2014
Capítol 6. 2014, l’hora de decidir » Que parli el poble català
Pàgina 44 de 46
Que parli el poble català
Una de les crítiques habituals de la ciutadania al funcionament del sistema democràtic consisteix a plànyer-se del fet que només som cridats a les urnes, cada quatre anys, per escollir els nostres representants i que, un cop delegada en aquests la nostra confiança política, els ciutadans ja no som reclamats més per votar. No es tractaria, doncs, d’expressar amb la nostra papereta a quines persones i a quin partit triem perquè ens representin i parlin en nom nostre, sinó que sigui el poble català, directament, qui parli sense intermediaris o representants i s’expressi en un referèndum sobre el futur del país. La pràctica del referèndum, excepcional aquí, és del tot habitual en les democràcies europees, sobretot la suïssa, però també la italiana i d’altres. Constitueix una forma activa, personal i directa d’intervenció ciutadana en els afers col·lectius. L’exercici de la democràcia, en conseqüència, no hauria de fer por a cap demòcrata, ni a cap país amb una cultura democràtica arrelada.
D’altra banda, demanar l’opinió a una «nacionalitat» legalment institucionalitzada com la catalana, a un poble concret, com el català, i establert físicament en un territori internacionalment conegut i identificat com a Catalunya, des de fa mil anys, hauria de formar part de la normalitat democràtica més absoluta. Pel que fa a l’encaix en el marc constitucional espanyol de l’exercici del dret d’autodeterminació, gràcies al qual el poble català determini lliurement el seu futur, és del tot possible i no hauria de violentar els fonaments democràtics de la legalitat espanyola vigent. Atès que els tractats internacionals signats per Espanya formen part de l’ordenament jurídic intern de l’estat espanyol, sense excepció, inclosos els relatius al dret a l’autodeterminació dels pobles, l’article 96.1 de la Constitució espanyola i l’article 1 del Codi Civil donen cobertura legal al seu exercici per part del poble català, la decisió democràtica del qual hauria de ser acatada pel govern espanyol de torn.
Els referèndums realitzats al Quebec, tant el 20 de maig de 1980 com el 30 d’octubre de 1995, es van organitzar des del govern i amb el partit sobiranista (PQ) governant aquell país. L’anunci d’un referèndum a Escòcia, per al 2010, pel primer ministre Alex Salmond ha permès al seu partit (SNP) d’esdevenir la primera força política d’aquella nació i governar-la. I també el
lehendakari Ibarretxe ha parlat sempre d’una consulta al poble basc, des de la seva condició de president del govern basc. No sols, en tots els casos, l’anunci d’un referèndum de sobirania ha comportat beneficis electorals per a la força política proposant, sinó que no hi ha referèndum possible fora del govern, perquè les consultes populars enlloc del món no s’organitzen des de l’oposició.
En el cas català, donar la paraula al nostre poble ho haurà de decidir una majoria pluripartidista al Parlament de Catalunya i encarregar al govern de la Generalitat la celebració de la consulta. La resposta majoritària correspon al poble català, en exclusiva, i haurà de ser acatada, dintre i fora del país, sigui la que sigui. La formulació precisa de la pregunta, però, ha de ser el resultat de l’entesa a què arribi la majoria parlamentària que faci possible la consulta, encara que es pugui donar el cas que hi hagi un acord per fer la mateixa pregunta, però no pas per a la mateixa resposta.
És a dir, que un seguit de forces polítiques, amb suport parlamentari majoritari, s’avinguin a demanar als catalans si, per exemple, estan d’acord que el govern de la Generalitat pregunti al poble català si vol que Catalunya sigui un estat independent. Una pregunta, doncs, clara i inclusiva que permeti que tothom hi expressi, sense ambigüitats, el seu rebuig o el seu suport a la qüestió formulada. Aquesta circumstància, no descartable, no seria altra cosa que l’expressió màxima de la democràcia al nostre país. Tots els partits catalans de tradició democràtica, en principi, podrien estar d’acord en la conveniència de fer la consulta en aquests termes, per bé que, probablement, no tots defensessin la mateixa posició en la resposta. El cert és que mai a la vida, fins ara, no s’ha preguntat al poble català si volia formar part o no d’Espanya.
Tenint en compte l’allau de nova població resident al nostre país, arribada durant la darrera dècada, les autoritats catalanes haurien de decidir si aquests nous catalans poden participar també en la consulta, en quins casos i amb quina identificació. Sigui quin sigui el nostre futur, és evident que aquestes persones, procedents dels cinc continents, en formaran part, perquè, de fet, ja pertanyen també al nostre present. Crec que, amb un mínim d’anys de residència com a requisit, tinguin o no tinguin la ciutadania espanyola, aquestes persones també haurien de poder participar en la decisió de quin ha de ser l’esdevenidor del país. Com que l’únic document d’identificació personal, estrictament català, que tots compartim, és la tarja sanitària, aquesta hauria de ser la documentació exigible per prendre part en la consulta democràtica. Per a la població d’origen immigrant, algun valor deu tenir un país en construcció que et dóna la possibilitat d’intervenir en els afers públics, en una circumstància tan històrica, en comparació amb un estat espanyol que et nega la ciutadania o et posa tot tipus d’entrebancs burocràtics, a tu i a tota la família, per viure amb igualtat de drets i deures amb els altres ciutadans.
Com s’ha pogut veure en altres situacions similars, un referèndum per a la sobirania es revesteix sempre d’un embolcall emocional que no el fa comparable a cap altra mena de consulta. Aleshores es produeix una mena de reacció col·lectiva, com una torrentada patriòtica que desvetlla, de sobte, sentiments adormits i que adquireix una força que la fa imparable, perquè connecta amb l’ànima més popular del patriotisme. Horitzons que fins aquell moment semblaven utopies esdevenen, de cop, objectius desitjables i a tocar de la mà, possibles. I el clima d’afirmació positiva que es va creant va creixent com una bola de neu, i té una gran capacitat d’imantació, molt particularment entre abstencionistes regulars i persones sense una ideologia concreta, allunyades de la política, però que ara veuen que poden fer, ells personalment, una cosa bona per al seu país, per sobre dels partits i els seus dirigents.
En totes les convocatòries de referèndum, l’opinió pública acostuma a anar decantant-se cap a posicions més nacionals, més sobiranistes, enduta per la intensitat del moment, en un ambient d’efervescència patriòtica, propici a la identificació amb el país i a la millor defensa dels seus interessos, en un context fins i tot festiu. El somni de moltes generacions de catalans pot aparèixer ja a l’horitzó més immediat, tothom veu que és a punt de convertir-se en realitat, i el nombre de vots favorables es reforça llavors per l’enorme transversalitat de procedència i d’interessos que pot arribar a reunir el mateix «SÍ».
A l’hora de la veritat, sense haver de donar explicacions a ningú, sol davant les urnes, siguis del partit que siguis, desaprofitaràs l’oportunitat única que et dóna la història de fer que el teu país sigui una nació lliure, fent-ho de manera absolutament pacífica i escrupolosament democràtica? La desaprofitaràs si ets ja una persona gran i saps que aquella és la darrera vegada que tens la possibilitat d’ajudar a escriure, amb el teu vot, la pàgina més transcendental de la història de Catalunya, encara que sigui l’últim que facis en aquest món? La desaprofitaràs quan pots canviar el rumb de les coses i contribuir a construir un país millor per als teus fills i els teus néts, encara que no hagis nascut aquí i continuïs estimant-te la teva terra d’origen? La desaprofitaràs, quan tens encara tota una llarga vida per endavant, resignant-te, vençut, a viure una història que tu no has escrit i que altres han decidit per tu?
Estic convençut que només els pobles que no saben on van acaben no anant mai enlloc. Però quan ho saben, quan es veu clarament que s’hi va de debò, quan algú s’arrisca personalment i fixa horitzons nacionals precisos, sense ambigüitats, la gent segueix. Per a això, però, cal també la construcció d’una èpica comuna, capaç d’encomanar emocions i complicitats molt àmplies, així com un estat d’ànim col·lectiu, començant per la convicció de l’èxit. No guanyarem mai, si no ens creiem que podem guanyar. La reivindicació del dret a decidir és la que més gent ha tret als carrers de Barcelona, en les dues manifestacions més multitudinàries que s’han produït els darrers anys. Ara hem de saber captar l’emoció del moment i convertir-la en energia política positiva. Intentar reformar Espanya o bé modificar la Constitució espanyola és un objectiu que ja només pot interessar als que vulguin quedar-s’hi. Els que ja hem decidit anar-nos-en d’Espanya per connectar amb tot Europa, i amb tot el món, ja no podem gastar cap energia més en una causa perduda. Hem de dir-ho així, clar i català, i amb el cap ben alt.
Un referèndum de sobirania sempre és una victòria. Si es guanya, perquè t’obre les portes a la plenitud del dret i fa el teu poble lliure. Si no, tan sols que obtinguis un resultat digne i no humiliant, també és la primera pedra en l’edifici de la victòria, posa el país i la seva causa en l’agenda internacional i tothom sap que, tard o d’hora, el referèndum es tornarà a fer i es guanyarà. Després d’un referèndum, ja res no és mai com abans, perquè tothom mira el país en qüestió d’una manera diferent a abans de la consulta, com un país immers en un procés progressiu d’afirmació, que ja ha iniciat un camí sense retorn. Un país que es pronuncia, democràticament, sobre la possibilitat d’esdevenir una nació sobirana i convertir-se en estat independent ja se situa automàticament, en la consciència de tothom, en la llista d’espera de la llibertat. I passarà més temps o no gaire, però tothom sap que, al final, aquest dia arribarà.
Des del record per a tots aquells catalans que, des de l’anonimat, la discreció i el patriotisme desinteressat, de pedra picada, han lluitat per una Catalunya lliure, al llarg de tota la nostra història, poso la meva esperança en els dies que vindran i que jo vull del tot lliures per al meu país. Sigui on sigui, hi penso contribuir tant com pugui, amb tota la força i encert de què sigui capaç. Si nosaltres volem, no serà un somni.