2014

2014


Capítol 2. Raons per a la sobirania » Drets històrics

Pàgina 12 de 46

Drets històrics

La reivindicació dels drets de Catalunya com a nació, a partir de l’apel·lació a la història passada, ha estat i és una de les raons per a la sobirania catalana que, sovint, sentim com a argument fonamental a favor d’aquesta. Es tracta de la invocació a uns «drets històrics», com a base sobre la qual edificar tot l’edifici justificatiu de l’horitzó sobiranista. Es considera que Catalunya té uns drets com a nació que, un dia, la història li va prendre i un altre dia, doncs, la història li hauria de tornar, obligatòriament, talment com si tingués un deute pendent amb Catalunya, que, tard o d’hora, haurà de pagar, perquè, de fet, es tracta d’un deute que no prescriu mai. Aquesta visió tan romàntica de la història sembla contemplar els pobles i els seus drets com una cosa estàtica, immutable al llarg dels segles, aliena als canvis de cada època i al caràcter dinàmic de les societats humanes.

El concepte de deute pendent, de dret al retorn d’una cosa que va ser, de reconeixement d’un estatus que es va tenir, d’un poder o unes atribucions de què es va disposar, ha estat invocat a casa nostra a propòsit de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, però també, fora d’aquí, s’ha fet a l’Aragó, a Navarra i a les tres províncies d’Euskadi, territoris on s’ha alçat, més explícitament, la bandera dels antics furs perduts, la reivindicació foralista. Aquesta via, però, s’ha vist reforçada, més clarament, amb el terme «

devolution», emprat habitualment en relació a la nova situació d’Escòcia i de Gal·les, per referir-se a la recuperació de competències polítiques per aquests dos països, fins aleshores retingudes, usurpades o exercides pel govern britànic i, finalment, retornades per aquest als seus propietaris «legítims», en un acte polític vist com una veritable reparació històrica, com una mena de tornar a començar, perquè et col·loca en la situació anterior a la pèrdua d’autogovern polític.

El catalanisme sempre ha reivindicat aquesta «devolució», de Valentí Almirall ençà. És cert que, davant certs sectors interns i externs, plantejar-ho en aquests termes pot ser útil, perquè situa la reivindicació catalana en un context internacional i la fa més comprensible, ja que la pèrdua de l’estat català va fer-se en el marc d’un conflicte bèl·lic internacional, tres-cents anys enrere i, per tant, desespanyolitza el plet, l’allibera de veure’s reduït a una simple qüestió interna espanyola i li dóna una dimensió molt més àmplia ja que l’internacionalitza, si més no a nivell europeu, que aquest va ser el marc del conflicte històric.

Alhora, reivindicar allò que teníem i que ens van prendre amb violència, per la força destructiva de les armes, demanar el retorn a la situació prèvia a la batalla d’Almansa, i a les seves conseqüències, ens equipara a Escòcia i facilita la comprensió i la justesa de la nostra causa davant l’opinió pública d’arreu del món, en particular entre els cercles diplomàtics, acadèmics, polítics i mediàtics de qualsevol país. Són, precisament, aquests cercles els que han d’entendre i saber, doncs, que Catalunya és com Escòcia, perquè, de fet, que Espanya no és com la Gran Bretanya, això ja ho saben. La cultura, la tradició i la consciència democràtiques no són comparables en un lloc i en l’altre, en absolut, des dels respectius caps d’estat, fins al darrer dels ciutadans.

Existeix una certa analogia possible entre el cas català i l’escocès, des del punt de vista històric. Així, mentre el 1707 s’uneixen els parlaments d’Anglaterra i d’Escòcia, als diputats de València i d’Aragó els uneixen a les Corts de Castella, el 1709; i als del Principat de Catalunya, el 1724. Després de tres segles, Escòcia i Catalunya recuperen institucions d’autogovern al llarg del segle XX i ara, en tots dos països, hi ha corrents socials importants que aspiren a recuperar la plenitud del dret, sense dependències. L’ombra de la història continua sent encara allargada, aquí i allà.

Així i tot, el recurs a la «

devolution» em sembla més apropiat i, sobretot, molt més útil i intel·ligent emprar-lo com a estratègia a seguir de cara enfora, on l’apel·lació a la història és freqüent en la resolució de qüestions nacionalitàries en litigi i té un cert prestigi i autoritat moral, més que no pas com a instrument efectiu de cara endintre, capaç de cohesionar la societat catalana al seu entorn i convertir la noció de «devolució», de «retorn», de «recuperació», en motor mobilitzador fonamental del poble català.

Més aviat sembla lògic, probablement, que pugui recórrer a la història qui en sigui coneixedor, circumstància aquesta que no és generalitzable, en absolut, a la majoria dels integrants de la societat catalana d’avui, per als quals s’esdevé que certs noms, dates o commemoracions no van més enllà d’una festa anyal en el calendari laboral o són una simple coincidència amb la retolació oficial d’un carrer, una plaça o un passeig. La prohibició del coneixement de la nostra història nacional, l’oblit del passat, la manipulació interessada de pàgines col·lectives pretèrites han donat el seu fruit, de dècades ençà, de manera que la referència conscient i fonamentada als drets històrics pot ser emprada, a tot estirar, per una minoria.

L’alienació nacional, doncs, esborrant tota empremta o vestigi d’un passat col·lectiu, ha donat els seus fruits i ens ha privat, als catalans d’ara, del goig del coneixement de la nostra pròpia història com a comunitat nacional i no pas com a subhistòria regional de la història d’Espanya o de França, de forma que la societat actual s’hauria pogut sentir, conscientment, l’expressió contemporània d’una determinada continuïtat

històrica, institucional, en definitiva, una baula identificable d’una cadena nacional que ve de lluny i que pot albirar un futur encara més llunyà, si vol.

Rovira i Virgili assegurava que sense consciència històrica no hi ha consciència nacional. Òbviament, la consciència històrica ajuda a tenir consciència nacional, permet la comprensió de certes realitats i facilita enormement el sentiment de pertinença a una determinada comunitat nacional, però, fins i tot en aquest cas, no comporta necessàriament la reivindicació de l’estat. I del que ara estem parlant no és pas d’allò que som o hem estat (una nació), sinó d’allò que volem ser (un estat).

Tots coneixem figures destacades de la societat catalana que tenen, indubtablement, consciència nacional catalana, que assumeixen la seva condició nacional de catalans i, potser, fins i tot de «només catalans», que potser es consideren ells mateixos «nacionalistes», però això no implica, forçosament, que sostinguin també la idea d’un estat per a Catalunya, no ja com a necessitat, sinó simplement com a dret nacional…, històric!

D’altra banda, tota història és, per naturalesa, història passada. I si bé és cert que alguns sectors il·lustrats de la Catalunya d’avui la poden conèixer amb detall, és innegable que cap d’ells no l’ha viscuda personalment. Ni ells ni els altres catalans d’avui, cap de nosaltres, no vam conèixer Pau Claris, ni Rafael Casanova, ni el general Moragues, ni Bonaventura Carles Aribau, ni Valentí Almirall, ni Marià Aguiló, ni Teodor Llorente, ni Roca i Farreras, ni el canonge Collell, ni mossèn Cinto, ni Francesc Layret, ni el Noi del Sucre…

Durant la revolta dels Segadors, nosaltres no hi érem. Ni érem a l’escabetxada feta per les tropes castellanes a Cambrils, ni vam tenir oportunitat d’esmolar la falç per defensar la terra, ni hi érem quan va caure Barcelona el 1714, ni vam poder sumar-nos a trescar per les muntanyes amb el guerriller Carrasclet, ni ens vam haver d’exiliar a Àustria cuita-corrents, ni ens van enxampar a Prats de Molló, al costat de Macià. I, reculant més enrere, encara pitjor. Jaume I ens queda massa lluny. És una llàstima que no l’haguéssim pogut acompanyar fent de les seves, venint del nord, venint del sud, de terra endins, de mar enllà. Però tampoc no hi érem. Ja fa molt de temps, d’això…

Per altra part, quan parlem de la «nostra» història, si ens refugiem només en el passat com a fonament exclusiu del nostre dret present per assolir un futur diferent, correm el risc de deixar fora del projecte sobiranista (

nacional, o encara no) els catalans d’origen que ignoren la història del país i que són majoria. Però també hi ha el perill que deixem de comptar amb una part molt important de la societat catalana d’avui, amb uns integrants, els «nous catalans», ben nombrosos per cert, que ja tenen també la «seva» història, la seva consciència històrica, els seus mites, dates i personatges històrics, aquells amb els quals van sortir del seu país, que duien posats en arribar aquí i que els han acompanyat fins avui.

Per acabar-ho d’arrodonir, fins i tot en el cas hipotètic que tots i cadascun dels catalans actuals tinguéssim consciència del que vam ser en la nostra història nacional, segles enrere, no existeix cap oficina de la història davant la qual poder fer l’oportuna reclamació dels nostres drets, talment com qui va, armat amb la factura a la mà, a cobrar els deutes endarrerits, pendents de passar comptes, d’una colla d’anys enrere. La història l’escriuen els guanyadors i aquests, fins ara, encara no som nosaltres. Però ho serem. I escriurem la història del que farem: un futur lliure com a poble.

Anar a la pàgina següent

Report Page