2014
Capítol 1. Estat per a Catalunya: del cor al cap » Els catalans i l’estat
Pàgina 9 de 46
Els catalans i l’estat
La independència ens porta, directament, a plantejar-nos la qüestió de l’estat. Al nostre país és innegable que el prestigi de l’estat té mala peça al teler, perquè l’única experiència contemporània d’estat que nosaltres tenim és experiència d’estat espanyol i francès, i aquesta, per a nosaltres, és una mala experiència. Hi ha nacions que existeixen gràcies a l’estat i d’altres, com la nostra, malgrat l’estat, sense estat, contra l’estat i/o amb l’estat en contra. Els catalans sempre hem mirat l’estat amb recel i desconfiança, fruit de la nostra pròpia experiència històrica en relació amb l’estat espanyol, pel fet de tractar-se d’un estat inútil per resoldre els nostres problemes materials, com un estat obstacle per al nostre progrés i com un estat contrari a la nostra vida normal com a societat nacional diferenciada, amb una llengua, una cultura i uns valors propis que no coincideixen amb els de l’estat.
Per això som un poble que confia molt més en el seu esforç i en les seves potencialitats que no pas en l’èxit d’una burocràcia incompetent, allunyada i forastera. A Catalunya hi ha més de mig milió d’empreses de tota mida, sobretot mitjanes i petites, de capital familiar. I tenim 43.000 fundacions, 4.500 cooperatives, 7.000 entitats culturals, 1.800 societats anònimes laborals i fins a 700.000 persones que participen en tasques molt distintes de voluntariat en tots els àmbits (social, cultural, solidari, civil, festiu, esportiu, religiós, ecològic, de lleure, etc.). Quan hi ha poc estat, la societat civil és una societat potent, plural i activa, un ens col·lectiu viu que no és anestesiat, eliminat o substituït per l’administració. És significatiu, en aquest sentit, que l’augment del pes de la Generalitat o de l’administració local en algun àmbit, per exemple, hagi comportat l’afebliment del sector privat o de la iniciativa civil en el mateix sector.
Hi ha indrets on primer es demana la subvenció, l’ajuda pública, a partir d’una accessibilitat excessiva als centres de poder polític —massa amiguisme o col·leguisme—, i després, només si aquesta arriba, es tira endavant el projecte empresarial o cultural, però mai abans. A diferència d’aquesta pràctica existent en certes latituds no allunyades de la nostra, la tradició catalana és just la inversa. La gent —sigui empresari, promotor cultural, artista, músic o escriptor— s’espavila, s’arrisca personalment, anuncia públicament la iniciativa pel seu compte i després, només després, sol·licita algun ajut públic, sense confiar tota la responsabilitat de l’execució del projecte al finançament de l’administració.
La iniciativa potser trigarà més a dur-se a terme i tindrà més dificultats al llarg del trajecte, però gairebé mai no deixarà de fer-se per manca de diners públics. A l’hora d’arriscar, cap emprenedor de debò no plega mai, si realment està convençut del seu projecte. Serà creatiu i imaginatiu tot cercant aliances empresarials per al finançament, negociant amb els bancs unes condicions assumibles o teixint complicitats dins el mateix sector, si cal també fora del país. Però no carregarà els neulers al govern per no haver fet allò que li correspon a ell de fer. Estem, doncs, davant de dues cultures de l’esforç distintes, de dos sistemes de valors profundament diferents.
L’antiestatisme dels catalans, que deu molt a la tradició llibertària popular, sempre latent com a pòsit inconscient en la mentalitat de tot català, té a veure amb aquesta percepció negativa de la nostra experiència històrica d’estat. Però aquesta també és deutora de la tradició liberal, present en sectors il·lustrats i emprenedors catalans, des de sempre, potser aquells que tradicionalment han seguit amb més interès i admiració les formes de vida britàniques o bé nord-americanes, les quals han conegut personalment. L’estat, el que paguem, el que coneixem, se’ns apareix com un ens mastodòntic, llunyà i insensible als nostres interessos, els nostres referents i les nostres emocions. L’estat espanyol, l’estat que figura que hem d’admetre amb una naturalitat inqüestionable que és el «nostre», s’esforça cada dia a desmentir l’afirmació i demostra, precisament, que no és «nostre» sinó «seu», perquè no va a favor nostre, sinó a favor seu, que «nosaltres» no som «ells» i que «ells» no són «nosaltres».
Aquesta percepció de l’estat espanyol, a nivell de psicologia col·lectiva, com un ens aliè als catalans, ha fet que, per por de l’estat, per desconeixement de l’estat, per malfiança de l’estat, ens hàgim anat situant al marge de l’estat, no només de l’espanyol, sinó de la mateixa noció d’estat com a tal. Això explica, a l’època contemporània, que hàgim tingut tants empresaris, tants negociants, tants comerciants, tants escriptors, tants pintors, tants escultors, tants músics, tants arquitectes, tants dissenyadors, tants metges, tants científics i, alhora, una absència de vocacions catalanes en alguns dels sectors professionals que, amb més claredat, representen l’estat, és a dir, l’estat espanyol: militars, jutges, policies nacionals, guàrdies civils, inspectors d’hisenda…
Curiosament, però, no són pocs els catalans que han destacat en la carrera diplomàtica, un àmbit al qual és intrínsec el contacte amb la diversitat i el coneixement d’altres països, altres cultures, altres llengües. Un espai enriquidor perquè exigeix un esperit obert i un interès per l’exterior i es basa en l’experiència directa de la pluralitat, i és incompatible, per tant, amb l’uniformisme. Molts dels actuals ambaixadors espanyols al món són, precisament, catalans. I no és fins als nostres dies que la plaça de funcionari de la Generalitat, o del cos policial dels mossos d’esquadra, s’ha convertit en atractiva, precisament en la mesura que la societat catalana ha anat valorant la Generalitat i identificant-la, conscientment o no, com el «nostre» estat.
Aquesta percepció de pertànyer a l’estat, però no de ser-ne, ha comportat una funció subalterna per als sectors dirigents catalans amb relació a l’estat. Superats els breus parèntesis protagonitzats per Joan Prim o Estanislau Figueres, el segle XIX, l’estratègia dominant a la política catalana ha estat la intervenció a la política espanyola, però entesa simplement com a intent d’influència en aquesta, com a aspiració màxima, però no pas com la direcció d’aquesta. Entre altres motius, perquè Espanya no ho hauria permès mai. Ni ho permet ara, encara menys.
Com deia anys enrere un destacat polític espanyol, S. Carrillo, un dels artífexs de la transició democràtica després del franquisme, «Espanya no està preparada per tenir un president del govern que sigui català». I un conegut setmanari espanyol es demanava, a tota portada: «Pot un català ser president del govern?». Doncs, sembla que no. Ni Espanya estava preparada llavors, ni ho està ara, ni és imaginable que ho estigui en el futur. No pot, doncs, un català, ser president del govern espanyol, perquè això seria tant com dir que l’estat espanyol també és l’estat dels catalans. I no ho és. Tan sols el paguem, ens limitem a mantenir-lo. Però Catalunya no és una ONG, sinó una nació, un poble, una societat que té i hauria de tenir, més encara, les seves pròpies prioritats estatals, sobretot quan es constata, reiteradament, que Catalunya no és ni ha estat mai una prioritat per a l’estat d’Espanya, tot i ser-ne un dels més destacats finançadors, espònsors o mecenes, segons el cas.
Per a determinats sectors econòmics, Espanya ha esdevingut fonamentalment un mercat, «el mercat», en singular, per sorprenent que sembli en ple segle XXI, de manera que, en alguns ambients catalans, la seva pàtria, més que no pas Catalunya o fins i tot Espanya, és, en realitat, el mercat espanyol. Aquesta circumstància explica moltes de les actituds porugues, acomplexades i servils que encara es detecten actualment entre alguns d’aquests sectors dirigents, particularment en l’òrbita socioeconòmica, amb una ascendència notable a l’interior de la societat catalana.
Sense renunciar en absolut al mercat espanyol, cosa que a ningú no se li ha acudit mai de plantejar, és hora ja que s’obri els ulls al món i, bo i mantenint i reforçant el mercat espanyol com a molt important per a l’economia catalana, es tingui també l’aspiració de passar d’un mercat regional com l’espanyol al conjunt del mercat mundial, ple d’oportunitats i amb milions de potencials consumidors dels nostres productes i usuaris dels nostres serveis. Sense deixar de mirar Espanya, hem de mirar el món sencer. Internacionalitzar la nostra economia, introduir-hi factors permanents d’innovació, ens fa menys dependents d’Espanya i més connectats al món. Fer el contrari revela una actitud conservadora, incapaç d’adaptar-se als canvis, i que camina contra el sentit de la història, en direcció obertament contrària al principal signe del nostre temps: la mundialització, la globalització.
Crec que hi ha una actitud un xic naïf, davant el paper de l’estat, per part de no pocs catalans de bona fe. Gens decidits a emprendre el camí que ha de culminar amb un estat per a Catalunya, es justifiquen amb un discurs negacionista d’un futur estat català, amb un caramull de penjaments antiestat, insistint en la infinitat de plagues de tota mena que semblen assotar els estats i, doncs, que ens assolarien a nosaltres mateixos, en cas que n’arribéssim a tenir. És una posició que pretén dissuadir els catalans que renunciïn a tenir allò que els altres ja tenen i que resulta, paradoxalment, que no n’hi cap ni un, dels que en tenen, que estigui disposat a renunciar-hi. Tan pervers no ho deu ser, l’estat. Com és, doncs, que tan sols es congrien tota mena de tempestes quan s’esmenta la simple possibilitat d’un estat per a Catalunya, i no diguem ja la seva conveniència i viabilitat?
Generalment, el recurs a la inconveniència d’un estat per a Catalunya es fonamenta en una fe sense límits en la Unió Europea, a qui insinuen que hem de traslladar la resolució dels nostres problemes existencials i encomanar-nos al caràcter generosament taumatúrgic de l’euroburocràcia, bo i esperant el dia gloriós en què les coses cauran pel seu propi pes o, des d’una perspectiva ja molt més científica, directament per la llei de la gravetat. És molt ingenu no adonar-se que el procés d’integració europea avança amb força, a partir de dues constatacions que haurien de ser més òbvies del que ho han estat fins ara.
Mai com ara, abans, Europa no havia estat tan i tan unida. Mai com ara, però, no hi havia hagut tants estats independents, lliures, sobirans, a Europa, construint Europa.
Tothom, doncs, vol la unitat europea, però tothom vol fer-la a partir i a través del seu propi estat i ningú no vol delegar aquesta funció, aquest protagonisme, aquesta contribució, a ningú més que no sigui ell mateix. Per quins motius, doncs, els catalans hem de tenir barrat el pas a la normalitat política que comporta disposar d’un estat propi, si el que ara paguem no serveix els nostres interessos? Per quines raons superiors hauríem de renunciar-hi, precisament nosaltres i només nosaltres?
Com a català que sóc, tinc una enorme confiança en el potencial constructiu de la nostra societat i, per això mateix, he de confessar que no sóc gens estatista. Però fins que no s’inventi una cosa millor, fins que els països que ja tenen estat renunciïn a tenir-ne, jo, que pertanyo a un país que no en té, no renunciaré a tenir-ne. Sincerament, no sé veure per què és normal i indiscutible que tots els països europeus disposin d’estat, tant si no arriben als 400.000 habitants com si superen els 80 milions, però no ho és quan es tracta de nosaltres.
Al món, l’únic que dóna la normalitat política és l’estat i la anormalitat política continua sent l’absència d’estat. Si tens estat i un seient reconegut a l’ONU, existeixes. Si no, sense estat, no ets ningú. Hi ha una norma no escrita, internacionalment respectada, per la qual es practica una autèntica sacralització dels estats, al marge del seu pes demogràfic o la seva dimensió territorial, ja que l’important, allò que de debò compta en l’escena política mundial, és tenir estat, tant se val si gran o petit, mentre sigui estat. A la taula dels estats, si no hi ets, no hi ets comptat.
El 1990, en els dies previs a la proclamació d’independència d’Estònia, Letònia i Lituània, quan ja hi havia un clima de tensió màxima al carrer, l’aleshores president del govern d’Espanya, F. González, va arribar a oferir les tropes de la legió espanyola a l’exèrcit soviètic, per posar-les militarment al seu servei, com a contribució espanyola al manteniment de la integritat territorial de l’URSS i com un gest contrari, de clara i impúdica hostilitat, al clam per la sobirania nacional i la societat democràtica que es vivia en aquella zona bàltica.
Encara no han passat vint anys, l’URSS ja no existeix i el president d’Estònia va fer, el 2007, la seva primera visita a Espanya. De Madrid es va desplaçar a Catalunya, on tenia actes oficials a Barcelona. Jo vaig tenir l’honor de rebre’l a peu de pista, a l’aeroport del Prat, i donar-li la benvinguda a Catalunya, en nom del nostre govern. El president estonià va arribar a bord d’un avió oficial de les forces aèries…, espanyoles! I l’acompanyaven comandaments de l’exèrcit estonià, d’uniforme. Amb un uniforme d’un disseny nou, inventat, inexistent només disset anys abans, quan tampoc no existia cap exèrcit estonià. La sola diferència entre l’uniforme estonià, inventat, nou de trinca, amb l’uniforme espanyol és que els espanyols es van inventar abans el seu, perquè fa més anys que tenen exèrcit…, i estat! L’imaginari nacional es va inventant, creant, recreant dia a dia, i a aquesta creació-recreació hi ajuda especialment, tenir estat. I tots els uniformes, de tots els països del món sense excepció, també formen part de l’invent, que té sempre el mateix inventor: l’estat.
L’únic que et fa mereixedor del respecte internacional, doncs, és tenir estat. La sola cosa que t’estalvia haver de donar explicacions de per què ets com ets, fas el que fas, parles com parles i vols el que vols, és tenir estat. Tant se val la dimensió territorial o humana de l’estat, ja que la sola cosa que compta és tenir-ne. No hi ha cap estat al món, per petit que sigui —i n’hi ha que amb prou feines arriben als 15 000 habitants— que doni explicacions, justificant-se de res. Això només ho fem tots els que, com nosaltres, no tenim estat. I cal reconèixer que, francament, és una activitat que fatiga i, a sobre, és inútil. No voldria, però, sacralitzar l’estat. Sobretot si tenim en compte la tradició no gens estatista del poble català.
El principal error que podríem cometre fóra pensar l’estat català en termes de segle XIX, quan resulta que ja som al segle XXI. Algunes de les formes clàssiques de l’expressió de la sobirania, a Europa, han passat ja a la història i no hem de ser pas nosaltres qui les vulguem recuperar: moneda nacional, fronteres, exèrcit tradicional, etc. Sempre he defensat que, d’estat, com menys millor, ni que sigui català. I que el nostre l’hem de pensar en termes de modernitat, adaptabilitat, flexibilitat, obertura, excel·lència… No res de l’altre món, però si amb els instruments imprescindibles d’articulació de la vida col·lectiva que ja tenen els altres. Tant d’estat, tanta sobirania, tanta independència, o be tan poca, com tinguin també els altres. Ni més ni menys que els altres, sinó com els altres, com Dinamarca, com Portugal, com Holanda, com Espanya, com Malta, com Eslovènia…
Segurament, ser independents, avui, dintre la Unió Europea, no vol dir altra cosa que interlocució directa amb Brussel·les, de manera que tot allò que no decideixi Brussel·les, no ho decideixi Madrid per nosaltres i en el nostre nom, sinó nosaltres mateixos, directament a Brussel·les. Acceptar aquesta premissa, en un context de mundialització, a més a més, això sí que és interdependència. Contràriament, donar carta de naturalitat política al fet que, avui per avui, Catalunya ni existeixi, ni parli a Europa, sinó que sigui Espanya qui ho faci per nosaltres, això no té absolutament res a veure amb la interdependència, sinó simplement amb la dependència de sempre.
Un estat per a Catalunya, una Catalunya independent, no vol dir un país només per als que sempre han estat independentistes, sinó un estat que respongui a les aspiracions, les necessitats i les il·lusions del poble català d’avui. En un país sobirà, tots els ciutadans sense cap excepció elegiran els seus representants a les urnes. I en el govern nacional podrà haver-hi socialistes, liberals, democristians, comunistes, verds, forces d’esquerra democràtica o d’un conservadorisme pronunciat. Podran continuar governant els que ara ho fan o bé podran tornar-hi els que un dia també ho van fer en el passat.
I no tindrem consellers, sinó ministres. I un comissari europeu. I un català al Banc Central Europeu. I un lloc al consell de ministres de la Unió Europea. I ens tocarà durant sis mesos, de tant en tant, la presidència de torn de la UE i el nostre president en presidirà també els consells de ministres europeus, exactament igual a com ara ho fan els altres estats, al marge de la seva dimensió territorial o el seu pes en població. I disposarem d’un seient a les Nacions Unides, com els altres estats del món. I un lloc en els mapes de debò: en els polítics i no sols en els del temps. En qualsevol cas, per a qualsevol partit de qualsevol ideologia, el sentit comú aconsellaria considerar com a molt més atractiu governar un estat europeu independent que una simple comunitat autònoma, ni que sigui del Regne d’Espanya…
Un estat serveix, fonamentalment, per a dues coses: per satisfer les necessitats bàsiques de la societat i per garantir l’expressió nacional de la cultura. És obvi que, així les coses, el Regne d’Espanya no és el nostre estat, l’estat dels catalans, perquè no ens serveix per a una cosa ni per a l’altra. Justament és tot el contrari, ja que el Regne d’Espanya és un obstacle fonamental per a una societat catalana més moderna, justa i equilibrada, és un filtre innecessari per a la connexió econòmica i política de Catalunya amb la resta del món, és una llosa insalvable per a la plenitud expressiva de la llengua i la cultura catalanes. Si l’estat que paguem, doncs, no ens serveix, no té cap sentit continuar mantenint-lo amb el nostre esforç. Ha arribat el moment de mantenir-ne un que ens sigui útil, de pagar un estat que sigui nostre i que ens doni seguretat cultural i lingüística en un planeta globalitzat, progrés econòmic, social i tecnològic i, també, obertura i presència arreu del món. Ha arribat l’hora d’un estat per a Catalunya.