2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » Sobirania i regeneració política
Pàgina 31 de 46
Sobirania i regeneració política
La construcció democràtica d’una Catalunya sobirana pot ser, també, l’oportunitat per contribuir a la revitalització de la política i la regeneració democràtica, recuperant oxigen civil per a la cosa pública, després d’anys de descrèdit incessant. Aquí havíem conservat sempre un estil propi, una manera de fer característica, un format expressiu que es movia per uns camins de respecte, educació i bona relació personal entre els protagonistes públics, tots els quals coincidien a respectar unes normes de joc bàsiques, que ja venien de lluny. La tradició política catalana, ja en el període republicà, es manifestava en un context de calma civil, en un clima de convivència tranquil·la —conegut com a «oasi català»—, el qual contrastava amb la irascibilitat i la violència dialèctica de la política espanyola.
Però, aquests darrers temps, tot fa pensar que també anem perdent aquest estil català de fer les coses, en benefici no ja d’una espanyolització de la política, sinó directament d’una clara madrilenyització d’aquesta. Les coses han anat degenerant i la desqualificació personal, la grolleria, la guerra de les declaracions i contradeclaracions, l’absència d’idees per debatre han anat guanyant terreny i s’han desplaçat cap al discurs públic, desbordant el to íntim dels cercles reduïts. I això rebaixa el nivell general de la política i també del país. El «i tu encara més» ha acabat substituint la confrontació de programes, de projectes i de propostes, però en acusacions negatives d’anar i tornar. Els retrets mutus, els cops baixos i el joc brut es troben a l’ordre del dia.
El desgast de l’adversari sembla un objectiu superior a la presentació d’idees constructives i, pertot, ressusciten els vells tòpics desqualificadors, amb la sola intenció de fer malbé la imatge del contrincant. És urgent el retorn a les bones formes, si no volem que el fossat que separa la gent de la política es vagi fent cada cop més profund i la gent se’n senti més decebuda i allunyada. Deixar-nos anar pel tombant perillós de la demagògia, el populisme o la retòrica barata sempre serà un error. Els ciutadans esperen dels polítics tota una altra cosa. I això no vol dir declarar una treva, un armistici o un silenci pietós sobre presumptes irregularitats. En política, no tot s’hi val. I tan negatiu és parlar malament del govern, per sistema, faci el que faci, i no tenir la capacitat de reconèixer-li les iniciatives positives que hagi emprès, com pretendre desactivar totes les crítiques legítimes de l’oposició i les seves propostes positives, quan hi siguin.
Una nova cultura del poder pot ser impulsada en un marc polític tan nou com és l’estrena de la sobirania. Des del nou estat, caldrà esforçar-se per alliberar-se de la tendència autista dels polítics, governants o no, amb un instint d’autodefensa que acaba cercant refugi i comprensió en la proximitat burocràtica i encarcarada del poder, de la teranyina que envolta els dirigents, i que sovint esdevé un mur inaccessible per a la resta de ciutadans i ciutadanes. Em refereixo a la necessitat d’una relació diferent amb la gent, més directa, més viva, més dialogant, més descentralitzada, més desburocratitzada, més pròxima, més accessible que ara.
La humanització de la política, la neteja ètica del poder, la higienització de la democràcia no han de caure en el parany de la voracitat del temps: l’esclavatge de la lectura de dossiers de premsa o temàtics, les reunions inacabables i rutinàries, la correspondència convencional, l’assistència desapassionada a actes públics són cronofàgics i comporten que els que han de contribuir a millorar, des de la política, la qualitat de vida dels altres es quedin sense vida pròpia o amb una qualitat ínfima, de manera que s’acosten més a la fredor dels autòmats que a la passió de les persones.
Es roben, així, hores a la família, a les amistats, al descans, als plaers de la vida, immersos en un ritme frenètic on només hi ha temps per a les coses urgents, però gairebé mai per a les importants. S’acaba, aleshores, presoner d’horaris impossibles per a l’equilibri personal i emocional, sotmès en tot moment a la dictadura implacable de l’agenda. Per això calen espais en blanc, prohibits de traspassar o d’omplir per les secretàries més eficients, hores lliures de la tutela oficial, simplement per viure, badar, passejar, llegir, pensar, caminar entre la gent, per no fer res que ja tingui dia i hora assignat i convingut, per fondre’t sol entre la gent que, cada dia, és capaç d’emocionar-se davant els colors de la vida. Una Catalunya lliure també pot ser útil per fer retornar el crèdit a la política i convertir la nostra societat en una societat de confiança, de confiança en la política i en els polítics, amb l’assumpció d’un nou sistema de valors compartits per tothom.