2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » Identitat i identificació
Pàgina 25 de 46
L’anticatalanisme espanyol, la catalanofòbia, és permanent i fa tot l’efecte de ser etern, perquè no existeix cap horitzó on pugui albirar-se un canvi real de tendència. Creure, per tant, en el «miracle espanyol», entès com la possibilitat d’un altre model de convivència a l’estat espanyol actual, sense que en tingui el monopoli l’Espanya centralista i uniforme de sempre, és, certament, una qüestió de fe i, a fe de Déu, que en aquest cas se’n requereix molta. No és estrany, doncs, que, cada dia que passa, augmenti el nombre d’agnòstics i d’ateus amb relació a aquest dogma.
Juntament amb la identificació positiva, constructiva, amable, amb el país, hi ha també, doncs, la identificació com a reacció al rebuig de què és permanentment objecte allò que tu consideres teu. Potser tu no t’identifiques, però la realitat t’identifica i et fa identificar. Les coses han anat tan lluny que t’obliguen a arrenglerar-te, a prendre partit, a identificar qui són els teus, davant la fatiga d’una catalanofòbia permanent, diària, que esgota la paciència, frustra la vocació de fer pedagogia a Espanya i acaba amb les ganes de perdre-hi més temps i diners dels que ja hi hem esmerçat, en una missió impossible. Al final, resulta que aquesta identificació es fa amb Catalunya, és Catalunya. Cal passar, doncs, de la Catalunya identitària, amb espai per a una part de la societat, a la Catalunya de la identificació, on pot cabre tothom.
Sense pràcticament cap consciència política, ni amb una idea de pertinença gaire elaborada, les circumstàncies et duen a l’exercici d’una certa solidaritat horitzontal amb tot allò que inclou la teva identificació, persones incloses. Aquesta solidaritat és potencialment reveladora d’un cert sentiment
nacional i cal no oblidar que el sentiment precedeix sempre la consciència. És la manifestació d’una incipient fraternitat de destí entre una gent que no té en comú una homogeneïtat ètnica, sinó una coincidència d’interessos, complicitats i, cada cop més, també emocions i projectes compartits que acaben configurant una memòria comuna.
Hi ha coincidències des de l’afirmació d’una identificació positiva, però també n’hi ha, com més va més, com a conseqüència de compartir el mateix rebuig exterior. I el mateix punt d’arribada, la mateixa sortida, la mateixa conclusió: l’únic marc institucional capaç d’assegurar la defensa dels interessos dels catalans és un estat propi, del qual aquests en siguin els titulars i propietaris únics. Avui, segons les enquestes, ja són majoria els catalans que defensen que Catalunya es converteixi en estat, encara que sigui federant-lo amb Espanya i al marge que aquesta tingui una estructura interna de comunitats autònomes. La idea, doncs, avança.
Tan sols per la via dels sentiments és ben possible que la idea catalana, la necessitat d’estat propi, no aconsegueixi mai de guanyar les complicitats de determinats sectors socials, però per la via de la racionalitat, sí, tant aquí com a Espanya. D’altra banda, la identitat catalana hem d’aspirar que sigui
nacional en el sentit més complet, omnicomprensiu i integrador de la paraula, que no s’esgoti ni es redueixi a la dimensió lingüística o històrica. Dit d’una altra manera, que sigui també de
cultura cívica, que inclogui una vocació civil de drets socials i democràtics i valors compartits, com ara el sentit del deure i la responsabilitat, el treball, l’esforç, la capacitat de risc individual, la creativitat, etc. Catalunya és, juntament amb els altres territoris del domini lingüístic, la pàtria de la llengua i la cultura catalanes, sí. Però hem de fer que no sigui percebuda
només com a això, com Finlàndia o Suècia no són només la pàtria de la llengua finesa o sueca, sinó unes altres coses més, també, que tothom sap i coneix arreu del món.
Hem d’aconseguir que el nostre país sigui
també la pàtria de la dignitat humana, de la solidaritat amb persones i pobles, de la universalització d’uns drets socials bàsics, del respecte i consideració cap a la gent gran, d’una democràcia viva i activa, de l’aplicació nítida i incontestable de polítiques de gènere, d’uns hàbits cívics de respecte al medi ambient i als espais públics, d’inversió destacada en ciència i tecnologia, de valoració positiva de la política, de condemna ciutadana de la corrupció, etc. Que tothom que visqui a Catalunya estigui orgullós de poder ser català, de formar part del poble català, de pertànyer a una nació catalana que és,
també, tot això.
Aquest «patriotisme social», del qual ja parlava al segle XIX Roca i Farreras, pot ser assumible amb més facilitat per la majoria de la societat catalana com un element d’identificació, amb una capacitat d’atracció extraordinària, més que no pas tan sols o prioritàriament mitjançant l’idioma. No és imaginable una identitat nacional catalana sense la llengua catalana. Però si, un dia, l’adscripció nacional catalana volem que sigui la majoritàriament assumida pel conjunt de la societat, l’adscripció voluntària a la nació desbordarà el marc de motivacions fonamentalment lingüístiques. Ni sense la llengua, doncs, ni només amb la llengua.
D’altra banda, la immigració castellanoparlant espanyola, de dècades enrere, va arribar a un país sense democràcia, com tampoc no n’hi havia en el país d’on ella procedia, però amb una diferència importantíssima: allà, la seva llengua no era prohibida, no tenia cap problema i era l’única llengua existent. Aquí, en canvi, el català era prohibit, perseguit, foragitat de tots els àmbits d’ús públic. Molts d’ells van integrar-se al nou país d’acollida per la via de la cultura dels valors (treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa…), però no a través de la llengua. No vull dir que tots aquests valors siguin exclusius del nostre país, de cap manera, però sí que aquí tenen una valoració social molt remarcable, probablement més que en altres indrets.
Assumir, amb convicció, aquest sistema català de valors va ser la via per la qual van optar molts nous catalans per integrar-se al país i no a través de la llengua. Gent que avui té seixanta, setanta o vuitanta anys i no parla català, el més segur és que ja no el parli mai. Però això no és obstacle perquè se sentin catalans, s’identifiquin amb Catalunya, estiguin contents de veure com els seus fills parlen bé la llengua catalana i de com els seus néts l’escriuen amb correcció i, molts cops, n’han feta ja la seva primera llengua. N’estan tan orgullosos que, sovint, en fan ostentació pública i tot. I valoren molt el fet de parlar dues llengües, apreses a l’escola, en condicions de normalitat democràtica, cosa que ells no van poder fer.
A aquests catalanopassius, catalanoreceptors, els demanem que s’impliquin personalment en la defensa de la naturalitat del català, de manera amable, en la quotidianitat del país, tot i que considerin que ja és massa tard perquè ells mateixos, personalment, es puguin convertir en catalanoparlants. No ser-ne, tanmateix, no els ha de convertir en elements aliens o contraris al català, en obstacle o coartada que impedeixi la plenitud d’ús de la llengua, tal com pretenen aquells sectors que els utilitzen com a pretext per impedir allò que és el més normal del món: que la llengua del país formi part del paisatge del país, com el transport del país, la sanitat del país, l’esport del país. El futur de la llengua catalana, doncs, també depèn d’ells, com la qualitat de vida democràtica o l’extensió de les prestacions socials, perquè és la suma de tot plegat que fa un país. Al cap i a la fi, el català també forma part de les seves vides, n’ha esdevingut ja inseparable i els acompanyarà cada dia, arreu del país, fins que deixin d’existir.