2014
Pòrtic
Pàgina 4 de 47
P
Ò
R
T
I
C
Tots els pobles tenen dret al somni. Tots els pobles necessiten un somni. I no hi ha millor somni per a un poble que el somni de la llibertat. El somni nacional de molts catalans, durant generacions, ha estat poder veure una Catalunya lliure i sobirana, amb el seu propi estat independent. Ja fa més d’un segle que molts compatriotes nostres s’imaginaven una nació lliure, mentre altres pobles europeus tenien també el mateix somni i lluitaven per aconseguir-ho. Gairebé totes aquelles nacions que s’ho proposaven, cents anys enrere, han assolit el seu objectiu com a poble i avui són estats independents, membres de ple dret de la Unió Europea i amb un seient a l’Organització de les Nacions Unides. Però Catalunya no. Catalunya, encara no.
Un procés d’emancipació només és nacional, realment nacional, quan obté la complicitat i la implicació personal de la majoria de membres de la nació. L’objectiu, doncs, d’una Catalunya lliure ha de ser atractiu per a la majoria de catalans d’avui. L’horitzó de la plena sobirania del nostre país, al costat dels altres pobles del món, ha de ser percebut com un projecte amable, integrador, modern, optimista, positiu, útil als interessos de la gent. No pot aparèixer com allò que no és, ni pot ser mai radical, extremista, marginal, excloent, incomprensible.
No tothom, però, té les mateixes raons per voler una Catalunya lliure. Hi ha qui ho defensa emparant-se en el dret que ens dóna la història a recuperar unes estructures d’estat que la mateixa història ens va arrabassar en un altre moment del passat, ara fa tres segles. D’altres pensen que, només amb un estat propi, la llengua i la cultura catalanes podran viure amb més tranquil·litat i seguretat, en un marc multilingüe, sense l’ai al cor permanent d’ara sobre el seu futur. Són encara més els que opinen que tan sols administrant nosaltres mateixos, directament, els nostres recursos i el fruit del nostre treball, podrem garantir una qualitat de vida material, cultural i democràtica superior a l’actual, on les decisions fonamentals sobre el nostre dia a dia no es prenen aquí, sinó a Madrid. Sigui per un motiu o per un altre, o per tots alhora, sigui per la identitat o pel benestar, n’hi ha prou que el poble català ho vulgui perquè la seva decisió sigui respectada. La voluntat de ser un estat lliure és, doncs, el requisit bàsic per aconseguir-lo. I per a això no cal ser nacionalista. Només cal voler viure millor tu i els teus.
No cal dir que, una decisió així, només té dret a prendre-la el poble català, sense permetre que ningú suplanti la nostra voluntat i parli per nosaltres. I a prendre-la de manera democràtica, a les urnes, expressant la nostra opinió amb tota llibertat, de la manera madura i seriosa que correspon als pobles que basen la seva civilització en el respecte més escrupolós al dret de les persones i els pobles a escollir i decidir, sense coaccions, el seu present i el seu futur. Res, doncs, de violències, de trencaments, d’extremismes. No és aquesta la manera catalana d’actuar, de comportar-se, de fer les coses.
Potser en una altra Espanya, potser, Catalunya hauria pogut veure satisfetes les seves necessitats i complagudes les seves aspiracions. Però aquesta altra Espanya és una quimera, no existeix, ni ha existit mai. Espanya no és, ni vol ser, com Suïssa, ni com Bèlgica, ni tan sols com el Canadà o el Regne Unit de la Gran Bretanya. El nacionalisme espanyol, no pas el poble espanyol, no vol ni ha volgut mai un estat plural de debò, en el qual tots els pobles, cultures i llengües tinguéssim, exactament, els mateixos drets i deures. A més, la total i absoluta concentració del poder polític i econòmic a Madrid perjudica Catalunya, perquè ens condemna a un paper de simple província, complementària i subordinada a la capital espanyola. Els seus interessos mai no seran els nostres.
Tot l’entramat del nacionalisme espanyol —alts funcionaris, empresaris, periodistes, polítics, bisbes, militars…— ha fet entrar Espanya en una dinàmica anticatalana, la
catalanofòbia, que ja ha arribat al paroxisme més esperpèntic. La realitat és que Espanya, a Catalunya, no funciona. No funcionen l’aeroport, els trens, l’electricitat… I Catalunya està cansada d’Espanya, com Espanya està cansada d’una Catalunya que, als seus ulls, apareix com un país de gent insolidària, insaciable, d’una ambició sense límits, permanentment sota sospita de deslleialtat. Resulta, però, que, amb Espanya, patim un dèficit fiscal escandalós i arrosseguem una insuficiència d’inversió de l’estat que ens impedeix nivells millors de benestar per a tothom i la modernització definitiva que ens ha de permetre connectar, directament, amb tot el món. No hi ha més sortida, doncs, que la separació amistosa entre Catalunya i Espanya, com quan una parella cessa en la seva convivència conjunta, per disparitat de caràcters i d’interessos, no hi ha altra solució que el divorci.
Un estat sobirà per a Catalunya ha de ser el resultat de la voluntat de la majoria de catalans d’avui, que no són pas els de fa mig segle. El país ha canviat i el món també. Catalunya és una nació en construcció, inacabada, permeable a les aportacions exteriors, i això permet que tots els que avui viuen en aquesta terra puguin, també, contribuir a bastir la nació catalana del futur. Catalunya no és dels catalans de tota la vida, sinó també d’aquells que acaben de començar tota la vida com a catalans. A ells els oferim tot un país per compartir: un benestar, una educació, una assistència social i sanitària, un transport, una cultura, una llengua, perquè se’l facin seu i l’assumeixin com a propi. Junts, tots plegats, tenim l’oportunitat apassionant de fer una nova nació catalana, amb tot allò de positiu que aquí s’ha anat forjant durant segles, més tot allò de bo que ens ha anat arribant després, fins a fer una
identitat nacional catalana renovada, posada al dia, oberta, resultat de la fusió de la
identitat herència i la
identitat cívica.
Ser català, doncs, no és una herència, sinó una elecció, una voluntat. És català qui en vol ser, hagi nascut on hagi nascut, parli la llengua que parli a casa, dugui els cognoms que dugui. Aquest país l’hem de
re-fer entre tots, entre els homes i dones que som i ens sentim catalans, catalans
només, i aquells que se senten i són catalans
també. Catalunya és de tots, ens pertany a tots, i només nosaltres, la gent, els protagonistes del país d’avui, tenim dret a decidir com volem el de demà. Això és el que tots tenim en comú i per això és aquesta una situació esperançadora. En canvi, el que tenim de diferent, allò que ens separa, és el passat, l’origen, la procedència. Tenim la possibilitat, potser única a Europa, de fer un país inclusiu, obert i amb una identitat renovada, com a expressió d’una voluntat social, de tota la societat, i no només d’una part, al contrari, doncs, de les burgesies que van fer possibles els estats nació segles enrere.
El nacionalisme espanyol, ben sòlidament instal·lat a Madrid amb els recursos de tots, s’ha quedat Espanya i s’ha convertit en el tap que fa impossible que l’ampolla de Catalunya aprofiti les moltes oportunitats de prosperar que se’ns presenten i que anem perdent. Ni ens deixa sortir a fora on vulguem anar, ni ens permet que entri a dintre el que ens convé. Ha arribat l’hora de fer saltar el tap i prendre decisions serioses sobre el nostre futur, en una Europa cada cop més unida i on, cada cop també, hi ha més estats independents. Tothom vol construir Europa, però cadascú des del seu estat. Tothom menys nosaltres? Hem de sortir d’aquest carreró sense sortida i l’única manera de sortir-nos-en és sortir d’Espanya i entrar a Europa amb tots els ets i uts.
Tots els inicis d’un procés a través del qual un poble s’encamina cap a la seva majoria d’edat política —la independència— són sempre difícils. Els seus promotors són titllats sempre, despectivament, de visionaris. I els poders tàctics, els que tenen interessos en la continuïtat de la dependència de Catalunya o ja s’han avingut a l’assimilació, insisteixen en la inviabilitat econòmica o política de la proposta, fent-la aparèixer com a inconvenient, impossible o perjudicial. Sempre ha estat així i Catalunya no en serà pas l’excepció.
Però ja no té cap sentit, 300 anys després del 1714, de continuar com fins ara, resignats permanentment, sense capacitat de reacció per dur la iniciativa com a país, fent veure que no passa res, i que la situació d’ara és del tot normal i, sobretot, immodificable. Només els pobles que no saben on van acaben no anant mai enlloc. I quan un poble comença a parlar de la seva llibertat, a imaginar la seva independència, aquest poble ja comença a ser un poble lliure i independent. Si nosaltres volem, no serà un somni.
Tarragona-Veles e vents (Sant Feliu de Guíxols),
agost 2007-març 2008