2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » La inviabilitat d’un estat espanyol plural
Pàgina 37 de 46
La inviabilitat d’un estat espanyol plural
Una cosa és el que ens pensem que som i l’altra, allò que som legalment: una simple autonomia, una més entre disset. El castell construït era de sorra, una fantasia que no gosàvem reconèixer i que, amb el president Pujol, vam creure que érem més del que en realitat érem. Fins que algú diu en veu alta que el rei va nu i que Catalunya no és, no ha estat, ni serà mai cap prioritat per a Espanya. No estem en un carreró sense sortida. És el primer cop que hi pot haver una majoria democràtica que sí que hi vegi una sortida en el contenciós fatigant amb Espanya: sortir-nos-en.
Fins ara, la sortida es reduïa als cercles independentistes més patriòtics en el sentit clàssic (llengua, cultura, tradicions, imaginari, simbologia nacional). Era el sobiranisme ideològic, estigmatitzat com a identitari, representat per uns centenars de milers de patriotes de pedra picada, de la ceba, del morro fort… Però la descoberta general que el rei va nu ha ampliat, de cop, de forma natural, l’espai social d’un sobiranisme nou, que té a veure amb la qualitat de vida i la gestió de la quotidianitat, molt més en expectativa de futur que en plany de passat.
Llengua i pàtria catalana, conscientment, en tenim uns quants. Ganes de viure amb dignitat i prosperitat, sense estar exposats permanentment a l’aixecada de camisa, en tenim tots. I això és el
sobiranisme pràctic, el que arriba a la conclusió que, vista l’experiència històrica i la realitat de cada dia (jutges, polítics, periodistes, empresaris, esportistes, bisbes, etc.), l’única manera de sortir de l’atzucac espanyol és sortir d’Espanya, a la catalana, pacíficament, democràticament, parlant les coses amb racionalitat.
Aquest sobiranisme pràctic s’expressa sovint en castellà, per part de sectors populars amb arrels arreu d’Espanya que, comparant amb els seus familiars, es demanen per quins motius a Santa Coloma de Gramenet o a Sant Boi no poden tenir les mateixes prestacions socials que a Ciudad Real o Guadalajara i per què han de pagar per serveis que altres tenen gratuïts. O els professionals liberals, comerciants i classes mitjanes en general, que no entenen per què no podem connectar-nos amb TGV amb el corredor mediterrani o cap al nord, França endins, i només podem agafar-lo per anar a… Madrid! O els empresaris, executius i turistes en general, que ja n’estan farts que, per viatjar cap a qualsevol destí, hagin de passar obligatòriament per… Madrid!
I també hi ha els intel·lectuals, progressistes, amb discurs cosmopolita i incòmodes amb una certa identificació amb el país, que obren els ulls i, de sobte, descobreixen allò que sempre ha existit, però que certs prejudicis els impedien de veure. Si, després de tres-cents anys, els federalistes no federalitzen i els autonomistes no autonomitzen, ha arribat l’hora de saltar la paret i treure’ns el tap. No cal ser nacionalista. Només tenir sentit comú i una idea pràctica de les coses: viure millor.
Ben mirat, es tracta, malgrat la proximitat, de dues cultures distintes, dues actituds, dues visions diferents de les coses, amb prou profunditat perquè la convivència en un mateix estat sigui insostenible. Des del punt de vista de les ideologies polítiques, el sistema de partits i el pluralisme democràtic, no tenen res a veure. D’altra banda, mentre a Catalunya la majoria de la població té la centralitat en el centreesquerra i se sent còmoda del centre cap a l’esquerra, a Espanya passa just tot el contrari. La centralitat és en el centredreta i la comoditat ideològica va del centre cap a la dreta.
La veritat és que el balanç de les relacions Catalunya-Espanya és la història d’un empat permanent d’impotències i fatigues mútues. Ni Espanya ha estat tan forta per assimilar nacionalment Catalunya, ni tampoc ho ha estat prou el nostre país per treure’s l’estat espanyol de sobre i fer via pel seu compte. La consolidació irreversible, en la cultura política espanyola, del model territorial de l’estat de les autonomies converteix en absolutament utòpica la més mínima vel·leïtat d’autogovern per part catalana. Espanya ja no acceptarà noves competències per a Catalunya, vistes com a privilegis per les comunitats autònomes, perquè hauria d’estendre-les també per tot arreu. De la mateixa forma que, en l’àmbit internacional, Escòcia, el Quebec o altres països han creat i creen mimetisme al nostre país, també Catalunya en crea amb relació a les comunitats autònomes espanyoles. Concretament, la utopia de la bilateralitat de relacions entre Catalunya i Espanya és inaplicable, ja que crearia un rebuig sense precedents a la resta de l’estat i seria reclamada per tothom, en una mena de «cafè per a tothom II».
Amb l’excepció constitucional de la Comunitat Autònoma Basca i Navarra, l’únic que Espanya està disposada a admetre és la generalització, però a la baixa. Com que tots som iguals, diuen, ningú no pot ser tractat de manera diferent.
No només es mutila un Estatut aprovat pel Parlament, sinó que el simple desplegament de l’Estatut escapçat —per part dels federalistes!— provoca una resistència centralista enorme, talment com si cada competència o recurs pendent de traspassar legalment els fos més dolorós que l’extracció d’un queixal.
Espanya coneix molt bé el que som i el que no. Sap que no som Espanya, que amb el pas del temps n’hem anat quedant fora del tot, però ens té. Ens té com a propietat seva. No permet que visquem com a catalans en el seu si, però tampoc no deixa que ens n’anem per poder viure com el que som. Sempre he cregut que, en una Espanya amable amb Catalunya, molts catalans s’hi quedarien de bon grat. Una Espanya on, per dir-ho d’alguna manera, es pogués ser
espanyol en català, a tots els nivells, com s’és suís en alemany, en italià o en francès. Una Espanya realment plural podria ser atractiva per a un nombre no menor de catalans, però això no ha estat mai possible fins ara, ni res fa pensar que pugui ser-ho en el futur.
Em sorprèn la ceguesa del nacionalisme espanyol, incapaç d’adonar-se que, amb molt poques mesures simbòliques, ja hi hauria qui es donaria per satisfet: distintiu de matrícules, català als òrgans parlamentaris, judicials i mitjans públics, documents estatals bàsics, ús al Parlament Europeu, Eurovisió un cop cada quatre anys i segurament no gaire cosa més… Però la fortalesa indestructible del centralisme espanyol fa inviable qualsevol matís de pluralitat i continua expressant així la seva incompatibilitat absoluta amb el reconeixement de la diferència. És, precisament, el seu nacionalisme excloent allò que permet augmentar, diàriament, el nombre d’independentistes catalans, sovint més per força que de grat.
Vivim immersos, des de sempre, en una cohabitació basada en el recel permanent, la mala relació, el tòpic desconfiat. Però ara tot adquireix una intensitat més gran i és més perceptible per part de tothom. És una situació veritablement frustrant, esgotadora, que fa despendre energies inútilment, que desgasta la societat de manera innecessària, que va creant un clima d’animadversió mútua, que salta com una espurna davant del detall més insignificant. Catalunya n’està tipa. I Espanya em penso que també. A Catalunya hi ha fatiga d’Espanya, és cert. Però a Espanya també n’hi ha de Catalunya. Estem cansats els uns dels altres. I ja no té cap sentit que allarguem aquest estat agònic, per més temps, perquè aquesta situació anormal, incòmoda i crispada ens perjudica, perjudica Catalunya, però perjudica també Espanya.
La societat catalana no pot tornar a passar pel calvari d’un altre procés com l’estatutari, que li ha provocat un esgotament civil sense precedents. I la societat espanyola s’ha acabat fent una idea dels catalans com una gent insaciable, com una font permanent de problemes, i tampoc no pot més. Cansats de suportar-nos, el millor per a Catalunya i per a Espanya seria que se separessin, amistosament, davant la inviabilitat de construir un model de convivència just i còmode per a tots dos. Com M. Luther King, en els inicis del moviment dels drets civils, cada cop som més els catalans que pensem: «No us demanem que ens estimeu. Només us exigim que deixeu de fastiguejar-nos». Igualment crec que, a Espanya, no són pocs els que, en el fons, desitgen poder dir, finalment, com qui s’allibera d’un pes feixuc que fa temps que arrossega: «Aneu-vos-en en pau!».