2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » Nació en construcció
Pàgina 27 de 46
Però una llengua no s’imposa per decret, ni a cop de llei, com ho demostra el reguitzell de disposicions oficials espanyoles que, al llarg del segle XVIII, XIX i XX, prohibia la utilització del català en diferents terrenys i hi establia l’exclusivitat del castellà. Per aconseguir una esfera pública catalanitzada amb normalitat, ocupant-ne tots els àmbits d’ús, no n’hi ha prou només amb lleis, ni, segurament, tampoc principalment amb lleis. Cal, sobretot, tenir la capacitat de suscitar l’adhesió emocional, amable, voluntària, simpàtica, atractiva, càlida, a una llengua i, de retruc, també al país que hi ha al darrere.
I, ben sovint, certes actituds per potenciar l’ús del català creen més aviat rebuig que no pas altra cosa. Catalunya és un laboratori apassionant de llengües vives, que ja viuen en altres llocs del món, a diferència del català, que només viu aquí. El català no pretén competir amb cap altre idioma enlloc, però sí que, almenys aquí, només aquí, lògicament aquí, ha de ser la
llengua visible en públic, en una societat amb tanta competència plurilingüe com la nostra.
El català ha de ser mà de morter de la unitat nacional, instrument transmissor i creador d’identitat catalana, per més que això no exclogui altres formes d’identificació com a ciutadà català. De totes elles, però, aquesta és la més senzilla i entenedora de totes, tant per a qui vol fer-se reconèixer com a català, com per a tots aquells que t’hi acaben reconeixent, perquè és una manera fàcil de generar i estimular també consciència civil, de grup, nacional. El català, llengua viva, dinàmica, en canvi constant per adaptar-se a la contemporaneïtat, exactament igual que la societat que la parla, complexa, ambivalent, plural.
El català, llengua nacional, perquè ha deixat de ser, només, la llengua d’una part de la nació, per esdevenir la llengua de tota la nació, per sobre dels orígens, les cultures i les identitats personals. Molts immigrants poden trobar en el català, idioma minoritari avui a l’estat d’Espanya, l’instrument per contribuir a construir una nova nació catalana, en la qual la llengua catalana sigui la primera llengua, l’emblemàtica del nou estat i adquireixi així la condició de públicament majoritària, també gràcies a ells.
El català, la llengua que ens identifica com a catalans, aquí i arreu del món, i a la qual les altres llengües, les parlades de Perpinyà a Alacant, aniran proporcionant nous mots que es barrejaran en l’oceà dels que ja hi eren i van mesclar-s’hi fa segles, perquè es tracta d’una llengua viva i, doncs, oberta de bat a bat a les innovacions. Una llengua així és l’expressió fidel de la societat que la parla: oberta, complexa, influenciable, adaptable, canviant, mòbil… Parlar català et fa ser català, sense cap dubte, malgrat que això no exclogui altres maneres d’identificar-te també com a català.
D’aquesta manera, ser català, doncs, ja no és una herència, sinó una elecció. Ser català no depèn del lloc on has nascut, ni de la llengua que parles a casa teva, ni dels cognoms que t’identifiquen davant de tothom. Si fos així, Àngel Guimerà, un dels escriptors més populars de la literatura catalana, no seria català perquè va néixer a les Illes Canàries. Ni en seria Pep Ventura, nascut a Andalusia, el gran impulsor de la tenora per a la música de cobla, característica de la sardana. Ni la catalanitat depèn de l’idioma usat en la intimitat, ja que, en aquest cas, resultaria que José M. Aznar seria català i aquí sí que alguna cosa fallaria en la definició científica. Ni depèn dels cognoms: Milans, Giralt, Bosch, Ferrer, Llauradó, Mitjans són cognoms catalans, però si n’ajuntem un parell, per exemple Milans i del Bosch, no ens surt gaire català, sinó molt franquista…
Hi ha gent nascuda a Catalunya, que parla català en família i que duu cognoms catalans, que ha renunciat, de fet, al seu país. I molta altra, nascuda a fora, que no parla català a casa i que no duu tampoc cognoms catalans, que estima Catalunya com el qui més i la defensa amb convicció i fermesa, on calgui. De vegades, la identitat cívica arriba a un nivell superior de compromís amb el país que no pas la identitat herència, cultural, i la història n’és plena d’exemples que ho confirmen.
El patriotisme català, el catalanisme, és portador de valors cívics i culturals, que mereixen el mateix respecte que les virtuts constructives que les altres nacions aporten al conjunt de valors positius de la humanitat. Però a diferència d’alguns pobles, nosaltres no som, ni hem estat, una raça, ni una religió, sinó una voluntat. No portem una etiqueta ètnica o confessional que ens identifiqui, sinó el senyal inconfusible d’una «voluntat de ser», com escrivia J. Vicens Vives, sota el franquisme, reconeixent la força democràtica inesgotable d’una comunitat humana que decideix ser una cosa determinada.
Ara es tracta de poder exercir la capacitat col·lectiva de mobilitzar una voluntat activa nacional per alliberar-nos de totes les tuteles. En aquests moments, les preguntes tradicionals de tot projecte col·lectiu continuen sent les mateixes: qui som? D’on venim? Cap on anem? Estic plenament convençut, però, que, de totes tres, l’única que pot tenir una resposta realment
nacional és la darrera, l’única que només depèn de nosaltres, l’única que mira el futur, l’única que es basa tan sols en la nostra voluntat i no en el passat heretat, l’única que no parteix de respostes distintes, l’única que està per fer i, doncs, que podem fer entre tots, i coincidir si volem, perquè és l’única que ens pot incloure a tots en la mateixa resposta. Decidim, per tant, cap on anem i cap on volem anar. A les altres dues potser hi hem dedicat massa energies per obtenir unes respostes tan inconsistents que ens han privat de la força necessària per contestar l’única pregunta on pot haver-hi una resposta majoritària, perquè no depèn de factors heretats o vinculats només al passat: cap on volem anar?
Com a país tenim una oportunitat única, segurament a tot Europa, de construir nosaltres mateixos, la majoria de catalans, una nova nació, tots els sectors socials, sense esperar la dimensió salvífica de cap burgesia nacional que dirigeixi la construcció de la nació i, alhora, que no tingui el coratge suficient per accedir també a construir el propi estat.
Aquesta oportunitat, la història ja ens la va proporcionar i la burgesia catalana hi va renunciar. Ara es tracta de fer nosaltres, la gent, una nova societat nacional, amb maneres noves, en un món nou, globalitzat. I aquesta ha de ser una experiència apassionant en un context envellit d’estats nació fets per les respectives burgesies, al segle XIX. Un model de nació del tot acabat i, en la majoria d’aspectes, també caducat. Catalunya té tots els elements favorables per obrir la porta a la recreació d’una identitat nacional nova, amb arrels, però alhora oberta a tots els vents que la vulguin enriquir i donar-li nova vida i nou futur.