha més gent que parla una o més llengües, a banda de la seva pròpia, que s’interessa per altres cultures que no són la seva originària i que es mou pel món, fent turisme, a causa dels estudis o per motius professionals. La mobilitat de població és a l’ordre del dia, en uns indrets més que en d’altres, ja sigui com a societats exportadores d’homes i dones o bé com a territoris d’acollida. La immigració econòmica, l’exili polític, l’atractiu cultural, l’interès científic o les oportunitats empresarials fan que milions de persones, als cinc continents, visquin en un país diferent d’aquell on van néixer i que, a més, s’hi trobin tan còmodes que ja hagin decidit de quedar-s’hi.
El Principat de Catalunya, fidel a la seva història de país acollidor, ha passat i passa per una transformació demogràfica en profunditat, a causa de l’onada de població nouvinguda que, de manera incessant, ha anat rebent. És significatiu que, a la darrera dècada, hagi arribat més immigració, en xifres absolutes, a Catalunya que no pas a Alemanya i molta més encara que la que s’ha establert a Israel, des del seu naixement com a estat fins avui, en el mateix període de temps. Aquest tercer canvi demogràfic profund és protagonitzat per persones procedents del Magrib, l’Àfrica subsahariana, l’Amèrica llatina i l’Europa de l’Est, fonamentalment, i s’afegeix a la primera onada dels anys vint del segle passat i a la segona, produïda uns quants anys després de la guerra d’Espanya, en totes dues ocasions procedents de distints punts de la geografia espanyola.
Aquest panorama humà tan divers és un veritable mosaic identitari, on la diversitat d’orígens constitueix un tret comú per a bona part de la població o, de segur, per als seus avantpassats més propers. De la mateixa manera que els nostres exiliats republicans, en establir-se a Mèxic, posem per cas, mai no van renunciar a la seva identitat catalana originària, tampoc no ho fan, ni tenen per què fer-ho ara, els nous ciutadans de Catalunya. És lògic, normal i comprensible que els uns i els altres recordin amb nostàlgia la pàtria de procedència i s’esforcin per transmetre aquesta estimació als seus descendents, i que vulguin, a més, fer-los compartir el valor de la seva llengua, les seves tradicions i la seva cultura de «sortida». Però això no hauria de ser —i generalment no és— cap mena d’obstacle que ho faci incompatible per assumir amb igual convenciment i afecte la nova pàtria, la nova llengua, la nova cultura d’«arribada», de manera simultània.
No és sorprenent, doncs, que amb un paisatge humà d’identitats complexes, tan i tan divers com és el nostre, la vivència de la identitat es dugui a terme de manera també molt distinta a aquella que es produeix en indrets on la societat i la cultura són pràcticament homogènies. Per això és absolutament normal que hi hagi experiències i definicions identitàries ben diferents, en un mateix indret i, fins i tot, en una mateixa família. Així, hi ha gent que, en ser interrogada per la seva identitat, assegura sentir-se catalana, catalana i espanyola, tant una cosa com l’altra o una mica més l’una que l’altra, gallega i catalana, marroquina i catalana, argentina i catalana, equatoriana i catalana, romanesa i catalana i, sovint, tot alhora, també espanyola, o només espanyola, només marroquina, només… O bé hispanomarroquina, argentinoespanyola i una mica catalana, etc.
Les combinacions poden arribar a ser infinites i també el nivell, l’abast mateix de la intensitat identitària, la jerarquia de pertinences, que es produeix amb percentatges tan desiguals com persones hi ha. És molta la gent, a més, a qui desplau haver de quantificar els sentiments, les emocions, les complicitats. Moltes persones se senten, alhora, propietàries de més d’una identitat i s’hi senten plenament representades, al cent per cent, en cadascuna d’elles. I no volen triar, si triar comporta renunciar a sentiments, reduir emocions, prescindir de complicitats i afectes, tots els quals els són plenament familiars, perquè són els que configuren la seva quotidianitat, la seva pròpia biografia com a éssers humans. I, ben mirat, per què haurien de renunciar a allò que senten, a allò que són? Un és justament allò que un se sent.
En aquesta varietat tan gran d’identitats personals, hi ha la simultaneïtat prou nombrosa de catalanitat i espanyolitat. Sovint, en esmentar aquesta situació, es comet l’error de limitar aquest sentiment identitari exclusivament a aquells catalans procedents, personalment o familiarment, de diferents territoris peninsulars o insulars de llengua espanyola. N’hi ha molts d’aquests, és cert. Conserven la pàtria d’origen i assumeixen també la pàtria d’acollida. I tan seves són l’una com l’altra i es neguen, amb raó, a haver de renunciar a l’una, per ser vistos també com de l’altra. El més normal és que ningú no hagi de renunciar a ser allò que ja era, per tal de ser, també, allò que ha decidit lliurement de ser. De ser també. En realitat, per què havien de prescindir de cap identitat? No van fer-ho els catalans exiliats a Mèxic, per ser també mexicans, sense deixar de ser catalans? Tothom té dret, doncs, a ser i a sentir-se el que vulgui, però no sembla gaire normal renegar dels orígens que té cadascú i renunciar a tot allò que s’hi relaciona.
Però són també molts, moltíssims, els catalans de famílies catalanes arrelades al país de fa segles, amb cognoms de catalaníssima matriu cultural i catalanoparlants, catalans de tota la vida, que se senten i, doncs, són també espanyols. No entrem a analitzar especialment, ara mateix, els motius pels quals les persones opten per una identitat o una altra, o bé per més d’una, simultàniament. Però és ben cert que, en la majoria d’ocasions, aquesta identitat dual no existiria sense els tres-cents anys de reiterada espanyolització de la societat catalana i, per tant, deu ser un cas clar d’alienació nacional, gràcies al qual hi ha qui pensa, com la cosa més normal del món, que ser català és una variant, una manera, la «nostra», de ser espanyols i, fins i tot, que no és possible de ser només català i que cal, sempre, la pertinença subordinada a una identitat forta i suficient, com l’espanyola, perquè la pròpia és feble i insuficient. Que no es pot ser català i prou, si no s’és també espanyol.
En aquest cas, la cosa es complica just passat el Pertús, on és ple de gent que se sent i és catalana, legítimament i amb tot el dret del món, però que, en canvi, no és espanyola, no n’ha estat mai, ni mai se li ha acudit de ser-ne, però sí que, en canvi, se sent també…, francesa! En d’altres, al sud de la Jonquera, hi pot haver la comoditat de simultaniejar identitats, en el format catalanoespanyol o hispanocatalà, gràcies a l’existència de nombrosos punts de proximitat en certs terrenys, la seducció per l’univers cultural hispànic, l’atracció per una potència demogràfica amb reconeixement internacional o qualsevol altra raó que es basa en una certa familiaritat i no estrangeritat d’allò que és espanyol.
Afirmacions com ara «els catalans no som espanyols» no poden tenir un abast universal, perquè la frase no és d’aplicació general. Hi ha catalans que no som espanyols i n’hi ha que sí que en són. N’hi ha que són francesos, n’hi ha d’amazighs, d’argentins, de marroquins, de congolesos, de portuguesos i de gambians i tot. Basar la identitat en allò que no som no deixa de cridar l’atenció, si més no. La identitat és una afirmació, no una negació. És la plenitud de ser, una presència completa, no pas una absència, un dèficit o bé una mancança. Perquè un és allò que és, no pas allò que no és. La meva identitat és meva, només meva, és a mi que em pertany i la visc, personalment, en positiu, i afirmo constructivament amb voluntat de cooperació amb les persones que se senten i són altres coses. És una identitat a favor, no pas en contra d’una altra identitat.
No sóc espanyol, en el meu cas, simplement perquè no me’n sento. I això no em fa ni millor ni pitjor que els altres catalans. Però sí que em sento, al mateix temps, molt mediterrani i també europeu. Però això té una transcendència relativa. Tampoc no sóc neozelandès, ni escocès, ni egipci. Sóc el que sóc, no pas el que no sóc. No sembla pas una estratègia intel·ligent la de subratllar les diferències quan, de fet, allò que cal és subratllar les coincidències. El que tenim en comú tots els que vivim a Catalunya és que, poc o molt, tots ens sentim catalans. I no tenim en comú cap altra identitat compartida que no sigui aquesta. Aquesta és, precisament, la gran força de futur de la catalanitat.
Brandar com a estendard allò que ens separa i, en canvi, no potenciar allò que ens uneix és un error nacional d’una gran magnitud. Per això el projecte sobiranista català no pot ser, en cap cas, antiespanyol ni, segurament, anti-res, sinó decididament procatalà, a favor de Catalunya. Per a molts catalans, Espanya no és una cosa negativa. N’hi ha que fins i tot se l’estimen, hi tenen família, hi van a fer turisme, a estudiar o a fer negocis. N’hi ha que els agrada la seva llengua, que coneixen bé la seva literatura, que en segueixen els equips i seleccions i s’alegren dels seus èxits, canten les cançons dels seus cantants, n’estan al corrent de l’star system i familiaritzats, amb naturalitat, amb un univers de referències socioculturals que, en general, no perceben com a estrany, en el sentit de foraster, però ben sovint sí com a diferent del català. A ells, la bandera espanyola, la música de l’himne nacional o el 12 d’octubre, probablement, no els provoquen cap emoció particularment remarcable, però tampoc no els creen el rebuig frontal d’altres catalans que sí que ho viuen com a aliè, per no dir, directament, com a quelcom «estranger» i fins i tot hostil, com una agressió estètica permanent al nostre país.
No els hem de demanar que tallin amb tot aquest corrent afectiu, que es desvinculin del seu univers, que deixin d’estimar Espanya, per voler una Catalunya independent. En molts casos, Espanya ja és només un record que s’associa al passat, a la memòria d’una terra dura, on la misèria, el subdesenvolupament i el caciquisme els van forçar a deixar Andalusia, Extremadura, Castella, Múrcia o altres indrets, per venir a buscar a Catalunya allò que, finalment, no trobaven allà i sí que van aconseguir aquí: feina, igualtat d’oportunitats, possibilitats de prosperar tota la família a base de treballar molt i espavilar-se com, sigui dit de passada, ja feien els catalans que hi vivien de sempre. En molts casos, significativament, molta de la gent arribada de diferents territoris se sent amb naturalitat molt més andalusa, castellana, extremenya o murciana, abans fins i tot que pròpiament espanyola, una dada aquesta que no fa més que reforçar la complexitat, la riquesa enorme del laberint identitari, impossible de mesurar amb precisió científica, perquè no hi ha llei humana capaç de regular els sentiments.
El passat és Espanya, el present i el futur, d’ells i dels seus, ja és Catalunya i tot allò de bo que s’hi pugui vincular. I si bé, en el terreny dels afectes i dels sentiments, ningú no els demanarà mai que triïn, perquè aquests poden ser íntimament compatibles, sí que, a l’hora de la veritat, hauran de triar pels interessos, els caldrà escollir entre una Catalunya subordinada a Espanya que els impedeix a tota la família una qualitat de vida més gran i un ventall més ampli d’oportunitats o, contràriament, una Catalunya lliure de les dificultats que posa Espanya perquè els seus fills i néts puguin viure molt millor i amb més possibilitats de prosperar en tots els àmbits.
Estimar Espanya des de Catalunya, ser i sentir-se també espanyol a Catalunya, més o molt més espanyol que català a Catalunya —potser fins i tot només espanyol—, és perfectament compatible amb defensar la independència de Catalunya. Probablement siguin aquests catalans aquells que tinguin, sobretot, més raons pràctiques i comprensibles per optar per la plena sobirania de Catalunya, sense dependències de Madrid. En una Catalunya independent, a més, jo seria partidari del dret a la doble nacionalitat, catalana i espanyola, per als ciutadans que ho sol·licitessin, des del pressentiment que els obstacles legals a aquesta proposta, la negativa a la doble nacionalitat, seria formulada més aviat per Espanya que no pas per les institucions estatals catalanes.
La dimensió global de la nostra època, fins i tot dels aspectes més banals de la quotidianitat, fa possible que, al costat de la pròpia identitat nacional, hi hagi cada cop més persones que la complementin, adjectivin o eixamplin amb denominacions geogràfiques que són referència d’un àmbit clarament supranacional que no exclouen, tanmateix, l’espai identitari primer, el més immediat, el de la lleialtat primera. Així, no són pocs els catalans que reivindiquen la seva europeïtat i la fan del tot compatible, simultàniament, amb la seva catalanitat. Són, doncs, catalans i europeus o europeus i catalans, europeus de Catalunya, amb tantes combinacions possibles com permetin el cor i el cap. I una situació similar es produeix amb la mateixa noció de «mediterraneïtat». Cal assenyalar que aquest altre cercle identitari el comparteixen, com és lògic, amb altres persones que també se senten i són europeus o bé mediterranis, o bé totes dues coses alhora, i que, en canvi, el que no són és catalans. He parlat d’altre cercle i no de segon cercle identitari, perquè l’ordre de la filiació identitària l’estableix cadascú, suposant que tothom tingui un ordre.
Seria interessant de poder estudiar, en el cas dels catalans que se senten també europeus amb convicció i afirmació identitària —no pas només com a pura referència retòrica, administrativogeogràfica o passiva, desproveïda de passió—, què tenen en comú, realment, amb els altres europeus que no són catalans, precisament en la noció d’«europeïtat»: és la mateixa «europeïtat» de la qual parlen els uns i els altres? En què coincideixen els europeus? Entenen tots el mateix per «europeu»? Un europeu «militant» danès és el mateix que un europeu «militant» català? Com a danesos i catalans són diferents, òbviament, però són iguals com a europeus? I els mediterranis?
Estirant el fil argumental, estaríem en condicions d’assegurar que la dimensió espanyola dels catalans que en tenen és la mateixa que la dels espanyols que no són catalans? Entenen els uns i els altres el mateix per «espanyol»? Quan un català de Barcelona assegura que també és espanyol, és espanyol exactament igual que un senyor de Quintanilla de Onésimo que és espanyol? Parlen del mateix, per filar més prim? I els italians, també «mediterranis», que són «ciutadans del món», són la mateixa mena de «ciutadans del món» que els catalans que també en són? I que els suecs, nord-americans o canadencs també «ciutadans del món»? Ho viuen, pensen i entenen tots de la mateixa manera, aquests «ciutadans del món»?
Precisament, encara un altre grup estaria integrat per aquells que, lluny del posat esnob, postís i amb un cosmopolitisme sense arrels propi de certa progressia un xic tronada, se senten sincerament catalans i ciutadans del món, o bé en l’ordre invers, tant se val. Sóc conscient que, en aquest cas, la dimensió universal de la identitat —com l’europea o la mediterrània, supranacionals— no la situa en la mateixa perspectiva d’allò que seria una identitat nacional, però, així i tot, és cada cop més freqüent l’hàbit, fins i tot la necessitat, de definir-se d’aquesta doble manera, simultània i indestriable. No es poden prendre com a unitat d’anàlisi, conjuntament, la nació i el món, però sí que estem davant d’una nova època en la qual hi ha la conveniència de manifestar, de manera creixent, la doble condició nacional-supranacional/universal.
L’afirmació, en una mateixa persona, d’una pluralitat identitària, a diversos nivells ordenats diferentment per cada individu, no necessàriament cercles concèntrics, pot arribar a ser tan definitòria, tan agradable, tan còmoda, que esdevingui alhora imprescindible. Al capdavall, aquells catalans progressistes dels anys vint del segle passat obrien camí, sense sospitar-ho, i s’avançaven als temps quan ja deien: «A l’internacionalisme, s’hi va des d’un punt de partida. Nosaltres, doncs, partim de Catalunya»…
Si a Catalunya, doncs, hi ha tantes identitats, tants universos identitaris en el paisatge, no crec que la reivindicació de la independència hagi d’anar lligada exclusivament, ni potser tan sols prioritàriament, a la noció d’identitat, si més no a la noció clàssica i tradicional d’«identitat», perquè aquesta no és unidimensional, sinó a altres factors als quals ja m’he referit abans, en un altre capítol, dels quals destacaria la necessitat d’una prosperitat superior a l’existent en situació de dependència política i, sobretot, a la voluntat d’assolir-la. Tots els catalans i catalanes som catalans i catalanes, però no tots som només catalans i catalanes, n’hi ha que som i ens sentim també altres coses, amb la singularitat que no tots ens sentim i som, també, exactament les mateixes coses, les mateixes identitats complementàries, secundàries o primeres, segons cada cas. Tants caps, doncs, tants barrets, tantes identitats, però vivint al mateix país i formant part de la mateixa societat.
Aleshores, havent-hi a Catalunya un escenari de pluralitat identitària tan virolat com l’existent avui, allò al qual hem d’aspirar no és tant a una identitat comuna, sinó a una identificació comuna, la mateixa, en un país que sigui un espai de convivència d’identitats múltiples. Siguem el que siguem, ens sentim el que ens sentim, hàgim nascut on hàgim nascut, duguem els cognoms que duguem, parlem a casa nostra la llengua o les llengües que parlem, tinguem la o bé les identitats que tinguem, això no ha de ser cap obstacle perquè tots plegats, el conjunt d’integrants de la societat catalana dels nostres dies, la d’avui, no la de fa cinquanta o cent anys, ens identifiquem amb el mateix, disposem d’una mateixa i compartida identificació comuna.
Em refereixo a la identificació amb un paisatge físic i humà que configura la nostra quotidianitat, les emocions, els sentiments, les reaccions de familiaritat i comoditat amb l’entorn, les complicitats que, amb el pas del temps, hi anem teixint i la consciència que hi ha uns interessos materials, de benestar, de drets socials i democràtics, que no són exclusius nostres, individuals, sinó que són els mateixos que els de la gent que ens envolta. I aquesta identificació és, inicialment, percebuda com a poc o gens política, sinó més aviat com a normal, espontània, perquè es va fent cada dia, amb naturalitat, quasi imperceptiblement, fins que hom s’acaba reconeixent, a poc a poc, com a membre d’un poble que respon al mateix nom: poble català.
És un paisatge concret, unes muntanyes, un riu, un bocí de mar, unes platges, un carrer, una plaça, una avinguda, unes festes, uns dies específics que es van repetint cada any, uns menjars, unes begudes, unes botigues, uns programes de televisió o de ràdio, una gent famosa, unes músiques, uns llibres, unes paraules, unes frases fetes, uns modismes, uns refranys, uns monuments, uns personatges històrics i uns altres de populars, una flora, una fauna, uns pastissos, uns edificis, uns trens, uns autobusos, una línia de metro, uns colors de taxi, uns noms de pobles, de ciutats o de carrers, uns costums, unes tradicions, uns sabors, unes olors, uns estímuls, uns valors, unes maneres de fer i de ser, una visió del món que, lentament, van amarant-te la quotidianitat, fins que es produeix una certa seducció dels cors, imprescindible perquè algú, al capdavall, sempre acaba estimant-se, poc o molt, allò amb què s’identifica…
I la il·lusió compartida per estrenar l’enllumenat d’un carrer, la inauguració d’una escola, l’obertura d’un centre sanitari modern, l’entrada en funcionament d’un transport públic, d’un equipament esportiu o cultural o la circulació oberta en una carretera acabada d’inaugurar. I el malestar pel caràcter deficient d’alguns serveis públics, per la massificació escolar, pel retard a efectuar-se certes operacions quirúrgiques, pel nombre encara insuficient de places de guarderia, de centres de dia o de residències d’avis. És el goig per la vida i la tristor per la mort i el neguit permanent del dia a dia, compartit amb d’altres que també formen part del mateix paisatge, el més proper de tots.
Es tracta d’una identificació en positiu, amb un paisatge físic i humà, material i també intangible. Amb els anys, vas descobrint que l’espai físic és també un territori de la memòria per a aquells que ja hi vivien, un paisatge per a la nostàlgia, en el qual, a través de moltes generacions, s’ha anat construint un imaginari col·lectiu que no sempre és públicament perceptible, a ple sol. Però que continua vigent per a molta gent: reis i herois, savis i escriptors, poetes i eclesiàstics, músics i pintors, dates festives i commemoracions… Es tracta de la descoberta d’un país que batega sota la crosta nacionalista espanyola imposada per l’Espanya oficial, única i indivisible. No tots els elements de l’imaginari tenen el mateix atractiu, ni vigència, ni possibilitats d’esdevenidor. I cadascú, al capdavall, acaba fent-ne la tria que li convé, apropiant-se’n, prescindint-ne, matisant-ne, reformulant-ne, adaptant-ne a la seva pròpia vivència personal, creant-ne de nous que, potser, un dia acabaran integrant el patrimoni imaginari comú.
Però la identificació no sempre es redueix, tan sols, a una especificitat diguem-ne cultural, en positiu: «aquests són els meus, jo sóc d’aquests, això és meu…». També pot ser l’hostilitat al propi grup i a tot allò que identifica el grup, des de fora, i amb tot el qual s’identifica el grup des de dintre, que pot contribuir, decisivament, a fer que algú reaccioni de forma activa, s’integri en el nosaltres, a reconèixer-s’hi, a identificar-s’hi. Mentre potser encara no som prou conscients de la nostra condició de catalans, a temps parcial, a jornada completa, a mitja jornada o només els caps de setmana, de fet, ja hi ha qui ens compta, qui ens veu i qui ens tracta com a catalans. Fora de Catalunya ja han procedit a la identificació com a catalans de molts catalans que, probablement, encara no han fet aquest pas, o bé no l’han fet de forma prou conscient.
La catalanofòbia adopta formes molt diverses, a l’hora de manifestar-se i, tard o d’hora, tothom l’acaba patint, en un moment o altre. O, si més no, tothom té algú del cercle més proper, amistats, família, feina, estudis, que l’ha patida. I allò que, fins no fa gaires anys, era un reguitzell d’anècdotes que feien somriure, d’un temps ençà la catalanofòbia és real, quotidiana i s’ha estès a gairebé tots els àmbits possibles, llevat d’excepcions comptadíssimes, i es revesteix d’una duresa i rotunditat inhabituals en èpoques plàcides, normals, intranscendents.
És «Endesa antes alemana que catalana», «En mi taxi no se habla catalán. ¡Bájese!», «¿Por qué hablan catalán? ¡Estamos en España!», «En Cataluña se persigue el castellano», «Si no sabes catalán, no encuentras trabajo en Cataluña», «Entre todos los españoles pagamos los juegos olímpicos de Barcelona y ahora les pagamos la TV3, los mossos d’esquadra y el catalán», «Los catalanes se quejan de todo, sólo les preocupa llevarse el dinero de todos los españoles para allí», «Los catalanes son insaciables, siempre se quejan y quieren mas»… I això ocorre fent turisme per Espanya, anant-hi a un tribunal d’oposicions, a una reunió empresarial, sindical o política o, simplement, al menjador familiar de cals avis, cada estiu, al poble d’Andalusia, Castella, Múrcia, Extremadura, tot compartint taula amb els parents que s’hi van quedar i no van sortir-ne per anar a Catalunya, a trobar-hi una vida més digna i amb més oportunitats de prosperar, com sí que van fer altres familiars.
Tot això al costat d’una ofensiva d’insults, mentides, prejudicis i tòpics tronats, des dels quals cada dia hi ha mitjans de comunicació i articulistes i comentaristes indocumentats, o probablement massa documentats, que vomiten directament a la cara de Catalunya. I evidències de xenofòbia contra els catalans incontestables: cada vegada és més difícil, per no dir impossible, que una empresa catalana guanyi un concurs fora de Catalunya, sigui del que sigui, tant si es tracta de venda de productes, com de prestació de serveis o de realització d’obra pública. I quan alguna decisió del sector públic comporta alguna conseqüència positiva per a Catalunya, aleshores es tracta d’un privilegi, d’un nou «chantaje nacionalista al cual ha vuelto a sucumbir el gobierno de la nación»… Sigui quin sigui el gobierno, que aquests van canviant i alternant-se, la nación sempre és la mateixa i aquesta sí que no canvia mai.
L’anticatalanisme espanyol, la catalanofòbia, és permanent i fa tot l’efecte de ser etern, perquè no existeix cap horitzó on pugui albirar-se un canvi real de tendència. Creure, per tant, en el «miracle espanyol», entès com la possibilitat d’un altre model de convivència a l’estat espanyol actual, sense que en tingui el monopoli l’Espanya centralista i uniforme de sempre, és, certament, una qüestió de fe i, a fe de Déu, que en aquest cas se’n requereix molta. No és estrany, doncs, que, cada dia que passa, augmenti el nombre d’agnòstics i d’ateus amb relació a aquest dogma.
Juntament amb la identificació positiva, constructiva, amable, amb el país, hi ha també, doncs, la identificació com a reacció al rebuig de què és permanentment objecte allò que tu consideres teu. Potser tu no t’identifiques, però la realitat t’identifica i et fa identificar. Les coses han anat tan lluny que t’obliguen a arrenglerar-te, a prendre partit, a identificar qui són els teus, davant la fatiga d’una catalanofòbia permanent, diària, que esgota la paciència, frustra la vocació de fer pedagogia a Espanya i acaba amb les ganes de perdre-hi més temps i diners dels que ja hi hem esmerçat, en una missió impossible. Al final, resulta que aquesta identificació es fa amb Catalunya, és Catalunya. Cal passar, doncs, de la Catalunya identitària, amb espai per a una part de la societat, a la Catalunya de la identificació, on pot cabre tothom.
Sense pràcticament cap consciència política, ni amb una idea de pertinença gaire elaborada, les circumstàncies et duen a l’exercici d’una certa solidaritat horitzontal amb tot allò que inclou la teva identificació, persones incloses. Aquesta solidaritat és potencialment reveladora d’un cert sentiment nacional i cal no oblidar que el sentiment precedeix sempre la consciència. És la manifestació d’una incipient fraternitat de destí entre una gent que no té en comú una homogeneïtat ètnica, sinó una coincidència d’interessos, complicitats i, cada cop més, també emocions i projectes compartits que acaben configurant una memòria comuna.
Hi ha coincidències des de l’afirmació d’una identificació positiva, però també n’hi ha, com més va més, com a conseqüència de compartir el mateix rebuig exterior. I el mateix punt d’arribada, la mateixa sortida, la mateixa conclusió: l’únic marc institucional capaç d’assegurar la defensa dels interessos dels catalans és un estat propi, del qual aquests en siguin els titulars i propietaris únics. Avui, segons les enquestes, ja són majoria els catalans que defensen que Catalunya es converteixi en estat, encara que sigui federant-lo amb Espanya i al marge que aquesta tingui una estructura interna de comunitats autònomes. La idea, doncs, avança.
Tan sols per la via dels sentiments és ben possible que la idea catalana, la necessitat d’estat propi, no aconsegueixi mai de guanyar les complicitats de determinats sectors socials, però per la via de la racionalitat, sí, tant aquí com a Espanya. D’altra banda, la identitat catalana hem d’aspirar que sigui nacional en el sentit més complet, omnicomprensiu i integrador de la paraula, que no s’esgoti ni es redueixi a la dimensió lingüística o històrica. Dit d’una altra manera, que sigui també de cultura cívica, que inclogui una vocació civil de drets socials i democràtics i valors compartits, com ara el sentit del deure i la responsabilitat, el treball, l’esforç, la capacitat de risc individual, la creativitat, etc. Catalunya és, juntament amb els altres territoris del domini lingüístic, la pàtria de la llengua i la cultura catalanes, sí. Però hem de fer que no sigui percebuda només com a això, com Finlàndia o Suècia no són només la pàtria de la llengua finesa o sueca, sinó unes altres coses més, també, que tothom sap i coneix arreu del món.
Hem d’aconseguir que el nostre país sigui també la pàtria de la dignitat humana, de la solidaritat amb persones i pobles, de la universalització d’uns drets socials bàsics, del respecte i consideració cap a la gent gran, d’una democràcia viva i activa, de l’aplicació nítida i incontestable de polítiques de gènere, d’uns hàbits cívics de respecte al medi ambient i als espais públics, d’inversió destacada en ciència i tecnologia, de valoració positiva de la política, de condemna ciutadana de la corrupció, etc. Que tothom que visqui a Catalunya estigui orgullós de poder ser català, de formar part del poble català, de pertànyer a una nació catalana que és, també, tot això.
Aquest «patriotisme social», del qual ja parlava al segle XIX Roca i Farreras, pot ser assumible amb més facilitat per la majoria de la societat catalana com un element d’identificació, amb una capacitat d’atracció extraordinària, més que no pas tan sols o prioritàriament mitjançant l’idioma. No és imaginable una identitat nacional catalana sense la llengua catalana. Però si, un dia, l’adscripció nacional catalana volem que sigui la majoritàriament assumida pel conjunt de la societat, l’adscripció voluntària a la nació desbordarà el marc de motivacions fonamentalment lingüístiques. Ni sense la llengua, doncs, ni només amb la llengua.
D’altra banda, la immigració castellanoparlant espanyola, de dècades enrere, va arribar a un país sense democràcia, com tampoc no n’hi havia en el país d’on ella procedia, però amb una diferència importantíssima: allà, la seva llengua no era prohibida, no tenia cap problema i era l’única llengua existent. Aquí, en canvi, el català era prohibit, perseguit, foragitat de tots els àmbits d’ús públic. Molts d’ells van integrar-se al nou país d’acollida per la via de la cultura dels valors (treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa…), però no a través de la llengua. No vull dir que tots aquests valors siguin exclusius del nostre país, de cap manera, però sí que aquí tenen una valoració social molt remarcable, probablement més que en altres indrets.
Assumir, amb convicció, aquest sistema català de valors va ser la via per la qual van optar molts nous catalans per integrar-se al país i no a través de la llengua. Gent que avui té seixanta, setanta o vuitanta anys i no parla català, el més segur és que ja no el parli mai. Però això no és obstacle perquè se sentin catalans, s’identifiquin amb Catalunya, estiguin contents de veure com els seus fills parlen bé la llengua catalana i de com els seus néts l’escriuen amb correcció i, molts cops, n’han feta ja la seva primera llengua. N’estan tan orgullosos que, sovint, en fan ostentació pública i tot. I valoren molt el fet de parlar dues llengües, apreses a l’escola, en condicions de normalitat democràtica, cosa que ells no van poder fer.
A aquests catalanopassius, catalanoreceptors, els demanem que s’impliquin personalment en la defensa de la naturalitat del català, de manera amable, en la quotidianitat del país, tot i que considerin que ja és massa tard perquè ells mateixos, personalment, es puguin convertir en catalanoparlants. No ser-ne, tanmateix, no els ha de convertir en elements aliens o contraris al català, en obstacle o coartada que impedeixi la plenitud d’ús de la llengua, tal com pretenen aquells sectors que els utilitzen com a pretext per impedir allò que és el més normal del món: que la llengua del país formi part del paisatge del país, com el transport del país, la sanitat del país, l’esport del país. El futur de la llengua catalana, doncs, també depèn d’ells, com la qualitat de vida democràtica o l’extensió de les prestacions socials, perquè és la suma de tot plegat que fa un país. Al cap i a la fi, el català també forma part de les seves vides, n’ha esdevingut ja inseparable i els acompanyarà cada dia, arreu del país, fins que deixin d’existir.